Tag Archives: Història

Emporiae MMXXIII A.D: Una sortida a la ciutat grecoromana més important

Dilluns 23 d’octubre, els alumnes de clàssiques de 4t i de batxillerat vam visitar el jaciment d’Empúries, una antiga colònia grecorromana on podem trobar diverses restes arqueològiques importants.

Alumnes de clàssiques de 4B i batxillerat al fòrum

Per començar el nostre dia ens vam reunir tots al Museu de Badalona, a les 7:45 i, un cop ja erem tots asseguts a l’autocar, cap a les 8:00, vam sortir cap a Emporiae. El viatge va durar quasi dues hores, tot i que vam fer una curta parada en una àrea de servei per esmorzar.

Vam arribar al jaciment sobre les 10:00 i vam anar a veure un audiovisual sobre la història d’Empúries que ens explicava, resumidament, com es va formar, com va evolucionar, la seva expansió, entre moltes altres coses.

A la sala dels audiovisuals veient el resum d’Empúries.

Un cop vam acabar el vídeo, vam començar el nostre recorregut per les ruïnes gregues. 

Els alumnes de primer de batxillerat fent-nos una introducció d’Empúries

Quan vam arribar a l’entrada de les ruïnes, els nostres estimats companys de batxillerat ens van fer una magnífica introducció sobre el que veuríem dins la Neàpolis.

Quan per fi vam estar intra muros:

  • El primer que ens van ensenyar van ser els dos temples més importants. L’Asclepièon, el santuari d’Asclepi, el déu grec de la medicina, i el Serapèon, un temple dedicat a Serapis, que era el Zeus egipci. 

Alumnes fent una activitat del dossier

Quins són els atributs característics del déu Asclepi?

  • Tot seguit, els nostres guies ens van dur al carrer principal, on es trobava la factoria de salaons, on s’elaboraven conserves de peix ja a l’època romana.

Alumnes de batxillerat explicant la factoria de salaons

  • Després vam apropar-nos més al centre de la ciutat on es troba un petit mercat organitzat al voltant d’un pati amb una gran cisterna pública, el Macellum  (s.I dC)
  • Més tard, després de recórrer tot el carrer principal vam arribar al centre de la ciutat o es troba la plaça pública o àgora, una plaça rectangular envoltada de edificis destinats a la funcions públiques, administratives i comercials. 

Alumnes escoltant l’explicació de l’àgora

Com es diu la plaça principal de la ciutat grega?

Un d’aquests edificis era l’stoa, un edifici porticat que estava ple de botigues i on els grecs anaven a passejar.

  • A continuació, vàrem passar per una casa que tenia un mosaic amb una inscripció Hedykoitos. Era una casa privada organitzada al voltant d’un atri i amb el terra de l’habitació decorat amb paviments de morter amb tessel·les.

Alumna de batxillerat assenyalant un punt al mapa

Què eren les tabernae?

Un cop vam ser allà, els alumnes de batxillerat ens van anunciar que la visita a la part grega d’Emporiae s’havia acabat i ens van conduir a la ciutat romana.

  • Primer vam passar per unes escales que eren l’accés a la ciutat romana i ens vam dirigir a la domus dels mosaics, una casa senyorial organitzada entorn d’un atri i un ampli jardí envoltat d’un peristil. 

Caminant cap a la ciutat romana

  • Després de la domus dels mosaics vam anar a veure una insula que durant l’època romana la van ocupar amb les termes, un conjunt de locals comercials i artesanals, i també amb alguns espais domèstics.

Explicació de les termes públiques romanes

Com es deien les diferents sales de les termes?

  • Seguidament vam arribar al fòrum, la gran plaça porticada envoltada pels principals edificis públics de la ciutat. Constituïen el centre polític religiós i social de la ciutat. Al nord es troba la zona cultural i a l’oest la basílica i la cúria.

Alumnes escoltant i apuntant l’informació sobre el fòrum

Com es diu la plaça principal de la ciutat romana?

  • El carrer principal de la ciutat ens va conduïr des del fòrum fins a la porta de la muralla sud de la ciutat, la qual delimitava el perímetre del núcli urbà. 

Muralla sud de la ciutat romana

  • Fora del recinte es troben les restes de l’amfiteatre, destinat als espectacles de gladiadors, i d’una gran palestra per la pràctica d’exercicis gimnàstics.

Alumnes caminant cap a l’amfiteatre

L’última part de l’activitat va consistir en anar al museu a buscar informació sobre les peces més importants que es van trobar a Emporiae. Per la nostra sorpresa, una part del museu estava tancat per reformes, i només vam poder entrar a una exposició i a la sala del famós Asclepi que tant havíem treballat a classe.

Els alumnes de clàssiques anotant la informació del museu

Un cop acabada l’activitat, ens van deixar una estona per anar a dinar al lloc on més ens cridés l’atenció i per visitar els pobles del voltant abans de tornar a l’autocar. 

Platja d’Empúries

Finalment, després de dues hores de viatge, vam arribar al museu de Badalona.

Redacció i edició: Maria Ferreres i Júlia Orts (4ESO)
Fotografies: Erik Casillas i Martí Garrido (4ESO), Natalia Corral (1BAT)

Estiu 2020 a Sardenya

Malgrat les restriccions d’enguany per la Covid-19, finalment hem pogut fer el nostre viatge d’estiu, tal com el teníem programat. El destí triat: Sardenya. Sortim una mica més tard de l’habitual: a l’agost en comptes del juliol. Hem de tenir tots els papers en regla i seguir una sèrie de protocols que ens han de permetre l’entrada a l’illa.

Sortida de Barcelona amb el vaixell de la companyia Grimaldi

Arribem a Porto Torres amb el vaixell Grimaldi el dia 4 d’agost. Des d’allà, per una via recta i ràpida, ens instal·lem en una de les principals ciutats de l’illa, Sàsser, d’història estretament vinculada a la corona catalano-aragonesa. Hi passegem de nit i admirem la catedral de Sant Nicolau, d’esplèndida façana barroca.

Detall de la façana barroca de la catedral de sant Nicolau de Sàsser

Curiosament, aquí i allà, l’illa ens recorda el pas dels catalans pel seu territori. En un dels carrers de Sàsser trobem uns rètols que indiquen la direcció d’una casa catalana; es tracta de les restes d’un finestral gòtic, avui quasi imperceptible en la façana de l’edifici on està integrat.

La nostra primera visita des de Sàsser és per a l’Alguer, la ciutat que conserva la llengua que va arribar amb els pobladors catalans que s’hi establiren el segle XIV, després d’un dels innombrables enfrontaments entre catalans i genovesos, que es disputaven el control de la Mediterrània occidental.

Les muralles de l’Alguer, del segle XIV, perfectament conservades

L’endemà recuperem la via de Porto Torres per dirigir-nos al golf de l’Asinara, un entorn privilegiat de costa quasi verge, amb platges d’aigua transparent.

Spiaggia di Mugoni, a prop de l’Alguer

Tot i la calor sufocant de l’agost a Sardenya, ens aturem a Porto Torres, l’antiga Turris Libisonis, colònia fundada per Juli Cèsar, en el segle I aC, quan cercava un port protegit i segur per als seus soldats, de retorn de la batalla de Thapsus.

Actualment es conserven força restes del passat romà de la colònia en el parc arqueològic (aqüeducte, complex termal, necròpoli), però no ens va ser possible de fer la visita: calia haver reservat cita prèvia amb molta antelació. El mateix va passar amb el museu, l’Antiquarium Turritano, tot i que la documentació que havíem recollit feia pensar que seria un plat fort de la nostra estada al nord de l’illa. Per tal que us en feu una idea, us deixo aquesta imatge del magnífic mosaic de la Domus d’Orfeu.

Mosaic a la Domus d’Orfeu, a Porto Torres

El nom de Turris sembla que està relacionat amb la presència de torres nuràgiques en l’entorn de la ciutat, si bé aquestes són una presència constant a tota l’illa. Nosaltres vam visitar a fons la de Santu Antine: una extraordinària construcció de l’edat de bronze, amb funcions que evolucionaren al llarg del temps: des de torre de guaita fins a espai de culte religiós.

