Autor: Eduard

-M.E.F. amb ROPEC 031968, Grau de Primària, Entrenador Nacional de Futbol, Soci d'ÒMNIUM i DONANT Rh 0+ Universal - (Gironí/Tortosí o a l'inrevés; depenent d'on em trobi en aquell moment)

PLANIFICACIÓ PSICOLÒGICA; SI VOLEM, JUGADORS D’ESCOLA (“l’Estel”/octubre ’12).

Cada vegada es fa més necessari que l’entrenador de futbol, sigui també formador, o dit d’un altra forma, mestre que ensenyi i eduqui (en qualsevol esport); per a ser més coneixedor dels seus propis jugadors, ja no solament a nivell tècnic, físic o tàctic, sinó també a nivell psicològic. Del domini d’aquests aspectes, dependrà en gran part del procés del jugador; així com del bon funcionament de l’equip, durant la temporada. Es fa doncs, necessària la planificació psicològica igual que es planifica qualsevol altre entrenament.
Que vull aconseguir dels meus jugadors?: 1.- Conèixer al màxim la personalitat de cadascun d’ells (partir des de la seva edat evolutiva, …); 2.- puntualitat tant en els entrenaments com en els partits; 3.- respecte cap als companys del propi equip, així com cap a la resta de companys del club i rivals; 4.- respecte cap a la figura de l’àrbitre (és un jugador més, i per tant, pot tenir i de fet té errors); 5.- que cadascun tregui el millor, tant de les victòries com de les derrotes, etc. És a dir, “Continguts Actitudinals”.
Exemples de, per a què?:
(1) És imprescindible, conèixer a tots i cadascun dels components de la teva plantilla a nivell individual, intentant aprofundir al màxim en la seva personalitat, per a conèixer-los com individus i no com integrants d’un grup; el que possiblement ens durà a treure de cadascun d’ells, el major rendiment possible, ja que conèixer-los a nivell psicològic suposa conèixer les seves reaccions i el tracte que hem de donar-los (tenir en compte les diferències individuals).
(3) Tan important o més és respectar-nos a nosaltres i als nostres companys, com a l’oponent. Tenint en compte que es tracta de companys de joc, cal fer-los veure als nostres jugadors que si no existís el rival, per petit que aquest sigui, no existiria el joc, i que d’ells depèn en gran part el qual nosaltres puguem jugar i gaudir de l’esport. Cal demostrar-los, que possiblement aquell jugador contrari al que menyspreem, podria ser algun dia el nostre propi company d’equip.
Alguna activitat podria ser:
– De caràcter obligatori aplaudir la sortida al terreny de joc de l’equip rival, així com encaixar la mà dels jugadors oponents al finalitzar la trobada, i saludar des del centre del camp tant a la pròpia afició com a la de l’equip contrari, independentment del resultat.
I, en la mesura del possible, intentarem organitzar partits amistosos amb equips veïns (almenys tres per temporada, aprofitant jornades de descans o dies d’entrenament) a manera de combinat, on es barregin jugadors d’un club amb els d’uns altres en el mateix equip, per a així fomentar el companyerisme entre jugadors i clubs.
Per tant, haurem d’observar i anotar totes les reaccions dels nostres jugadors que tinguin relació amb els objectius que ens programem, per a comprovar en el transcurs de la temporada i en temporades esdevenidores l’evolució dels jugadors respecte dels objectius. En aquesta planificació en concret, realitzarem una sèrie de proves que ens permetin contrastar l’evolució del futbolista en qüestió, i per tant amb una avaluació sempre contínua que ara bé, sense presa si us plau.

L’OLIMPISME (“l’Estel”/setembre’12).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els orígens de l’olimpisme els trobem a la mitologia grega i es calcula que ja existien cap al 776 aC, cada 4
anys, amb una finalitat religiosa. S’oferien sacrificis i juraments al déu suprem Zeus durant un mes. Es duien a terme a la ciutat d’Olímpia, degut a la bonança del seu clima i a l’existència d’una treva sagrada i per tant, sense
cap tipus de conflicte bèl·lic.

