Aquests primers dies de primavera, aprofitant el parèntesi de Setmana Santa, hem fet una ruta en família pel nord d’Extremadura i per la comunitat de Castella i Lleó. Hem triat dos nuclis principals per organitzar el viatge: Plasència i Salamanca. D’altra banda, tant a l’anada com a la tornada, hem fet parada a Guadalajara per anar-nos aproximant al nostre destí. Aquesta és la ruta que, a casa, sempre prepara el meu pare.

Ruta del nostre viatge d’anada i de tornada de Setmana Santa 2018

La nostra primera visita seriosa va ser a la ciutat de Plasència, a la comunitat d’Extremadura. Ens vam allotjar a prop de la catedral, i en teníem unes vistes magnífiques.

Vista de la catedral de Plasència des del nostre hotel a la ciutat

La mateixa catedral és una esplèndida mostra de renaixement plateresc, remarcable perquè no n’hi ha pas gaire exemplars en el conjunt d’Espanya.

Façana de la catedral de Plasència, una mostra important de renaixement plateresc espanyol

Fem, doncs, la nostra visita a la catedral de Plasència, que conté dues edificacions d’èpoques diferents: la renaixentista i la romànica. Aquesta imatge preciosa de la Verge Blanca és, ja ho veieu, d’estil romànic, i es troba just a la sortida de l’església, en un racó del claustre de la catedral antiga, o de Santa Maria.

Imatge de la Verge Blanca, a la catedral de Plasència

Fixeu-vos en alguns detalls de l’interior de la catedral nova, dedicada a l’Assumpció del Senyor: un Orfeu en relleu i magníficament policromat, adornant l’orgue d’estil barroc que se situa en un dels braços del transsepte de la nau. Contempleu la divinitat amb el seu característic atribut musical, si bé aquí la lira sembla més aviat un llaüt, molt del gust de l’època.

Detall de l’orgue de la catedral de Plasència, amb la representació d’Orfeu

I, en el museu catedralici, ens topem amb una extraordinària composició en ceràmica talaverana del segle XVI: un retaule presidit per l’escena del Calvari, que havia pertangut al convent dels dominics de la ciutat.

Retaule dels dominics de Plasència, al museu de la catedral, presidit per l’escena de la crucifixió

Al dessota, una inscripció en llatí, ben explícita, extreta del Llibre dels Salms.

Inscripció llatina en la Crucifixió de Crist. Museu de la catedral de Plasència

La llegenda de la inscripció és la següent: In te Domino speravi  (Salm 70. 1-3a. Vulgata). I la traducció: En tu, Senyor, he confiat. Es tracta dels mots que Crist adreça a Déu Pare en el moment culminant de la seva passió, quasi a punt d’expirar a la creu.

Des de Plasència vam dedicar un dia a fer ruta per Monfragüe, parc nacional importantíssim per la conservació d’aus rapaces, i Càceres, una ciutat monumental esplèndida. Us deixo un parell d’imatges perquè contempleu la bellesa dels dos indrets.

Aus sobrevolant el Barranc del Moro, al Parc Nacional de Monfragüe

Façana d’una de les esglésies del casc històric de Càceres

L’endemà vam abandonar Plasència, i vam emprendre rumb cap a Salamanca. De camí, vam fer parada en un poble preciós, en plena muntanya salmantina, la Penya de França. El poble és L’Alberca, i conserva l’arquitectura típica de les cases serranes, amb entramats de fusta.

Un dels carrers típics de L’Alberca, un poblet de la Penya de França, a Salamanca

La visita a l’església del poble ens va permetre admirar una trona decoradíssima i molt historiada, en la qual vaig poder llegir aquesta inscripció.

Detall de la trona de l’església de L’Alberca, amb inscripció bíblica

Qui ex Deo est verba Dei audit. Es tracta d’una citació de l’evangelista Joan (8:47), molt apropiada per a la tribuna des de la qual el capellà predicava i feia arribar el seu sermó als fidels

Traducció: Qui és de Déu, escolta la paraula de Déu”.

Fixeu-vos que el mot verba (paraules; en sentit religiós, paraula de Déu, paraula sagrada), no apareix transcrit literalment en el text; en el seu lloc, hi consta el signe d’una doble v baixa; observeu que se superposen les lletres escrites del dret i del revés. Possiblement es tracta d’una abreviatura de l’època, que els creients identificaven sense problema.