Interior de la torre nuràgica de Santu Antine

En la nostra estada a Porto Torres, no ens vam voler perdre la visita a la basílica de San Gavino.

Façana lateral de la basílica de San Gavino, a Porto Torres

És una bonica església romànica a Porto Torres, que conserva columnes i capitells romans esplèndids, tant d’ordre jònic com corinti: és el testimoni d’unes arrels que donaren caràcter i identitat a l’indret.

Columna d’estil jònic a la basílica de San Gavino

Columna d’estil corinti, a San Gavino

Encara afegim una altra basílica a la nostra ruta, la Santissima Trinità di Saccargia. No gaire lluny de Sàsser, aquesta construcció d’estil romànic toscà, presenta una façana bella i original: combina el negre del basalt amb el color clar de la pedra de calç. El conjunt és del tot harmònic i excepcional.

Imatge frontal de la Santissima Trinità di Saccargia

El nostre segon centre d’excursions per l’illa és Càller, la capital de Sardenya. Hi fem estada durant uns dies per recórrer els paratges naturals que ja hem descobert al nord i que ens continuen sorprenent al sud.

Un racó a Cala Sinzias, prop de Càller

La visita a la Càller medieval i barroca no ens decep. El punt fort és la catedral, d’exterior i interior esplèndids.

La façana neoromànica és prou imponent.

Exterior de la catedral de Càller

L’interior barroc també és espectacular.

La trona de la catedral de Santa Maria de Càller

La cripta eleva la magnificència al màxim exponent.

Detall de la cripta barroca de la catedral de Càller

I, entre les capelles laterals, una d’estil gòtic català, coneguda com la Capella aragonesa o de la Santa Espina.

La Capella aragonesa o de la Santa Espina a la catedral de Càller

Ja veieu, doncs, com Sardenya és un espectacle natural i també un paratge que mostra totes les petjades que la història ha deixat en l’illa.

Pau Molar Vilà. 4t Filologia clàssica UB

 

Nadal 19-20. Bèlgica

Aquest Nadal la meva família i jo hem viatjat a Bèlgica. Hem gaudit molt de la ruta i dels diferents destins que incloïa el nostre periple.

Detall de la ruta del nostre viatge a Bèlgica

Ara bé, els referents clàssics no ens han vingut a trobar. Cal tenir en compte que algunes esglésies i catedrals, com és el cas de Gant, estaven tancades el matí que vam visitar la ciutat. Els mercats de Nadal, molt pintorescos i vistosos, no van carregats d’inscripcions llatines o gregues. Finalment, la ruta comprenia una sèrie de ciutats cèlebres per la seva arquitectura civil: grans places monumentals, relíquia d’un comerç esplendorós entre els segles XIV i XVI. En aquest marc, la llengua llatina encara és vehicle de cultura, però sovint li pren el relleu la llengua romànica o germànica, que ja gaudeix de prestigi i consideració entre els parlants.

Comencem per la toponímia. El nostre destí era, com he dit, Bèlgica. Juli Cèsar ja en fa esment a De Bello Gallico. I la història del país, com la del nom que la designa, se situa entre la Gàl·lia i la Germània, en estret contacte amb el que avui coneixem com a Països Baixos. Encara actualment el territori es divideix entre la zona valona, francòfona; i la flamenca, de parla neerlandesa. Cal afegir-hi una comunitat germanòfona a l’est del país. I, finalment, la ciutat-regió de Brussel·les, que ha instaurat oficialment el bilingüisme. Ja veieu si n’és de ric el panorama de cultures, tradicions i llengües, que conviuen en un territori no gaire més gran que Catalunya.

La ruta va tenir una primera parada a Narbona. Vam visitar-hi la catedral, gòtica, i el Palau dels Arquebisbes, que encara conserva vestigis romànics en la torre i els finestrals.

Vista exterior de la catedral de Narbona

Arcada romànica en un finestral del Palau dels Arquebisbes de Narbona

Vam fer nit a Clarmont d’Alvèrnia. L’endemà ens dirigíem a París. La parada a Bourges va ser obligada. Una nova catedral francesa, estrella del gòtic, ens va deixar bocabadats. L’arquitectura impressionant: contraforts potents i harmònics per sostenir unes naus elevadíssimes i elegants.

Vista d’una de les naus laterals, a l’interior de la catedral de Bourges

Uns vitralls excepcionals, conservats intactes, dels segles XI i XII, amb el detall de les inscripcions en llatí i lletra gòtica: un tresor artístic. Fixeu-vos en la representació del somni de Josep (Gènesi, 37: 1-11): Joseph somidiat.

Detall d’una de les escenes que omplen els vitralls de la catedral de Bourges

París per Nadal és una fita en ella mateixa. Vam passejar per alguns mercats i vam descobrir noves esglésies. Però no és qüestió de carregar l’article amb un excés d’imatges, ni d’endarrerir el moment de la descoberta.

Sortírem de París amb destinació a Lilla, la ciutat on faríem estada durant quatre dies: seria el nostre centre d’operacions, molt a prop de la frontera belga. Pel camí vam aturar-nos a Arràs. Dues magnífiques places fan de centre neuràlgic de la ciutat: en la primera, la Plaça dels Herois, hi ha el belfort, una torre típica dels comtats flamencs i d’alguns valons. En la segona, la Grand-Place, un mercat de Nadal ple de color i d’estampes entranyables.

Plaça dels Herois, a Arras, amb el belfort presidint el conjunt

Grand-Place, amb el mercat de Nadal, a Arras

Ja instal·lats, l’endemà vam començar la nostra aventura per terres belgues a la ciutat de Bruges. D’entrada, el beguinatge: una illa de pau i de recolliment, que conserva la seva funció des de fa segles: acollir dones soles o en grup que volen dur una vida retirada del tràfec mundanal.

Vista general del beguinatge de Bruges

Passant el riu Reie, que dóna vida a la ciutat i li proporciona la fesomia característica d’ordit de canals, entrem en el cor de la ciutat.

Un dels carrers típics de Bruges, amb els canals del riu Reie

La gran plaça ens espera, adornada amb tots els motius de Nadal. El conjunt arquitectònic que s’aplega a l’entorn del belfort té un aire inequívocament flamenc. És precisament en aquest marc que vaig topar-me amb la llengua grega, en un cartell d’inspiració religiosa i de temàtica nadalenca. Fixeu-vos-hi. És l’equivalent del nostre mot Nadal, entès com a festa del naixement de Crist: Χριστούγεννα.

Un cartell a la plaça de l’ajuntament de Bruges, amb el mot Nadal en diverses llengües

Ens retirem després d’haver visitat la ciutat que alguns consideren la Venècia del nord d’Europa. Per a demà ens espera un altre plat fort: Gant.

I així és. La ciutat natal del rei Carles V ens espera amb un cel gris propi d’aquelles latituds. La temperatura, però, és suau. Nosaltres ens dirigim a la catedral de Sant Bavó, i anem directament a contemplar una obra mestra del pintor Jan van Eyck, L’adoració de l’Anyell Místic: un retaule flamenc esplèndid.

Vista global del polítptic L’adoració de l’Anyell Místic, del pintor flamenc Jan van Eyck

El passeig per les vores dels rius Escalda i Leie, amb les típiques cases de comerciants medievals, és una altra meravella.

Vista dels molls de la ciutat de Gant, amb les façanes de les cases de burgesos comerciants

Passem el dia a Gant, entrant als mercats nadalencs i descobrint racons bonics de la capital de Flandes oriental. La nit de Cap d’Any la celebrem en família, a Lilla.

Mercat de Nadal de Lilla, a la nit

L’endemà, per saludar el nou 2020, fem cap a Brussel·les. La capital del país es mostra plena de viatgers, amb un cel blau i una temperatura moderada que fa agradable el passeig. Entrem per la Grand-Place, un conjunt arquitectònic i monumental que figura, des de 1998, com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Em va resultar sorprenent descobrir que, en l’arquitectura d’aquesta plaça excepcional, els principis de l’alquímia hi són ben presents. Força edificis pertanyien als gremis, i els seus representants professaven les doctrines i creences de l’alquímia. La inspiració filosòfica, doncs, és visible en més d’un indret. Em vaig fixar en les inscripcions de dues façanes en el flanc oest de la plaça.

