Autor: Eduard

M’agrada jugar al futbol per arreu del camp, des de i entre totes les línies de joc; el més imprevisible possible, tant pel rival com pel propi espectador/a, buscant l’entreteniment (espectacle).
Però, “on primer ha de quedar reflexa’t i clar, és en el propi projecte de l’entitat on t’hi trobis, i per tant, del grup humà amb el que et relacionaràs, per tal de fixar (revisar-los) els objectius comuns/específics; tot seguint una direcció i ordre: CLUB-EQUIP-JUGADOR”.
Abans però, cal força entrenament i quant de més temps disposis, millor. És a dir, ja d’entrada: Saber qui ets (amb què comptes/mancances) i a què jugarem?…, el més important.
Un cop madurats els “feedbacks” corresponents i els seus estats d’ànim amb una idiosincràsia (període d’adaptació), tenir clar que -no sempre podrem jugar al mateix-; perquè, en funció d’un moment determinat o del rival, canvia el joc. És igual o més important saber l’historial dels teus jugadors, a nivell de treball diari afegit –càrrega d’esforç- (futbolistes amateurs), com de la seva formació (base i/o d’equip de procedència, competicions jugades, etc.). De fet és el que al final determina més el seu fitxatge (evidenciant l’econòmic, clar).
Per a un entrenador és preferent trobar una base de joc, per anar creixent; perquè és molt difícil transmetre, sinó es tenen les idees clares. Concloent que és important saber quin estil haurà de ser prioritari; per a quan en determinades ocasions, hagem de contemplar la possibilitat de realitzar canvis, ajudant a l’equip a consolidar la personalitat que vulguem donar-li.
– A tall d’exemple: La Pretemporada és òptima per a la confecció d’un equip nou, o de renovacions (en tot cas, construir-lo obertament, de forma que l’opció de millora sempre existeixi). I, pel que fa als seus amistosos, seria important escollir-ne de diferent nivell i estil de joc; per conjugar-ho paulatinament. Determinant un estil propi (grau de compromís), per aconseguir un o dos sistemes de joc.
< Per tant, tot pla, A, B, o C, tindrà les seves avantatges i inconvenients; però el que sempre ho farà vàlid serà, la creença dels seus protagonistes >.
Font: http://1.bp.blogspot.com/-_lXdLi8IZ5s/TbjfHkK0vkI/AAAAAAAAAAw/Bm35BEx4W3k/s1600/blogggg.bmp

Aquest terme, -com menys es vegi-, pitjor. Doncs, difícilment s’apreciïn les bones formes, en el terreny de joc, és a dir, amb un jugador/a d’escola.

Hi ha però, que un cop avançat, pot aprendre i fins i tot a especialitzar-se en ocultar aquest tret tant íntim, aconseguint igualment èxit/s d’aparador; o lidiant amb recursos que condicionin la seva pròpia salut, fregant amb disgustos personals, en definitiva, escurçant, embrutant cada cop més una trajectòria esportiva i personal, minvant el seu rendiment.

Per tant, és tant important com l’entrenament aparent o visible. Quelcom de quina manera porta la seva vida interior, el ser un esportista; del que hom té dret a decidir (Visca CATALUNYA!), en com fer-ho. Per exemple > En les promocions, es busquen els majors referents possibles del rival, per conèixer-lo a fons, abans d’enfrontar-t’hi en les eliminatòries: Situació del seu club, ambient, convocats/descartats, etc.; tot i que sobre la gespa, sempre coexisteix un altre factor intrínsec: la Sort. Tothom vol evitar gols en pròpia porta, clar, però alguna vegada, pot passar que te’n colin un (o més). És el risc, el joc, la vida.

En una societat de ritme trepidant, on sembla que l’únic que de vegades la ressituï sigui: Els enganys descoberts, encobriments, desnonaments, un fracàs, les malalties modernes, tota una crisis bastament estesa en massa camps diversos. En fi, un amalgama de “maltequieros” (lletra de QUICO EL CÉLIO…) –molts cops evitables, i consentits- què fent retrospectiva amb la pel•lícula ebrenca “AU PERÒ AU”, penses: – I que autèntic era abans tot, xeic!, je.

La filosofia de saber viure/cuidar-se, avui dia, podria considerar-se en un art més (per molt que malauradament, alguns no tinguin mitjans; o ho facin a costelles d’altres, amb la premissa de: – La qüestió és viure!.).

Aplicar-se-la, saludable i honradament o deixar-se assessorar per què no, -segons per a qui- pot ser complicat; però al igual que el nostre cervell “sempre” serà el múscul més difícil d’entrenar, poder sigui el que et doni més rendiment, un camí, a posteriori. Perquè quan un s’enganya a ell mateix amb improperis de tot tipus que no tenen res a veure amb el que fa, està preparat, té projectat o realment és d’esperit/cor; pot degenerar des d’una simple lesió, a una decadència, o tal vegada convertir-se en una illa, una fulla dins a un riu, decreixent la seva identitat. I llavors, és quan els resultats no parlen per sí sols, perquè hi ha molt més al darrera. Per això i més…, és tant important la formació, com també, un veritable entrenament íntegre. Desitjaria que tot lector/a, en tragués profit i ús, per dir-se: “Encara som a temps®”.

