
Categoria: General
TERRES DE L’EBRE, PARATGES IDONIS PER A ENTRENAR UN GRAN NOMBRE D’ESPORTS (“l’Estel”/març’15)

És bestial la varietat d’orografia apta que disposem, per a qualsevol preparació d’un esportista; ja sigui de futbol, atletisme, triatló, ultrafons, rem, piragüisme, ciclisme, trial, pesca esportiva, escalada, canicross, rugby, … És a dir, “riu+muntanya+mar”; i tot a tocar!.
En aquesta terra de contrastos podem trobar des de l’altitud –apta bàsicament per a períodes de transició: pretemporada i/o descansos llargs-; a planícies arreu on vagis; anar a peu de platja, per exercitar-se a través de la sorra/aigua; entrar al riu que també ens ofereix les seves alternatives; o fins i tot, poder-ho combinar tot plegat.
Amb un increment de la dotació d’instal•lacions esportives, cada cop més freqüents en gran nombre de les nostres poblacions. Sense oblidar el clima i la cuina, tant heterogenis.
Una gama alta de detalls que t’obren expectatives diverses, en funció del moment i de l’especialitat/necessitats.
Quan t’agafa un dia de -vent de dalt- i volies fer ciclisme de carretera; canvies de ruta i vas per la costa, o agafes la “mountain bike”, per entremig de les valls o muntanyes. Si vols menjar a base de carbohidrats, arròòòs, diuen, te’n vas arreu pel delta; que prefereixes o necessites proteïna, cap als Ports si vas de carn o cap a la costa si vas de peix. Sent un pecat caure en el parany de cap monotonia.
Terra d’artistes, com En Gerard Vergés i Príncep quan ens deia: “Ni us descriuré el paisatge on he viscut: aquell riu ample, amb tarongers florits, i, més amunt, la terra roja i dura d’oliveres i vinya, el cel d’estiu com la fulla esmolada d’una espasa. I prop la mar…” (biografia feta per Subirats i Sebastià, Emigdi, Ed. Onada, 2.008); el ceramista internacional En Joan Panisello i Chavarria, amb el seu binomi arbre-home; el caçador d’imatges En Vicent Pellicer i Ollés; o les cançons de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, i tants d’altres que també s’impregnen del seu aire inspirador. Per tot plegat: ANEM QUE XALAREM, CUIDEM-LO SEMPRE, I AIXÍ EN PARLAREM. (ECP)
S’ENTRENA PROU LA COORDINACIÓ, L’AGILITAT, I LES HABILITATS MOTORES, AL NOSTRE FUTBOL BASE? (“l’Estel”/febrer’15)
Certament, una manera de comprovar-ho és mirant els diversos partits dels caps de setmana, i/o sobretot als mateixos entrenaments d’arreu; difícilment veuràs algun equip que reflexi dedicar-li un temps prudencial, donant-li l’èmfasi o temps necessari d’entrenament.
Hors Wein -un dels pioners del futbol infantil (“Futbol a la medida del niño”, R.F.E.F. CEDIF 2.000)-, advoca per un entrenament multidisciplinar en les primeres edats amb circuïts i jocs polivalents que abasteixin la major part de les formes fonamentals del moviment, com córrer, saltar, enxampar, atreure, empènyer, etc. Durant la seva pràctica l’infant aprenen a executar combinacions senzilles de moviment, per exemple: rebre-llençar una pilota; i a correspondre mitjançant reaccions ràpides a requeriments de moviments imprevistos/sobtats, provocats per una situació de joc que es modifica permanentment. Això requereix decisions rapidíssimes, accions immediates i una alta capacitat coordinativa.
Així doncs, una formació complerta de les capacitats condicionals, avantatja les diverses resolucions que pren el futbolista en la relació amb els factors del joc. Ja que combinant intel•ligentment els jocs, s’evita així l’exercici unilateral de determinades parts de l’organisme, s’aconsegueix més bé una influència equilibrada per regla general, de la constitució total del cos.
En la mesura que el nivell tècnic-tàctic de l’esportista millori, disminuirem el temps dedicat a la diversificació lúdica o pluridisciplinar en els entrenaments (sense excloure-la mai del tot); mentre que progressivament augmentarem la formació específica. Tot plegat, per donar un gran ventall d’estímuls i conseqüentment moviments, fonamentals per aconseguir amb el temps un millor/alt nivell de rendiment.