La primera oferia aquesta llegenda: Pondere et mensura. Es tracta d’un fragment d’una sentància més llarga que s’atribueix a Isaac Newton: Numero, pondere et mensura Deus omnia condidit: Déu ho va crear tot per nombre, pes i mesura. Una inscripció molt oportuna per a la casa dels comerciants de la merceria. Fixeu-vos que, en la imatge, també hi podem veure la representació de la deessa justícia amb els seus atributs habituals: l’espasa, la balança i els ulls embenats: una clara al·lusió a la virtut que havia d’acompanyar els negociants de tots els gremis. 

Detall d’una inscripció a la casa del gremi de la merceria, a la Grand-Place, de Brussel·les

Una mica enllà, en la casa del gremi dels arquers, hi llegim una inscripció més llarga, fragmentada d’aquesta manera: Hic verum / Firmamentum Imperii / Hinc Falsum / Insidiae Status / Pax sit salus generis humanis / Discordia longe / Eversio Reipublicae. Podríem traduir el conjunt així: Aquí la veritat, pilar de l’imperi. Enllà la falsedat, parany de l’estat. Que la pau sigui salvació del gènere humà. Lluny la discòrdia, ruïna de la república.

Detall d’inscripció en la casa del gremi dels arquers, a la Grand-Place de Brussel·les

Fixeu-vos en les lires del balcó de l’edifici, al·lusió al déu Apol·lo, a qui els arquers del gremi devien prendre com a patró.

Vista frontal de la façana de la casa del gremi dels arquers, amb les lires al balcó principal

Després d’admirar i fotografiar la Grand-Place, ens vam encaminar cap a la catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula. L’edifici mostra, com sol ser habitual en aquestes construccions, una superposició d’estils que van des del gòtic de les naus fins al barroc de la trona, passant pel renaixement dels vitralls.

Doncs bé, en l’interior de la catedral, i dessota d’un dels vitralls, vaig trobar aquest estendard dedicat a la Immaculada Concepció, amb inscripció llatina. No podia ser altra que: Regina sine labe originali concepta.

Estendard dedicat a la Immaculada Concepció, a la catedral de Brussel·les

La visita a Brussel·les ens va deixar tan bon gust de boca, que ja tard, de retorn a Lilla, vam parar a una ciutat preciosa, Tournai. Travessada per l’Escalda, la ciutat va florir amb el comerç de teles. Avui encara conserva una plaça, coneguda com a Mercat dels Draps. Ara bé, la cirereta és una magnífica catedral romànica, que impressiona per les seves dimensions.

Façana principal de la catedral romànica de Tournai

De tornada a Lilla, només ens quedava fer les maletes per iniciar el retorn. L’endemà, doncs, començàvem a desfer camí: de Lilla a París, de París a Clarmont, i, finalment, cap a casa. Retornem en un nou any; i esperem els propers viatges, a la recerca de referents clàssics.

Nota: Totes les imatges de l’article corresponen a fotografies del meu pare, Joan Molar, excepte L’adoració de l’Anyell Místic, de Jan van Eyck.

Pau Molar. 4t Filologia clàssica. UB

Una ruta per Bàrcino

Salvete!

En aquest article us explicarem la sortida que vam fer els alumnes de 4t d’ESO i batxillerat de l’institut Isaac Albéniz el passat dimarts 5 de novembre al Museu d’Història de Barcelona

Els alumnes i els professors vam quedar a les 9:30 a l’estació de tren de Badalona. Un cop dins el tren ens vam dirigir a plaça Catalunya. A l’hora de sortir alguns alumnes i professors van tenir imprevistos amb les targetes i no podien sortir, la resta del grup va anar fora de l’estació, on els vam esperar. Finalment, el personal de l’estació els va ajudar a resoldre el problema.

Quan ja estàvem tots reunits vam anar fins a la via Sepulcral, que és una necròpolis romana situada a la plaça de la Vila de Madrid, i vam observar i dibuixar els diversos monuments funeraris de diferents formes com, cupae i tegulae (tombes cilíndriques i foses).

En acabar vam esmorzar i, a continuació, vam entrar en grups de 10 al museu de la via Sepulcral Romana, on vam poder observar els objectes trobats a les tombes i alguns esquelets.

Monuments funeraris a la via sepulcral. [Font: Wikimedia commons]

A continuació vam parar davant d’unes restes d’un aqüeducte romà, les quals van ser aprofitades per fer la paret d’una casa. Més endavant vam veure un mosaic anomenat “El món neix a cada besada” situat a la plaça d’Isidre Nonell, on alguns alumnes es van fer fotos amb el mosaic de fons.

Restes aqüeducte romà a la plaça Vuit de maig. [Font: Bloc “Cicero scribit.”]

En dirigir-nos cap al Museu, vam trobar a la plaça Sant Jaume el conegut actor Óscar Casas, que estava gravant una pel·lícula, ens va deixar molt sorpresos, però ràpidament va haver de marxar. Seguidament ens vam dividir en dos grups, el primer grup va anar a visitar el Temple d’August mentre que l’altre va visitar el Museu i a l’inrevés.

El temple d’August era el principal temple de Bàrcino, es va construir a la fi del segle I a.C i va ser durant més de 400 anys el fòrum de la ciutat. Després de perdre la seva funció, l’edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat. Estava dedicat a August, primer emperador i fundador de la Bàrcino romana.

Vam poder observar les parts que actualment encara es conserven, que són quatre de les sis columnes i una part del podi.

Restes del temple d’August. [Font: “Cicero scribit.”]

Al Museu vam poder saber més sobre la fundació de Bàrcino  i sobre el seu nom complet, COLONIA AUGUSTA IULIA FAVENTIA PATERNA BARCINO, ja que cada paraula, amb el seu corresponent significat, caracteritzava la ciutat. Després vam fer un viatge en ascensor, curt en temps, però molt llarg en història, fins a uns 2027 anys enrere, fins al subsòl, on vam veure com eren els carrers de l’època de l’Edat Antiga, a l’any 8 a.C.

MUHBA, explicació de la placa epigràfica amb el nom de la ciutat. [Foto: D. Guarnizo]

S’hi troben diferents parts: a la bugaderia (fullonica) hi havia dipòsits o safareigs on es rentava i s’esbandia la roba, i posteriorment es tenyia a la tintoreria (tinctoria); la factoria de garum i salaó estava formada per estances o dipòsits on es rentava, es trinxava i s’emmagatzemava el peix; finalment, la instal·lació de vi anomenada cella vinaria, amb dolia d’emmagatzematge.

“Dolia” de la factoria de gàrum al subsòl del MUHBA [Font: “Cicero scribit.”]

L’últim que vam visitar i on va acabar l’excursió va ser a la porta decumana, que es trobava al límit del perímetre de la Bàrcino romana, en l’actualitat la Casa d’Ardiaca.

Final de l’aqüeducte, a la porta decumana. [Font: wikimedia commons]

Va arribar l’hora de marxar i vam anar fins a Plaça Catalunya, on vam agafar el tren que ens va portar fins a l’estació de Badalona, finalitzant així la nostra ruta per Bàrcino.

Ara us toca a vosaltres; aquí teniu alguns suggeriments de comentari.

  • Què vau destacar vosaltres de la Via sepulcral i la seva exposició?
  • Trieu un dels punts del recorregut i expliqueu tot el que en sabeu.
  • Què ens van explicar sobre el nom complet de la ciutat? Ho recordeu?
  • Què era la porta decumana i per què s’anomenava així? Relacioneu-la amb l’urbanisme de les ciutats romanes.
  • Nosaltres hem explicat algunes anècdotes de la jornada, ¿en recordeu vosaltres alguna altra? 

Valete!