En un principi només hi participaven nobles i aristòcrates, però més endavant es va obrir la participació a tot
tipus de personatges de llinatges i procedència ben diferents. Pel que fa a les edats, anava dels: infantils (fins els 18 anys), imberbes (de 18 a 20 anys) i homes (de més de 20 anys). Les dones casades ni tan sols podien assistir-hi, sota pena de mort. Els participants ho feien completament nus, i alguns es cobrien el cos amb olis i ungüents.

Els vencedors eren proclamats i premiats amb un ram d’olivera o llorer, i eren rebuts als seus llocs d’origen
com herois, a la vegada que eren privats de pagar tributs.

El darrer acte olímpic es produïa l’any 394 de la nostra era, quan Teodosi censurà qualsevol acte pagà.

Passarien quinze segles fins que a Atenes, el 1896, es tornin a celebrar, gràcies a la tasca del francès Pièrre de
Fredi. Aquest personatge caracteritzà per la seva constant lluita per l’esport i la unió dels pobles a través de l’olimpisme. Seria nomenat President del Comitè Olímpic Internacional (1894-1925), i és l’autor de la famosa frase “l’important no és guanyar, sinó participar”, a la vegada que és el recuperador del jurament i la flama olímpica.

Va ser el 1920 quan es van seleccionar 5 cèrcols –vermell, negre, blau, verd i groc-, que simbolitzen els 5 continents. Dels 12 països representats a Atenes el 1920, s’ha arribat als 204, en els darrers jocs olímpics de Londres.

S’ha passat de l’enfocament religiós d’un principi, al més purament esportiu i de fenomen de masses, carregat amb un cert component sòcio-polític i amb uns forts interessos econòmics; donant a entendre que: “Són la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans”, certament. Per molt que en un plànol més positiu, serveixi per reunir pobles i cultures d’arreu del món per uns dies, en un ambient de germanor.

Tot plegat -en aquests temps, a més-, em dóna un motiu més, per pensar amb la nostra independència. Doncs, a mi la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional.

És a dir, els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem
fins a l’infinit, i ens fem la il.lusió que som hereus dels antics invents?!…

Un crit més a la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes!!!, per a què almenys un dia augmenti el nombre d’esports on les nostres seleccions són reconegudes oficialment. Hi haurà qui dirà que
això és un somni, però les xifres demostren el contrari. Actualment ja hi ha 21 esports, on els esportistes catalans poden competir a nivell internacional.

Concloent que en realitat no importa l’esport ni la pràctica atlètica, només que cada medalla fa més compacta la
substància de l’estat nació, que aquí, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra, i per això els comitès “superiors” (els que tenen la batuta), et van donant corda amb aquests reconeixements i sota el pretext de: Ara bé, sense pressa si us plau.

LA NOSTRA COPA! (“l’Estel”/agost ’12).

 

 

 

 

 

 

 

Les vacances (qui per sort les tingui), dóna temps per reflexionar…, com amb el tema que vos
proposo; doncs, d’altra banda, estem en temps molt reivindicatius, i no val a perdre res del que som i hem aconseguit!.

El nom Terres de l’Ebre es va popularitzar arran del llibre de l’escriptor rapitenc Sebastià Juan i Arbó (titulat també Terres de l’Ebre). Aquest pretenia dibuixar, sobretot, la vida al Delta de
l’Ebre i a Amposta.

L’expressió, més tard, va passar a designar les quatre comarques meridionals de Catalunya i el que abans s’entenia per la Ribera [de l’Ebre] (sense confondre-ho amb l’actual comarca de la Ribera d’Ebre).
La idea va sorgir a les jornades realitzades en el marc del Congrés de Cultura Catalana a Tortosa
(1.977) i es va consolidar definitivament durant el moviment cívic en contra del Pla Hidrològic Nacional i del transvasament de l’aigua l’Ebre (articulat a través de la Plataforma en Defensa de l’Ebre).

