LES FAVELES DEL MUNDIAL DE BRASIL (“l’Estel”/abril’14).

A TEMPO-Abril.14

CARA a) Brasil no és sols alegria i carnaval. Avui dia, mostra la seva cara demacrada amb uns carrers foscos, maltrets, rodejats d’una combinació d’edificis de luxe i “viles” repletes de faveles. Aquest contrast s’accentua encara més als barris on s’han/estan construint estadis futuristes: l’Arena do Gremio, l’estadi Beira Rio, … fins a 12; amb un cost que superarà en escreix els 3.000.000.000€. Superant la despesa que en el seu dia van fer Sud-àfrica i Alemanya juntes!.
Paral•lelament, la inseguretat, els furts i la violència s’incrementa a un ritme parell en el que creix la inflació i la impotència dels més necessitats que sobreviuen exempts de cap mena d’infraestructura, amb l’ànima ofegada per aquelles noves construccions en les quals van a exhibir-se els futbolistes més poderosos i milionaris del planeta.

CARA b) Si bé és cert que aquests indrets, progressivament estant tenint una altra cara. Em refereixo a “l’esport i la integració social” que des de la pròpia Confederació Brasilenya de Futbol (CBF) i clubs d’elit estant intervenint en la causa, per a intentar millorar les condicions de vida d’aquestes comunitats.
Es tracta d’emprar el futbol com una eina per a la integració social d’un dels col•lectius més vulnerables: els nens i adolescents. En qualsevol part del món el futbol ofereix grans possibilitats educatives; tot i que a Brasil, aquest potencial és encara major degut a la passió que deslliga aquest esport, convertit gaire en una religió. (ECP)

LES URGÈNCIES D’UN CLUB AMATEUR; SIGNES DE REPLANTEJAMENTS… (“l’Estel”/març’14).

A TEMPO-Març.14

Font: http://1.bp.blogspot.com/_5V556EGU3VQ/TTQtWiOkO8I/AAAAAAAACyE/3R21JeaGOrY/s1600/IMG_1729.jpg

De vegades les simulacions o el voler ser com els professionals, ens poden desdibuixar en escreix la nostra realitat; fins al punt que fins i tot, la pròpia afició es desvinculi de qualsevol il.lusió o projecte.
És obvi que tots tindrem unes preferències/coneixements sobre el joc; però a més, cal plantejar-se a on vas i de què disposaràs a priori (tan a nivell tècnic, econòmic, com cultural). Qualsevol dels replantejaments posteriors -seran lícits-; sempre que estiguis a temps i tinguin una repercussió i adaptació adequada (encara que siguin conceptes ben diferents).
Sense aquestes premisses, entrem en una dependència econòmica i de resultats en escreix. La televisió estatal (per a qui sigui) o la de pagament és un món; i el nostre, senzillament és ben diferent.
En els darrers anys s’estan proliferant les acadèmies de futbol –vaja, com els repassos d’estudi-; oferint fins i tot l’aprenentatge d’una llegua estrangera, etc. Molt bé. Però tot i la millora d’aquest servei, per a fornir més la seva base i de les escoles de futbol; què està passant al futbol ebrenc que amb els dits de la mà podem comptar els jugadors del planter al 1r. Equip?!… Cap a on van aquests projectes, quan temps s’estima per esperar resultats.
Mantenir una història és un orgull, però tampoc té que ser un lastra permanent; ni un drama per entregar les claus/responsabilitat a un Ajuntament (que al final són els ciutadans/es qui paguen per un lloc o altre; hi ha coses de ben segur més urgents). Podent ocasionar un cúmul de circumstàncies i de deutes de tot tipus (fins i tot, personals).
És a dir. Partint de què som Amateurs (de moment), aquí el gran problema -ja m’ho va dir fa uns quants anyets, un entès en la matèria- és la Gestió que se’n fa i els beneficis permesos (només es copia i sembla que qui ho faci com aquell equip… de 1a. Divisió és el millor). Partir sobretot d’una filosofia o buscar-la que ja fàcilment sigui modelable pels temps existents; i/o redefinir objectius amb humilitat als despatxos (a ras de gespa en ambició i intel•ligència) d’acord a tot, i de dalt a baix. Què és difícil anar cap a enrere i que més quan arrossegues… “això ja passa també en la vida”, i el futbol és molt semblant.(ECP)

ENTRENAR AL FUTBOL BASE D’ABANS; I, AL D’ARA (“l’Estel”/febrer’14).