Autores del text: Mònica Núñez i Anna Pascual

Estiu 2019. Anglaterra i Escòcia. I

Aquest estiu, el destí de les nostres vacances familiars ha estat Escòcia. Els primers dies, repetim ciutats ja visitades en altres viatges. La nostra ruta veritablement nova comenta més enllà de Londres, camí cap al nord d’Anglaterra. Fem parada a Peterborough, a Lincoln, a York, a Durham: ciutats medievals i catedrals gòtiques importants i impressionants. Vegeu-ne alguns detalls.

Interior de la catedral de Peterborough

 Vista de la torre i de les naus de la catedral de Lincoln

Interior de la catedral de York. S’aprecien els vitralls i la nervadura de les columnes

Exterior de la catedral de York, una de les més grans del nord d’Europa

Nau central de la catedral de Durham, amb el decorat característic de les seves columnes

En aquesta darrera catedral, la de Durham, vam poder deturar-nos davant la tomba de Beda, el Venerable, situada en la galilea del temple. El monument contenia aquesta inscripció en llatí i en anglès:

Inscripció davant de la tomba de Beda el Venerable, a la galilea de la catedral de Durham

Aquesta és la glossa de Beda al passatge de l’Apocalipsi, II, 28:

Christus est stella matutina qui nocte saeculi transacta lucem vitae sanctis promittit et pandit aeternam. Baeda in Apocalypsim, II, 28

I aquesta és una possible traducció:

Crist és l’estrella del matí, el qual, un cop passada la nit del segle, promet als sants la llum de la vida i obre la vida eterna. Beda, a Apocalipsi, II, 28

Tot i l’aspecte plenament medieval dels indrets i monuments que acabo d’esmentar, no puc passar per alt que Lincoln fou un important campament romà, en temps de l’emperador Domicià: Colonia Domitiana Lindensium. I que York, la romana Eboracum, va presenciar la proclamació com a emperador de Constantí el Gran i va acollir els darrers dies de Septimi Sever en la seva expedició militar a Britània.

Un dels primers plats forts, per a mi, arriba amb el recorregut del mur d’Adrià, una de les obres del Vallum romanum. Fem parada a la fortificació de Cilurnum, a la localitat de Chesters; el conjunt es manté força ben conservat. Hi podem apreciar els enclavaments les barraques dels soldats,

Vista de les construccions que allotjaven els soldats a Cilurnum

els espais comunitaris, com el fòrum

Restes del fòrum de Cilurnum

o les termes,

Un dels espais conservats de les termes de Cilurnum

amb l’hipocaust per al caldari,

Hipocaust de les termes de Cilurnum per proveir d’aigua calenta el caldari

la font central que alimentava el complex,

Font central de les termes de Cilurnum

El riu que passa prop del campament propicià una devoció a les divinitats de les aigües fluvials, que encara s’aprecia en el museu del fort de Cilurnum.

Relleu de les tres nimfes, al museu de Cilurnum

Travessat el mur d’Adrià, entrem a Escòcia, i fem parada a Queensferry, sovint anomenada South Queensferry: un petit poble mariner, a prop d’Edimburg. Dediquem uns dies a conèixer la ciutat i els seus voltants.

Edimburg dalt de la seva roca, des d’un dels parcs que l’envolten

Portalada de la catedral d’Edimburg, la catedral de Saint Giles

En una de les nostres escapades, vam arribar a veure foques, en les illes properes a Queensferry, les que s’estenen per l’estuari del Fiord de Forth: tot un espectacle.

Les foques fan estada a les illes del Fiord de Forth

Vam seguir cap a Inverness. Pel camí, la capella normanda de Dumferline, on hi ha la tomba de Robert I d’Escòcia, heroi nacional, va ser una grata experiència. Des del nostre segon destí a Escòcia, havíem de contemplar la meravella natural de les Highlands, les Terres Altes. No ens va pas decebre: platges, cims i llacs oferien una estampa corprenedora de natura verge i indòmita.

La badia de Gruinard, prop del poble de Gairloch

Vista del pas del Glen Coe, a les Terres Altes

Loch Maree, tant o més bonic que el llac Ness

Loch Ness, de visita inexcusable

La silueta dels castells en el paisatge era el contrapunt evocador i romàntic, com el d’Eilean Donan, a les vores del Loch Duich.

Vista del castell d’Eilean Donan

Des d’Inverness, el nostre centre d’operacions a les Terres Altes, vam baixar fins a la ciutat costanera d’Ayr, a prop de Glasgow. L’entorn era bonic, però una pluja torrencial ens va retenir a l’hotel. Escòcia ens acomiadava amb el clima que la caracteritza.

Estiu 2019. Anglaterra i Escòcia. II

L’endemà iniciàvem la ruta de retorn cap a Anglaterra. La primera parada va ser al Districte dels llacs, Lake District, al comtat de Cúmbria, un paratge de delicada bellesa.

Vista del llac Windermere, el més gran del Districte dels llacs, i d’Anglaterra

Des d’aquest entorn bucòlic, ens dirigíem cap a una ciutat moderna, dinàmica, popular i innovadora: Liverpool, la ciutat dels Beatles.

L’entrada de The Cavern Club, el mític local on el cèlebre grup va fer la seva primera actuació. L’estàtua de John Lennon els recorda

Des de Liverpool, vam aprofitar per visitar la ciutat de Chester, tota ella de configuració medieval, però amb un sòlid record de la fundació romana: Deva Víctrix Castra. Els carrers principals, plens de cases amb tramat de fusta, corresponen al cardo i al decumanus.

Detall de l’actual configuració urbana de Chester, en el punt de creuament entre les vies romanes del cardo i el decumanus

L’amfiteatre, fora muralles, encara es pot apreciar amb nitidesa.

Vista de l’amfiteatre de Chester

Aquell mateix dia, vam visitar alguns pobles costaners preciosos: Conwy, amb muralles, port, castell i un centre antic molt ben conservat,

Vista del port i del castell de Conwy

i Caernarfon.

Les muralles, el castell i el port de Caernarfon

L’endemà sortíem amb destí a Gloucester. Parada inexcusable a Coventry: emocionant i corprenedor. Les imatges parlen per si soles.

Imatge de la catedral de Coventry, afectada pel bombardeig de l’aviació alemanya durant la Segona Guerra Mundial

A Gloucester vam visitar la catedral gòtica, de claustre impressionant (va ser un dels escenaris triats per rodar-hi algunes escenes de Harry Potter).

Una de les ales del claustre de la catedral de Gloucester

Aquesta estàtua de l’emperador Nerva evoca les campanyes militars  destinades a la romanització de Britània.

Estàtua de l’emperador Nerva, a Gloucester

Inscripció al peu de l’estàtua de Nerva, recordant el seu paper en la història de la Gloucester

Fixeu-vos que la inscripció dóna pistes per reconstruir l’origen etimològic del topònim: Colonia Nerviana Glevensis. En primer lloc, el terme llatinitzat Glevum prové dels topònims gal·lesos o bé, segons les llegendes locals, del nom del cabdill fundador de la ciutadella: Gloyw Wallt Hir (“Gloiu el dels cabells llargs”). Per altra banda, les formes –cester / chester són l’evolució del llatí castra (“campament”). De fet, ja hem trobat en dues ocasions aquesta denominació: en la localitat on se situa el fort de Cilurnum, i en una de les ciutats angleses que hem visitat, prop de Liverpool. En el cas que ara ens ocupa, la forma llatina Glevum Castra dóna origen a l’actual Gloucester.

Des d’allí vam dedicar un dia a visitar la ciutat de Wells, amb la seva magnífica catedral.

Nau central de la catedral de Wells, amb una solució arquitectònica única: l’arc de tisora

i la ciutat de Bath que, com el nom suggereix, conserva uns magnífics banys romans, del segle I.

Admireu el gran bany central, que dóna idea al visitant de la dimensió i la magnificència del conjunt.

El gran bany, a les termes de Bath

També és esplèndid aquest bust de la deessa Minerva. Els banys contenien un temple dedicat al seu culte, que en va absorbir, per sincretisme, un altre de més antic, d’origen celta, Sulis. Així, el temple de Bath era dedicat a Minerva Sulis.

