L’esport, molts cops no és sinònim de salut. I precisament té riscos que els practicants hem d’assumir; com l’envelliment dels nostres mecanismes físics/psíquics. Com deia el meu germà Rafel: – El cos sempre passa factura (referint-se a què en funció de com el tractis, et donarà uns resultats, o uns altres). Hi ha molts camps per abordar en aquest sentit, i fàcilment interrelacionats –com una dieta equilibrada, l’osteoporosi, la flexibilitat, etc.-; però ara, em refereixo al muscular, a l’entrenament de la força.
Posar-se en forma i mantenir un cos sa és molt més que preocupar-se pel pes. La cultura que envolti a una persona pot influenciar molt sobre els seus objectius, en el moment d’inscriure’s al gimnàs, o de seguir un entrenament concret. Hi ha qui ho fa amb l’únic objectiu de perdre quilos, sense tenir en conte altres factors com la força física i la musculatura. Aquest darrer aspecte adquireix importància amb el pas del temps, ja que des del punt de vista fisiològic, l’envelliment del cos comença abans del que poguéssim pensar.
És a dir, a partir de certa edat (35) el múscul va perdent força i volum; pel que hem de procurar augmentar massa muscular quan encara s’està a temps, i després centrar els esforços en mantenir-la. Sovint trobem tipologies de cossos exageradament prims, plens de flaccideses com: Cames fofes, panxeta “cervesera”, pectorals petits o eixugats, etc. que fàcilment es tapen amb la roba o vestits poc cenyits; però sota, cadascú té la seva morfologia.
D’altra part, el manteniment d’una musculació compensada i individualitzada (característiques); si la realitzem, farem una prevenció a possibles lesions, o també afavoreix situacions de preoperatori/postoperatori, ja que la recuperació costa menys, donant seguretat i fermesa.
Per naturalesa, tendim al repòs -sigui pel mateix efecte de la gravetat, o perquè quan menys fas, menys ganes en tens-. Des de què hom entra en la industrialització, i genera una mà d’obra cada cop més tecnificada; aquest canvia, perquè la seva activitat física també ho fa. Amb una concatenació canviant d’hàbits primaris que abans requerien molta demanda d’energia. Moure peses al gimnàs és un recurs que dóna molt de sí (deixant de banda l’estètica personal), sobretot, perquè alimenta una bona consciència esportiva, garantint més qualitat de vida i prolongant-la. (ECP)
Autor: Eduard
-M.E.F. amb ROPEC 031968, Grau de Primària, Entrenador Nacional de Futbol, Soci d'ÒMNIUM i DONANT Rh 0+ Universal -
(Gironí/Tortosí o a l'inrevés; depenent d'on em trobi en aquell moment)
PROP DE QUÈ TAMBÉ ELS ESPORTISTES, PUGUIN GAUDIR DE LA NOSTRA INTERCIONALITAT: 9N! (“l’Estel”/novembre’14)
Des d’un enfocament democràtic, del dret a ser, a expressar-se lliurement amb uns colors i una senyera, la Federació Catalana també ve reivindicant-s’hi des de mitjans de la dècada del 1990: “Disputant regularment partits amistosos i oficials de caràcter internacional, per part de les seleccions absolutes, dels ja 21 esports reconeguts!”.
En un dels comentaris rebuts a través del Facebook, on també escric sobre aquesta mateixa columna nomenada: “A Tempo-L’ESTEL”, em titllaven aquest tema -“d’Adoctrinament a través de l’esport”-. La meva resposta fou: “L’adoctrinament -d’abans-, ara s’explica i es fonamenta, per a què tu optis en expressar-te en les properes urnes; no s’imposa franquicialment”.
D’entre d’altres plantejaments sortints, com de què si finalment el Barça jugaria a les respectives lligues del “reinado español”; -a dia d’avui- són de les opinions menys idealistes, encara que per molts, la història, la llengua, la cultura, els valors, els sentiments, … a tot plegat, els calers els traeix, els guanya, els hi pesen més diuen.