(Font: http://www.cfnavata.com/admin/docs/Entrenament_Invisible.jpg)

Anteriorment, ¼ dels qui començarien la temporada; a aquestes alçades, ja no hi serien. Però, -els dirigents d’avui dia, sembla que s’ho qüestionin tot més-. Serà per donar més suport al seu projecte o a qui el lideri, però els calers també hi tindran a veure-hi, i molt.

Travessem moments durs, de reduir, reinventar, reutilitzar… en la majoria dels sectors; i el futbol, no se’n escapa pas. Se’m fa difícil però, com entendre les retallades en aquest àmbit, doncs, segueixen havent-t’hi pressupostos astronòmics (sobretot en equips de dalt) i tal vegada
ofenedors; perquè a més, arrosseguen deutes, sembla que amb un altre tracte administratiu? (com si a Hisenda, parlessin d’ells com a extraterrestres, “veigues”). El cert és que fora de la gespa, es respira ben diferent. O dit d’una altra manera, a dins s’està com en una gran bombolla aïllant dels problemes, i compartint una il.lusió desitjada per tota una afició.

En definitiva, una solució pels qui la volguessin contemplar amb suficient il.lusió i temps per endavant, seria tenir: “Els millors entrenadors i més ben pagats, al futbol base”. Una bona eina també, per eixugar aquells deutes adquirits per fitxatges, fora de la seva sostenibilitat i llunyana al nivell emergent del planter de l’Entitat en sí; per no està estructuralment preparada, o per aquelles contraprestacions pactades que finalment no rep, etc.

Com deia un ex professor meu: “El gran problema dels clubs -independentment de la seva categoria o dimensió- és la seva gestió; i jo afegeixo: -i també, si li manca una filosofia”. I de tot plegat, els entrenadors no n’estan absents.

Queda lluny ja, aquella dinàmica, en la que funcionaven com un recurs –no sempre justificat-, i amb l’única finalitat de donar descans als jugadors més importants.

Actualment, estem acostumats a què els equips de futbol ja no siguin un 11 que s’acabi aprenen de memòria, sinó més bé un plantilla més llarga que quan diguin els seus noms, tinguin el mateix respecte i similar valoració. D’aquesta forma, també es fa més evident que el futbol és un esport col·lectiu i de què és necessari confeccionar un grup
humà, el més compacte possible. Per tant, no és tracta de fer un bon equip, “i au”; és una labor que requereix tacte i intel·ligència.
-Tot plegat no sols garanteix els canvis equivalents, sinó sobretot uns entrenaments de qualitat; punt clau, si fem cas de la màxima:
“Es juga com s’entrena”-. I clar, per a fer-ho, necessitarem –a ser possible-, unes condicions d’igualtat; respecte al nivell qualitatiu, de tots els seus membres.

Per altra part, el gran nombre de partits que fan cada temporada, a l’elit o fins i tot en subcategories; obliga a equipar-te d’una banqueta amb cares noves, en certa freqüència (en funció de les pròpies possibilitats, òbviament).

És a dir, la idea de reservar als jugadors, per a esforços o competicions més exigents és, penso, sols un aspecte de la qüestió. Doncs, tan important com això, ha d’ésser, el fet de què els canvis mantinguin l’esperit competitiu i un estímul per a tots els jugadors (titulars, reserves i/o possibles lesionats).

Entre línies, de vegades, també hi ha temes com: el manteniment d’aquella aurèola ambiciosa d’optar a jugar,
encara que siguin uns minuts…; un/s contracte/s propagandístic/s; posada a punt, d’algú en concret; renovacions o finalitzacions pendents; etc.

Costa molt planificar-ho, per això, intentes –en els moments donats-: Optimitzar tots els recursos, minimitzant els seus riscos. La temporada pot fer-se llarga però, i per això: Ara bé, sense presa, si us plau.

“La relació existent entre aquestes dues disciplines, és la Tàctica i l’Estratègia. Quelcom fas per dissenyar el teu sistema de joc, per a saber a què voldràs/intentaràs jugar, en un moment o rival, donat. Amb fitxes, i sobre un tauler quadriculat, -entre la 7a. o 8a. jugada, ja has de començar a contrarestar amb el teu propi joc-; amb jugadors que ocupen un rectangle, la incidència ja s’ha de produir poder, sobre la 3a. o 4a. acció conjunta (tot i que, hi ha equips que esperin més o molt, òbviament). Cal afegir, què hi ha determinades posicions al terreny on es disputa l’encontre: Sigui un cavall, o un lateral –a tall d’exemple-; el que es mouran d’acord a les seves possibilitats, i/o estil del seu joc (individual o d’equip).

