Des de Split, fem cap a Trogir, l’antiga Τραγύριον (Tragýrion) o Τραγούριον (Tragoúrion), una fundació grega del segle III aC. La seva situació privilegiada en la riba mediterrània la convertí, des dels orígens, en un pròsper enclavament de comerç. Trogir és una petita illa, que avui està unida a terra ferma per un pont, transitat dia i nit.

Vista general de Trogir des de dalt del campanar de la catedral

La seva tradició comercial es nota abans, fins i tot, de creuar la porta d’entrada a la ciutat: una llotja medieval molt ben conservada, i ocupada per artesans de tota mena, dóna la benvinguda als visitants.

Llotja medieval a l’entrada de Trogir

La llotja principal, d’estil gòtic, es troba al mig de la plaça de la catedral, un espai ampli que, en el seu temps, fou àgora grega i, posteriorment, fòrum romà. Aquesta llotja dels segles XIV-XV impressiona perquè era no només espai d’intercanvi comercial, sinó també d’administració de justícia. Avui encara conserva les taules on es reunien els notables que componien el tribunal, i el banc on acusats i demandants esperaven la sentència.

Llotja principal a la ciutat de Trogir: banc del tribunal

Per la seva banda, la catedral, dedicada a Sant Llorenç, és una construcció de gran riquesa i esplendor. La capella renaixentista de Sant Joan de Trogir n’és una bona mostra.

Sepulcre i capella de Sant Joan de Trogir, a la catedral de Sant Llorenç

Detall escultòric de la capella de Sant Joan de Trogir

Destaca especialment la portalada occidental, edificada pel mestre Radovan. És curiós d’observar que aquesta obra escultòrica està dedicada a Adam i Eva, les figures dels quals es poden contemplar en les columnes que sostenen l’arc de l’entrada. No cal dir que la imatge dels primers pares, expulsats del Paradís després del pecat original, no és pas una representació habitual de les catedrals catòliques; doncs bé, aquesta n’és una excepció.

Figura d’Adam, del mestre Radovan, a la porta oest de la catedral de Trogir

Representació d’Eva a la portalada de la catedral de Trogir

Ara bé, passejant per la ciutat també es troben petites joies més senzilles, però igualment valuoses, com l’església de Santa Bàrbara, d’un estil romànic primitiu, del segle XI.

Interior de l’església de Santa Bàrbara, a Trogir

Sortim de Trogir, i ens dirigim, ara sí, a la capital del país, Zagreb, un plat fort que hem deixat per al final. No és que abundin les restes clàssiques en aquesta ciutat, situada en l’antiga regió romana de la Pannònia. La capital croata encara conserva la petja del seu passat socialista, i, en força racons, presenta un aspecte gris, trist: edificis funcionals, fets en sèrie, rònecs.

Un dels blocs de l’època socialista, a Zagreb

Recordeu que el dirigent de la federació iugoslava, el mariscal Tito, va governar amb mà de ferro el país que aglutinava les diverses nacionalitats que he esmentat abans. Curiosament, el nom del president de la República ja us imagineu que s’inspira en el de l’emperador Titus, cèlebre per haver estat al capdavant de les tropes romanes que van cremar el Temple de Jerusalem.

Tanmateix, sí que cal reconèixer l’encant del centre històric, distribuït en dos turons, l’eclesiàstic i el civil, amb els edificis i construccions que corresponen, d’una banda, al govern espiritual de la ciutat; de l’altra, al terrenal.

Vista de la catedral de Zagreb

El turó dels edificis civils, a Zagreb

La nostra estada a la capital ens va permetre visitar la ciutat de Varazdin, un centre cultural i històric important per a Croàcia. Tot fent ruta cap al nostre destí, ens vam aturar a l’església de Santa Maria de les Neus, un centre de pelegrinatge molt concorregut, però una mica aïllat geogràficament: es troba en una zona rural preciosa de paisatge, enmig de camps i boscos.

Conjunt monumental de l’església de Santa Maria de les Neus, entre Zagreb i Varazdin

En un entorn idíl·lic s’alça aquest centre de culte catòlic, que ens va mostrar una senyora del poble, l’única que en tenia les claus, i que no parlava altra llengua que el seu croat matern. De totes maneres, la bellesa de l’església no necessitava comentaris: era un conjunt barroc espectacular que, en el seu afany de grandesa i de riquesa, em va permetre captar alguns detalls que em van semblar d’interès. El primer, aquesta inscripció sota les escultures que decoraven el cor.

Primera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Segona imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Tercera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Quarta imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Cinquena imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Maria reparavit gratiam quam Adam et Eva perdidit.

La traducció és: Maria va restituir la gràcia que Adam i Eva va perdre. Crida l’atenció el singular del verb perdidit, referit a un subjecte múltiple, Adam et Eva, dins del marc de l’oració subordinada adjectiva, que introdueix el relatiu quam –en concordança amb el seu referent, gratiam, acusatiu singular femení, complement directe de reparavit. Doncs bé, potser el desllorigador fóra posar en relació les dues figures femenines, contraposades entre elles, com el dia i la nit: Maria i Eva: la dona salvadora, i la pecadora. Així, hem d’entendre que allò que aquesta perd, aquella ho recupera.

També vull remarcar algunes inscripcions, extretes dels Evangelis i situades en els volts de l’ornamentada trona de l’església.

