A tothom ens agrada pensar-ho quan són menuts!. …
I qui es priva de començar a endossar-li objectius?: Aquest de gran serà…, o de professió hauria d’ésser tal cosa, i així guanyar-se bé la vida, etc. En definitiva, el que un no va poder aconseguir, de més jove?!…
En futbol -quan estàs entrenant o coordinant en etapes formatives-, en nombroses ocasions, sents dir el mateix, però amb frases diferents: El meu fill hauria de jugar de davanter, sempre ha estat titular, no li agrada jugar de defensa, per què no juga tan com aquell altre, no podrà venir a entrenar més que dos dies a la setmana (perquè a part, va a repàs d’anglès i de matemàtiques); i, per a més “inri” el jugador n’és conscient que els pares han anat a parlar-ne, o fins i tot, hi és allí presencialment, mentre conversen amb el formador.
Qui reflexiona sobre el què realment vol fer el seu fill? (mentre aquest madura); per què alguns envaeixen el seu tempo infantil, de forma adulta?; el nen no s’ha d’adaptar a la pilota i el seu món paral·lel, sinó la pilota al nen -Wein, Hors (2004) “FUTBOL A LA MEDIDA DEL NIÑO”-.
Pensem què de cada 1.000.000 de jugadors: Un, podria sortir crac; deu, per jugar a 1a.; cent més, per a la Divisió de Plata; i així successivament, en funció de l’exigència de la categoria en qüestió.
Per tant, poder no arribarà a ser, un gran jugador, clar, però gràcies al futbol o a la pràctica de qualsevol esport, podrà adquirir uns hàbits saludables, el valor de la superació, l’esportivitat, socialitzar-se, … donant-li tot plegat, uns complements a la seva formació integral com a persona, per afrontar altres reptes com: Seguir vinculat, però des d’una altra perspectiva tècnica (entrenador, preparador físic, metge esportiu, “scouting”, fisioterapeuta), realitzar paral·lelament uns estudis (d’infermer, locutor, mecànic, mestre, modista, etc.), o fins i tot amistats noves que després puguin aportar-li nous coneixements i experiències d’oci i/o de sortida professional –Rovira i Berengué, Juanjo (2010) CURS NACIONAL D’ENTRENADORS DE FUTBOL. Amposta-.
Molts cops, tot això va acompanyat del fet què no els escoltem suficientment. Els tracem un camí d’avantmà –amb les millors intencions-, del que nosaltres volem per ells. Ni tant sols deixem que es/ens qüestionin, vulguin redreçar-lo, canviar-lo, mentre el fan, pos són els autèntics protagonistes (nosaltres guies).
Caldria canviar l’enfoc, estar contents per tenir algú que n’és conscient del que viu, partícep d’activitats enriquidores, cultivant-lo com a persona; és del millor que et pot passar. Ara bé, sense pressa si us plau!. Gràcies.