O, a nivell d’Ensenyament, quants cops ens estant canviant la Llei i la seva aplicació a les aules?!… Però si també tenim una escola amb competències educatives transferides i que queda regulada per la LEC!…
Darrerament, l’aprovació de la LOMCE, ha representat una nova retallada a la nostra autonomia, com en tants d’aspectes del dia a dia, aplicant unes determinacions en matèria d’ensenyament (llengua, història, currículums…), davant els quals el govern català ha de fer mans i mànigues per a poder-se’n sortir.
En fi. Ja vam estar prou temps callats; i els que no, rebien, i ben fort!. Aquelles situacions, per sort s’han diluït, però encara romanen d’altres formes i dimensions; i ARA SÍ que: “Mira quanta nit, quina extrema solitud se t’emporta, per la rialla, a l’home justificat i lliure que neix del teu silenci” (Espriu, Salvador. Fragment del poema: FINAL DEL LABERINT, 1955). Per un País Normal, Visca CATALUNYA!. (ECP)
ESCOLTAR EL COS (“l’Estel”/octubre’14)
Una vegada, una experimentada especialista en Educació Física i esportista, em va dir: “-Jo sempre m’escolto molt el cos”; referint-se al fet d’entrenar un dia/temps/temporada certa, o no. Ja que de vegades, la poca prestació o apatia d’un mateix, requereix descans o canvi d’activitat, per evitar un excés d’entrenament, i les seves seqüeles.
Cal trobar l’equilibri a partir d’una actitud humil davant el propi cos, ja que és el company de camí que avança amb tu.
Des del moment de néixer fins a la mort el cos està en constant transformació, és canviant i, segons l’edat, va assolint diferents formes que en anar envellint pateixen degeneracions. Per a alguns el cos humà és una meravella, ja que és únic i irrepetible; per a d’altres és com una mena de rebuig, ja que mirar-se al mirall els suposa un trauma per la por d’acceptar un cos que no agrada; i per a d’altres mirar-se al mirall és excessiu perquè cerquen un excés de perfecció. És evident que cap dels extrems no és pas la millor actitud: el rebuig porta a maltractar el cos i l’excés condueix al narcisisme.
Per tant, la forma del cos no és el més significatiu, sinó que dóna rellevància a allò que realment fas. Ens permet experimentar emocions, sentiments i noves sensacions que possibiliten sentir-te bé. De fet, la corporeïtat de cada ésser és singular i que el més important no és l’exterioritat que mostrem, sinó la interioritat que conté.
Escoltar-lo requereix posar-hi els cinc sentits i fer-ho amb atenció. Però, implica alguna cosa més que l’oïda, ja que també hi intervenen els ulls i el cor.
El cos és com l’aparador pel qual les persones ens identifiquen i serveix per a mostrar-nos als altres, tot i que també pot amagar sentiments i emocions posant-nos una estranya cuirassa per a defensar-nos dels altres. El cos constantment es comunica i pot parlar sense paraules perquè l’expressió corporal és un llenguatge universal que s’expressa amb el rostre, la mirada, els llavis, els braços, els gestos… que, en definitiva, pot arribar a commoure i a establir vincles d’amistat. (ECP)
PILOTES de pati-carrer FOAM (“l’Estel”/agost’14)
Avui dia encara, gran nombre de patis de centres d’ensenyament -sobretot Primari i Secundari-, així com per alguns dels nostres carrers, sempre hi ha alguna que altra pilota en joc.
Aquest fenomen aclaparador, senzillament es diu futbol. Evidentment, mai en va d’altres opcions de joc (d’igual o major pedagogia lúdica), però el fet és que el rodar de la pilota i pogué donar-li una puntada de peu, atreu, diverteix i allibera catarsi, a molta de la quitxalla mundial.
És també de domini públic, l’evolució de la textura de les pilotes: Des de l’inici quan fou feta per bufetes d’animals diversos i recobertes amb pell…; a models com aquest, fet de FOAM, una escuma originadament fabricada per la NASA, per donar comoditat i seguretat als seients dels pilots espacials.
• Fitxa tècnica de la Pilota FOAM “Mazaball FU00010883” (alta densitat) >
Avantatges:
– Dissipa la pressió que es produeix en el moment de copejar-la. És a dir, és molt tova; tot i que n’hi ha de diferents dureses, grandàries i pes.
