Ha passat el temps i, definitivament, cal que abandonem el “quart pis” que ens ha acollit al llarg del curs. Però com que no podem deixar la nostra tertúlia, ens traslladarem a un pis nou que es diu “Enraonar”. De fet, això d’enraonar (no sempre de forma ordenada, no cal que m’ho recordeu!) és el que hem anat fent i el que seguirem fent: és el que ens fa humans, al cap i a la fi!

Accedireu al nou espai a través de http://blocs.xtec.cat/enraonar, usant el vostre nom d’usuari i la vostra contrasenya habituals. Al llarg de l’estiu encara podreu penjar escrits als dos blocs sense problema, però quan comenci el curs (encara falta molt per això, no patiu!) tan sols podreu escriure a “Enraonar”, perquè deixarem “La tertúlia del quart pis” per a uns nous llogaters. Us convido doncs, a estrenar el nou espai tot explicant les vostres aventures d’estiu, per exemple.

Josep Maria

Ahir va ser un dia especial. Era el darrer dia d’en Jaume a l’institut, després d’un munt d’anys de dedicació. Tal com ens va dir en un emotiu discurs de comiat, fa trenta-tres anys que hi treballava i alguns dels seus primers alumnes faran els cinquanta l’any que ve. Quan el vaig conèixer (fa trenta-dos anys) tothom li deia “Jimmy” i a l’institut hi havia una marxa molt diferent. Ni millor, ni pitjor, simplement diferent. Érem molt joves (entorn dels vint-i-cinc anys), estàvem molt a prop dels alumnes: els portàvem poc més de deu anys i pertanyíem a la seva mateixa generació!. Ha passat el temps com qui no vol la cosa, i en Jaume -ja ningú l’anomenava “Jimmy”- s’ha jubilat. La seva vitalitat i la seva força han deixat una empremta inoblidable en la biografia de l’institut, i en la dels que hem tingut la sort de compartir amb ell un munt d’hores, esforços, projectes, discussions, patiments i, sobretot, il·lusions.

Ahir, quan després de la festa de comiat vaig veure que travessava la porta de l’institut i marxava carrer avall cap al seu cotxe amb el seu caminar tranquil, no vaig poder evitar que se’m fes un nus a la gola. Ja sé que es mereix unes bones vacances després de tant de treball, però m’hauria agradat tant retenir-lo! Les coses bones no fa gens de gràcia que s’acabin, així que, Jaume, enhorabona per la jubilació, però et trobaré a faltar molt.

Josep Maria

La Tertúlia del quart pis va néixer al setembre amb voluntat de ser “un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim” i, després de nou mesos, tancarem el curs amb prop de sis-cents articles, més de set-cents comentaris, més de cent cinquanta pàgines i unes trenta vuit mil visites. No està gens malament.

Al contrari del que sostenen alguns pessimistes incurables, els adolescents escriviu molt per comunicar-vos, encara que en formes molt diferents de les usuals anys enrere. Rarament redacteu cartes, ni tan sols postals, però escriviu. L’escriptura és un mitjà de comunicació més important per a vosaltres que per als vostres besavis. Ells, com a molt, havien d’escriure cartes, i per això la seva comunicació era bàsicament oral. En canvi, vosaltres teclegeu al telèfon mòbil o a l’ordinador per comunicar-vos per escrit, fins i tot amb persones que us són absolutament desconegudes.

Però, com tot a la vida, això d’escriure es pot fer millor o pitjor, i d’això en depèn que us entenguin bé o no tan bé. Però fer un escrit entenedor no és senzill, prou que ho heu vist al llarg del curs. Per això, el propòsit de la Tertúlia ha estat donar-vos l’oportunitat de ser escriptors amb lectors reals, tot partint de la constatació que l’escriptor i el lector es necessiten mútuament, i que el destinatari del missatge escrit no pot ser, ni tan sols ni principalment, el professor.

Acabeu l’ESO i comenceu noves etapes a la vida, i al bloc hi queden una bona colla de vivències escrites pels companys amb qui heu compartit aules, treballs i alegries. Enhorabona per la tertúlia i, sobretot, no deixeu d’escriure! A reveure.

Josep Maria Altés

L’Anna Pinero, dinamitzadora de Xtec, ens comunica que el nostre bloc ha estat triat com a Bloc destacat. Aquestes són les seves paraules:

Benvolguts/benvolgudes,
Ens plau comunicar-vos que hem triat el vostre bloc, com a Bloc Destacat de la Setmana de l’espai de XTEC Blocs.
Apareixerà com a Bloc destacat, des d’avui, dia 24 de febrer, fins al proper 6 de març.
Us felicitem per la feina que esteu realitzant per millorar l’expressió escrita dels alumnes. Desitgem que el Bloc creixi i sigui model per a altres centres educatius.
Salutacions cordials

Anna Piñero
Dinamitzadora de XTEC Blocs
Departament d’Ensenyament
Generalitat de Catalunya

Agraïm aquest reconeixement de la feina col·lectiva, que ens encoratja a seguir millorant el bloc.

Moltes felicitats a tots per la vostra tasca!

Josep Maria

Avui, en entrar a l’institut m’han explicat el significat de “vaga salvatge”: Significa que hi ha uns salvatges que fan vaga. Han estat els mateixos salvatges els que m’han aclarit el sentit de l’expressió, amb lletres ben grosses al mur d’entrada. Era una llarga paret grisa sense cap gràcia, fins que amb motiu del la Setmana de la Ciència d’enguany algú va tenir la fantàstica idea de col·locar-hi el sistema solar. Al llarg d’uns quinze metres de ciment s’arrengleren uns cercles metàl·lics que i·lustren els tamanys dels planetes i les distàncies que els separen. A sota de cada cercle, el nom del planeta i la seva distància al Sol. Feia goig. Fins avui.

Els salvatges en qüestió han tingut el detall poc elegant d’afegir la seva informació al damunt d’aquesta informació astronòmica. Les grans lletres negres ens fan saber que ells fan vaga i que la vaga és salvatge. De passada s’han entretingut a posar silicona als panys de l’institut, suposo que deu ser la seva forma de convèncer els no salvatges.

Ja sé que em direu que no hi he de fer cas, que són quatre arreplegats que no tenen dos dits de front. Potser sí, però no puc evitar d’indignar-me en constatar la facilitat amb què es pot fer malbé el que ha costat tants esforços. És tan fàcil destruir i tan difícil construir! Avui hi ha al mur un exemple més de la lluita inevitable entre la civilització i la barbàrie, perquè ser civilitzats, i no salvatges, no és gaire més que mirar de no fer als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres.

Caldrà seguir treballant.

Josep Maria