Font: https://www.google.es/search?q=futbol+base+d'abans+i+d'ara&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=NWTaUv74EIrF0QWrrIGoAg&ved=0CAcQ_AUoAQ&biw=1366&bih=634#q=campos+de+futbol+de+tierra+y+de+cesped+artificial&tbm=isch&facrc=_&imgdii=_&imgrc=29WPLY0DNHbsjM%253A%3BeaUlD2PqZcdbhM%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.ppsantapola.com%252Fgaleria_getfile%252F259.135%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.ppsantapola.com%252Fver_proyectos_popup-259.135%3B750%3B300
Font: https://www.google.es/search?q=futbol+base+d’abans+i+d’ara&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=NWTaUv74EIrF0QWrrIGoAg&ved=0CAcQ_AUoAQ&biw=1366&bih=634#q=campos+de+futbol+de+tierra+y+de+cesped+artificial&tbm=isch&facrc=_&imgdii=_&imgrc=29WPLY0DNHbsjM%253A%3BeaUlD2PqZcdbhM%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.ppsantapola.com%252Fgaleria_getfile%252F259.135%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.ppsantapola.com%252Fver_proyectos_popup-259.135%3B750%3B300

De la mà i llegat, del nostre benvolgut -Sr. Otero- (fundador del DERTUSA Escola de Futbol, 1978); vos escric des d’aquell passat. Doncs, era un home avançat al seu temps amb una perspectiva a llarg plaç: “el futur d’abans, hauríem d’intentar que reflexés el present d’ara”.
Em refereixo als valors, al saber escoltar a les persones més grans o experimentades, a tenir admiració i il.lusió d’intentar fer el mateix que t’expliquen/exemplifiquen, els entrenadors també es canviaven amb els xiquets, a portar la samarreta per dins perquè és la del teu Club, a tallar-te bé les ungles dels peus (preferentment), etc. En definitiva, a sortir un jugador d’escola. Tot lo altre…, ve després; en major o menor accentuació –depenen de la teva disciplina esportiva/ambicions/casa/sort-.
A veam. Ningú diu que tots els entrenadors/res tinguin sempre la raó; però permeteu-me dir: – Era molt important creure amb ells i en el què feies; és a dir, sentir, i escoltar. Tot plegat, si erets capaç d’intentar-ho/voler-ho; després milloraves segur, guanyaves algunes partides (reptes esportius/personals), i fins i tot partits!.
Així és que ni aquells camps de terra, ni les seves pedres o clots, ni les poques pilotes i pelades o massa dures, ni els deures o exàmens, ni botes bones o dolentes, ni els horaris d’entrenament o si plovia una mica, si anàvem a peu o en cotxe, quan la majoria dels pares/mares i/o tutors/es ni anaven a vere la lliga (i menys els entrenaments), etc. Res era prou excusa com per no assistir o seguir als teus entrenaments (exceptuant l’està malalt). Era així, t’havia d’agradar i punt i pilota.
“In memoriam als qui crusaven el Pont de l’Estat” –menjant-se l’entrepà del dinar, de tornada; perquè llavors, a l’escola s’hi anaven més hores, i a la tarda, tothom cap a casa a berenar i a jugar al carrer o qui podia a repàs, a classes de piano, etc.
Aquesta filosofia roman tradicionalment, a països com Anglaterra; i aquí ho podríem millorar i molt. Perquè seria una forma més d’ajudar a la millora d’aquests futuribles jugadors/res i persones, fent-los pares dels adults que seran.
Per què vos penseu sinó > Com és que jugadors que tècnicament no destacaven o no era el seu fort, i en canvi arriben a ser professionals?. Perquè senzillament no s’equivoquen, o en tot cas ho fan ben poc, en la seva elecció de passe o execució, i d’allí, cap amunt.
Actualment, gaudim dels camps gairebé tots de gespa artificial, material divers i pilotes més lleugeres, alguns els hi porten la bossa i tot (mal fet), entrenaments integrals (físic amb pilota), vaiga un no parar constant de detalls que a la llarga surten -en bé, o en “balde”-.
Del més bonic de l’ensenyament/aprenentatge és la singularitat; i amb els temps, aquesta canvia, certament. Ara bé, poder caldria diagnosticar: a on estem, què volem o cap a on anem, i de quina forma volem aconseguir-ho.(ECP)

VIURE ELS MOMENTS; -EN FUTBOL-, ELS ESPAIS REDUÏTS (ELS DETALLS) (“l’Estel”/gener’14).