– Al ser compacta, no necessita ni conté aire.
– La Temporització és més lenta, provocant un joc més previsible i pautat; donant més temps de reacció, facilitant el seu ús i aprenentatge –apta sobretot per a patis escolars, places, cantons o carrers sense transitar, i fins i tot pels seus inicis en “babyfutbol”-.
– És inofensiva. El seu impacte, pràcticament no produeix cap repercussió ninguna -ni personal, ni material-.
– Amplia gama de colors.
Desavantatges:
– Impracticable si es mulla; perquè absorbeix tota l’aigua, adquirint massa pes.
– De duració limitada; el seu deteriorament va molt en funció del sòl on es jugui i de la freqüència d’ús, òbviament. El seu tamany es redueix progressivament, per la seva erosió (desgast).
– El seu bot és molt curt.
– Dificultat en donar-li qualsevol efecte, en la seva direcció.
– Poc o gens competitiva.
Per a tots els camps esmentats, és del tot funcional i recomanable.
PORTAR UN “B”, NO ÉS RENTABLE; SINÓ HI HA AL DARRERA UN PROJECTE ESPORTIU (“l’Estel”/juny’14).
Alguns/nes pensareu que em refereixo a nivell de calers; però és molt més que això.
Qui primer en surt perjudicat/ada és el/la qui accepta portar un equip amb aquesta desencertada condició. Perquè òbviament, entra en un ball de despropòsits que deslligats o descoordinats és pràcticament impossible assolir algun objectiu planificat. Per tant, la papereta del entrenador/ra, d’inici es presenta conformista en la majoria dels sentits futbolístics.
És a dir, aquesta frase estesa comunament entre tècnics, de què: “la qüestió és entrenar a algú” (i poder, hi hagi qui pensi -que avui dia encara més-); és totalment errònia, perquè pot desdibuixar fins i tot el propi tarannà i saber del entrenador. Tenint present que un equip hauria de ser la imatge d’un Club per un costat, i del o de la qui el dirigeixi (n) en els entrenaments i competició (ns), evidentment.
En canvi, quan s’utilitza com a un element més del organigrama i planificació esportiva del Club; funcionant com a pont, per a arribar a l’equip de dalt o per cedir-los a altres, llavors sí. Encara que tot i així, han de produir-se els moviments respectius i definits; amb un seguiment del seu rendiment. P. e.: Tot jugador/a que demostri una millora o qualitat constatada pels seus respectius tècnics i dels del 1r. Equip; accedirà als entrenaments de més nivell. Si prosperés… –seguiria-; amb l’objectiu de guanyar-se la convocatòria.
Un cas contrari seria que per entendre’ns, un de l’A, baixés al B; perquè s’acabés d’incorporar després d’una lesió, o degut a un menor rendiment del que s’esperava d’ell/a.
Em refereixo doncs, a emprar ambdues direccions (o si convingués, d’altres més). Amb l’objectiu final d’optimitzar el major possible l’estructura base i les seves eines; seguint una dinamització i Filosofia, unes preses de decisions d’ordre inalterable que vagin sempre des de: CLUB → EQUIP → JUGADOR/A. -Queee massa feina?!-. Doncs, fora. I, un de ben portat. Endavant, i a créixer, diuen.
Per tot plegat, cal un Junta il•lusionada que ho refracti i per tant que tinguin amb qui confiar per delegar un projecte esportiu, definit de cap a peus, i no a l’inrevés (obert a millores), i a poder ser amb poques preses. Sinó, sempre acabarem la nit amb la mateixa cançó: “diners maltequieros, aigua de borraines, o excuses de mal pagador!”. (ECP)
MIC-INTEGRA: FUTBOL MUNDIAL JUVENIL QUE DESPERTA EMOCIONS, SENSE LÍMITS… (“l’Estel”/maig’14).
Un Event conegut globalment que ja compta amb 14 edicions. Amb un èxit total que parla per sí mateix, i que pot seguir-se per diferents canals d’emissió (MIC Live, GOL T, Canal +, Esport3, …). Avalat tan per l’entitat dels equips participants (aquest any 200), com per tot el desplegament humà (250 persones –prop de 70, ebrencs-) que dirigeix l’ebrenc Juanjo Rovira i Berengué.Tots plegats tenen assenyalada la Pasqua -a Palamós-, com a seu anual del futbol.
