Categoria: General

LES ROTACIONS (“l’Estel”/març’13).

Queda lluny ja, aquella dinàmica, en la que funcionaven com un recurs –no sempre justificat-, i amb l’única finalitat de donar descans als jugadors més importants.

Actualment, estem acostumats a què els equips de futbol ja no siguin un 11 que s’acabi aprenen de memòria, sinó més bé un plantilla més llarga que quan diguin els seus noms, tinguin el mateix respecte i similar valoració. D’aquesta forma, també es fa més evident que el futbol és un esport col·lectiu i de què és necessari confeccionar un grup
humà, el més compacte possible. Per tant, no és tracta de fer un bon equip, “i au”; és una labor que requereix tacte i intel·ligència.
-Tot plegat no sols garanteix els canvis equivalents, sinó sobretot uns entrenaments de qualitat; punt clau, si fem cas de la màxima:
“Es juga com s’entrena”-. I clar, per a fer-ho, necessitarem –a ser possible-, unes condicions d’igualtat; respecte al nivell qualitatiu, de tots els seus membres.

Per altra part, el gran nombre de partits que fan cada temporada, a l’elit o fins i tot en subcategories; obliga a equipar-te d’una banqueta amb cares noves, en certa freqüència (en funció de les pròpies possibilitats, òbviament).

És a dir, la idea de reservar als jugadors, per a esforços o competicions més exigents és, penso, sols un aspecte de la qüestió. Doncs, tan important com això, ha d’ésser, el fet de què els canvis mantinguin l’esperit competitiu i un estímul per a tots els jugadors (titulars, reserves i/o possibles lesionats).

Entre línies, de vegades, també hi ha temes com: el manteniment d’aquella aurèola ambiciosa d’optar a jugar,
encara que siguin uns minuts…; un/s contracte/s propagandístic/s; posada a punt, d’algú en concret; renovacions o finalitzacions pendents; etc.

Costa molt planificar-ho, per això, intentes –en els moments donats-: Optimitzar tots els recursos, minimitzant els seus riscos. La temporada pot fer-se llarga però, i per això: Ara bé, sense presa, si us plau.

FUTBOL I ESCACS (“l’Estel”/febrer’13).

“La relació existent entre aquestes dues disciplines, és la Tàctica i l’Estratègia. Quelcom fas per dissenyar el teu sistema de joc, per a saber a què voldràs/intentaràs jugar, en un moment o rival, donat. Amb fitxes, i sobre un tauler quadriculat, -entre la 7a. o 8a. jugada, ja has de començar a contrarestar amb el teu propi joc-; amb jugadors que ocupen un rectangle, la incidència ja s’ha de produir poder, sobre la 3a. o 4a. acció conjunta (tot i que, hi ha equips que esperin més o molt, òbviament). Cal afegir, què hi ha determinades posicions al terreny on es disputa l’encontre: Sigui un cavall, o un lateral –a tall d’exemple-; el que es mouran d’acord a les seves possibilitats, i/o estil del seu joc (individual o d’equip).

Així doncs, com a primera de totes les nostres accions (tècnics), serà: Definir aquells espais concrets, les seves ocupacions preferents i els seus moviments que al final es produiran/simplificaran en un joc reduït, d’1×1, 2×1, 2×2, 2×3, … etc., és a dir, d’igualtat, superioritat, o inferioritat, vaja. Són quadrants o línies que no estant traçades a sobre la gespa, però que el jugador ha de saber o aprendre a interpretar-les, amb la formació, entrenament i/o en pròpia competició (l’alçada del fora de joc que marca l’equip, els ¾, carrer del mig, iniciació, creació, definició, on fer la pressió, cap a on replegar, córners, als serveis de porta o de faltes, etc.).

Per tant, les accions seran l’Estratègia portada a terme; i les reaccions, la Tàctica, com a resposta. Existeix una màxima que diu: -És millor tenir un pla dolent que no tenir-ne cap. Trobeu que aquesta dita, pot aplicar-se ambdós esports?. Però clar -com tot l’entrenable-, hauríem de pensar: Ara bé, sense pressa si us plau”.