A TEMPO-Gener.14
Font: http://www.futbol-tactico.com/thumb.php?file=%2Fdata%2Fedicion%2Ffutbol%2F61%2Fes%2Farticulo%2F61-Futbol-Espacio-Reducido-tit.jpg&x=350&y=280

-Fradua Uriondo, Luís. (2.013) DR. EN CIÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT. Granada. Incideix en un punt que crec clau: “les transferències”.
Els qui d’una forma, condició o altri -estem en aquest esport-; tenim la sort, de què quan entrem en qualsevol camp o recinte esportiu, podem establir el nostre ( ) o espai de temps, per practicar allò que més ens agrada. I per tant, si ja d’entrada pensem i parlem en positiu; tot allò, pot fer-se realitat a l’entrenament i/o joc/partit.
Un 1r. punt, perquè aquestes transferències siguin efectives, seria:
Explicar bé als jugadors > Per què fem aquell joc o exercici?; i, quina finalitat, té quan ho traslladem a les dimensions de joc real?.
P.e. Entrenant -la Pressió en espais reduïts-. Hem de vetllar, perquè el jugador sàpigue interpretar quan es donen les condicions per fer-la durant el partit, en quines zones l’hem de fer i en quines fases determinades del joc.
Paral•lelament aquest paràgraf -pot traduir-se-, als qui intentem a través d’un ensenyament amb valors: “A què la vida presenta realitats diverses; i el saber interpretar-les, és cabdal per tenir més o menys èxit”. És a dir, visió de joc, sempre; pel que diem de vegades: – Saborejar/viure els moments.
Però, quan tot plegat, se’ns pugui desmuntar; per les adversitats o per les fuetades de la pròpia existència. És llavors, quan hem d’aferrar-mo’s als components que més ens defineixen: La filosofia del Club o de l’escola provinent#formació acadèmica; companys d’equip#família; afició#amistats. És un paral•lelogram constant, existencial que experimentes amb el futbol, d’acord com ets i el que et va passant… O, dit d’una altra forma, ets el que menges, etc.
Per a quan l’entrenament a tot l’esmentat, no es revesteixi a la competició, en una intel•ligència tàctica poder insuficient com per guanyar partits d’un sofriment o pèrdua inesperada, o mentre ens anem trobant amb més adversitats incompressibles; mai en serà prou com per trencar el nostre vincle personal. I per això, la família del futbol clama: “Àlex estem amb tu, torna aviat”.

*Dedicat especialment a l’Àlex Curto, família i amistats. Descansi en Pau, el seu infant –Ferran-.

DEIXEM UNA MICA LA T.V. I, TOTHOM ALS CAMPS DE FUTBOL! (“l’Estel”/desembre’13).

A TEMPO-Desembre.13

 

 

 

 

Font: http://espndeportes assets.espn.go.com/2003/photos2012/0730/g_vacios_576x324.jpg

Ens faríem un gran favor –i sobretot als propis Clubs-; si anéssim + a veure partits en directe, dels nostres equips ebrencs. Qualsevol categoria s’ho mereix i ens pot sorprendre. Tot plegat afavoriria la millora del seu espectacle (a + pressupost + nivell, a + nivell + ambició).

Avui dia, quan hi ha + esportistes federats que mai, d’escola, entrenadors/formadors i àrbitres amb carnet, camps de gespa artificial (o, ja pocs de terra), Juntes entregades fent tot l’inventable per mantenir-ho tot flotant, etc. > resulta que hi ha menys assistència de públic?. Òbviament “la crisi” en té culpa, però permeteu-me: –no tota, eh-.

Si l’afició voltés una mica + per les diverses canxes, segurament comprovaria “in situ” la gelor dels camps, provocada per la pobra afluència de públic que de vegades –durant l’escalfament o descans-, uns altaveus malsonants i en excés de so, almenys tal vegada desperten al més faltat d’una migdiada o de són. Tot depenent de l’hora que haguem tardat en decidir agafar el cotxe o anar a peu, per arribar a qualsevol de tants camps que tenim a tocar, he.

Simpatitzants meus, -la lliga, així, sense presència de gent-, certament, es fa mooolt llarga.

És ben diferent compartir un o més beures entre la teva gent i al bar o a casa; però sincerament: Algú dels que ho fem, està pendent mentre del partit?; realment els jugadors sentiran el vostre clamor des de la pantalla o a través de twitters/wasaps/facebook?. Es tracta de ser simplement un seguidor?; o un aficionat/da de debò que clama al camp pel seu equip (un de ben prop).

