CARA a) Brasil no és sols alegria i carnaval. Avui dia, mostra la seva cara demacrada amb uns carrers foscos, maltrets, rodejats d’una combinació d’edificis de luxe i “viles” repletes de faveles. Aquest contrast s’accentua encara més als barris on s’han/estan construint estadis futuristes: l’Arena do Gremio, l’estadi Beira Rio, … fins a 12; amb un cost que superarà en escreix els 3.000.000.000€. Superant la despesa que en el seu dia van fer Sud-àfrica i Alemanya juntes!.
Paral•lelament, la inseguretat, els furts i la violència s’incrementa a un ritme parell en el que creix la inflació i la impotència dels més necessitats que sobreviuen exempts de cap mena d’infraestructura, amb l’ànima ofegada per aquelles noves construccions en les quals van a exhibir-se els futbolistes més poderosos i milionaris del planeta.
CARA b) Si bé és cert que aquests indrets, progressivament estant tenint una altra cara. Em refereixo a “l’esport i la integració social” que des de la pròpia Confederació Brasilenya de Futbol (CBF) i clubs d’elit estant intervenint en la causa, per a intentar millorar les condicions de vida d’aquestes comunitats.
Es tracta d’emprar el futbol com una eina per a la integració social d’un dels col•lectius més vulnerables: els nens i adolescents. En qualsevol part del món el futbol ofereix grans possibilitats educatives; tot i que a Brasil, aquest potencial és encara major degut a la passió que deslliga aquest esport, convertit gaire en una religió. (ECP)
De vegades les simulacions o el voler ser com els professionals, ens poden desdibuixar en escreix la nostra realitat; fins al punt que fins i tot, la pròpia afició es desvinculi de qualsevol il.lusió o projecte.
És obvi que tots tindrem unes preferències/coneixements sobre el joc; però a més, cal plantejar-se a on vas i de què disposaràs a priori (tan a nivell tècnic, econòmic, com cultural). Qualsevol dels replantejaments posteriors -seran lícits-; sempre que estiguis a temps i tinguin una repercussió i adaptació adequada (encara que siguin conceptes ben diferents).
Sense aquestes premisses, entrem en una dependència econòmica i de resultats en escreix. La televisió estatal (per a qui sigui) o la de pagament és un món; i el nostre, senzillament és ben diferent.
En els darrers anys s’estan proliferant les acadèmies de futbol –vaja, com els repassos d’estudi-; oferint fins i tot l’aprenentatge d’una llegua estrangera, etc. Molt bé. Però tot i la millora d’aquest servei, per a fornir més la seva base i de les escoles de futbol; què està passant al futbol ebrenc que amb els dits de la mà podem comptar els jugadors del planter al 1r. Equip?!… Cap a on van aquests projectes, quan temps s’estima per esperar resultats.
Mantenir una història és un orgull, però tampoc té que ser un lastra permanent; ni un drama per entregar les claus/responsabilitat a un Ajuntament (que al final són els ciutadans/es qui paguen per un lloc o altre; hi ha coses de ben segur més urgents). Podent ocasionar un cúmul de circumstàncies i de deutes de tot tipus (fins i tot, personals).
És a dir. Partint de què som Amateurs (de moment), aquí el gran problema -ja m’ho va dir fa uns quants anyets, un entès en la matèria- és la Gestió que se’n fa i els beneficis permesos (només es copia i sembla que qui ho faci com aquell equip… de 1a. Divisió és el millor). Partir sobretot d’una filosofia o buscar-la que ja fàcilment sigui modelable pels temps existents; i/o redefinir objectius amb humilitat als despatxos (a ras de gespa en ambició i intel•ligència) d’acord a tot, i de dalt a baix. Què és difícil anar cap a enrere i que més quan arrossegues… “això ja passa també en la vida”, i el futbol és molt semblant.(ECP)
De la mà i llegat, del nostre benvolgut -Sr. Otero- (fundador del DERTUSA Escola de Futbol, 1978); vos escric des d’aquell passat. Doncs, era un home avançat al seu temps amb una perspectiva a llarg plaç: “el futur d’abans, hauríem d’intentar que reflexés el present d’ara”.
Em refereixo als valors, al saber escoltar a les persones més grans o experimentades, a tenir admiració i il.lusió d’intentar fer el mateix que t’expliquen/exemplifiquen, els entrenadors també es canviaven amb els xiquets, a portar la samarreta per dins perquè és la del teu Club, a tallar-te bé les ungles dels peus (preferentment), etc. En definitiva, a sortir un jugador d’escola. Tot lo altre…, ve després; en major o menor accentuació –depenen de la teva disciplina esportiva/ambicions/casa/sort-.