Trona barroca de l’església de Santa Maria de les Neus

Fixeu-vos en aquesta sobre l’èxode del poble jueu, guiat per Moisès, que el portà d’Egipte a la Terra promesa:

Inscripció extreta del llibre l’Èxode, a la trona de Santa Maria de les Neus

Huic enim Moysi nescimus quid acciderit (Èxode, cap. 32)

Traducció: En efecte, ignorem el que li hagi succeït a aquest Moisès. Fixeu-vos en la concordança del demostratiu huic i el nom Moysi, que, tot i ser d’origen hebreu, identifiquem en cas datiu: és el complement indirecte del verb acciderit, introduït pel pronom quid, i que constitueix una oració substantiva interrogativa, subordinada al verb principal: nescimus.

O en aquesta altra llegenda, del profeta Isaïes, que alliçona aquells jueus que s’allunyen de la llei de Déu, assegurant-los que sempre tindran un mestre al seu costat:

Inscripció del llibre d’Isaïes, a la trona de Santa Maria de les Neus

Erunt oculi tui videntes praeceptorem tuum (Isaïes, cap. 20).

Traducció: Seran els teus ulls els que veuran el teu preceptor.

 Aquí destaca la forma futura del verb sum, erunt, com a verb principal, amb un subjecte que hi concorda en persona i nombre, tercera del plural, oculi tui. Aquest sintagma nominal és complementat per una forma de participi de present actiu, videntes, que, com que és d’origen verbal, porta el seu propi complement directe: praeceptorem tuum.

I, per acabar, un fragment dels Paralipomena: Déu es manifesta a través del foc i, descendint del cel, consumeix les víctimes dels sacrificis que es realitzaven en el temple de Salomó; així, l’omple de la seva flama:

Inscripció extreta dels Paralipomena, a la trona de Santa Maria de les Neus

Ignis descendit de coelo et devoravit holocausta.

 Traducció: El foc va descendir del cel i devorà els holocausts.

Fixeu-vos en l’estructura d’oració coordinada copulativa: la conjunció et uneix els dos verbs, descendit i devoravit. El subjecte és el mateix per a ambdós, ignis, substantiu masculí de la tercera declinació. Ara bé, el primer porta com a complement un ablatiu de locus unde, de coelo; el segon, un acusatiu plural neutre, holocausta.

Un cop feta la visita a Santa Maria de les Neus, no ens va costar gaire d’arribar a Varazdin. La calor era sufocant, però després de reposar una estona per dinar, vam visitar el castell de la ciutat, els convents, i, molt especialment, la catedral de l’Assumpció, que conservava una esplèndida pintura de Rubens en el presbiteri: la imatge de la Verge en la seva ascensió als cels, tal com corresponia a l’advocació de la catedral.

Pintura de Rubens, al retaule de la catedral de l’Assumpció, a Varazdin

Les capelles estaven ricament decorades, ja que tot el conjunt era d’estil barroc, com el de Santa Maria de les Neus. Em vaig fixar en el monograma que acompanyava la imatge de Crist, en algunes pintures, i vaig poder comprovar que, en els segles moderns, s’havia simplificat i llatinitzat la forma Ἰησοῦς dels primers temps del cristianisme. El resultat és un dels cristogrames actualment més coneguts: IHS, a partir de les tres primeres lletres del nom de Jesús.

No ens vam voler acomiadar del viatge sense fer una passada per Eslovènia, un país encantador, que ens va acollir en la seva capital agradable i alegre, Ljubljana, l’antiga Colonia Iulia Aemona. Abans que un assentament civil, la ciutat fou un campament militar, que allotjà la Legio XV Apollinaris. Avui es conserven algunes restes de l’època escampades arreu del nucli urbà, tot i que el conjunt queda força dispers. Potser les muralles donen una idea del recinte militar que va donar origen a la ciutat. Aquí en teniu una imatge.

Vista d’un tram de les muralles de l’antiga Colonia Iulia Aemona

L’estada a Ljubljana ens va permetre gaudir de l’entorn natural tan espectacular i ben conservat dels llacs de Bled, no gaire lluny de la capital, que, per cert, és ciutat verda europea: un títol ben merescut, ja que els ciutadans tenen cura de l’espai públic com si fos casa seva.

Us deixo amb unes imatges que donen idea de la frescor del paratge en dies de calor estiuenca; tot un regal per als sentits!

Església de l’Assumpció, enmig del llac principal de Bled

Paisatge boscós en l’entorn de Bled

Detall de proximitat d’un dels llacs superiors de Bled

I doncs bé, conclòs el nostre periple per terres balcàniques, retornem a casa, amb el bon sabor de boca d’un viatge ple de descobertes i de coneixences.

Qüestions 

• Expliqueu amb detall el mite de Dirce. En què es va convertir? Quin déu l’afavoria? Qui era Antíope?

• Situeu geogràficament la Il·líria i la Pannònia. Quina relació establiren amb grecs i romans? 

• Si heu llegit bé els enllaços, digueu quin historiador relata l’episodi de destrucció del temple de Jerusalem? En quina obra?

• Feu l’anàlisi morfològica i sintàctica d’alguna de les inscripcions traduïdes en l’article.

• Coneixeu algun indret en què es faci visible el pas de la dominació romana al primer cristianisme? Esmenteu-lo i expliqueu-ne alguna característica.

NOTA: Totes les fotografies de l’article -excepte la de la muralla romana d’Aemona– són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r de Filologia clàssica. Estiu 2017.

Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.