La importància d’aquests tipus d’activitats físiques és tan pel desenvolupament de les habilitats motrius, com per a motivar al nen/a en la seva continuïtat de la pràctica del futbol, assegurant varietat, intensitat i diversió en cada entrenament. (ECP)
FUTBOL VETERANS TERRES DE L’EBRE (“l’Estel”/gener’15)


Il.lusions permanents al camp i als vestidors: Ja sigui als entrenaments, com a entrenadors, jugadors, àrbitres, o la pròpia afició que segueix acudint al camp per veure els seus, competint com sempre i jugant amb ganes.
El “Cruyff ebrenc” -un dels entrenadors professionals actuals, de les nostres terres-, em va dir farà 3 temporades que: “Els qui per sort encara gaudim jugant i competint (en el meu cas, porto més temps de veterà que com a amateur, certament), evitarem discutir al camp o fer entrades lletges que després ens pogués repercutir en el nostre quefer setmanal”, clarament.
Jo convergeixo en aquest podríem dir lema; així com també, en el seu futbol característic d’atac. És adir. N’estic totalment d’acord. Malgrat que a la pràctica sigui complicat mantenir-se cadascú amb les seves credencials, perquè senzillament, cadascú conté la seva base –tan personal, futbolística, com física (amb certes limitacions)-.
A partir d’aquí i en funció de l’equip al qui representes, et vas fent una idea d’on ets. Però poder, el més important sigui: Jugar amb el teu equip, el millor futbol possible (tenint en compte que la categoria pot dificultar fins i tot, el compromís de tothom envers als entrenaments i/o als partits); mantenir la pràctica -fent esport-; amistats; i xalar tot el que doni de sí.
D’altra banda, el to físic –individual- i les pròpies opcions de canvis d’un equip; repercuteix molt, tan en la seva convivència, com en els resultats finals. És clau, perquè a més prestació general, millor rendibilitat. Aquest exponent, sol acomplir-se gairebé sempre en esport; i en moltes facetes de la vida, també.
Aquesta lliga ens permet viure el futbol de més prop, gaudir-lo competitivament (organitzat i reglat), retrobar exjugadors i col•legiats de prestigi que segueixen deixant les seves petjades al camp. És important que seguim, encara que més des de l’experiència, perquè d’una manera o altra, tots sumem i donem exemple. Salut, i millor Any 2.015! (ECP)
ENTRENAR AMB PESES PERLLONGA LA VIDA DE L’ESPORTISTA (“l’Estel”/desembre’14)

L’esport, molts cops no és sinònim de salut. I precisament té riscos que els practicants hem d’assumir; com l’envelliment dels nostres mecanismes físics/psíquics. Com deia el meu germà Rafel: – El cos sempre passa factura (referint-se a què en funció de com el tractis, et donarà uns resultats, o uns altres). Hi ha molts camps per abordar en aquest sentit, i fàcilment interrelacionats –com una dieta equilibrada, l’osteoporosi, la flexibilitat, etc.-; però ara, em refereixo al muscular, a l’entrenament de la força.
Posar-se en forma i mantenir un cos sa és molt més que preocupar-se pel pes. La cultura que envolti a una persona pot influenciar molt sobre els seus objectius, en el moment d’inscriure’s al gimnàs, o de seguir un entrenament concret. Hi ha qui ho fa amb l’únic objectiu de perdre quilos, sense tenir en conte altres factors com la força física i la musculatura. Aquest darrer aspecte adquireix importància amb el pas del temps, ja que des del punt de vista fisiològic, l’envelliment del cos comença abans del que poguéssim pensar.
És a dir, a partir de certa edat (35) el múscul va perdent força i volum; pel que hem de procurar augmentar massa muscular quan encara s’està a temps, i després centrar els esforços en mantenir-la. Sovint trobem tipologies de cossos exageradament prims, plens de flaccideses com: Cames fofes, panxeta “cervesera”, pectorals petits o eixugats, etc. que fàcilment es tapen amb la roba o vestits poc cenyits; però sota, cadascú té la seva morfologia.