FITXATGES, D’ACORD AL TERRENY DE JOC (“l’Estel”/gener ’13).

D’entrada ja és complicat fitxar; doncs els resultats esportius, parlen per sí sols. És on l’afició, veu plasmat el seu rendiment. Fins al punt de què -la bona marxa d’un equip-; pot tapar els primers dubtes o defectes, d’algun jugador en concret. A priori, sempre serà més fàcil localitzar jugadors; quan el factor ambient, sigui idoni. S’ha
de saber llegir entre línies… Cal escollir doncs, el seu moment i sempre com a parella de ball, l’estat econòmic del club (el vigent). Per tant, ambdós factors, classificació i calers, seran preponderants.

Però per sort o desgràcia -de vegades, amb això, no n’hi ha prou-; “hi ha molts més components a tenir en
compte, com el camp on jugarem la meitat de la lliga”. Si –per exemple, pensem que amb els partits guanyats a casa-, salvem gran part de la temporada; i també, on notarem més, la calor de la nostra afició.

Exemplificaré únicament dos casos contraposats, sobre les dimensions pròpies del rectangle de joc, en una 3a. Divisió (deixant de banda, altres mesures com: camps d’entrenament disponibles, el seu estat o composició del mateix, etc.): en el primer, un camp gran; i el segon, un de petit.

< Abans però –molt important-, l’entrenador reflexionarà amb prou temps, en si és ell mateix qui
podrà configurar l’equip, li donaran a mig fer o ja fet, vaja. Saber d’on parteixes, en què comptes: quins es quedaran, i dels que vindran; per adaptar un sistema de joc el més proper a tots aquests factors i característiques futbolístiques individuals>.

1r.) Camp gran amb un joc combinatiu, requereix: – Jugadors més d’escola (amb formació).

–        L’ideal seria que tinguessin facilitat en prendre-li les seves referències, com el del C.F. AMPOSTA.

–        Des del propi porter, als centrals, mig centres i/o davanter (un 9?), tots ells de talla gran, combatius, que vagin bé a les pilotes altes i el més ràpids possible.

–        Atacar molt bé la pilota, per després donar-la a la velocitat justa.

–        Orientar-se sempre durant el joc, per així treure’n el màxim profit, en la posterior jugada.

–        Lectures ràpides del mateix, i per tant, ésser competitius, en cada instant.

–        Saber posicionar-se en la jugada, protegir bé l’espai amb el cos, i en o sense pilota.

–        Als de banda i creatius: sobretot tècnics i associatius. Capaços d’impregnar ritme al joc, tant per accelerar-lo com per alentir-lo.

–        Davanters ràpids, d’arribada en pilota amb recorregut llarg, preferentment; però que també sàpiguen interpretar les pilotes a l’espai o llargues.

2n.) Camp petit amb un joc semidirecte, requereix: – Jugadors de banda prou experimentats com per suportar
la pressió, d’un públic que està molt a sobre, com al camp de la C.F. MUNTANYESA (o, del C.F. JESÚS CATALÒNIA).

–        Porter molt ràpid en reflexos, sobretot que vagi bé a les pilotes baixes (es xuta molt de fora i solen tenir els jugadors més prop de lo normal), saques precisos (gairebé de compàs), i amb caràcter de líder. Pràcticament, representa la meitat de l’equip.

–        Defensa força experimentada, pel risc que comporta treure bé la línia i dels fora de
joc.

–        Mig centre ràpid, sobretot en les decisions.

–       Atacants o davanters: incursius, de recorregut-espais curts, que sàpiguen jugar d’esquena a porta i amb pegada: tant per posar-la com per trobar xut. Amb un o dos, bons col·locadors de córners i faltes.

Que els diners no ho siguin tot, -encara ho fa més divertit-; i queda demostrat que no és un argument
total. En el futbol sol encerta o s’equivoca qui ho intenta, per tant, pels “scoutings” no és precisament una ciència exacta o matemàtica per formular;doncs, com deia aquell: – 2 i 2, mai fan 4. Ara bé, sense presa, si us plau.
Feliç Any Nou i Pròsper 2.013!.

