PLANIFICACIÓ PSICOLÒGICA; SI VOLEM, JUGADORS D’ESCOLA (“l’Estel”/octubre ’12).

Cada vegada es fa més necessari que l’entrenador de futbol, sigui també formador, o dit d’un altra forma, mestre que ensenyi i eduqui (en qualsevol esport); per a ser més coneixedor dels seus propis jugadors, ja no solament a nivell tècnic, físic o tàctic, sinó també a nivell psicològic. Del domini d’aquests aspectes, dependrà en gran part del procés del jugador; així com del bon funcionament de l’equip, durant la temporada. Es fa doncs, necessària la planificació psicològica igual que es planifica qualsevol altre entrenament.
Que vull aconseguir dels meus jugadors?: 1.- Conèixer al màxim la personalitat de cadascun d’ells (partir des de la seva edat evolutiva, …); 2.- puntualitat tant en els entrenaments com en els partits; 3.- respecte cap als companys del propi equip, així com cap a la resta de companys del club i rivals; 4.- respecte cap a la figura de l’àrbitre (és un jugador més, i per tant, pot tenir i de fet té errors); 5.- que cadascun tregui el millor, tant de les victòries com de les derrotes, etc. És a dir, “Continguts Actitudinals”.
Exemples de, per a què?:
(1) És imprescindible, conèixer a tots i cadascun dels components de la teva plantilla a nivell individual, intentant aprofundir al màxim en la seva personalitat, per a conèixer-los com individus i no com integrants d’un grup; el que possiblement ens durà a treure de cadascun d’ells, el major rendiment possible, ja que conèixer-los a nivell psicològic suposa conèixer les seves reaccions i el tracte que hem de donar-los (tenir en compte les diferències individuals).
(3) Tan important o més és respectar-nos a nosaltres i als nostres companys, com a l’oponent. Tenint en compte que es tracta de companys de joc, cal fer-los veure als nostres jugadors que si no existís el rival, per petit que aquest sigui, no existiria el joc, i que d’ells depèn en gran part el qual nosaltres puguem jugar i gaudir de l’esport. Cal demostrar-los, que possiblement aquell jugador contrari al que menyspreem, podria ser algun dia el nostre propi company d’equip.
Alguna activitat podria ser:
– De caràcter obligatori aplaudir la sortida al terreny de joc de l’equip rival, així com encaixar la mà dels jugadors oponents al finalitzar la trobada, i saludar des del centre del camp tant a la pròpia afició com a la de l’equip contrari, independentment del resultat.
I, en la mesura del possible, intentarem organitzar partits amistosos amb equips veïns (almenys tres per temporada, aprofitant jornades de descans o dies d’entrenament) a manera de combinat, on es barregin jugadors d’un club amb els d’uns altres en el mateix equip, per a així fomentar el companyerisme entre jugadors i clubs.
Per tant, haurem d’observar i anotar totes les reaccions dels nostres jugadors que tinguin relació amb els objectius que ens programem, per a comprovar en el transcurs de la temporada i en temporades esdevenidores l’evolució dels jugadors respecte dels objectius. En aquesta planificació en concret, realitzarem una sèrie de proves que ens permetin contrastar l’evolució del futbolista en qüestió, i per tant amb una avaluació sempre contínua que ara bé, sense presa si us plau.

BABYFUTBOL! (“l’Estel”/juliol ’12).

La iniciació al futbol o de qualsevol joc, comença en el moment que el nen vol jugar. De fet, poden començar molt prompte amb jocs de pilota, doncs de seguida ja no ho volen deixar.

A partir del tercer any de vida amb les formes més simples i bàsiques de manejar la pilota, aprofites hàbilment el seu instint lúdic-innat, per a familiaritzar-los amb l’esfèric. Amb tot, dóna igual si se juga la pilota amb l’ajut de les mans, o dels peus.

El fet que en aquesta etapa experimenten un desenvolupament físic i psíquic important, així
com el comportament del nen canvia profundament; permet que a través de la dinàmica del joc, estimulem la maduresa escolar, l’intel·lecte, les experiències, la socialització. És a dir, la capacitat d’aprenentatge i coneixement s’amplien enormement.