D’altra part, el manteniment d’una musculació compensada i individualitzada (característiques); si la realitzem, farem una prevenció a possibles lesions, o també afavoreix situacions de preoperatori/postoperatori, ja que la recuperació costa menys, donant seguretat i fermesa.
Per naturalesa, tendim al repòs -sigui pel mateix efecte de la gravetat, o perquè quan menys fas, menys ganes en tens-. Des de què hom entra en la industrialització, i genera una mà d’obra cada cop més tecnificada; aquest canvia, perquè la seva activitat física també ho fa. Amb una concatenació canviant d’hàbits primaris que abans requerien molta demanda d’energia. Moure peses al gimnàs és un recurs que dóna molt de sí (deixant de banda l’estètica personal), sobretot, perquè alimenta una bona consciència esportiva, garantint més qualitat de vida i prolongant-la. (ECP)
PROP DE QUÈ TAMBÉ ELS ESPORTISTES, PUGUIN GAUDIR DE LA NOSTRA INTERCIONALITAT: 9N! (“l’Estel”/novembre’14)

Des d’un enfocament democràtic, del dret a ser, a expressar-se lliurement amb uns colors i una senyera, la Federació Catalana també ve reivindicant-s’hi des de mitjans de la dècada del 1990: “Disputant regularment partits amistosos i oficials de caràcter internacional, per part de les seleccions absolutes, dels ja 21 esports reconeguts!”.
En un dels comentaris rebuts a través del Facebook, on també escric sobre aquesta mateixa columna nomenada: “A Tempo-L’ESTEL”, em titllaven aquest tema -“d’Adoctrinament a través de l’esport”-. La meva resposta fou: “L’adoctrinament -d’abans-, ara s’explica i es fonamenta, per a què tu optis en expressar-te en les properes urnes; no s’imposa franquicialment”.
D’entre d’altres plantejaments sortints, com de què si finalment el Barça jugaria a les respectives lligues del “reinado español”; -a dia d’avui- són de les opinions menys idealistes, encara que per molts, la història, la llengua, la cultura, els valors, els sentiments, … a tot plegat, els calers els traeix, els guanya, els hi pesen més diuen.
O, a nivell d’Ensenyament, quants cops ens estant canviant la Llei i la seva aplicació a les aules?!… Però si també tenim una escola amb competències educatives transferides i que queda regulada per la LEC!…
Darrerament, l’aprovació de la LOMCE, ha representat una nova retallada a la nostra autonomia, com en tants d’aspectes del dia a dia, aplicant unes determinacions en matèria d’ensenyament (llengua, història, currículums…), davant els quals el govern català ha de fer mans i mànigues per a poder-se’n sortir.
En fi. Ja vam estar prou temps callats; i els que no, rebien, i ben fort!. Aquelles situacions, per sort s’han diluït, però encara romanen d’altres formes i dimensions; i ARA SÍ que: “Mira quanta nit, quina extrema solitud se t’emporta, per la rialla, a l’home justificat i lliure que neix del teu silenci” (Espriu, Salvador. Fragment del poema: FINAL DEL LABERINT, 1955). Per un País Normal, Visca CATALUNYA!. (ECP)
ESCOLTAR EL COS (“l’Estel”/octubre’14)
Una vegada, una experimentada especialista en Educació Física i esportista, em va dir: “-Jo sempre m’escolto molt el cos”; referint-se al fet d’entrenar un dia/temps/temporada certa, o no. Ja que de vegades, la poca prestació o apatia d’un mateix, requereix descans o canvi d’activitat, per evitar un excés d’entrenament, i les seves seqüeles.
Cal trobar l’equilibri a partir d’una actitud humil davant el propi cos, ja que és el company de camí que avança amb tu.
Des del moment de néixer fins a la mort el cos està en constant transformació, és canviant i, segons l’edat, va assolint diferents formes que en anar envellint pateixen degeneracions. Per a alguns el cos humà és una meravella, ja que és únic i irrepetible; per a d’altres és com una mena de rebuig, ja que mirar-se al mirall els suposa un trauma per la por d’acceptar un cos que no agrada; i per a d’altres mirar-se al mirall és excessiu perquè cerquen un excés de perfecció. És evident que cap dels extrems no és pas la millor actitud: el rebuig porta a maltractar el cos i l’excés condueix al narcisisme.
