Sona estrany, sentir parlar de fitxatges en l’àmbit formatiu (quan no es fa a nivell professional). Però, de fet, -darrerament es produeixen molts moviments, en aquest àmbit, a les nostres terres; i molts cops, no de la forma convenient-. I la veritat és que la lògica diria que excepte en les entitats on la filosofia va per davant de la competició; “a la resta, estant sempre en fora de joc, fent-se amb els serveis de practicants d’altres clubs, si les finalitats no estant definides o tenen/volen un futbol purament amateur?!…”.
Curiosament, al món de l’esport d’aficionat, succeeixen contínuament “ofertes” d’unes entitats a jugadors d’altres que solen contribuir ben negativament en la relació entre ambdós clubs, i ben poc en millorar el rendiment del jugador en qüestió, per no parlar del seu entorn.
Són d’aquelles línies de passe que van pel mig i que qualsevol intercepció, pot repercutir en una pèrdua
de pilota prou perillosa; -tota aquesta metàfora-, aplicada als canvis o moviments d’equip d’un jugador, en plena etapa formativa, pot ser-li molt negatiu o determinant, per la vida d’esportista (referint-me a la suma del futbol + formació acadèmica i relacions afectis/socials). Sinó considerem aquests punts d’inflexió, i que a més existeixen professionals per orientar-los; estarem emprant persones com a fitxes de joc, per acontentar l’ego de cadascú, i no el del nen/a.
D’altra banda i d’afegit, si fem una previsió o preinscripció dels integrants de cada plantilla; evitarem
molts disgustos personals i possiblement també algunes fugues o descontents que són a més, la pitjor propaganda per a un club. I, sobretot, afavorirem a l’actuació amb criteri o d’acord a una filosofia concreta.
Quan comença una temporada venen les corredisses: tant dels que consideren que han de completar les seves
plantilles, com dels que corren desorientats darrera d’un club un mica més ben posicionat; pensant amb pocs o enganyosos arguments en molts casos, que si el seu crac practica tres quilòmetres més enllà del camp on fins ara ho feia, amb un entrenador diferent, serà aquell Messi que mai ha estat al club on fins ara jugava.
O el que encara és pitjor, -durant el transcurs d’aquesta-: com que els resultats, molts cops no acompanyen (els competitius, clar); llavors, els clubs qui els pot solucionar la papereta, desfan equips/il·lusions amb l’ajuda d’uns
“privilegiats” que corren entre entitats, passant per exemple un infantil d’un equip, a un altre, com si això fos la solució d’un gran mal que només significa quedar setè, enlloc de vuitè, o baixar d’una divisió ja fluixa, a un altra que encara ho és més.
I ja no parléssim del final de temporada, on cada pare enlluernat (en tots els respectes) del rendiment que
té el seu “jugadoràs” durant l’any; dedica el temps a creure’s tot allò que li han dit al club del poble (municipi) del costat és el què va a missa, i que la “joia” que té a casa, progressarà com una AVE, canviant-se els colors, perquè on fins ara li havien ensenyat tot el què sap, es veu que ja no en saben més, o necessita millorar el “gran” nivell que fins ara li demostra.
Sort que a l’escola no es canvien els nins d’un cantó a l’altre, cada cop que treuen un excel·lent; o,
els mestres ens passaríem la resta de la vida, fent sopars d’antics alumnes amb coneguts de tots els col·legis per on haurien pasturat…, je.
Una forma de ser més competitius seria: “cultivar entre tots el sentit de territori, mancomunant tot
aquest nivell, entre els equips ebrencs, per a crear-ne un altre”; és a dir, un C.F. TERRES DE L’EBRE, per llavors aspirar a fites més elevades (categories). A més, poder parlaríem d’una marca que vendria de tot…, amb guanys, de tot tipus. Ara bé, sense pressa, si us plau.