Per tant -siguem conscients, de què hi ha molta més importància al darrera d’aquest trofeu
esportiu, ja que representa un poble fet-; a més d’acabar la temporada, de forma més competitiva (abans, amb la Copa Primavera).

Poder els “mass media” territorials i provincials, encara li donin poc ressò; o la mateixa premsa ajudi
poc, sense sortir a les primeres planes, en textos massa breus o publicant-ho en diferents dies dels habituals (dimarts, envés de dilluns). Però tot i així, no ha d’ésser motiu suficient, per a no està orgullosos d’on som i com vivim. Ens treu convicció, motiu i motivació que alguns equips no acudeixin als camps, per disputar els diferents encontres; organitzats, des de la nostra Delegació de
Futbol a Terres de l’Ebre. En poques paraules: <Ens desacredita, menysprear la nostra Copa!>.

El recent exemple, de la nova “Supercopa de Catalunya”; s’adaptaria fàcilment, en el nostre model de
competició; si els respectius equips campions, s’enfrontessin durant el primer tram de lliga. Per tal de potenciar la COPA DELEGACIÓ TERRES DE L’EBRE, i d’establir-la al calendari oficial de la temporada.

Pose-m’hi fil a l’agulla, abans de què acabin sent com amistosos o no saber què fer amb els nostres equips, al darrer tram de lliga i en plena estació primaveral. I sí, pense-m’ho ara que és l’estiu, o ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

BABYFUTBOL! (“l’Estel”/juliol ’12).

La iniciació al futbol o de qualsevol joc, comença en el moment que el nen vol jugar. De fet, poden començar molt prompte amb jocs de pilota, doncs de seguida ja no ho volen deixar.

A partir del tercer any de vida amb les formes més simples i bàsiques de manejar la pilota, aprofites hàbilment el seu instint lúdic-innat, per a familiaritzar-los amb l’esfèric. Amb tot, dóna igual si se juga la pilota amb l’ajut de les mans, o dels peus.

El fet que en aquesta etapa experimenten un desenvolupament físic i psíquic important, així
com el comportament del nen canvia profundament; permet que a través de la dinàmica del joc, estimulem la maduresa escolar, l’intel·lecte, les experiències, la socialització. És a dir, la capacitat d’aprenentatge i coneixement s’amplien enormement.

A més de tasques autoimposades, ells sols també n’executen –encara que de petites-. Els nens d’aquesta edat, tenen un gran afany de moviment, moltes ganes de competir, molta alegria de moviment, i fàcils de motivar. Gustosament són actius en el grup i s’alegren amb els èxits comuns; per això es poden emprar paral·lelament per l´individu i pel grup, formes de
competició, o bé jocs. El més apropiat per aquesta edat són exercicis per parelles i jocs senzills; perquè s’organitzen raonadament, els fruits de l’esport infantil.

“Amb el joc se’ls proporciona múltiples experiències motores. Les impressions i experiències
adquirides en aquesta edat, acompanyen a l’home -per regla general-, al llarg de la seva vida”. El que s’acostuma prompte al moviment, al joc, al joc de pilota, més tard tampoc voldrà deixar-lo. És decisiu que la pilota es converteixi al abans possible en l’amic, en la joguina favorita del nen. Ara bé, sense pressa si us plau. Gràcies.

 

 

PUNTS DE PERMANÈNCIA, O DE DESCENS… (“l’Estel”/maig’12).

Entenent-los com a: “Moments determinats d’un partit o temporada, en la que un s’hi pot trobar”.

A la prèvia, o al davant de l’ordinador, i amb el pressupost a la mà, tot sembla possible. Un cop s’atansa la pretemporada, comencen a trontollar alguns detalls, però l’optimisme segueix ferm. En els primers amistosos ja veus detalls d’alguns jugadors, com a grup, o dintre la mateixa entitat, de vegades difícils de valorar, pel moment també -tant del jugador com de l’equip, i la distància a l’inici de lliga-; segons el teu temps al Club, t’arrisques més o menys i les primeres lesions apareixen, els resultats encara no pesen, perquè tampoc són de nivell, com per contrastar….