L’àmbit social i professional que empeny té una envergadura d’elit, difícil de quantificar, certament. Tothom qui estima aquest esport, té cabuda. Des dels propis jugadors/res, respectius familiars, amistats, a tot un sequi de diversos professionals relacionats amb el móndel futbol i de l’esport en general.
Prèviament a la seva inauguració, s’instauren xerrades/jornades mèdiques; a les que pot assistir tothom, per assabentar-se del què cal fer, tan per prevenir com per intervenir en qualsevol contratemps patològic. A més, de què es convoca el Premi de Periodisme Esportiu “Dani Montesinos”, per a joves periodistes.
La cirera d’aquest graaan pastís l’acompleix el “MIC Integra!”:Torneig paral•lel i plenament integrat, dirigit a persones amb discapacitats; sent ja la 2a. edició amb 14 equips participants, tots formats per esportistes que entrenen i competeixen habitualment entre les seves associacions, centres o entitats. És realment espectacular presenciar-ho, poder apreciar com rendeixen i demostren unes habilitats difícils d’aconseguir, sense convenciment, amor propi, superació i molt d’entrenament, òbviament. Aquests sí que són uns autèntics cracs per resoldre des de accions individuals, a jugades entrellaçades amb una velocitat resolutiva fascinant.
Aquest torneig constata una evolució sense sostre, doncs el que sí té són uns grans fonaments socials; els qui regeixen i fan créixer de forma transversal, donant de sí moltes amistats, aprenentatges, canvis d’impressions, enriquiments personals, contactes, etc. En fi, t’obre tota una xarxa de socialització, comparable a la d’un “Facebook MIC” i qui va, fàcilment s’hi connecta. (ECP)
– Dedicat especialment a gent nostra que se’n va, però queda per sempre els seus relats,la seva història: Gerard Vergés i Príncep (escriptor i poeta tortosí), als seus familiars i amistats. Descansi en pau i amb un infinit versat -.
LES FAVELES DEL MUNDIAL DE BRASIL (“l’Estel”/abril’14).
CARA a) Brasil no és sols alegria i carnaval. Avui dia, mostra la seva cara demacrada amb uns carrers foscos, maltrets, rodejats d’una combinació d’edificis de luxe i “viles” repletes de faveles. Aquest contrast s’accentua encara més als barris on s’han/estan construint estadis futuristes: l’Arena do Gremio, l’estadi Beira Rio, … fins a 12; amb un cost que superarà en escreix els 3.000.000.000€. Superant la despesa que en el seu dia van fer Sud-àfrica i Alemanya juntes!.
Paral•lelament, la inseguretat, els furts i la violència s’incrementa a un ritme parell en el que creix la inflació i la impotència dels més necessitats que sobreviuen exempts de cap mena d’infraestructura, amb l’ànima ofegada per aquelles noves construccions en les quals van a exhibir-se els futbolistes més poderosos i milionaris del planeta.
CARA b) Si bé és cert que aquests indrets, progressivament estant tenint una altra cara. Em refereixo a “l’esport i la integració social” que des de la pròpia Confederació Brasilenya de Futbol (CBF) i clubs d’elit estant intervenint en la causa, per a intentar millorar les condicions de vida d’aquestes comunitats.
Es tracta d’emprar el futbol com una eina per a la integració social d’un dels col•lectius més vulnerables: els nens i adolescents. En qualsevol part del món el futbol ofereix grans possibilitats educatives; tot i que a Brasil, aquest potencial és encara major degut a la passió que deslliga aquest esport, convertit gaire en una religió. (ECP)
LES URGÈNCIES D’UN CLUB AMATEUR; SIGNES DE REPLANTEJAMENTS… (“l’Estel”/març’14).
Font: http://1.bp.blogspot.com/_5V556EGU3VQ/TTQtWiOkO8I/AAAAAAAACyE/3R21JeaGOrY/s1600/IMG_1729.jpg
De vegades les simulacions o el voler ser com els professionals, ens poden desdibuixar en escreix la nostra realitat; fins al punt que fins i tot, la pròpia afició es desvinculi de qualsevol il.lusió o projecte.
