La educación del talento – Jose Antonio Marina – Ed. Ariel
Els professors necessitem tenir una base teòrica que fonamenti la nostra feina diària. Aquest llibre m’ha ajudat a centrar el meu objectiu com a docent: educar (més que ensenyar), la intel·ligència executiva i també la generadora per aconseguir el talent individual dins d’una societat amb talent.
Recomano a tothom que estigui interessat en l’educació. “La educación del talento” – Jose Antonio Marina – Ed.Ariel Colección Biblioteca UP (Universidad de padres)
Trobareu més informació a la pàgina: http://www.loquepadresydocentesdebensaber.es/
A continuació faig un petit resum de les idees que he extret del llibre i que poden apropar al tema. Amb aquest resum, però, no es pot substituir mai la lectura del text complet, que, amb una gran amenitat, introdueix al funcionament de la intel·ligència i, a partir d’aquí, indica com podem educar.
Víctor Prat
Resum:
El talent
El coneixement ha d’estar al servei de l’acció (intel·ligència pràctica) i per actuar també es necessita gestionar les emocions (intel·ligència emocional), controlar els desitjos, les motivacions, els sentiments, les creences .
La funció dels diferents tipus d’intel·ligència és dirigir l’acció. Segons Howard Gardner la intel·ligència és múltiple (lingüística, lògica -matemàtica, espacial,musical, corporal, interpersonal, intrapersonal).
Tots naixem amb un nivell d’intel·ligència i, com si fos una partida de cartes, hem d’aprendre a jugar-les bé. Tenir talent permet fer servir les pròpies capacitats amb èxit. S’ha de saber escollir les metes i els mitjans i mantenir la constància per aconseguir-les.
La última finalitat de l’educació no és obtenir bons resultats a l’escola sinó a la vida i, com a conseqüència, hem d’educar el talent. Necessitem un talent flexible capaç d’aprendre contínuament en un món en xarxa.
Intel·ligència generadora
El nostre cervell no reposa mai. Constantment genera idees, desitjos, sentiments, imatges, ocurrències… és la intel·ligència generadora (IG), que no és conscient i es configura, a partir de la nostra biologia, amb la incorporació de les nostres experiències.
Construïm mapes de la realitat per orientar-nos. Els estils afectius són hàbits apresos , una manera d’interpretar i avaluar el que ens succeeix. Aquesta representació de la realitat, és una barreja de coneixements, creences, manies, preferències, avaluacions internalitzades…
De la nostra memòria surt l’anomenada inspiració (ull clínic) que ens permet gestionar la gran quantitat d’informació que tenim de forma inconscient.
Ens interessa generar idees brillants i creatives, desitjos adequats, sentiments animosos i alegres, estar motivats,… La IG es creativa perquè troba possibilitats a la realitat.
La IG és educable, es pot entrenar a partir d’un projecte, de la mateixa manera com els jugadors de tennis entrenen els mecanismes que els permeten tornar les pilotes …
Les creences condicionen l’aprenentatge. La confiança en un mateix i el sentiment de competència motiven. El sentiment de progrés és un premi que impulsa a seguir creixent. La motivació és un desig (consciència de una necessitat o anticipació d’un premi).
Motivació = desig + expectatives + facilitadors (hàbits, esperances, creença en l’èxit…)
L’educació s’ha de basar en els desitjos (aprendre), en les expectatives (ajudar a anticipar el plaer, premis), reduir obstacles (eliminar creences i sentiments negatius,…) i potenciar les creences, hàbits i sentiments positius.
Intel·ligència executiva
Mentre que la IG no és conscient, la intel·ligència executiva (IE) supervisa, avalua i dirigeix el comportament de forma conscient.
Agafem de la realitat el que ens interessa i dirigim la recerca mitjançant la tria de projectes (ens alliberen dels estímuls immediats i ens dirigeixen a coses anticipades) que ens marquen el rumb i que permeten planificar l’acció i responsabilitzant-nos de les nostres decisions.
El llenguatge dona veu a la IG (parla interior –consciència) per actuar segons el deure. El comportament moral que no és ensenyat sinó condicionat -comencem obeint la mare i després ens donem ordres a nosaltres mateixos -.
La IE no inventa, únicament avalua, accepta o demana un nou pla. La IE permet tenir autonomia i llibertat (donar-se ordres intel·ligents a un mateix i obeir-les), permet passar del control extern al control intern (aprenentatge dels límits).
Destreses que s’han d’aprendre:
Inhibir el impuls i regular les emocions (control de la conducta : la raó sense emoció és paralítica però l’emoció sense raó és impulsiva )
Deliberar (avaluar les alternatives)
Decidir (tota decisió és un salt pres per la IG però que ha de ser acceptada per la IE)
Executar (necessita dos hàbits: capacitat de d’endarrerir el premi i de suportat l’esforç –les frustracions són necessàries per al creixement ).
Criteris d’avaluació
Hem de tenir un model de referència per poder triar com encaminar la tasca educadora.
L’objectiu ha de ser aconseguir la felicitat. Des d’una perspectiva subjectiva hem de cobrir les nostres necessitats (benestar, vinculació social i ampliació de les nostres possibilitats). Però, per aconseguir-ho, necessitem la felicitat objectiva (situació en la que m’agradaria viure). La felicitat individual és impossible sense la dels altres (educació moral).
Seguint aquest model es proposa com a criteri d’avaluació l’objectiu de la doble felicitat: individual i social. El procés educatiu s’ha de basar en les dues vessants: psicològica – potenciar les capacitats de l’individu- i social – preparar l’individu per participar en la societat-.
En resum, l’objectiu de l’educació també ha de ser la desenvolupar societats intel·ligents (societats amb talent).
General, Llibres sobre educació