Ara afegim, el que entre docents diríem, el “currículum ocult” (el que no es reflexa a la programació anual del curs); doncs al futbol, passa el mateix, encara que de diferents colors:

Un estat econòmic incert o mai del tot segur, un temps molt important de preparació de cadascun dels entrenaments i/o del visionat de vídeos, unes condicions per entrenar minvades per l’estat del camp i de l’espai disponible, horaris amb poca flexibilitat, l’efectivitat i la predisposició dels mateixos components de la plantilla (estudis, treball), objectius de cadascú, i en fi, un etc. molt llarg.

I copsar-ho tot, amb unes hores determinades d’entrenament, llunyanes al que en realitat necessitaries; ja sigui per l’exigència de la categoria, competició o dels propis jugadors. Calibres permanentment amb un estat anímic propi i dels altres, per conjugar-ho tot amb la millor gestió personal possible, d’un equip humà que vol un mateix objectiu: Guanyar i créixer com a conjunt; per optar posteriorment en altres objectius que tot i així, després poden bescanviar-se, per únicament mantenir-se i evitar el descens.

D’aquí erreu el motiu pel qual, els qui puguin agafar un equip i venir de la mà del seu director o secretari tècnic, millor; doncs aquest és l’extensió del mateix entrenador, i garanteix -en gran mesura-, un criteri per fitxar i perfilar el seu joc, per a una afició en concret. I així, no dependre de tants factors que donin precipitades interpretacions i decisions, fruits de les presses efímeres (aquelles que acompanyen malament, a qualsevol projecte). És a dir, s’està sempre exposat a passar, del dolç a l’amarg, constantment.

Algú pensa que és fàcil el futbol?… Divertit sí que puc afirmar-vos-ho. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.

EL MEU XIQUET/A ÉS UN/A CRAC! (“l’Estel”/abril’12).

A tothom ens agrada pensar-ho quan són menuts!. …

I qui es priva de començar a endossar-li objectius?: Aquest de gran serà…, o de professió hauria d’ésser tal cosa, i així guanyar-se bé la vida, etc. En definitiva, el que un no va poder aconseguir, de més jove?!…

En futbol -quan estàs entrenant o coordinant en etapes formatives-, en nombroses ocasions, sents dir el mateix, però amb frases diferents: El meu fill hauria de jugar de davanter, sempre ha estat titular, no li agrada jugar de defensa, per què no juga tan com aquell altre, no podrà venir a entrenar més que dos dies a la setmana (perquè a part, va a repàs d’anglès i de matemàtiques); i, per a més “inri” el jugador n’és conscient que els pares han anat a parlar-ne, o fins i tot, hi és allí presencialment, mentre conversen amb el formador.

Qui reflexiona sobre el què realment vol fer el seu fill? (mentre aquest madura); per què alguns envaeixen el seu tempo infantil, de forma adulta?; el nen no s’ha d’adaptar a la pilota i el seu món paral·lel, sinó la pilota al nen -Wein, Hors (2004) “FUTBOL A LA MEDIDA DEL NIÑO”-.

Pensem què de cada 1.000.000 de jugadors: Un, podria sortir crac; deu, per jugar a 1a.; cent més, per a la Divisió de Plata; i així successivament, en funció de l’exigència de la categoria en qüestió.