Bust de Minerva Sulis en el museu dels banys de Bath

Es conserven restes del frontó d’aquest temple, que s’ha reconstruït parcialment.

Frontó del temple de Bath

Ara contempleu algunes imatges de les dependències interiors dels banys.

L’hipocaust, als banys de Bath

La font d’aigua calenta que alimentava els banys termals de Bath

 El bany circular de Bath

La canalització de plom que encara es conserva des de l’època romana

Amb la sensació refrescant de les termes de Bath, en uns dies especialment calorosos a Anglaterra, ens acomiadem del nostre destí de vacances, i emprenem la ruta de retorn des de Dover a Calais.

Vista dels penya-segats de Dover

Havent posat el peu a França, fem sempre via cap al sud, pausadament, però sense interrupció, fins al retorn definitiu, com Odisseu, a la nostra pàtria-ciutat.

Fins a les properes vacances.

NOTA: Totes les imatges de l’article han estat realitzades pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 3r Filologia clàssica. UB

Setmana Santa a Múrcia, 2019

Aquesta Setmana Santa hem visitat Múrcia i els seus voltants. Us deixaré algunes notes i observacions sobre el viatge que us poden ser interessants.

L’arribada a la ciutat del riu Segura no és complicada. La primera nit la passem a València, i l’endemà al migdia ja som a Múrcia.

Per cert, el topònim és motiu de debat etimològic. Sembla que l’origen cal cercar-lo en el terme llatí myrtus (murtra: planta aromàtica molt comuna a la Mediterrània), relacionat, alhora, amb una divinitat antiga, sovint associada a Venus: la deessa Múrcia.

A Catalunya, no gaire lluny del monestir de Santes Creus, trobem el municipi d’Aiguamúrcia; els experts apunten, com a possible hipòtesi, un origen etimològic similar per al topònim català. I no perdem de vista un terme que ens és familiar i proper, Sant Jeroni de la Murtra. Veiem, doncs, com la relació entre llengua i paisatge és extraordinàriament estreta.

Visitem, doncs, Múrcia i la seva catedral, suma d’estils arquitectònics de diverses èpoques: gòtic, renaixement i barroc.

Façana de la catedral de Múrcia, d’estil barroc

Fem el nostre recorregut en plena celebració de Setmana Santa, la qual cosa vol dir, entre un seguit de processons molt vistoses, com la de Los Coloraos, que us deixo en aquesta fotografia.

Processó de Los Coloraos, a Múrcia, amb la imatge de Sant Vicenç Ferrer (Dimecres Sant)

El bon temps ens acompanya durant els primers dies de viatge i podem agafar una barqueta fins a l’Illa de Tabarca, ja coneguda pels grecs i pels romans. El conjunt és ben curiós; es tracta d’una fortificació del segle XVIII, destinada a acollir els habitants de la Tabarka original, dependent de la República de Gènova, però situada davant de les costes africanes i sotmesa, des de principis del 1700, a la dominació de Tunis i d’Algèria. El rei Carles III d’Espanya els va alliberar i els va instal·lar en aquesta illa que llavors era coneguda com a Illa Plana o de sant Pau.

Vista de Tabarca des d’un angle de les muralles que l’envolten. Al fons, l’església de Sant Pere i Sant Pau

Els historiadors grecs ja la coneixien, segurament amb el nom de Planesia.  Estrabó en parla en les seves Geographica (Γεωγραφικά), referint-se als esculls que l’envolten, perillosos per a la navegació.

Ens banyem en algunes platges quasi verges entre Múrcia i Almeria: les platges de Los Cocedores i de La Carolina se situen en el límit entre les dues comunitats, en un entorn natural protegit i de gran bellesa.

Platja de Cocedores, en la frontera entre les comunitats de Múrcia i Almeria

També visitem el parc regional de Calblanque, a prop del Cap de Palos, que conserva una naturalesa salvatge, tot i la petjada humana: es troba en una serra d’explotació minera i de salines.

Vista d’una de les platges del parc regional de Calblanque, a Múrcia

I arriba la perla del viatge, el teatre romà de Cartagena, la Carthago Nova fundada per Asdrúbal, gendre d’Amílcar Barca. Els orígens de la ciutat ja són il·lustres. El teatre també ho és. Es va construir en temps d’August, en un promontori, prop del mar. Segueix, doncs, el model dels teatres construïts aprofitant el desnivell d’una elevació del terreny per afavorir-ne l’acústica. Fixeu-vos en la imatge.

Vista lateral del teatre romà de Cartagena, construït en una de les faldes del turó del castell de la Concepció

Es distingeixen prou bé -en part gràcies a la reconstrucció- les parts principals del teatre romà: la cavea, l’orchestra, l’scaena frons, el proscaenium i el  porticus post scaeniam.

Vista de conjunt del teatre romà de Cartagena

També hi podem apreciar els aditus, passadissos laterals d’entrada a l’orquestra.

Detall d’una de les entrades a l’orchestra, amb dedicatòria a Luci Agripa, cònsol durant la construcció del teatre

Remeto a les entrades que he publicat en el De itinere, parlant sobre els teatres romans d’Arle i d’Aurenja, als quals cal afegir tots els articles dedicats al de Tarraco. Sempre és bo ampliar referències.

I, en fi, el nostre viatge va continuar enmig de pluges torrencials que ens reservaven un retorn una mica passat per aigua. Sort que vam tornar sans i estalvis, esperant la propera ocasió per anar a la recerca de referents clàssics.

Nota: Totes les imatges d’aquest article són del meu pare, Joan Molar

Pau Molar. 3r de Filologia clàssica. UB

Tarraco MMXVIII AD: La lloba capitolina

El passat 30 d’octubre els alumnes de clàssiques de 4t d’ESO i els de batxillerat vam visitar Tàrraco, l’antiga i gran capital de la Tarraconensis romana. D’aquesta excursió ens centrarem en la Lloba capitolina que actualment es troba al passeig del voltant de la muralla i que és una còpia de la rèplica que es conserva a l’entrada del pretori.

La primera rèplica de l’estàtua, la qual va ser regalada per l’Ajuntament de Roma, es troba a l’entrada del pretori (punt B), mentre que la còpia és la que es troba al passeig arqueològic (punt A).

L’estàtua que se situa davant del Pretori va ser entregada a Tàrraco per l’Ajuntament de Roma, el 1965, per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. És una rèplica de bronze de l’original Lloba capitolina, que rep el nom per haver estat trobada al Capitoli, un dels set turons de Roma, i que actualment s’exposa als Museus Capitolins.

En relació a l’autoria de l’estàtua original, no està ben clar qui va ser l’escultor. Tradicionalment s’ha considerat d’origen etrusc, però posteriorment aquesta teoria s’ha posat en dubte, a favor de la creació durant l’Edat Mitjana, entre els segles VIII i XIV dC . Tot i així, els dos nens van ser afegits posteriorment durant el segle XV.

Fotografia feta per dues alumnes de 4t, la Marta Ucero i la Lucía Nieto

El 2 de gener del 2009, tal com explica El País, quan van obrir el passeig, lloc on es troba la lloba, van veure que les estàtues de Ròmul i Rem havien estat robades. A causa d’això, tot i que van posar una denúncia, les estàtues no van aparèixer i van haver d’encarregar-ne unes de noves.

Aquesta estàtua representa la llegenda de Luperca alletant els bessons Ròmul i Rem, fills de Rea Sílvia i el déu Mart, que van ser abandonats per ordre del rei Amul·li, oncle de Rea Sílvia, ja que aquesta havia incomplert el mandat de mantenir-se verge, que ell li va imposar quan la va obligar a dedicar-se al culte de Vesta. Així els bessons van ser abandonats al riu Tíber, on van anar a parar a la riba gràcies al corrent. Allà van ser trobats per la lloba, Luperca, que els va alletar. Més tard, els dos bessons es van barallar pel regne, quan finalment Ròmul va matar Rem i després va fundar Roma.

