És bestial la varietat d’orografia apta que disposem, per a qualsevol preparació d’un esportista; ja sigui de futbol, atletisme, triatló, ultrafons, rem, piragüisme, ciclisme, trial, pesca esportiva, escalada, canicross, rugby, … És a dir, “riu+muntanya+mar”; i tot a tocar!.
En aquesta terra de contrastos podem trobar des de l’altitud –apta bàsicament per a períodes de transició: pretemporada i/o descansos llargs-; a planícies arreu on vagis; anar a peu de platja, per exercitar-se a través de la sorra/aigua; entrar al riu que també ens ofereix les seves alternatives; o fins i tot, poder-ho combinar tot plegat.
Amb un increment de la dotació d’instal•lacions esportives, cada cop més freqüents en gran nombre de les nostres poblacions. Sense oblidar el clima i la cuina, tant heterogenis.
Una gama alta de detalls que t’obren expectatives diverses, en funció del moment i de l’especialitat/necessitats.
Quan t’agafa un dia de -vent de dalt- i volies fer ciclisme de carretera; canvies de ruta i vas per la costa, o agafes la “mountain bike”, per entremig de les valls o muntanyes. Si vols menjar a base de carbohidrats, arròòòs, diuen, te’n vas arreu pel delta; que prefereixes o necessites proteïna, cap als Ports si vas de carn o cap a la costa si vas de peix. Sent un pecat caure en el parany de cap monotonia.
Terra d’artistes, com En Gerard Vergés i Príncep quan ens deia: “Ni us descriuré el paisatge on he viscut: aquell riu ample, amb tarongers florits, i, més amunt, la terra roja i dura d’oliveres i vinya, el cel d’estiu com la fulla esmolada d’una espasa. I prop la mar…” (biografia feta per Subirats i Sebastià, Emigdi, Ed. Onada, 2.008); el ceramista internacional En Joan Panisello i Chavarria, amb el seu binomi arbre-home; el caçador d’imatges En Vicent Pellicer i Ollés; o les cançons de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, i tants d’altres que també s’impregnen del seu aire inspirador. Per tot plegat: ANEM QUE XALAREM, CUIDEM-LO SEMPRE, I AIXÍ EN PARLAREM. (ECP)
Categoria: Esport
JOSEP OTERO I GENDRE: Mestre i Pare, del Futbol Ebrenc (“l’Estel”/abril’13).
“Tinc el luxe i honor de retre-li un petit homenatge amb aquest exemple, doncs, la targeta que veieu, sempre la portava a l’agenda; i l’utilitzava en les xerrades dels pre-partits, tant al 1r equip, com en els nois joves que entrenaven al futbol base, sempre amb un sentit esportiu i a la vegada d’integració a la societat”.
D’entre tantes màximes, deia que: -Les regles del joc són la peça bàsica de qualsevol esport i l’acceptació de les mateixes són el que et permet dominar-lo. No tens expulsions, ni enfrontaments beneits, acceptes els errors, encara que siguin en contra (ja en vindran a favor). Fas un equip dedicat a jugar i no a perdre el temps. Llavors, en la vida és el mateix: les normes, les lleis, les bones costums… també les hem de conèixer, per estar bé amb tothom, procurant un comportament adequat i digne.
-El saber rebre compliments -quan tot va bé- permet estar preparat, quan tot va malament. Saber instal•lar-se en un punt mig entre la vanitat i la humilitat. Perquè com a tot a la vida, pujaràs, però també baixaràs, i hem de estar molt preparats.
-Saber guanyar és l’aplicació d’un orgull i alegria natural del moment i una educació exquisida en les formes. Saber guanyar dignifica al guanyador i també al qui perd. -Saber perdre significa que malgrat les dificultats del moment, del teu estat emocional, de la ràbia continguda, el perdre també forma part de la vida i que hem d’acceptar. Però sense caure en desesperacions ni comportaments fora de lloc sinó amb un esperit de superació i de millora, reflexionant del perquè ha estat així i poder corregir. També esperit de solidaritat entre tots per fer força i sortir del forat.
En fi, i sense poder acabar de parlar d’un home avançat al seu temps, una persona estimada com poques, d’aquelles a qui la saludaven els qui passaven per l’altra vorera o en sentit contrari. M‘ha agradat sempre parlar amb ell, perquè era de principis. I molts cops penso, que a dia d’avui –manquen a l’esport, en general-, però també que …
“Encara som a temps”.
L’OLIMPISME (“l’Estel”/setembre’12).
Els orígens de l’olimpisme els trobem a la mitologia grega i es calcula que ja existien cap al 776 aC, cada 4
anys, amb una finalitat religiosa. S’oferien sacrificis i juraments al déu suprem Zeus durant un mes. Es duien a terme a la ciutat d’Olímpia, degut a la bonança del seu clima i a l’existència d’una treva sagrada i per tant, sense
cap tipus de conflicte bèl·lic.
En un principi només hi participaven nobles i aristòcrates, però més endavant es va obrir la participació a tot
tipus de personatges de llinatges i procedència ben diferents. Pel que fa a les edats, anava dels: infantils (fins els 18 anys), imberbes (de 18 a 20 anys) i homes (de més de 20 anys). Les dones casades ni tan sols podien assistir-hi, sota pena de mort. Els participants ho feien completament nus, i alguns es cobrien el cos amb olis i ungüents.
Els vencedors eren proclamats i premiats amb un ram d’olivera o llorer, i eren rebuts als seus llocs d’origen
com herois, a la vegada que eren privats de pagar tributs.
El darrer acte olímpic es produïa l’any 394 de la nostra era, quan Teodosi censurà qualsevol acte pagà.
Passarien quinze segles fins que a Atenes, el 1896, es tornin a celebrar, gràcies a la tasca del francès Pièrre de
Fredi. Aquest personatge caracteritzà per la seva constant lluita per l’esport i la unió dels pobles a través de l’olimpisme. Seria nomenat President del Comitè Olímpic Internacional (1894-1925), i és l’autor de la famosa frase “l’important no és guanyar, sinó participar”, a la vegada que és el recuperador del jurament i la flama olímpica.
Va ser el 1920 quan es van seleccionar 5 cèrcols –vermell, negre, blau, verd i groc-, que simbolitzen els 5 continents. Dels 12 països representats a Atenes el 1920, s’ha arribat als 204, en els darrers jocs olímpics de Londres.
S’ha passat de l’enfocament religiós d’un principi, al més purament esportiu i de fenomen de masses, carregat amb un cert component sòcio-polític i amb uns forts interessos econòmics; donant a entendre que: “Són la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans”, certament. Per molt que en un plànol més positiu, serveixi per reunir pobles i cultures d’arreu del món per uns dies, en un ambient de germanor.
Tot plegat -en aquests temps, a més-, em dóna un motiu més, per pensar amb la nostra independència. Doncs, a mi la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional.
És a dir, els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem
fins a l’infinit, i ens fem la il.lusió que som hereus dels antics invents?!…
Un crit més a la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes!!!, per a què almenys un dia augmenti el nombre d’esports on les nostres seleccions són reconegudes oficialment. Hi haurà qui dirà que
això és un somni, però les xifres demostren el contrari. Actualment ja hi ha 21 esports, on els esportistes catalans poden competir a nivell internacional.
Concloent que en realitat no importa l’esport ni la pràctica atlètica, només que cada medalla fa més compacta la
substància de l’estat nació, que aquí, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra, i per això els comitès “superiors” (els que tenen la batuta), et van donant corda amb aquests reconeixements i sota el pretext de: Ara bé, sense pressa si us plau.