De la mà i llegat, del nostre benvolgut -Sr. Otero- (fundador del DERTUSA Escola de Futbol, 1978); vos escric des d’aquell passat. Doncs, era un home avançat al seu temps amb una perspectiva a llarg plaç: “el futur d’abans, hauríem d’intentar que reflexés el present d’ara”.
Em refereixo als valors, al saber escoltar a les persones més grans o experimentades, a tenir admiració i il.lusió d’intentar fer el mateix que t’expliquen/exemplifiquen, els entrenadors també es canviaven amb els xiquets, a portar la samarreta per dins perquè és la del teu Club, a tallar-te bé les ungles dels peus (preferentment), etc. En definitiva, a sortir un jugador d’escola. Tot lo altre…, ve després; en major o menor accentuació –depenen de la teva disciplina esportiva/ambicions/casa/sort-.
A veam. Ningú diu que tots els entrenadors/res tinguin sempre la raó; però permeteu-me dir: – Era molt important creure amb ells i en el què feies; és a dir, sentir, i escoltar. Tot plegat, si erets capaç d’intentar-ho/voler-ho; després milloraves segur, guanyaves algunes partides (reptes esportius/personals), i fins i tot partits!.
Així és que ni aquells camps de terra, ni les seves pedres o clots, ni les poques pilotes i pelades o massa dures, ni els deures o exàmens, ni botes bones o dolentes, ni els horaris d’entrenament o si plovia una mica, si anàvem a peu o en cotxe, quan la majoria dels pares/mares i/o tutors/es ni anaven a vere la lliga (i menys els entrenaments), etc. Res era prou excusa com per no assistir o seguir als teus entrenaments (exceptuant l’està malalt). Era així, t’havia d’agradar i punt i pilota.
“In memoriam als qui crusaven el Pont de l’Estat” –menjant-se l’entrepà del dinar, de tornada; perquè llavors, a l’escola s’hi anaven més hores, i a la tarda, tothom cap a casa a berenar i a jugar al carrer o qui podia a repàs, a classes de piano, etc.
Aquesta filosofia roman tradicionalment, a països com Anglaterra; i aquí ho podríem millorar i molt. Perquè seria una forma més d’ajudar a la millora d’aquests futuribles jugadors/res i persones, fent-los pares dels adults que seran.
Per què vos penseu sinó > Com és que jugadors que tècnicament no destacaven o no era el seu fort, i en canvi arriben a ser professionals?. Perquè senzillament no s’equivoquen, o en tot cas ho fan ben poc, en la seva elecció de passe o execució, i d’allí, cap amunt.
Actualment, gaudim dels camps gairebé tots de gespa artificial, material divers i pilotes més lleugeres, alguns els hi porten la bossa i tot (mal fet), entrenaments integrals (físic amb pilota), vaiga un no parar constant de detalls que a la llarga surten -en bé, o en “balde”-.
Del més bonic de l’ensenyament/aprenentatge és la singularitat; i amb els temps, aquesta canvia, certament. Ara bé, poder caldria diagnosticar: a on estem, què volem o cap a on anem, i de quina forma volem aconseguir-ho.(ECP)