  • Quina llegenda fundacional anterior o posterior podeu explicar relacionada amb el mite de la lloba? A partir d’aquest mite va començar una forma de govern, quina és? Explica la característica més destacable d’aquest període.
  • Hi ha un emperador romà que està relacionat amb els fundadors de Roma, digues quin és.
  • Des que l’estàtua es troba exposada en la ciutat d’origen romà ha patit diversos atacs vandàlics, busca informació sobre algun altre i explica’l.

 Neus Borniquel i Clara Campos 2.2

Setmana Santa 2018: Extremadura, Castella i Lleó

Aquests primers dies de primavera, aprofitant el parèntesi de Setmana Santa, hem fet una ruta en família pel nord d’Extremadura i per la comunitat de Castella i Lleó. Hem triat dos nuclis principals per organitzar el viatge: Plasència i Salamanca. D’altra banda, tant a l’anada com a la tornada, hem fet parada a Guadalajara per anar-nos aproximant al nostre destí. Aquesta és la ruta que, a casa, sempre prepara el meu pare.

Ruta del nostre viatge d’anada i de tornada de Setmana Santa 2018

La nostra primera visita seriosa va ser a la ciutat de Plasència, a la comunitat d’Extremadura. Ens vam allotjar a prop de la catedral, i en teníem unes vistes magnífiques.

Vista de la catedral de Plasència des del nostre hotel a la ciutat

La mateixa catedral és una esplèndida mostra de renaixement plateresc, remarcable perquè no n’hi ha pas gaire exemplars en el conjunt d’Espanya.

Façana de la catedral de Plasència, una mostra important de renaixement plateresc espanyol

Fem, doncs, la nostra visita a la catedral de Plasència, que conté dues edificacions d’èpoques diferents: la renaixentista i la romànica. Aquesta imatge preciosa de la Verge Blanca és, ja ho veieu, d’estil romànic, i es troba just a la sortida de l’església, en un racó del claustre de la catedral antiga, o de Santa Maria.

Imatge de la Verge Blanca, a la catedral de Plasència

Fixeu-vos en alguns detalls de l’interior de la catedral nova, dedicada a l’Assumpció del Senyor: un Orfeu en relleu i magníficament policromat, adornant l’orgue d’estil barroc que se situa en un dels braços del transsepte de la nau. Contempleu la divinitat amb el seu característic atribut musical, si bé aquí la lira sembla més aviat un llaüt, molt del gust de l’època.

Detall de l’orgue de la catedral de Plasència, amb la representació d’Orfeu

I, en el museu catedralici, ens topem amb una extraordinària composició en ceràmica talaverana del segle XVI: un retaule presidit per l’escena del Calvari, que havia pertangut al convent dels dominics de la ciutat.

Retaule dels dominics de Plasència, al museu de la catedral, presidit per l’escena de la crucifixió

Al dessota, una inscripció en llatí, ben explícita, extreta del Llibre dels Salms.

Inscripció llatina en la Crucifixió de Crist. Museu de la catedral de Plasència

La llegenda de la inscripció és la següent: In te Domino speravi  (Salm 70. 1-3a. Vulgata). I la traducció: En tu, Senyor, he confiat. Es tracta dels mots que Crist adreça a Déu Pare en el moment culminant de la seva passió, quasi a punt d’expirar a la creu.

Des de Plasència vam dedicar un dia a fer ruta per Monfragüe, parc nacional importantíssim per la conservació d’aus rapaces, i Càceres, una ciutat monumental esplèndida. Us deixo un parell d’imatges perquè contempleu la bellesa dels dos indrets.

Aus sobrevolant el Barranc del Moro, al Parc Nacional de Monfragüe

Façana d’una de les esglésies del casc històric de Càceres

L’endemà vam abandonar Plasència, i vam emprendre rumb cap a Salamanca. De camí, vam fer parada en un poble preciós, en plena muntanya salmantina, la Penya de França. El poble és L’Alberca, i conserva l’arquitectura típica de les cases serranes, amb entramats de fusta.

Un dels carrers típics de L’Alberca, un poblet de la Penya de França, a Salamanca

La visita a l’església del poble ens va permetre admirar una trona decoradíssima i molt historiada, en la qual vaig poder llegir aquesta inscripció.

Detall de la trona de l’església de L’Alberca, amb inscripció bíblica

Qui ex Deo est verba Dei audit. Es tracta d’una citació de l’evangelista Joan (8:47), molt apropiada per a la tribuna des de la qual el capellà predicava i feia arribar el seu sermó als fidels

Traducció: Qui és de Déu, escolta la paraula de Déu”.

Fixeu-vos que el mot verba (paraules; en sentit religiós, paraula de Déu, paraula sagrada), no apareix transcrit literalment en el text; en el seu lloc, hi consta el signe d’una doble v baixa; observeu que se superposen les lletres escrites del dret i del revés. Possiblement es tracta d’una abreviatura de l’època, que els creients identificaven sense problema.

Finalment, arribem a Salamanca, una de les fites importants del nostre viatge. La primera visita, a l’hora de la posta, ens va oferir unes panoràmiques espectaculars. Admireu detalls de la universitat, d’un exuberant estil plateresc, i de la catedral, amb la seva coneguda cúpula de gallons.

Detall de la façana plateresca de la universitat de Salamanca

Cúpula de la catedral de Salamanca, a la posta de sol

I, és clar, no podia deixar de fixar-me en la inscripció en grec que ressegueix el medalló de la façana de la universitat, amb el relleu esculpit dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel.

Medalló dels Reis Catòlics, a la façana de la universitat de Salamanca

Fixeu-vos que, tot i la dificultat, es pot seguir la llegenda: Οἱ βασιλεῖς τῇ ἐγκυκλοπαιδείᾳ, αὕτη τοῖς βασιλεῦσι.

I deduir-ne la traducció: Els reis a la universitat, i aquesta (la universitat) als reis.

Vam seguir les processons de la ciutat, tal com ja havíem fet a Plasència. Salamanca de nit ens va deixar imatges ben boniques. Vegeu aquesta de la Clerecia, seu dels jesuïtes a la ciutat castellana, i formidable mostra d’arquitectura barroca.

Façana de la Clerecia de Salamanca, il·luminada de nit

O aquesta altra, amb el perfil de la ciutat, presidida per la catedral, i vista des del pont romà o pont major que travessa el Tormes.

Vista de Salamanca de nit des del pont sobre el riu Tormes

Ja que acabo de fer esment del pont romà de Salamanca, val la pena no oblidar que, en el ric patrimoni cultural i artístic de la ciutat, no s’ha d’oblidar la petjada de Roma. Si bé no resulta tan espectacular com el llegat del renaixement o del barroc, té la seva importància el fet que la ciutat conservi encara algun tram de la muralla romana.

Detall de la muralla romana de Salmanca, de nit

L’endemà vam visitar Zamora i Toro. Contempleu les cúpules que destaquen en l’horitzó d’ambdues ciutats perquè es coneixen com a exemples únics a Espanya de cúpules gallonades o de gallons. Plasència i Salamanca les acompanyaven en aquesta originalitat arquitectònica.

Cúpula de la catedral romànica de Zamora, amb la seva peculiar decoració arquitectònica

Vista general de la col·legiata de Toro, amb la característica cúpula gallonada

A la tarda ens dediquem de ple a la catedral de Salamanca. Bé val la pena. Hi retrobem la doble construcció de què ja hem fet esment abans: un edifici d’estil renaixement plateresc, aixecat al costat, sense invadir-la, de l’antiga catedral romànica. Fixeu-vos en dos detalls que vaig trobar ben singulars: una capella profusament decorada, anomenada de Tots els Sants, a la catedral nova; i la capella de Sant Martí, a la primitiva catedral. En un i altre indret, vestigis de classicisme. Llegiu aquesta inscripció dessota d’un dels sepulcres de la capella de Tots els Sants:

Relleu escultòric amb inscripció llatina. Capella de Tots els Sants. Catedral de Salamanca

La llegenda de la inscripció és: Dominus michi adiutor non timebo. I la seva traduccióEl Senyor [és] el meu ajut, [res] no temeré.