Així doncs, com a primera de totes les nostres accions (tècnics), serà: Definir aquells espais concrets, les seves ocupacions preferents i els seus moviments que al final es produiran/simplificaran en un joc reduït, d’1×1, 2×1, 2×2, 2×3, … etc., és a dir, d’igualtat, superioritat, o inferioritat, vaja. Són quadrants o línies que no estant traçades a sobre la gespa, però que el jugador ha de saber o aprendre a interpretar-les, amb la formació, entrenament i/o en pròpia competició (l’alçada del fora de joc que marca l’equip, els ¾, carrer del mig, iniciació, creació, definició, on fer la pressió, cap a on replegar, córners, als serveis de porta o de faltes, etc.).

Per tant, les accions seran l’Estratègia portada a terme; i les reaccions, la Tàctica, com a resposta. Existeix una màxima que diu: -És millor tenir un pla dolent que no tenir-ne cap. Trobeu que aquesta dita, pot aplicar-se ambdós esports?. Però clar -com tot l’entrenable-, hauríem de pensar: Ara bé, sense pressa si us plau”.

D’entrada ja és complicat fitxar; doncs els resultats esportius, parlen per sí sols. És on l’afició, veu plasmat el seu rendiment. Fins al punt de què -la bona marxa d’un equip-; pot tapar els primers dubtes o defectes, d’algun jugador en concret. A priori, sempre serà més fàcil localitzar jugadors; quan el factor ambient, sigui idoni. S’ha
de saber llegir entre línies… Cal escollir doncs, el seu moment i sempre com a parella de ball, l’estat econòmic del club (el vigent). Per tant, ambdós factors, classificació i calers, seran preponderants.

Però per sort o desgràcia -de vegades, amb això, no n’hi ha prou-; “hi ha molts més components a tenir en
compte, com el camp on jugarem la meitat de la lliga”. Si –per exemple, pensem que amb els partits guanyats a casa-, salvem gran part de la temporada; i també, on notarem més, la calor de la nostra afició.

Exemplificaré únicament dos casos contraposats, sobre les dimensions pròpies del rectangle de joc, en una 3a. Divisió (deixant de banda, altres mesures com: camps d’entrenament disponibles, el seu estat o composició del mateix, etc.): en el primer, un camp gran; i el segon, un de petit.

< Abans però –molt important-, l’entrenador reflexionarà amb prou temps, en si és ell mateix qui
podrà configurar l’equip, li donaran a mig fer o ja fet, vaja. Saber d’on parteixes, en què comptes: quins es quedaran, i dels que vindran; per adaptar un sistema de joc el més proper a tots aquests factors i característiques futbolístiques individuals>.

1r.) Camp gran amb un joc combinatiu, requereix: – Jugadors més d’escola (amb formació).

–        L’ideal seria que tinguessin facilitat en prendre-li les seves referències, com el del C.F. AMPOSTA.

–        Des del propi porter, als centrals, mig centres i/o davanter (un 9?), tots ells de talla gran, combatius, que vagin bé a les pilotes altes i el més ràpids possible.

–        Atacar molt bé la pilota, per després donar-la a la velocitat justa.

–        Orientar-se sempre durant el joc, per així treure’n el màxim profit, en la posterior jugada.

–        Lectures ràpides del mateix, i per tant, ésser competitius, en cada instant.

–        Saber posicionar-se en la jugada, protegir bé l’espai amb el cos, i en o sense pilota.

–        Als de banda i creatius: sobretot tècnics i associatius. Capaços d’impregnar ritme al joc, tant per accelerar-lo com per alentir-lo.

–        Davanters ràpids, d’arribada en pilota amb recorregut llarg, preferentment; però que també sàpiguen interpretar les pilotes a l’espai o llargues.

2n.) Camp petit amb un joc semidirecte, requereix: – Jugadors de banda prou experimentats com per suportar
la pressió, d’un públic que està molt a sobre, com al camp de la C.F. MUNTANYESA (o, del C.F. JESÚS CATALÒNIA).

–        Porter molt ràpid en reflexos, sobretot que vagi bé a les pilotes baixes (es xuta molt de fora i solen tenir els jugadors més prop de lo normal), saques precisos (gairebé de compàs), i amb caràcter de líder. Pràcticament, representa la meitat de l’equip.

–        Defensa força experimentada, pel risc que comporta treure bé la línia i dels fora de
joc.

–        Mig centre ràpid, sobretot en les decisions.

–       Atacants o davanters: incursius, de recorregut-espais curts, que sàpiguen jugar d’esquena a porta i amb pegada: tant per posar-la com per trobar xut. Amb un o dos, bons col·locadors de córners i faltes.

Que els diners no ho siguin tot, -encara ho fa més divertit-; i queda demostrat que no és un argument
total. En el futbol sol encerta o s’equivoca qui ho intenta, per tant, pels “scoutings” no és precisament una ciència exacta o matemàtica per formular;doncs, com deia aquell: – 2 i 2, mai fan 4. Ara bé, sense presa, si us plau.
Feliç Any Nou i Pròsper 2.013!.