TRÀNSIT AL FUTBOL BASE (“l’Estel”/desembre ’12).

Sona estrany, sentir parlar de fitxatges en l’àmbit formatiu (quan no es fa a nivell professional). Però, de fet,        -darrerament es produeixen molts moviments, en aquest àmbit, a les nostres terres; i molts cops, no de la forma convenient-. I la veritat és que la lògica diria que excepte en les entitats on la filosofia va per davant de la competició; “a la resta, estant sempre en fora de joc, fent-se amb els serveis de practicants d’altres clubs, si les finalitats no estant definides o tenen/volen un futbol purament amateur?!…”.

Curiosament, al món de l’esport d’aficionat, succeeixen contínuament “ofertes” d’unes entitats a jugadors d’altres que solen contribuir ben negativament en la relació entre ambdós clubs, i ben poc en millorar el rendiment del jugador en qüestió, per no parlar del seu entorn.

Són d’aquelles línies de passe que van pel mig i que qualsevol intercepció, pot repercutir en una pèrdua
de pilota prou perillosa; -tota aquesta metàfora-, aplicada als canvis o moviments d’equip d’un jugador, en plena etapa formativa, pot ser-li molt negatiu o determinant, per la vida d’esportista (referint-me a la suma del futbol + formació acadèmica i relacions afectis/socials). Sinó considerem aquests punts d’inflexió, i que a més existeixen professionals per orientar-los; estarem emprant persones com a fitxes de joc, per acontentar l’ego de cadascú, i no el del nen/a.

D’altra banda i d’afegit, si fem una previsió o preinscripció dels integrants de cada plantilla; evitarem
molts disgustos personals i possiblement també algunes fugues o descontents que són a més, la pitjor propaganda per a un club. I, sobretot, afavorirem a l’actuació amb criteri o d’acord a una filosofia concreta.

Quan comença una temporada venen les corredisses: tant dels que consideren que han de completar les seves
plantilles, com dels que corren desorientats darrera d’un club un mica més ben posicionat; pensant amb pocs o enganyosos arguments en molts casos, que si el seu crac practica tres quilòmetres més enllà del camp on fins ara ho feia, amb un entrenador diferent, serà aquell Messi que mai ha estat al club on fins ara jugava.
O el que encara és pitjor, -durant el transcurs d’aquesta-: com que els resultats, molts cops no acompanyen (els competitius, clar); llavors, els clubs qui els pot solucionar la papereta, desfan equips/il·lusions amb l’ajuda d’uns
“privilegiats” que corren entre entitats, passant per exemple un infantil d’un equip, a un altre, com si això fos la solució d’un gran mal que només significa quedar setè, enlloc de vuitè, o baixar d’una divisió ja fluixa, a un altra que encara ho és més.

I ja no parléssim del final de temporada, on cada pare enlluernat (en tots els respectes) del rendiment que
té el seu “jugadoràs” durant l’any; dedica el temps a creure’s tot allò que li han dit al club del poble (municipi) del costat és el què va a missa, i que la “joia” que té a casa, progressarà com una AVE, canviant-se els colors, perquè on fins ara li havien ensenyat tot el què sap, es veu que ja no en saben més, o necessita millorar el “gran” nivell que fins ara li demostra.

Sort que a l’escola no es canvien els nins d’un cantó a l’altre, cada cop que treuen un excel·lent; o,
els mestres ens passaríem la resta de la vida, fent sopars d’antics alumnes amb coneguts de tots els col·legis per on haurien pasturat…, je.

Una forma de ser més competitius seria: “cultivar entre tots el sentit de territori, mancomunant tot
aquest nivell, entre els equips ebrencs, per a crear-ne un altre”; és a dir, un C.F. TERRES DE L’EBRE, per llavors aspirar a fites més elevades (categories). A més, poder parlaríem d’una marca que vendria de tot…, amb guanys, de tot tipus. Ara bé, sense pressa, si us plau.

PLANIFICACIÓ PSICOLÒGICA; SI VOLEM, JUGADORS D’ESCOLA (“l’Estel”/octubre ’12).

