Tag Archives: piano

MÒDUL 3, Pràctica 4: ISAAC ALBÈNIZ

VIDA i OBRA D’UN DELS COMPOSITORS MÉS SIGNIFICATIUS DEL MODERNISME MUSICAL CATALÀ

Isaac Albéniz i Pascual (1860-1909) (Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 – Kanbo, Aquitània (França), 18 de maig de 1909), va ser un gran compositor i intèrpret de piano català. No solament es va dedicar a la música per a aquest instrument: també va escriure obres per a teatre, sis òperes (més una d’inacabada i tres d’esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra.

Isaac Albéniz juntament amb Enric Granados, van ser els dos màxims beneficiaris del treball de recerca del patrimoni musical autòcton, de Felip Pedrell. Van excel·lir sobretot en el piano, un piano elucubrant, harmònicament viu i tècnicament complex, però contínuament espurnat de tonades i d’idees completament ibèriques, que sovint tenen títols evocadors d’indrets específics com Triana i El Albaicín. Entre les seves obres més importants cal destacar Iberia (piano), Catalonia (orquestra) i la seva òpera, amb clares influències wagnerianes, Merlín Òpera Merlín - Isaac Albéniz, enregistrada recentment per Plácido Domingo.

El seu pare Àngel Albéniz era funcionari de duanes de l’estat destinat a Camprodon; la seva mare era Dolors Pascual, originària de Figueres. Va ser un nen prodigi que va debutar com a pianista amb tan sols quatre anys, en un recital al teatre Romea de Barcelona, on els seus pares havien passat a residir poc després d’haver nascut, interpretant una fantasia sobre les I vespri Siciliani de Verdi. El seu primer mestre de piano fou Narcís Oliveras i al cap de poc temps va intentar ingressar al conservatori de París, però no ho va aconseguir per tenir només set anys.

L’any 1876, la familía vivia a la capital espanyola a causa del treball del pare; el prestigi d’Albéniz es va difonent entre dels cercles aristocràtics de Madrid. En aquest fet hi té una intervenció cabdal la figura de Guillermo Morphy Ferris,(Comte de Morphy i secretari particular d’Alfons XII), el qual, entusiasmat pel seu talent, li obrí les portes de la Cort. Aquest personatge influí perquè li fos atorgada una pensió reial per a estudiar al Conservatoire Royal de Brussel·les, on perfeccionà els estudis de solfeig i piano.

El 1883 s’establí a Barcelona, on es va casar amb Rosina Jordana, alumna seva, i amb la qual va tenir tres fills. A Barcelona va estudiar composició amb Felip Pedrell, el qual li transmeté els seus coneixements del folklore espanyol i l’inspirà per escriure música com ara la Suite Española, Op. 47. El cinquè moviment d’aquesta suite, anomenada Asturias (Leyenda), és probablement avui dia el més famós del repertori de guitarra clàssica, tot i que originàriament fos compost per a piano i més tard transcrit per a guitarra. Moltes de les seves altres composicions també van ser transcrites per a guitarra, sobretot per Francesc Tàrrega. Albéniz una vegada va declarar que preferia les transcripcions de guitarra de Tàrrega als seus treballs originals de piano.

Cada vegada més, Albéniz incorporava les seves pròpies composicions en els seus recitals. El 1885 es traslladà a Madrid on els seus treballs van ser publicats pels principals editors musicals d’aquella època: Benito Zozaya i Antonio Romero.

La reputació d’Albéniz com a pianista i compositor va continuar creixent. A la primavera de 1889 va viatjar a París per assistir als Concerts Colonne que interpretaven el seu Concert per a piano, op. 78. Des de París va continuar fins a Anglaterra, on les seves interpretacions van ser molt reeixides. El 1890 es va posar en contacte amb l’empresari Henry Lowenfeld, el qual va contractar els serveis d’Albéniz com a intèrpret i compositor. Com a resultat, Albéniz es va traslladar al costat de la seva família (la seva esposa Rosina i els seus tres fills) a Londres i a través de Lowenfeld finalment es va ficar al món del teatre musical: va treballar per al Teatre Líric i més tard per al Teatre Príncep de Gal·les.

A petició de Lowenfeld, Albéniz va compondre The magic Opal, comèdia lírica en l’estil de Gilbert i Sullivan, estrenada al Líric el 19 de gener de 1893. Va ser traduïda posteriorment al castellà per Eusebio Sierra i presentada a Madrid el 1895 com La Sortija; aquell mateix any, la seva sarsuela San Antonio de la Florida amb llibret de Sierra va ser també interpretada a Madrid.

A causa de la nefritis que patia, el 1 d’abril de 1909, abandona París on aleshores vivia, i amb tota la família s’instal·la al balneari de Cambo-les-Bains (als Pirineus atlàntics francesos) en busca d’un clima més adequat.

Un mes després va rebre una emotiva visita d’Enric Granados, el qual li va tocar la barcarola Mallorca, que era una petita peça concebuda durant un viatge fet per ells dos a les Balears, una mena de recordar sense dir res. Aquest dia que va transcórrer en companyia de Granados va ser dels darrers que Albéniz es mantingué lúcid. Morí cap a les 8 de la tarda del dia 18 d’aquell mes de maig de 1909 quan faltaven pocs dies perquè complís 49 anys.