Per tant, la forma del cos no és el més significatiu, sinó que dóna rellevància a allò que realment fas. Ens permet experimentar emocions, sentiments i noves sensacions que possibiliten sentir-te bé. De fet, la corporeïtat de cada ésser és singular i que el més important no és l’exterioritat que mostrem, sinó la interioritat que conté.
Escoltar-lo requereix posar-hi els cinc sentits i fer-ho amb atenció. Però, implica alguna cosa més que l’oïda, ja que també hi intervenen els ulls i el cor.
El cos és com l’aparador pel qual les persones ens identifiquen i serveix per a mostrar-nos als altres, tot i que també pot amagar sentiments i emocions posant-nos una estranya cuirassa per a defensar-nos dels altres. El cos constantment es comunica i pot parlar sense paraules perquè l’expressió corporal és un llenguatge universal que s’expressa amb el rostre, la mirada, els llavis, els braços, els gestos… que, en definitiva, pot arribar a commoure i a establir vincles d’amistat. (ECP)
PILOTES de pati-carrer FOAM (“l’Estel”/agost’14)
Avui dia encara, gran nombre de patis de centres d’ensenyament -sobretot Primari i Secundari-, així com per alguns dels nostres carrers, sempre hi ha alguna que altra pilota en joc.
Aquest fenomen aclaparador, senzillament es diu futbol. Evidentment, mai en va d’altres opcions de joc (d’igual o major pedagogia lúdica), però el fet és que el rodar de la pilota i pogué donar-li una puntada de peu, atreu, diverteix i allibera catarsi, a molta de la quitxalla mundial.
És també de domini públic, l’evolució de la textura de les pilotes: Des de l’inici quan fou feta per bufetes d’animals diversos i recobertes amb pell…; a models com aquest, fet de FOAM, una escuma originadament fabricada per la NASA, per donar comoditat i seguretat als seients dels pilots espacials.
• Fitxa tècnica de la Pilota FOAM “Mazaball FU00010883” (alta densitat) >
Avantatges:
– Dissipa la pressió que es produeix en el moment de copejar-la. És a dir, és molt tova; tot i que n’hi ha de diferents dureses, grandàries i pes.
– Al ser compacta, no necessita ni conté aire.
– La Temporització és més lenta, provocant un joc més previsible i pautat; donant més temps de reacció, facilitant el seu ús i aprenentatge –apta sobretot per a patis escolars, places, cantons o carrers sense transitar, i fins i tot pels seus inicis en “babyfutbol”-.
– És inofensiva. El seu impacte, pràcticament no produeix cap repercussió ninguna -ni personal, ni material-.
– Amplia gama de colors.
Desavantatges:
– Impracticable si es mulla; perquè absorbeix tota l’aigua, adquirint massa pes.
– De duració limitada; el seu deteriorament va molt en funció del sòl on es jugui i de la freqüència d’ús, òbviament. El seu tamany es redueix progressivament, per la seva erosió (desgast).
– El seu bot és molt curt.
– Dificultat en donar-li qualsevol efecte, en la seva direcció.
– Poc o gens competitiva.
Per a tots els camps esmentats, és del tot funcional i recomanable.
PORTAR UN “B”, NO ÉS RENTABLE; SINÓ HI HA AL DARRERA UN PROJECTE ESPORTIU (“l’Estel”/juny’14).
Alguns/nes pensareu que em refereixo a nivell de calers; però és molt més que això.
Qui primer en surt perjudicat/ada és el/la qui accepta portar un equip amb aquesta desencertada condició. Perquè òbviament, entra en un ball de despropòsits que deslligats o descoordinats és pràcticament impossible assolir algun objectiu planificat. Per tant, la papereta del entrenador/ra, d’inici es presenta conformista en la majoria dels sentits futbolístics.
És a dir, aquesta frase estesa comunament entre tècnics, de què: “la qüestió és entrenar a algú” (i poder, hi hagi qui pensi -que avui dia encara més-); és totalment errònia, perquè pot desdibuixar fins i tot el propi tarannà i saber del entrenador. Tenint present que un equip hauria de ser la imatge d’un Club per un costat, i del o de la qui el dirigeixi (n) en els entrenaments i competició (ns), evidentment.