Cada vegada es fa més necessari que l’entrenador de futbol, sigui també formador, o dit d’un altra forma, mestre que ensenyi i eduqui (en qualsevol esport); per a ser més coneixedor dels seus propis jugadors, ja no solament a nivell tècnic, físic o tàctic, sinó també a nivell psicològic. Del domini d’aquests aspectes, dependrà en gran part del procés del jugador; així com del bon funcionament de l’equip, durant la temporada. Es fa doncs, necessària la planificació psicològica igual que es planifica qualsevol altre entrenament.
Que vull aconseguir dels meus jugadors?: 1.- Conèixer al màxim la personalitat de cadascun d’ells (partir des de la seva edat evolutiva, …); 2.- puntualitat tant en els entrenaments com en els partits; 3.- respecte cap als companys del propi equip, així com cap a la resta de companys del club i rivals; 4.- respecte cap a la figura de l’àrbitre (és un jugador més, i per tant, pot tenir i de fet té errors); 5.- que cadascun tregui el millor, tant de les victòries com de les derrotes, etc. És a dir, “Continguts Actitudinals”.
Exemples de, per a què?:
(1) És imprescindible, conèixer a tots i cadascun dels components de la teva plantilla a nivell individual, intentant aprofundir al màxim en la seva personalitat, per a conèixer-los com individus i no com integrants d’un grup; el que possiblement ens durà a treure de cadascun d’ells, el major rendiment possible, ja que conèixer-los a nivell psicològic suposa conèixer les seves reaccions i el tracte que hem de donar-los (tenir en compte les diferències individuals).
(3) Tan important o més és respectar-nos a nosaltres i als nostres companys, com a l’oponent. Tenint en compte que es tracta de companys de joc, cal fer-los veure als nostres jugadors que si no existís el rival, per petit que aquest sigui, no existiria el joc, i que d’ells depèn en gran part el qual nosaltres puguem jugar i gaudir de l’esport. Cal demostrar-los, que possiblement aquell jugador contrari al que menyspreem, podria ser algun dia el nostre propi company d’equip.
Alguna activitat podria ser:
– De caràcter obligatori aplaudir la sortida al terreny de joc de l’equip rival, així com encaixar la mà dels jugadors oponents al finalitzar la trobada, i saludar des del centre del camp tant a la pròpia afició com a la de l’equip contrari, independentment del resultat.
I, en la mesura del possible, intentarem organitzar partits amistosos amb equips veïns (almenys tres per temporada, aprofitant jornades de descans o dies d’entrenament) a manera de combinat, on es barregin jugadors d’un club amb els d’uns altres en el mateix equip, per a així fomentar el companyerisme entre jugadors i clubs.
Per tant, haurem d’observar i anotar totes les reaccions dels nostres jugadors que tinguin relació amb els objectius que ens programem, per a comprovar en el transcurs de la temporada i en temporades esdevenidores l’evolució dels jugadors respecte dels objectius. En aquesta planificació en concret, realitzarem una sèrie de proves que ens permetin contrastar l’evolució del futbolista en qüestió, i per tant amb una avaluació sempre contínua que ara bé, sense presa si us plau.

L’OLIMPISME (“l’Estel”/setembre’12).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els orígens de l’olimpisme els trobem a la mitologia grega i es calcula que ja existien cap al 776 aC, cada 4
anys, amb una finalitat religiosa. S’oferien sacrificis i juraments al déu suprem Zeus durant un mes. Es duien a terme a la ciutat d’Olímpia, degut a la bonança del seu clima i a l’existència d’una treva sagrada i per tant, sense
cap tipus de conflicte bèl·lic.

En un principi només hi participaven nobles i aristòcrates, però més endavant es va obrir la participació a tot
tipus de personatges de llinatges i procedència ben diferents. Pel que fa a les edats, anava dels: infantils (fins els 18 anys), imberbes (de 18 a 20 anys) i homes (de més de 20 anys). Les dones casades ni tan sols podien assistir-hi, sota pena de mort. Els participants ho feien completament nus, i alguns es cobrien el cos amb olis i ungüents.