És obvi que tots tindrem unes preferències/coneixements sobre el joc; però a més, cal plantejar-se a on vas i de què disposaràs a priori (tan a nivell tècnic, econòmic, com cultural). Qualsevol dels replantejaments posteriors -seran lícits-; sempre que estiguis a temps i tinguin una repercussió i adaptació adequada (encara que siguin conceptes ben diferents).
Sense aquestes premisses, entrem en una dependència econòmica i de resultats en escreix. La televisió estatal (per a qui sigui) o la de pagament és un món; i el nostre, senzillament és ben diferent.
En els darrers anys s’estan proliferant les acadèmies de futbol –vaja, com els repassos d’estudi-; oferint fins i tot l’aprenentatge d’una llegua estrangera, etc. Molt bé. Però tot i la millora d’aquest servei, per a fornir més la seva base i de les escoles de futbol; què està passant al futbol ebrenc que amb els dits de la mà podem comptar els jugadors del planter al 1r. Equip?!… Cap a on van aquests projectes, quan temps s’estima per esperar resultats.
Mantenir una història és un orgull, però tampoc té que ser un lastra permanent; ni un drama per entregar les claus/responsabilitat a un Ajuntament (que al final són els ciutadans/es qui paguen per un lloc o altre; hi ha coses de ben segur més urgents). Podent ocasionar un cúmul de circumstàncies i de deutes de tot tipus (fins i tot, personals).
És a dir. Partint de què som Amateurs (de moment), aquí el gran problema -ja m’ho va dir fa uns quants anyets, un entès en la matèria- és la Gestió que se’n fa i els beneficis permesos (només es copia i sembla que qui ho faci com aquell equip… de 1a. Divisió és el millor). Partir sobretot d’una filosofia o buscar-la que ja fàcilment sigui modelable pels temps existents; i/o redefinir objectius amb humilitat als despatxos (a ras de gespa en ambició i intel•ligència) d’acord a tot, i de dalt a baix. Què és difícil anar cap a enrere i que més quan arrossegues… “això ja passa també en la vida”, i el futbol és molt semblant.(ECP)
ENTRENAR AL FUTBOL BASE D’ABANS; I, AL D’ARA (“l’Estel”/febrer’14).
De la mà i llegat, del nostre benvolgut -Sr. Otero- (fundador del DERTUSA Escola de Futbol, 1978); vos escric des d’aquell passat. Doncs, era un home avançat al seu temps amb una perspectiva a llarg plaç: “el futur d’abans, hauríem d’intentar que reflexés el present d’ara”.
Em refereixo als valors, al saber escoltar a les persones més grans o experimentades, a tenir admiració i il.lusió d’intentar fer el mateix que t’expliquen/exemplifiquen, els entrenadors també es canviaven amb els xiquets, a portar la samarreta per dins perquè és la del teu Club, a tallar-te bé les ungles dels peus (preferentment), etc. En definitiva, a sortir un jugador d’escola. Tot lo altre…, ve després; en major o menor accentuació –depenen de la teva disciplina esportiva/ambicions/casa/sort-.
A veam. Ningú diu que tots els entrenadors/res tinguin sempre la raó; però permeteu-me dir: – Era molt important creure amb ells i en el què feies; és a dir, sentir, i escoltar. Tot plegat, si erets capaç d’intentar-ho/voler-ho; després milloraves segur, guanyaves algunes partides (reptes esportius/personals), i fins i tot partits!.
Així és que ni aquells camps de terra, ni les seves pedres o clots, ni les poques pilotes i pelades o massa dures, ni els deures o exàmens, ni botes bones o dolentes, ni els horaris d’entrenament o si plovia una mica, si anàvem a peu o en cotxe, quan la majoria dels pares/mares i/o tutors/es ni anaven a vere la lliga (i menys els entrenaments), etc. Res era prou excusa com per no assistir o seguir als teus entrenaments (exceptuant l’està malalt). Era així, t’havia d’agradar i punt i pilota.
