A dalt de la muntanya que domina
com miranda els bells termes lleidatans,
s’enlaira un campanar fet per gegants
o per homes de raça gegantina.
Quan guaita cap avall, l’aigua veïna
del riu li dóna espill i l’horta encants;
i guaitant cap amunt, toca amb les mans
i conversa amb la lluna i la boirina.
Pugem-hi, doncs… L’escala cargolada
que als ulls dóna mareig i al cor neguit,
sembla que estigui des del cel penjada.
I amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit,
si et sents d’àliga el cor, ¡pren revolada,
que ja ets a mig camí de l’infinit!
Magí Morera i Galícia (Lleida 1.853-1.927)
Fina, a mi m’ha agradat molt el poema de Lleida i la foto es força bonica
Fina a mi ma agradat molt quant vam anar d’excursio al castell i el poema encara que costae una mica era molt bonic i divertita mi ma vest agradat pujar al campanar pero no pasa res deu vesitos.