Els vencedors eren proclamats i premiats amb un ram d’olivera o llorer, i eren rebuts als seus llocs d’origen
com herois, a la vegada que eren privats de pagar tributs.

El darrer acte olímpic es produïa l’any 394 de la nostra era, quan Teodosi censurà qualsevol acte pagà.

Passarien quinze segles fins que a Atenes, el 1896, es tornin a celebrar, gràcies a la tasca del francès Pièrre de
Fredi. Aquest personatge caracteritzà per la seva constant lluita per l’esport i la unió dels pobles a través de l’olimpisme. Seria nomenat President del Comitè Olímpic Internacional (1894-1925), i és l’autor de la famosa frase “l’important no és guanyar, sinó participar”, a la vegada que és el recuperador del jurament i la flama olímpica.

Va ser el 1920 quan es van seleccionar 5 cèrcols –vermell, negre, blau, verd i groc-, que simbolitzen els 5 continents. Dels 12 països representats a Atenes el 1920, s’ha arribat als 204, en els darrers jocs olímpics de Londres.

S’ha passat de l’enfocament religiós d’un principi, al més purament esportiu i de fenomen de masses, carregat amb un cert component sòcio-polític i amb uns forts interessos econòmics; donant a entendre que: “Són la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans”, certament. Per molt que en un plànol més positiu, serveixi per reunir pobles i cultures d’arreu del món per uns dies, en un ambient de germanor.

Tot plegat -en aquests temps, a més-, em dóna un motiu més, per pensar amb la nostra independència. Doncs, a mi la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional.

És a dir, els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem
fins a l’infinit, i ens fem la il.lusió que som hereus dels antics invents?!…

Un crit més a la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes!!!, per a què almenys un dia augmenti el nombre d’esports on les nostres seleccions són reconegudes oficialment. Hi haurà qui dirà que
això és un somni, però les xifres demostren el contrari. Actualment ja hi ha 21 esports, on els esportistes catalans poden competir a nivell internacional.

Concloent que en realitat no importa l’esport ni la pràctica atlètica, només que cada medalla fa més compacta la
substància de l’estat nació, que aquí, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra, i per això els comitès “superiors” (els que tenen la batuta), et van donant corda amb aquests reconeixements i sota el pretext de: Ara bé, sense pressa si us plau.

LA NOSTRA COPA! (“l’Estel”/agost ’12).

 

 

 

 

 

 

 

Les vacances (qui per sort les tingui), dóna temps per reflexionar…, com amb el tema que vos
proposo; doncs, d’altra banda, estem en temps molt reivindicatius, i no val a perdre res del que som i hem aconseguit!.

El nom Terres de l’Ebre es va popularitzar arran del llibre de l’escriptor rapitenc Sebastià Juan i Arbó (titulat també Terres de l’Ebre). Aquest pretenia dibuixar, sobretot, la vida al Delta de
l’Ebre i a Amposta.

L’expressió, més tard, va passar a designar les quatre comarques meridionals de Catalunya i el que abans s’entenia per la Ribera [de l’Ebre] (sense confondre-ho amb l’actual comarca de la Ribera d’Ebre).
La idea va sorgir a les jornades realitzades en el marc del Congrés de Cultura Catalana a Tortosa
(1.977) i es va consolidar definitivament durant el moviment cívic en contra del Pla Hidrològic Nacional i del transvasament de l’aigua l’Ebre (articulat a través de la Plataforma en Defensa de l’Ebre).

Per tant -siguem conscients, de què hi ha molta més importància al darrera d’aquest trofeu
esportiu, ja que representa un poble fet-; a més d’acabar la temporada, de forma més competitiva (abans, amb la Copa Primavera).

Poder els “mass media” territorials i provincials, encara li donin poc ressò; o la mateixa premsa ajudi
poc, sense sortir a les primeres planes, en textos massa breus o publicant-ho en diferents dies dels habituals (dimarts, envés de dilluns). Però tot i així, no ha d’ésser motiu suficient, per a no està orgullosos d’on som i com vivim. Ens treu convicció, motiu i motivació que alguns equips no acudeixin als camps, per disputar els diferents encontres; organitzats, des de la nostra Delegació de
Futbol a Terres de l’Ebre. En poques paraules: <Ens desacredita, menysprear la nostra Copa!>.