Per tant, poder no arribarà a ser, un gran jugador, clar, però gràcies al futbol o a la pràctica de qualsevol esport, podrà adquirir uns hàbits saludables, el valor de la superació, l’esportivitat, socialitzar-se, … donant-li tot plegat, uns complements a la seva formació integral com a persona, per afrontar altres reptes com: Seguir vinculat, però des d’una altra perspectiva tècnica (entrenador, preparador físic, metge esportiu, “scouting”, fisioterapeuta), realitzar paral·lelament uns estudis (d’infermer, locutor, mecànic, mestre, modista, etc.), o fins i tot amistats noves que després puguin aportar-li nous coneixements i experiències d’oci i/o de sortida professional –Rovira i Berengué, Juanjo (2010) CURS NACIONAL D’ENTRENADORS DE FUTBOL. Amposta-.

Molts cops, tot això va acompanyat del fet què no els escoltem suficientment. Els tracem un camí d’avantmà –amb les millors intencions-, del que nosaltres volem per ells. Ni tant sols deixem que es/ens qüestionin, vulguin redreçar-lo, canviar-lo, mentre el fan, pos són els autèntics protagonistes (nosaltres guies).

Caldria canviar l’enfoc, estar contents per tenir algú que n’és conscient del que viu, partícep d’activitats enriquidores, cultivant-lo com a persona; és del millor que et pot passar. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.

LLENÇAMENT D’UN PENAL AMB CRITERI (“l’Estel”/març’12).

Quants cops s’ha dit que els filòsofs es moren de gana…, de què tant sols la intenció no compta, que s’ha perdut molt aquell respecte i la paraula d’abans, o acampi qui pugi, etc. En fi, tot plegat i traduït en el món de l’esport, vol dir que molts dels moments de la vida d’un esportista també podent ser així d’efímers, llavors necessiten de la seva gestió, el més professional possible -Pallarés Querol, Miquel (2008)-: Per tal d’interioritzar-los, de forma íntegra (saludablement, o paral·lelament amb una formació concreta), aprofitant-los al màxim; i prevenint també, la caiguda en un buit, o a l’oblit, sense sentit.

Què és sinó L’ADN famós?!… Doncs, un conjunt d’experiències viscudes i apreses, d’acord a una filosofia pròpia (històrica, primerenca, i/o moldejable als nous temps). A partir d’aquí és quan surten els jugadors/es, esportistes, i poder fins i tot, “d’escola” (què els motivava creuar el Pont de l’Estat, al migdia, per anar a entrenar?…; amb un entrepà a les mans, per dinar després) –Otero Gendre, José (1979) DERTUSA, E. F.-.

La precipitació és únicament una condició humana; però la humilitat i els valors, també. Aquests són ítems suficients com per a sumar moltes victòries: Estimar uns colors, la seva història, l’himne, l’enteniment d’uns conceptes integrals que formen persones i generen jugadors/res intel·ligents, l’afany de superació que porta a guanyar més que uns partits o campionat, el vestidor i magatzem del material endreçat, la samarreta per dins, la neteja i cura dels peus/botes, l’escalfament abans dels xuts, etc. Tot plegat, amb els recursos humans ben configurats, fa créixer.

Considerar que hi ets -per tant, existeixes per un per què-, Ideals, Principis, Formació, etc.; d’on intentar ser el més exigent possible. T’ofereix l’oportunitat de fer-te gran amb autoestima, respectuosament; sense portar sempre la càrrega, a despropòsit, d’un marcador que reflexi tant sols, una crisi numèrica. El nostre Club té un projecte?. Ara bé, sense presa si us plau! Art.: “Viure sense preses”, (07/02/12) LA VANGUÀRDIA. Gràcies.

EL MEU GERMÀ EL GENI-“Premi Edebé de Literatura Infantil” (Rodrigo Muñoz Avia. Ed.: Edebé, 2.010).

 

LECTURA Infantil apropiada per a la societat on els eduquem i convisquem, dia a dia:
Famílies que volen o creuen tenir únicament a casa un potencial en “geni” (també és persona, sense ser-ho, eh). Carregant-los d’activitats extraescolars o afegint més hores de dedicació a allò que voldria que fos?!…
Aquells mestres que topen amb la diversitat a l’escola, cada cop més creixent i definint el nostre teixit multicultural.Mostra’n més…