Deslliureu-vos de les perplexitats i merchandisings llunyans, o afegiu-los a l’armari amb el que ja tenim del “terreno” (des de samarretes, bufandes, calendaris, clauers, a llibres, etc.), perquè senzillament és el futbol de casa, l’ebrenc!.

Dedicat especialment al nostre PEPE ROIG I BALART (familiars i amistats), a “Bovet”, qui:   < de forma exemplar, ensenyar com entregar-se a un club de futbol, l’UE Remolins-Bítem >.

¿NOU REGLAMENT; PER AFAVORIR UNA HIDRATACIÓ CORRECTA? (“l’Estel”/octubre’13).

La set apareix al mancar la hidratació, és a dir, quan comença la deshidratació.
De fet –ja abans de néixer-, suem (sempre); perquè senzillament desprenem calor i necessitem refrigerar-nos. En aquest procés fisiològic, sorgeixen “moments de set”: indicadors de què mentre passi el temps i duri la mateixa sensació o necessitat… farem cada cop més tard, en rehidratar-nos.
Són sabudes les estratègies emprades per beure -durant un partit de futbol-; i també que hidratar-se abans de la competició, forma part de l’entrenament….
Però quan el joc continua –sense més pauses reglamentàries-, el rendiment de l’esportista decreix mentre resisteix (aguanta), en detriment de l’espectacle i/o aparició d’una dolència (lesió). Efectes negatius i conseqüents, a la resistència portada a límits no saludables esportius?!. En canvi, trobem exemples d’esports col•lectius, on a l’haver més aturades al seu joc, aquest problema es supleix, podent beure amb més freqüència: futbol sala, futbol australià, rugbi, bàsquet, etc.
¿Cap la possibilitat de millorar la normativa –a favor d’una correcta hidratació-?; restaria atractiu, l’afegir més aturades al joc? (al futbol base: veus partits de temps inferior, o què va passar quan van modificar la cessió al porter); ens mantindria el mateix interès i atenció? (quan molts cops a la vegada, som capaços de mantenir una conversa desviant constantment la mirada, atendre una trucada al mòbil, contestar un “wasap”, etc.); perdria part de la seva essència?… En fi, serà una qüestió més: d’objecte d’estudi.

PLA A o B: DIFERENTS ESTILS DE JOC, EN UN MOMENT (S) DETERMINAT (S) (“l’Estel”/agost’13).

imagesCAL1IXQ9M’agrada jugar al futbol per arreu del camp, des de i entre totes les línies de joc; el més imprevisible possible, tant pel rival com pel propi espectador/a, buscant l’entreteniment (espectacle).
Però, “on primer ha de quedar reflexa’t i clar, és en el propi projecte de l’entitat on t’hi trobis, i per tant, del grup humà amb el que et relacionaràs, per tal de fixar (revisar-los) els objectius comuns/específics; tot seguint una direcció i ordre: CLUB-EQUIP-JUGADOR”.
Abans però, cal força entrenament i quant de més temps disposis, millor. És a dir, ja d’entrada: Saber qui ets (amb què comptes/mancances) i a què jugarem?…, el més important.
Un cop madurats els “feedbacks” corresponents i els seus estats d’ànim amb una idiosincràsia (període d’adaptació), tenir clar que -no sempre podrem jugar al mateix-; perquè, en funció d’un moment determinat o del rival, canvia el joc. És igual o més important saber l’historial dels teus jugadors, a nivell de treball diari afegit –càrrega d’esforç- (futbolistes amateurs), com de la seva formació (base i/o d’equip de procedència, competicions jugades, etc.). De fet és el que al final determina més el seu fitxatge (evidenciant l’econòmic, clar).
Per a un entrenador és preferent trobar una base de joc, per anar creixent; perquè és molt difícil transmetre, sinó es tenen les idees clares. Concloent que és important saber quin estil haurà de ser prioritari; per a quan en determinades ocasions, hagem de contemplar la possibilitat de realitzar canvis, ajudant a l’equip a consolidar la personalitat que vulguem donar-li.
– A tall d’exemple: La Pretemporada és òptima per a la confecció d’un equip nou, o de renovacions (en tot cas, construir-lo obertament, de forma que l’opció de millora sempre existeixi). I, pel que fa als seus amistosos, seria important escollir-ne de diferent nivell i estil de joc; per conjugar-ho paulatinament. Determinant un estil propi (grau de compromís), per aconseguir un o dos sistemes de joc.
< Per tant, tot pla, A, B, o C, tindrà les seves avantatges i inconvenients; però el que sempre ho farà vàlid serà, la creença dels seus protagonistes >.
Font: http://1.bp.blogspot.com/-_lXdLi8IZ5s/TbjfHkK0vkI/AAAAAAAAAAw/Bm35BEx4W3k/s1600/blogggg.bmp

L’ENTRENAMENT INVISIBLE (“l’Estel”/juliol’13).