A més de tasques autoimposades, ells sols també n’executen –encara que de petites-. Els nens d’aquesta edat, tenen un gran afany de moviment, moltes ganes de competir, molta alegria de moviment, i fàcils de motivar. Gustosament són actius en el grup i s’alegren amb els èxits comuns; per això es poden emprar paral·lelament per l´individu i pel grup, formes de
competició, o bé jocs. El més apropiat per aquesta edat són exercicis per parelles i jocs senzills; perquè s’organitzen raonadament, els fruits de l’esport infantil.

“Amb el joc se’ls proporciona múltiples experiències motores. Les impressions i experiències
adquirides en aquesta edat, acompanyen a l’home -per regla general-, al llarg de la seva vida”. El que s’acostuma prompte al moviment, al joc, al joc de pilota, més tard tampoc voldrà deixar-lo. És decisiu que la pilota es converteixi al abans possible en l’amic, en la joguina favorita del nen. Ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

EL MEU XIQUET/A ÉS UN/A CRAC! (“l’Estel”/abril’12).

A tothom ens agrada pensar-ho quan són menuts!. …

I qui es priva de començar a endossar-li objectius?: Aquest de gran serà…, o de professió hauria d’ésser tal cosa, i així guanyar-se bé la vida, etc. En definitiva, el que un no va poder aconseguir, de més jove?!…

En futbol -quan estàs entrenant o coordinant en etapes formatives-, en nombroses ocasions, sents dir el mateix, però amb frases diferents: El meu fill hauria de jugar de davanter, sempre ha estat titular, no li agrada jugar de defensa, per què no juga tan com aquell altre, no podrà venir a entrenar més que dos dies a la setmana (perquè a part, va a repàs d’anglès i de matemàtiques); i, per a més “inri” el jugador n’és conscient que els pares han anat a parlar-ne, o fins i tot, hi és allí presencialment, mentre conversen amb el formador.

Qui reflexiona sobre el què realment vol fer el seu fill? (mentre aquest madura); per què alguns envaeixen el seu tempo infantil, de forma adulta?; el nen no s’ha d’adaptar a la pilota i el seu món paral·lel, sinó la pilota al nen -Wein, Hors (2004) “FUTBOL A LA MEDIDA DEL NIÑO”-.

Pensem què de cada 1.000.000 de jugadors: Un, podria sortir crac; deu, per jugar a 1a.; cent més, per a la Divisió de Plata; i així successivament, en funció de l’exigència de la categoria en qüestió.

Per tant, poder no arribarà a ser, un gran jugador, clar, però gràcies al futbol o a la pràctica de qualsevol esport, podrà adquirir uns hàbits saludables, el valor de la superació, l’esportivitat, socialitzar-se, … donant-li tot plegat, uns complements a la seva formació integral com a persona, per afrontar altres reptes com: Seguir vinculat, però des d’una altra perspectiva tècnica (entrenador, preparador físic, metge esportiu, “scouting”, fisioterapeuta), realitzar paral·lelament uns estudis (d’infermer, locutor, mecànic, mestre, modista, etc.), o fins i tot amistats noves que després puguin aportar-li nous coneixements i experiències d’oci i/o de sortida professional –Rovira i Berengué, Juanjo (2010) CURS NACIONAL D’ENTRENADORS DE FUTBOL. Amposta-.

Molts cops, tot això va acompanyat del fet què no els escoltem suficientment. Els tracem un camí d’avantmà –amb les millors intencions-, del que nosaltres volem per ells. Ni tant sols deixem que es/ens qüestionin, vulguin redreçar-lo, canviar-lo, mentre el fan, pos són els autèntics protagonistes (nosaltres guies).

Caldria canviar l’enfoc, estar contents per tenir algú que n’és conscient del que viu, partícep d’activitats enriquidores, cultivant-lo com a persona; és del millor que et pot passar. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.