A veam. Ningú diu que tots els entrenadors/res tinguin sempre la raó; però permeteu-me dir: – Era molt important creure amb ells i en el què feies; és a dir, sentir, i escoltar. Tot plegat, si erets capaç d’intentar-ho/voler-ho; després milloraves segur, guanyaves algunes partides (reptes esportius/personals), i fins i tot partits!.
Així és que ni aquells camps de terra, ni les seves pedres o clots, ni les poques pilotes i pelades o massa dures, ni els deures o exàmens, ni botes bones o dolentes, ni els horaris d’entrenament o si plovia una mica, si anàvem a peu o en cotxe, quan la majoria dels pares/mares i/o tutors/es ni anaven a vere la lliga (i menys els entrenaments), etc. Res era prou excusa com per no assistir o seguir als teus entrenaments (exceptuant l’està malalt). Era així, t’havia d’agradar i punt i pilota.
“In memoriam als qui crusaven el Pont de l’Estat” –menjant-se l’entrepà del dinar, de tornada; perquè llavors, a l’escola s’hi anaven més hores, i a la tarda, tothom cap a casa a berenar i a jugar al carrer o qui podia a repàs, a classes de piano, etc.
Aquesta filosofia roman tradicionalment, a països com Anglaterra; i aquí ho podríem millorar i molt. Perquè seria una forma més d’ajudar a la millora d’aquests futuribles jugadors/res i persones, fent-los pares dels adults que seran.
Per què vos penseu sinó > Com és que jugadors que tècnicament no destacaven o no era el seu fort, i en canvi arriben a ser professionals?. Perquè senzillament no s’equivoquen, o en tot cas ho fan ben poc, en la seva elecció de passe o execució, i d’allí, cap amunt.
Actualment, gaudim dels camps gairebé tots de gespa artificial, material divers i pilotes més lleugeres, alguns els hi porten la bossa i tot (mal fet), entrenaments integrals (físic amb pilota), vaiga un no parar constant de detalls que a la llarga surten -en bé, o en “balde”-.
Del més bonic de l’ensenyament/aprenentatge és la singularitat; i amb els temps, aquesta canvia, certament. Ara bé, poder caldria diagnosticar: a on estem, què volem o cap a on anem, i de quina forma volem aconseguir-ho.(ECP)
-Fradua Uriondo, Luís. (2.013) DR. EN CIÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT. Granada. Incideix en un punt que crec clau: “les transferències”.
Els qui d’una forma, condició o altri -estem en aquest esport-; tenim la sort, de què quan entrem en qualsevol camp o recinte esportiu, podem establir el nostre ( ) o espai de temps, per practicar allò que més ens agrada. I per tant, si ja d’entrada pensem i parlem en positiu; tot allò, pot fer-se realitat a l’entrenament i/o joc/partit.
Un 1r. punt, perquè aquestes transferències siguin efectives, seria:
Explicar bé als jugadors > Per què fem aquell joc o exercici?; i, quina finalitat, té quan ho traslladem a les dimensions de joc real?.
P.e. Entrenant -la Pressió en espais reduïts-. Hem de vetllar, perquè el jugador sàpigue interpretar quan es donen les condicions per fer-la durant el partit, en quines zones l’hem de fer i en quines fases determinades del joc.
Paral•lelament aquest paràgraf -pot traduir-se-, als qui intentem a través d’un ensenyament amb valors: “A què la vida presenta realitats diverses; i el saber interpretar-les, és cabdal per tenir més o menys èxit”. És a dir, visió de joc, sempre; pel que diem de vegades: – Saborejar/viure els moments.
Però, quan tot plegat, se’ns pugui desmuntar; per les adversitats o per les fuetades de la pròpia existència. És llavors, quan hem d’aferrar-mo’s als components que més ens defineixen: La filosofia del Club o de l’escola provinent#formació acadèmica; companys d’equip#família; afició#amistats. És un paral•lelogram constant, existencial que experimentes amb el futbol, d’acord com ets i el que et va passant… O, dit d’una altra forma, ets el que menges, etc.
Per a quan l’entrenament a tot l’esmentat, no es revesteixi a la competició, en una intel•ligència tàctica poder insuficient com per guanyar partits d’un sofriment o pèrdua inesperada, o mentre ens anem trobant amb més adversitats incompressibles; mai en serà prou com per trencar el nostre vincle personal. I per això, la família del futbol clama: “Àlex estem amb tu, torna aviat”.
*Dedicat especialment a l’Àlex Curto, família i amistats. Descansi en Pau, el seu infant –Ferran-.