En canvi, quan s’utilitza com a un element més del organigrama i planificació esportiva del Club; funcionant com a pont, per a arribar a l’equip de dalt o per cedir-los a altres, llavors sí. Encara que tot i així, han de produir-se els moviments respectius i definits; amb un seguiment del seu rendiment. P. e.: Tot jugador/a que demostri una millora o qualitat constatada pels seus respectius tècnics i dels del 1r. Equip; accedirà als entrenaments de més nivell. Si prosperés… –seguiria-; amb l’objectiu de guanyar-se la convocatòria.
Un cas contrari seria que per entendre’ns, un de l’A, baixés al B; perquè s’acabés d’incorporar després d’una lesió, o degut a un menor rendiment del que s’esperava d’ell/a.
Em refereixo doncs, a emprar ambdues direccions (o si convingués, d’altres més). Amb l’objectiu final d’optimitzar el major possible l’estructura base i les seves eines; seguint una dinamització i Filosofia, unes preses de decisions d’ordre inalterable que vagin sempre des de: CLUB → EQUIP → JUGADOR/A. -Queee massa feina?!-. Doncs, fora. I, un de ben portat. Endavant, i a créixer, diuen.
Per tot plegat, cal un Junta il•lusionada que ho refracti i per tant que tinguin amb qui confiar per delegar un projecte esportiu, definit de cap a peus, i no a l’inrevés (obert a millores), i a poder ser amb poques preses. Sinó, sempre acabarem la nit amb la mateixa cançó: “diners maltequieros, aigua de borraines, o excuses de mal pagador!”. (ECP)
MIC-INTEGRA: FUTBOL MUNDIAL JUVENIL QUE DESPERTA EMOCIONS, SENSE LÍMITS… (“l’Estel”/maig’14).


Un Event conegut globalment que ja compta amb 14 edicions. Amb un èxit total que parla per sí mateix, i que pot seguir-se per diferents canals d’emissió (MIC Live, GOL T, Canal +, Esport3, …). Avalat tan per l’entitat dels equips participants (aquest any 200), com per tot el desplegament humà (250 persones –prop de 70, ebrencs-) que dirigeix l’ebrenc Juanjo Rovira i Berengué.Tots plegats tenen assenyalada la Pasqua -a Palamós-, com a seu anual del futbol.
L’àmbit social i professional que empeny té una envergadura d’elit, difícil de quantificar, certament. Tothom qui estima aquest esport, té cabuda. Des dels propis jugadors/res, respectius familiars, amistats, a tot un sequi de diversos professionals relacionats amb el móndel futbol i de l’esport en general.
Prèviament a la seva inauguració, s’instauren xerrades/jornades mèdiques; a les que pot assistir tothom, per assabentar-se del què cal fer, tan per prevenir com per intervenir en qualsevol contratemps patològic. A més, de què es convoca el Premi de Periodisme Esportiu “Dani Montesinos”, per a joves periodistes.
La cirera d’aquest graaan pastís l’acompleix el “MIC Integra!”:Torneig paral•lel i plenament integrat, dirigit a persones amb discapacitats; sent ja la 2a. edició amb 14 equips participants, tots formats per esportistes que entrenen i competeixen habitualment entre les seves associacions, centres o entitats. És realment espectacular presenciar-ho, poder apreciar com rendeixen i demostren unes habilitats difícils d’aconseguir, sense convenciment, amor propi, superació i molt d’entrenament, òbviament. Aquests sí que són uns autèntics cracs per resoldre des de accions individuals, a jugades entrellaçades amb una velocitat resolutiva fascinant.
Aquest torneig constata una evolució sense sostre, doncs el que sí té són uns grans fonaments socials; els qui regeixen i fan créixer de forma transversal, donant de sí moltes amistats, aprenentatges, canvis d’impressions, enriquiments personals, contactes, etc. En fi, t’obre tota una xarxa de socialització, comparable a la d’un “Facebook MIC” i qui va, fàcilment s’hi connecta. (ECP)
– Dedicat especialment a gent nostra que se’n va, però queda per sempre els seus relats,la seva història: Gerard Vergés i Príncep (escriptor i poeta tortosí), als seus familiars i amistats. Descansi en pau i amb un infinit versat -.