El recent exemple, de la nova “Supercopa de Catalunya”; s’adaptaria fàcilment, en el nostre model de
competició; si els respectius equips campions, s’enfrontessin durant el primer tram de lliga. Per tal de potenciar la COPA DELEGACIÓ TERRES DE L’EBRE, i d’establir-la al calendari oficial de la temporada.

Pose-m’hi fil a l’agulla, abans de què acabin sent com amistosos o no saber què fer amb els nostres equips, al darrer tram de lliga i en plena estació primaveral. I sí, pense-m’ho ara que és l’estiu, o ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

BABYFUTBOL! (“l’Estel”/juliol ’12).

La iniciació al futbol o de qualsevol joc, comença en el moment que el nen vol jugar. De fet, poden començar molt prompte amb jocs de pilota, doncs de seguida ja no ho volen deixar.

A partir del tercer any de vida amb les formes més simples i bàsiques de manejar la pilota, aprofites hàbilment el seu instint lúdic-innat, per a familiaritzar-los amb l’esfèric. Amb tot, dóna igual si se juga la pilota amb l’ajut de les mans, o dels peus.

El fet que en aquesta etapa experimenten un desenvolupament físic i psíquic important, així
com el comportament del nen canvia profundament; permet que a través de la dinàmica del joc, estimulem la maduresa escolar, l’intel·lecte, les experiències, la socialització. És a dir, la capacitat d’aprenentatge i coneixement s’amplien enormement.

A més de tasques autoimposades, ells sols també n’executen –encara que de petites-. Els nens d’aquesta edat, tenen un gran afany de moviment, moltes ganes de competir, molta alegria de moviment, i fàcils de motivar. Gustosament són actius en el grup i s’alegren amb els èxits comuns; per això es poden emprar paral·lelament per l´individu i pel grup, formes de
competició, o bé jocs. El més apropiat per aquesta edat són exercicis per parelles i jocs senzills; perquè s’organitzen raonadament, els fruits de l’esport infantil.

“Amb el joc se’ls proporciona múltiples experiències motores. Les impressions i experiències
adquirides en aquesta edat, acompanyen a l’home -per regla general-, al llarg de la seva vida”. El que s’acostuma prompte al moviment, al joc, al joc de pilota, més tard tampoc voldrà deixar-lo. És decisiu que la pilota es converteixi al abans possible en l’amic, en la joguina favorita del nen. Ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

PUNTS DE PERMANÈNCIA, O DE DESCENS… (“l’Estel”/maig’12).

Entenent-los com a: “Moments determinats d’un partit o temporada, en la que un s’hi pot trobar”.

A la prèvia, o al davant de l’ordinador, i amb el pressupost a la mà, tot sembla possible. Un cop s’atansa la pretemporada, comencen a trontollar alguns detalls, però l’optimisme segueix ferm. En els primers amistosos ja veus detalls d’alguns jugadors, com a grup, o dintre la mateixa entitat, de vegades difícils de valorar, pel moment també -tant del jugador com de l’equip, i la distància a l’inici de lliga-; segons el teu temps al Club, t’arrisques més o menys i les primeres lesions apareixen, els resultats encara no pesen, perquè tampoc són de nivell, com per contrastar….

Ara afegim, el que entre docents diríem, el “currículum ocult” (el que no es reflexa a la programació anual del curs); doncs al futbol, passa el mateix, encara que de diferents colors:

Un estat econòmic incert o mai del tot segur, un temps molt important de preparació de cadascun dels entrenaments i/o del visionat de vídeos, unes condicions per entrenar minvades per l’estat del camp i de l’espai disponible, horaris amb poca flexibilitat, l’efectivitat i la predisposició dels mateixos components de la plantilla (estudis, treball), objectius de cadascú, i en fi, un etc. molt llarg.