Finalment, arribem a Salamanca, una de les fites importants del nostre viatge. La primera visita, a l’hora de la posta, ens va oferir unes panoràmiques espectaculars. Admireu detalls de la universitat, d’un exuberant estil plateresc, i de la catedral, amb la seva coneguda cúpula de gallons.

Detall de la façana plateresca de la universitat de Salamanca

Cúpula de la catedral de Salamanca, a la posta de sol

I, és clar, no podia deixar de fixar-me en la inscripció en grec que ressegueix el medalló de la façana de la universitat, amb el relleu esculpit dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel.

Medalló dels Reis Catòlics, a la façana de la universitat de Salamanca

Fixeu-vos que, tot i la dificultat, es pot seguir la llegenda: Οἱ βασιλεῖς τῇ ἐγκυκλοπαιδείᾳ, αὕτη τοῖς βασιλεῦσι.

I deduir-ne la traducció: Els reis a la universitat, i aquesta (la universitat) als reis.

Vam seguir les processons de la ciutat, tal com ja havíem fet a Plasència. Salamanca de nit ens va deixar imatges ben boniques. Vegeu aquesta de la Clerecia, seu dels jesuïtes a la ciutat castellana, i formidable mostra d’arquitectura barroca.

Façana de la Clerecia de Salamanca, il·luminada de nit

O aquesta altra, amb el perfil de la ciutat, presidida per la catedral, i vista des del pont romà o pont major que travessa el Tormes.

Vista de Salamanca de nit des del pont sobre el riu Tormes

Ja que acabo de fer esment del pont romà de Salamanca, val la pena no oblidar que, en el ric patrimoni cultural i artístic de la ciutat, no s’ha d’oblidar la petjada de Roma. Si bé no resulta tan espectacular com el llegat del renaixement o del barroc, té la seva importància el fet que la ciutat conservi encara algun tram de la muralla romana.

Detall de la muralla romana de Salmanca, de nit

L’endemà vam visitar Zamora i Toro. Contempleu les cúpules que destaquen en l’horitzó d’ambdues ciutats perquè es coneixen com a exemples únics a Espanya de cúpules gallonades o de gallons. Plasència i Salamanca les acompanyaven en aquesta originalitat arquitectònica.

Cúpula de la catedral romànica de Zamora, amb la seva peculiar decoració arquitectònica

Vista general de la col·legiata de Toro, amb la característica cúpula gallonada

A la tarda ens dediquem de ple a la catedral de Salamanca. Bé val la pena. Hi retrobem la doble construcció de què ja hem fet esment abans: un edifici d’estil renaixement plateresc, aixecat al costat, sense invadir-la, de l’antiga catedral romànica. Fixeu-vos en dos detalls que vaig trobar ben singulars: una capella profusament decorada, anomenada de Tots els Sants, a la catedral nova; i la capella de Sant Martí, a la primitiva catedral. En un i altre indret, vestigis de classicisme. Llegiu aquesta inscripció dessota d’un dels sepulcres de la capella de Tots els Sants:

Relleu escultòric amb inscripció llatina. Capella de Tots els Sants. Catedral de Salamanca

La llegenda de la inscripció és: Dominus michi adiutor non timebo. I la seva traducció: El Senyor [és] el meu ajut, [res] no temeré.

Com tantes altres vegades, la citació prové del Llibre dels Salms (Salm 118) i es tracta d’una adaptació que figurava en les monedes medievals castellanes. El fragment bíblic original, i sense truncaments, deia així: Dominus mecum, non timebo quid faciat mihi homo.

Ben a prop d’aquest detall que em va cridar l’atenció, un altre em va captivar: era el nom que es donava al tron buit que sovint es representava en les escenes del Judici Final. A la capella de Sant Martí hi havia aquesta, d’estil romànic i prou ben conservada. Doncs bé, el nom en qüestió és etimasia (ἑτοιμασία), i es pot apreciar en el detall d’aquesta imatge, just al damunt del Crist en majestat o Pantocràtor.

Escena del Judici Final, amb la representació de l’etimasia, a la capella de Sant Martí de la catedral vella de Salamanca

No us perdeu el magnífic retaule de la catedral vella, d’estil italianitzant, obra de Nicolò Delli, conegut a Espanya com a Nicolás Florentino: una magnífica obra d’art, meravella del gòtic.