Com tantes altres vegades, la citació prové del Llibre dels Salms (Salm 118) i es tracta d’una adaptació que figurava en les monedes medievals castellanes. El fragment bíblic original, i sense truncaments, deia així: Dominus mecum, non timebo quid faciat mihi homo.

Ben a prop d’aquest detall que em va cridar l’atenció, un altre em va captivar: era el nom que es donava al tron buit que sovint es representava en les escenes del Judici Final. A la capella de Sant Martí hi havia aquesta, d’estil romànic i prou ben conservada. Doncs bé, el nom en qüestió és etimasia (ἑτοιμασία), i es pot apreciar en el detall d’aquesta imatge, just al damunt del Crist en majestat o Pantocràtor.

Escena del Judici Final, amb la representació de l’etimasia, a la capella de Sant Martí de la catedral vella de Salamanca

No us perdeu el magnífic retaule de la catedral vella, d’estil italianitzant, obra de Nicolò Delli, conegut a Espanya com a Nicolás Florentino: una magnífica obra d’art, meravella del gòtic.

Retaule de la catedral vella de Salamanca, amb escenes de la vida de la Verge i de Crist

L’endemà ens tocava abandonar Salamanca, però la nostra ruta ens reservava la sorpresa d’Àvila, la ciutat de Santa Teresa. No us perdeu aquesta vista de les muralles que envolten la ciutat, i la impressió majestuosa de l’interior de la seva catedral.

Muralles medievals de la ciutat d’Àvila, perfectament conservades

Vista de la catedral d’Àvila, d’estil gòtic. Il·luminada, la porta del cor, d’estil renaixentista

Un cop feta la visita a Àvila, ens dirigim novament, com en l’inici del viatge, a la ciutat de Guadalajara, prop de Madrid. Durant la primera estada, no vam poder visitar-la a fons, però, en el camí de tornada, vam reservar un temps per dedicar-l’hi. Va ser una bona decisió. La ciutat té racons i monuments preciosos. El palau de l’Infantado n’és una mostra formidable.

Pati renaixentista del palau de l’Infantado, a Guadalajara

I, encara, en la capella dedicada al cèlebre humanista, Luis de Lucena, vaig poder admirar unes pintures delicadíssimes, de temàtica plenament clàssica. Contempleu aquestes sibil·les que, a mi, em van recordar les que decoren el sòl de la catedral de Siena.

Detall d’un dels frescos que decoren la capella funerària de Luis de Lucena, a Guadalajara

Un altre dels frescos, amb representació de sibil·les, a la capella de Luis de Lucena

Fixeu-vos que les llegendes inscrites en els documents que sostenen la Sibil·la Itàlica i l’Albunea són profecies referides a Crist, que mostren fins a quin punt el Renaixement va fusionar el cristianisme i la civilització clàssica.

Doncs bé, en la primera inscripció hi llegim clarament: Crist expiarà les nostres culpes; la segona ens fa saber que ell mateix, el fill de Déu, posarà fi al torn de mort en tres dies. Remarqueu com els dogmes essencials de la fe cristiana, la resurrecció de Crist i el perdó dels pecats, són posats en mans i en boca de personatges familiars a grecs i romans, les pitonisses o sibil·les.

I s’acaba el viatge. Ara només ens queda una parada, en el camí entre Guadalajara i Badalona; és el monestir de Santa María de Huerta, a la província de Sòria.

Vista del refectori del monestir de Santa Maria de Huerta, clara mostra de gòtic cistercenc

Claustre del monestir de Santa Maria de Huerta, mostra de renaixement toscà

Ja podeu comprovar que l’estil auster de l’interior cistercenc contrasta amb la magnificència del claustre d’estil toscà. Però, de tot plegat, el que em va cridar més l’atenció va ser la presència, a prop de l’altar major, del mausoleu dels ducs de Medinaceli, que feien remuntar el seu llinatge a l’estirp reial dels Infants de la Cerda, destinats a ser reis de Castella, però que mai no van arribar a governar-la, ja que el seu lloc va ser ocupat per altres membres de la família regnant.

Mausoleu dels ducs de Medinaceli, a l’església de Santa Maria de Huerta

Detall d’una de les inscripcions que es poden observar en el mausoleu dels ducs de Medinaceli

La inscripció es llegeix sense problema, i es dedueix amb facilitat la seva traducció: Alfons X, conegut com el Savi, fill de Sant Ferran i pare de Ferran de la Cerda.

Més interessant, per la construcció sintàctica, amb verb deponent, i ablatiu agent, és aquesta altra inscripció:

Una altra de les inscripcions en el mausoleu dels dusc de Medinaceli

Traducció: Ferran, príncep de Castella, primogènit d’Alfons X, del qual, i de la seva esposa Blanca, filla de Sant Lluís, neixen els ducs de Medinaceli.

No us perdeu aquest detall: el genitiu llatí conviu amb la preposició que regirà el complement nominal, tant en català com en castellà, de. Tota una lliçó d’història de la llengua.

Valia la pena haver arribat fins aquí per descobrir que el llegat dels clàssics pervisqué molt més enllà de la civilització que li va donar vida.

Nota: Totes les imatges de l’article pertanyen a les fotografies realitzades durant el viatge pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 2n de Filologia clàssica. UB

Croàcia, III

Des de Split, fem cap a Trogir, l’antiga Τραγύριον (Tragýrion) o Τραγούριον (Tragoúrion), una fundació grega del segle III aC. La seva situació privilegiada en la riba mediterrània la convertí, des dels orígens, en un pròsper enclavament de comerç. Trogir és una petita illa, que avui està unida a terra ferma per un pont, transitat dia i nit.

Vista general de Trogir des de dalt del campanar de la catedral

La seva tradició comercial es nota abans, fins i tot, de creuar la porta d’entrada a la ciutat: una llotja medieval molt ben conservada, i ocupada per artesans de tota mena, dóna la benvinguda als visitants.

Llotja medieval a l’entrada de Trogir

La llotja principal, d’estil gòtic, es troba al mig de la plaça de la catedral, un espai ampli que, en el seu temps, fou àgora grega i, posteriorment, fòrum romà. Aquesta llotja dels segles XIV-XV impressiona perquè era no només espai d’intercanvi comercial, sinó també d’administració de justícia. Avui encara conserva les taules on es reunien els notables que componien el tribunal, i el banc on acusats i demandants esperaven la sentència.

Llotja principal a la ciutat de Trogir: banc del tribunal

Per la seva banda, la catedral, dedicada a Sant Llorenç, és una construcció de gran riquesa i esplendor. La capella renaixentista de Sant Joan de Trogir n’és una bona mostra.

Sepulcre i capella de Sant Joan de Trogir, a la catedral de Sant Llorenç

Detall escultòric de la capella de Sant Joan de Trogir

Destaca especialment la portalada occidental, edificada pel mestre Radovan. És curiós d’observar que aquesta obra escultòrica està dedicada a Adam i Eva, les figures dels quals es poden contemplar en les columnes que sostenen l’arc de l’entrada. No cal dir que la imatge dels primers pares, expulsats del Paradís després del pecat original, no és pas una representació habitual de les catedrals catòliques; doncs bé, aquesta n’és una excepció.

Figura d’Adam, del mestre Radovan, a la porta oest de la catedral de Trogir

Representació d’Eva a la portalada de la catedral de Trogir

Ara bé, passejant per la ciutat també es troben petites joies més senzilles, però igualment valuoses, com l’església de Santa Bàrbara, d’un estil romànic primitiu, del segle XI.

Interior de l’església de Santa Bàrbara, a Trogir

Sortim de Trogir, i ens dirigim, ara sí, a la capital del país, Zagreb, un plat fort que hem deixat per al final. No és que abundin les restes clàssiques en aquesta ciutat, situada en l’antiga regió romana de la Pannònia. La capital croata encara conserva la petja del seu passat socialista, i, en força racons, presenta un aspecte gris, trist: edificis funcionals, fets en sèrie, rònecs.