Aquest terme, -com menys es vegi-, pitjor. Doncs, difícilment s’apreciïn les bones formes, en el terreny de joc, és a dir, amb un jugador/a d’escola.

Hi ha però, que un cop avançat, pot aprendre i fins i tot a especialitzar-se en ocultar aquest tret tant íntim, aconseguint igualment èxit/s d’aparador; o lidiant amb recursos que condicionin la seva pròpia salut, fregant amb disgustos personals, en definitiva, escurçant, embrutant cada cop més una trajectòria esportiva i personal, minvant el seu rendiment.

Per tant, és tant important com l’entrenament aparent o visible. Quelcom de quina manera porta la seva vida interior, el ser un esportista; del que hom té dret a decidir (Visca CATALUNYA!), en com fer-ho. Per exemple > En les promocions, es busquen els majors referents possibles del rival, per conèixer-lo a fons, abans d’enfrontar-t’hi en les eliminatòries: Situació del seu club, ambient, convocats/descartats, etc.; tot i que sobre la gespa, sempre coexisteix un altre factor intrínsec: la Sort. Tothom vol evitar gols en pròpia porta, clar, però alguna vegada, pot passar que te’n colin un (o més). És el risc, el joc, la vida.

En una societat de ritme trepidant, on sembla que l’únic que de vegades la ressituï sigui: Els enganys descoberts, encobriments, desnonaments, un fracàs, les malalties modernes, tota una crisis bastament estesa en massa camps diversos. En fi, un amalgama de “maltequieros” (lletra de QUICO EL CÉLIO…) –molts cops evitables, i consentits- què fent retrospectiva amb la pel•lícula ebrenca “AU PERÒ AU”, penses: – I que autèntic era abans tot, xeic!, je.

La filosofia de saber viure/cuidar-se, avui dia, podria considerar-se en un art més (per molt que malauradament, alguns no tinguin mitjans; o ho facin a costelles d’altres, amb la premissa de: – La qüestió és viure!.).

Aplicar-se-la, saludable i honradament o deixar-se assessorar per què no, -segons per a qui- pot ser complicat; però al igual que el nostre cervell “sempre” serà el múscul més difícil d’entrenar, poder sigui el que et doni més rendiment, un camí, a posteriori. Perquè quan un s’enganya a ell mateix amb improperis de tot tipus que no tenen res a veure amb el que fa, està preparat, té projectat o realment és d’esperit/cor; pot degenerar des d’una simple lesió, a una decadència, o tal vegada convertir-se en una illa, una fulla dins a un riu, decreixent la seva identitat. I llavors, és quan els resultats no parlen per sí sols, perquè hi ha molt més al darrera. Per això i més…, és tant important la formació, com també, un veritable entrenament íntegre. Desitjaria que tot lector/a, en tragués profit i ús, per dir-se: “Encara som a temps®”.

(Font: http://www.cfnavata.com/admin/docs/Entrenament_Invisible.jpg)

 

UNA TEMPORADA A LA NEVERA (“l’Estel”/maig’13).

FONT: https://www.google.es/search?hl=ca&site=imghp&tbm=isch&source=hp&biw=1093&bih=490&q=despido+entrenador+valencia&oq=despido+entrenador+valencia&gs_l=img.3…4352.14881.0.15586.30.10.1.19.19.0.194.1796.1j9.10.0…0.0…1ac.1.12.img.2SsaI1HVklM#imgrc=OOxkFAh2PBNpnM%3A%3ByRhA97QYiFm0rM%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.elconfidencial.com%252Ffotos%252Fdeportes_2011%252F2012120294pellegrino-dd.jpg%3Bhttp%253A%252F%252Fwww.elconfidencial.com%252Fdeportes%252Fliga-bbva%252F2012%252F12%252F02%252Fmauricio-pellegrino-raja-en-su-despedida-del-valencia-me-han-despedido-por-un-calenton-110405%3B640%3B270

20-18-16-12… entrenadors comencen cada Temporada, en funció del país o categoria que estant. Ja que un bon nombre de tècnics hauran de veure la primera jornada, des del sofà de casa seva; la majoria d’ells esperant uns mesos, per a una possible trucada, quan les coses
no vagin bé en alguns equips o perquè el tantegin per a un nou projecte de club, etc. És impossible que existeixi buit per a tots, i per tant, molts estan en atur. D’aquí ve la frase aquella de: -“Hi ha massa entrenadors”; però és de domini públic que hi ha una xarxa tan extensa d’opinions i d’interessos, vividors d’aquest fenomen, cadascú a la seva forma. Raó per la qual, eradica una de les grandiositats del futbol, un esport de masses, en el sentit més ampli.