Retaule de la catedral vella de Salamanca, amb escenes de la vida de la Verge i de Crist

L’endemà ens tocava abandonar Salamanca, però la nostra ruta ens reservava la sorpresa d’Àvila, la ciutat de Santa Teresa. No us perdeu aquesta vista de les muralles que envolten la ciutat, i la impressió majestuosa de l’interior de la seva catedral.

Muralles medievals de la ciutat d’Àvila, perfectament conservades

Vista de la catedral d’Àvila, d’estil gòtic. Il·luminada, la porta del cor, d’estil renaixentista

Un cop feta la visita a Àvila, ens dirigim novament, com en l’inici del viatge, a la ciutat de Guadalajara, prop de Madrid. Durant la primera estada, no vam poder visitar-la a fons, però, en el camí de tornada, vam reservar un temps per dedicar-l’hi. Va ser una bona decisió. La ciutat té racons i monuments preciosos. El palau de l’Infantado n’és una mostra formidable.

Pati renaixentista del palau de l’Infantado, a Guadalajara

I, encara, en la capella dedicada al cèlebre humanista, Luis de Lucena, vaig poder admirar unes pintures delicadíssimes, de temàtica plenament clàssica. Contempleu aquestes sibil·les que, a mi, em van recordar les que decoren el sòl de la catedral de Siena.

Detall d’un dels frescos que decoren la capella funerària de Luis de Lucena, a Guadalajara

Un altre dels frescos, amb representació de sibil·les, a la capella de Luis de Lucena

Fixeu-vos que les llegendes inscrites en els documents que sostenen la Sibil·la Itàlica i l’Albunea són profecies referides a Crist, que mostren fins a quin punt el Renaixement va fusionar el cristianisme i la civilització clàssica.

Doncs bé, en la primera inscripció hi llegim clarament: Crist expiarà les nostres culpes; la segona ens fa saber que ell mateix, el fill de Déu, posarà fi al torn de mort en tres dies. Remarqueu com els dogmes essencials de la fe cristiana, la resurrecció de Crist i el perdó dels pecats, són posats en mans i en boca de personatges familiars a grecs i romans, les pitonisses o sibil·les.

I s’acaba el viatge. Ara només ens queda una parada, en el camí entre Guadalajara i Badalona; és el monestir de Santa María de Huerta, a la província de Sòria.

Vista del refectori del monestir de Santa Maria de Huerta, clara mostra de gòtic cistercenc

Claustre del monestir de Santa Maria de Huerta, mostra de renaixement toscà

Ja podeu comprovar que l’estil auster de l’interior cistercenc contrasta amb la magnificència del claustre d’estil toscà. Però, de tot plegat, el que em va cridar més l’atenció va ser la presència, a prop de l’altar major, del mausoleu dels ducs de Medinaceli, que feien remuntar el seu llinatge a l’estirp reial dels Infants de la Cerda, destinats a ser reis de Castella, però que mai no van arribar a governar-la, ja que el seu lloc va ser ocupat per altres membres de la família regnant.

Mausoleu dels ducs de Medinaceli, a l’església de Santa Maria de Huerta

Detall d’una de les inscripcions que es poden observar en el mausoleu dels ducs de Medinaceli

La inscripció es llegeix sense problema, i es dedueix amb facilitat la seva traducció: Alfons X, conegut com el Savi, fill de Sant Ferran i pare de Ferran de la Cerda.

Més interessant, per la construcció sintàctica, amb verb deponent, i ablatiu agent, és aquesta altra inscripció:

Una altra de les inscripcions en el mausoleu dels dusc de Medinaceli

Traducció: Ferran, príncep de Castella, primogènit d’Alfons X, del qual, i de la seva esposa Blanca, filla de Sant Lluís, neixen els ducs de Medinaceli.

No us perdeu aquest detall: el genitiu llatí conviu amb la preposició que regirà el complement nominal, tant en català com en castellà, de. Tota una lliçó d’història de la llengua.

Valia la pena haver arribat fins aquí per descobrir que el llegat dels clàssics pervisqué molt més enllà de la civilització que li va donar vida.

Nota: Totes les imatges de l’article pertanyen a les fotografies realitzades durant el viatge pel meu pare, Joan Molar.

Pau Molar. 2n de Filologia clàssica. UB