Un dels blocs de l’època socialista, a Zagreb

Recordeu que el dirigent de la federació iugoslava, el mariscal Tito, va governar amb mà de ferro el país que aglutinava les diverses nacionalitats que he esmentat abans. Curiosament, el nom del president de la República ja us imagineu que s’inspira en el de l’emperador Titus, cèlebre per haver estat al capdavant de les tropes romanes que van cremar el Temple de Jerusalem.

Tanmateix, sí que cal reconèixer l’encant del centre històric, distribuït en dos turons, l’eclesiàstic i el civil, amb els edificis i construccions que corresponen, d’una banda, al govern espiritual de la ciutat; de l’altra, al terrenal.

Vista de la catedral de Zagreb

El turó dels edificis civils, a Zagreb

La nostra estada a la capital ens va permetre visitar la ciutat de Varazdin, un centre cultural i històric important per a Croàcia. Tot fent ruta cap al nostre destí, ens vam aturar a l’església de Santa Maria de les Neus, un centre de pelegrinatge molt concorregut, però una mica aïllat geogràficament: es troba en una zona rural preciosa de paisatge, enmig de camps i boscos.

Conjunt monumental de l’església de Santa Maria de les Neus, entre Zagreb i Varazdin

En un entorn idíl·lic s’alça aquest centre de culte catòlic, que ens va mostrar una senyora del poble, l’única que en tenia les claus, i que no parlava altra llengua que el seu croat matern. De totes maneres, la bellesa de l’església no necessitava comentaris: era un conjunt barroc espectacular que, en el seu afany de grandesa i de riquesa, em va permetre captar alguns detalls que em van semblar d’interès. El primer, aquesta inscripció sota les escultures que decoraven el cor.

Primera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Segona imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Tercera imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Quarta imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Cinquena imatge del cor de Santa Maria de les Neus

Maria reparavit gratiam quam Adam et Eva perdidit.

La traducció és: Maria va restituir la gràcia que Adam i Eva va perdre. Crida l’atenció el singular del verb perdidit, referit a un subjecte múltiple, Adam et Eva, dins del marc de l’oració subordinada adjectiva, que introdueix el relatiu quam –en concordança amb el seu referent, gratiam, acusatiu singular femení, complement directe de reparavit. Doncs bé, potser el desllorigador fóra posar en relació les dues figures femenines, contraposades entre elles, com el dia i la nit: Maria i Eva: la dona salvadora, i la pecadora. Així, hem d’entendre que allò que aquesta perd, aquella ho recupera.

També vull remarcar algunes inscripcions, extretes dels Evangelis i situades en els volts de l’ornamentada trona de l’església.

Trona barroca de l’església de Santa Maria de les Neus

Fixeu-vos en aquesta sobre l’èxode del poble jueu, guiat per Moisès, que el portà d’Egipte a la Terra promesa:

Inscripció extreta del llibre l’Èxode, a la trona de Santa Maria de les Neus

Huic enim Moysi nescimus quid acciderit (Èxode, cap. 32)

Traducció: En efecte, ignorem el que li hagi succeït a aquest Moisès. Fixeu-vos en la concordança del demostratiu huic i el nom Moysi, que, tot i ser d’origen hebreu, identifiquem en cas datiu: és el complement indirecte del verb acciderit, introduït pel pronom quid, i que constitueix una oració substantiva interrogativa, subordinada al verb principal: nescimus.

O en aquesta altra llegenda, del profeta Isaïes, que alliçona aquells jueus que s’allunyen de la llei de Déu, assegurant-los que sempre tindran un mestre al seu costat:

Inscripció del llibre d’Isaïes, a la trona de Santa Maria de les Neus

Erunt oculi tui videntes praeceptorem tuum (Isaïes, cap. 20).

Traducció: Seran els teus ulls els que veuran el teu preceptor.

 Aquí destaca la forma futura del verb sum, erunt, com a verb principal, amb un subjecte que hi concorda en persona i nombre, tercera del plural, oculi tui. Aquest sintagma nominal és complementat per una forma de participi de present actiu, videntes, que, com que és d’origen verbal, porta el seu propi complement directe: praeceptorem tuum.

I, per acabar, un fragment dels Paralipomena: Déu es manifesta a través del foc i, descendint del cel, consumeix les víctimes dels sacrificis que es realitzaven en el temple de Salomó; així, l’omple de la seva flama:

Inscripció extreta dels Paralipomena, a la trona de Santa Maria de les Neus

Ignis descendit de coelo et devoravit holocausta.

 Traducció: El foc va descendir del cel i devorà els holocausts.

Fixeu-vos en l’estructura d’oració coordinada copulativa: la conjunció et uneix els dos verbs, descendit i devoravit. El subjecte és el mateix per a ambdós, ignis, substantiu masculí de la tercera declinació. Ara bé, el primer porta com a complement un ablatiu de locus unde, de coelo; el segon, un acusatiu plural neutre, holocausta.

Un cop feta la visita a Santa Maria de les Neus, no ens va costar gaire d’arribar a Varazdin. La calor era sufocant, però després de reposar una estona per dinar, vam visitar el castell de la ciutat, els convents, i, molt especialment, la catedral de l’Assumpció, que conservava una esplèndida pintura de Rubens en el presbiteri: la imatge de la Verge en la seva ascensió als cels, tal com corresponia a l’advocació de la catedral.

Pintura de Rubens, al retaule de la catedral de l’Assumpció, a Varazdin

Les capelles estaven ricament decorades, ja que tot el conjunt era d’estil barroc, com el de Santa Maria de les Neus. Em vaig fixar en el monograma que acompanyava la imatge de Crist, en algunes pintures, i vaig poder comprovar que, en els segles moderns, s’havia simplificat i llatinitzat la forma Ἰησοῦς dels primers temps del cristianisme. El resultat és un dels cristogrames actualment més coneguts: IHS, a partir de les tres primeres lletres del nom de Jesús.

No ens vam voler acomiadar del viatge sense fer una passada per Eslovènia, un país encantador, que ens va acollir en la seva capital agradable i alegre, Ljubljana, l’antiga Colonia Iulia Aemona. Abans que un assentament civil, la ciutat fou un campament militar, que allotjà la Legio XV Apollinaris. Avui es conserven algunes restes de l’època escampades arreu del nucli urbà, tot i que el conjunt queda força dispers. Potser les muralles donen una idea del recinte militar que va donar origen a la ciutat. Aquí en teniu una imatge.

Vista d’un tram de les muralles de l’antiga Colonia Iulia Aemona

L’estada a Ljubljana ens va permetre gaudir de l’entorn natural tan espectacular i ben conservat dels llacs de Bled, no gaire lluny de la capital, que, per cert, és ciutat verda europea: un títol ben merescut, ja que els ciutadans tenen cura de l’espai públic com si fos casa seva.

Us deixo amb unes imatges que donen idea de la frescor del paratge en dies de calor estiuenca; tot un regal per als sentits!

Església de l’Assumpció, enmig del llac principal de Bled

Paisatge boscós en l’entorn de Bled

Detall de proximitat d’un dels llacs superiors de Bled

I doncs bé, conclòs el nostre periple per terres balcàniques, retornem a casa, amb el bon sabor de boca d’un viatge ple de descobertes i de coneixences.

Qüestions 

  • Expliqueu amb detall el mite de Dirce. En què es va convertir? Quin déu l’afavoria? Qui era Antíope?
  • Situeu geogràficament la Il·líria i la Pannònia. Quina relació establiren amb grecs i romans? 
  • Si heu llegit bé els enllaços, digueu quin historiador relata l’episodi de destrucció del temple de Jerusalem? En quina obra?
  • Feu l’anàlisi morfològica i sintàctica d’alguna de les inscripcions traduïdes en l’article.
  • Coneixeu algun indret en què es faci visible el pas de la dominació romana al primer cristianisme? Esmenteu-lo i expliqueu-ne alguna característica.

NOTA: Totes les fotografies de l’article -excepte la de la muralla romana d’Aemona– són del meu pare, Joan Molar.

Pau Molar Vilà. 1r de Filologia clàssica. Estiu 2017.