I copsar-ho tot, amb unes hores determinades d’entrenament, llunyanes al que en realitat necessitaries; ja sigui per l’exigència de la categoria, competició o dels propis jugadors. Calibres permanentment amb un estat anímic propi i dels altres, per conjugar-ho tot amb la millor gestió personal possible, d’un equip humà que vol un mateix objectiu: Guanyar i créixer com a conjunt; per optar posteriorment en altres objectius que tot i així, després poden bescanviar-se, per únicament mantenir-se i evitar el descens.

D’aquí erreu el motiu pel qual, els qui puguin agafar un equip i venir de la mà del seu director o secretari tècnic, millor; doncs aquest és l’extensió del mateix entrenador, i garanteix -en gran mesura-, un criteri per fitxar i perfilar el seu joc, per a una afició en concret. I així, no dependre de tants factors que donin precipitades interpretacions i decisions, fruits de les presses efímeres (aquelles que acompanyen malament, a qualsevol projecte). És a dir, s’està sempre exposat a passar, del dolç a l’amarg, constantment.

Algú pensa que és fàcil el futbol?… Divertit sí que puc afirmar-vos-ho. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.

EL MEU XIQUET/A ÉS UN/A CRAC! (“l’Estel”/abril’12).

A tothom ens agrada pensar-ho quan són menuts!. …

I qui es priva de començar a endossar-li objectius?: Aquest de gran serà…, o de professió hauria d’ésser tal cosa, i així guanyar-se bé la vida, etc. En definitiva, el que un no va poder aconseguir, de més jove?!…

En futbol -quan estàs entrenant o coordinant en etapes formatives-, en nombroses ocasions, sents dir el mateix, però amb frases diferents: El meu fill hauria de jugar de davanter, sempre ha estat titular, no li agrada jugar de defensa, per què no juga tan com aquell altre, no podrà venir a entrenar més que dos dies a la setmana (perquè a part, va a repàs d’anglès i de matemàtiques); i, per a més “inri” el jugador n’és conscient que els pares han anat a parlar-ne, o fins i tot, hi és allí presencialment, mentre conversen amb el formador.

Qui reflexiona sobre el què realment vol fer el seu fill? (mentre aquest madura); per què alguns envaeixen el seu tempo infantil, de forma adulta?; el nen no s’ha d’adaptar a la pilota i el seu món paral·lel, sinó la pilota al nen -Wein, Hors (2004) “FUTBOL A LA MEDIDA DEL NIÑO”-.

Pensem què de cada 1.000.000 de jugadors: Un, podria sortir crac; deu, per jugar a 1a.; cent més, per a la Divisió de Plata; i així successivament, en funció de l’exigència de la categoria en qüestió.

Per tant, poder no arribarà a ser, un gran jugador, clar, però gràcies al futbol o a la pràctica de qualsevol esport, podrà adquirir uns hàbits saludables, el valor de la superació, l’esportivitat, socialitzar-se, … donant-li tot plegat, uns complements a la seva formació integral com a persona, per afrontar altres reptes com: Seguir vinculat, però des d’una altra perspectiva tècnica (entrenador, preparador físic, metge esportiu, “scouting”, fisioterapeuta), realitzar paral·lelament uns estudis (d’infermer, locutor, mecànic, mestre, modista, etc.), o fins i tot amistats noves que després puguin aportar-li nous coneixements i experiències d’oci i/o de sortida professional –Rovira i Berengué, Juanjo (2010) CURS NACIONAL D’ENTRENADORS DE FUTBOL. Amposta-.

Molts cops, tot això va acompanyat del fet què no els escoltem suficientment. Els tracem un camí d’avantmà –amb les millors intencions-, del que nosaltres volem per ells. Ni tant sols deixem que es/ens qüestionin, vulguin redreçar-lo, canviar-lo, mentre el fan, pos són els autèntics protagonistes (nosaltres guies).

Caldria canviar l’enfoc, estar contents per tenir algú que n’és conscient del que viu, partícep d’activitats enriquidores, cultivant-lo com a persona; és del millor que et pot passar. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.