Anteriorment, ¼ dels qui començarien la temporada; a aquestes alçades, ja no hi serien. Però, -els dirigents d’avui dia, sembla que s’ho qüestionin tot més-. Serà per donar més suport al seu projecte o a qui el lideri, però els calers també hi tindran a veure-hi, i molt.

Travessem moments durs, de reduir, reinventar, reutilitzar… en la majoria dels sectors; i el futbol, no se’n escapa pas. Se’m fa difícil però, com entendre les retallades en aquest àmbit, doncs, segueixen havent-t’hi pressupostos astronòmics (sobretot en equips de dalt) i tal vegada
ofenedors; perquè a més, arrosseguen deutes, sembla que amb un altre tracte administratiu? (com si a Hisenda, parlessin d’ells com a extraterrestres, “veigues”). El cert és que fora de la gespa, es respira ben diferent. O dit d’una altra manera, a dins s’està com en una gran bombolla aïllant dels problemes, i compartint una il.lusió desitjada per tota una afició.

En definitiva, una solució pels qui la volguessin contemplar amb suficient il.lusió i temps per endavant, seria tenir: “Els millors entrenadors i més ben pagats, al futbol base”. Una bona eina també, per eixugar aquells deutes adquirits per fitxatges, fora de la seva sostenibilitat i llunyana al nivell emergent del planter de l’Entitat en sí; per no està estructuralment preparada, o per aquelles contraprestacions pactades que finalment no rep, etc.

Com deia un ex professor meu: “El gran problema dels clubs -independentment de la seva categoria o dimensió- és la seva gestió; i jo afegeixo: -i també, si li manca una filosofia”. I de tot plegat, els entrenadors no n’estan absents.

JOSEP OTERO I GENDRE: Mestre i Pare, del Futbol Ebrenc (“l’Estel”/abril’13).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

“Tinc el luxe i honor de retre-li un petit homenatge amb aquest exemple, doncs, la targeta que veieu, sempre la portava a l’agenda; i l’utilitzava en les xerrades dels pre-partits, tant al 1r equip, com en els nois joves que entrenaven al futbol base, sempre amb un sentit esportiu i a la vegada d’integració a la societat”.

D’entre tantes màximes, deia que: -Les regles del joc són la peça bàsica de qualsevol esport i l’acceptació de les mateixes són el que et permet dominar-lo. No tens expulsions, ni enfrontaments beneits, acceptes els errors, encara que siguin en contra (ja en vindran a favor). Fas un equip dedicat a jugar i no a perdre el temps. Llavors, en la vida és el mateix: les normes, les lleis, les bones costums… també les hem de conèixer, per estar bé amb tothom, procurant un comportament adequat i digne.

-El saber rebre compliments -quan tot va bé- permet estar preparat, quan tot va malament. Saber instal•lar-se en un punt mig entre la vanitat i la humilitat. Perquè com a tot a la vida, pujaràs, però també baixaràs, i hem de estar molt preparats.

-Saber guanyar és l’aplicació d’un orgull i alegria natural del moment i una educació exquisida en les formes. Saber guanyar dignifica al guanyador i també al qui perd. -Saber perdre significa que malgrat les dificultats del moment, del teu estat emocional, de la ràbia continguda, el perdre també forma part de la vida i que hem d’acceptar. Però sense caure en desesperacions ni comportaments fora de lloc sinó amb un esperit de superació i de millora, reflexionant del perquè ha estat així i poder corregir. També esperit de solidaritat entre tots per fer força i sortir del forat.

En fi, i sense poder acabar de parlar d’un home avançat al seu temps, una persona estimada com poques, d’aquelles a qui la saludaven els qui passaven per l’altra vorera o en sentit contrari. M‘ha agradat sempre parlar amb ell, perquè era de principis. I molts cops penso, que a dia d’avui –manquen a l’esport, en general-, però també que …

“Encara som a temps”.