“In memoriam als qui crusaven el Pont de l’Estat” –menjant-se l’entrepà del dinar, de tornada; perquè llavors, a l’escola s’hi anaven més hores, i a la tarda, tothom cap a casa a berenar i a jugar al carrer o qui podia a repàs, a classes de piano, etc.
Aquesta filosofia roman tradicionalment, a països com Anglaterra; i aquí ho podríem millorar i molt. Perquè seria una forma més d’ajudar a la millora d’aquests futuribles jugadors/res i persones, fent-los pares dels adults que seran.
Per què vos penseu sinó > Com és que jugadors que tècnicament no destacaven o no era el seu fort, i en canvi arriben a ser professionals?. Perquè senzillament no s’equivoquen, o en tot cas ho fan ben poc, en la seva elecció de passe o execució, i d’allí, cap amunt.
Actualment, gaudim dels camps gairebé tots de gespa artificial, material divers i pilotes més lleugeres, alguns els hi porten la bossa i tot (mal fet), entrenaments integrals (físic amb pilota), vaiga un no parar constant de detalls que a la llarga surten -en bé, o en “balde”-.
Del més bonic de l’ensenyament/aprenentatge és la singularitat; i amb els temps, aquesta canvia, certament. Ara bé, poder caldria diagnosticar: a on estem, què volem o cap a on anem, i de quina forma volem aconseguir-ho.(ECP)
VIURE ELS MOMENTS; -EN FUTBOL-, ELS ESPAIS REDUÏTS (ELS DETALLS) (“l’Estel”/gener’14).
Font: http://www.futbol-tactico.com/thumb.php?file=%2Fdata%2Fedicion%2Ffutbol%2F61%2Fes%2Farticulo%2F61-Futbol-Espacio-Reducido-tit.jpg&x=350&y=280
-Fradua Uriondo, Luís. (2.013) DR. EN CIÈNCIES DE L’ACTIVITAT FÍSICA I L’ESPORT. Granada. Incideix en un punt que crec clau: “les transferències”.
Els qui d’una forma, condició o altri -estem en aquest esport-; tenim la sort, de què quan entrem en qualsevol camp o recinte esportiu, podem establir el nostre ( ) o espai de temps, per practicar allò que més ens agrada. I per tant, si ja d’entrada pensem i parlem en positiu; tot allò, pot fer-se realitat a l’entrenament i/o joc/partit.
Un 1r. punt, perquè aquestes transferències siguin efectives, seria:
Explicar bé als jugadors > Per què fem aquell joc o exercici?; i, quina finalitat, té quan ho traslladem a les dimensions de joc real?.
P.e. Entrenant -la Pressió en espais reduïts-. Hem de vetllar, perquè el jugador sàpigue interpretar quan es donen les condicions per fer-la durant el partit, en quines zones l’hem de fer i en quines fases determinades del joc.
Paral•lelament aquest paràgraf -pot traduir-se-, als qui intentem a través d’un ensenyament amb valors: “A què la vida presenta realitats diverses; i el saber interpretar-les, és cabdal per tenir més o menys èxit”. És a dir, visió de joc, sempre; pel que diem de vegades: – Saborejar/viure els moments.
Però, quan tot plegat, se’ns pugui desmuntar; per les adversitats o per les fuetades de la pròpia existència. És llavors, quan hem d’aferrar-mo’s als components que més ens defineixen: La filosofia del Club o de l’escola provinent#formació acadèmica; companys d’equip#família; afició#amistats. És un paral•lelogram constant, existencial que experimentes amb el futbol, d’acord com ets i el que et va passant… O, dit d’una altra forma, ets el que menges, etc.
Per a quan l’entrenament a tot l’esmentat, no es revesteixi a la competició, en una intel•ligència tàctica poder insuficient com per guanyar partits d’un sofriment o pèrdua inesperada, o mentre ens anem trobant amb més adversitats incompressibles; mai en serà prou com per trencar el nostre vincle personal. I per això, la família del futbol clama: “Àlex estem amb tu, torna aviat”.
*Dedicat especialment a l’Àlex Curto, família i amistats. Descansi en Pau, el seu infant –Ferran-.