Category Archives: General

Tarraco MMXVIII A.D: L’August orador

A l’exterior del Museu arqueològic de Tarragona, al Passeig de Sant Antoni, s’ubica, de cara al mar, una estàtua de Cèsar August construïda amb motiu de la inauguració de l’edifici, el 13 de juny de 1960.

Estàtua de Cèsar August entre la Torre del Pretori i el Museu Nacional Arqueològic a Tarragona. Fotografia de tarragonaturisme.cat

La figura és obra de l’autor Joan Rebull, està feta de marbre i té una alçada de 3,70m.

Joan Rebull va ser un dels escultors més importants de Catalunya al segle XX. També és l’autor dels relleus escultòrics, mariners i pagesos recollint la collita del raïm (c. 1962), ubicats a la façana de les oficines de Caixa de Tarragona, a la Plaça Imperial Tarraco de la ciutat. L’estàtua és una representació de l’emperador, jove i amb toga. L’obra és d’estil clàssic, cosa que es pot veure per les seves formes, la delicadesa dels detalls. Pels seus gestos es pot esbrinar fàcilment que està en posició de fer un discurs important als ciutadans que es troben sota els seus peus, com part del vessant polític de l’emperador.

La vinculació d’aquest emperador amb Tàrraco és forta, ja que va ser un temps la seva residència. Mai, fins aquell moment, un sobirà havia decidit viure més enllà dels murs de la capital de l’Imperi. Però Cèsar August va fer-ho entre els anys 26 i 25 aC, després d’un esgotador viatge a Cantàbria, on el clima va fer que emmalaltís.

Aquesta estàtua resulta molt majestuosa i plena de simbolisme sobre el paper de l’emperador. Durant l’excursió que vam fer a Tàrraco amb els alumnes i professors del departament de Clàssiques, vam aturar-nos davant d’una altra figura de l’emperador, al passeig de la muralla, i allà vam acabar l’explicació de com Tàrraco va esdevenir colònia romana proposarnt als companys que busquessin aquesta segona escultura d’August.

Suggeriments de comentari

-Expliqueu el que recordeu de l’August del passeig de la muralla. Compareu-lo amb aquest.

-Esmenteu altres obres de tema clàssic de l’escultor i digueu què representen.

-Podeu esmentar una altra estàtua de tema clàssic a Tarragona? Qui és l’autor de l’estàtua esmentada? Quin tema o personatge representa? (Aquests enllaços us poden ajudar: Camp d’aprenentatge de TarragonaMAMT i Monuments de Catalunya)

Clara Galiano Rodriguez i Sebastián Lindo Azañero

2n batxillerat

Tarraco MMXVIII A.D: Maqueta de Tàrraco

Imatge de la maqueta de Tàrraco ubicada a l’edifici de l’Antiga Audiència (MHT) [Font: Tarragona Història Viva]

Aquesta imatge mostra la maqueta de Tàrraco localitzada a l’edifici de l’Antiga Audiència, que pertany MHT (Museu d’història de Tarragona). Representa la ciutat romana de Tarragona al segle II d.C, en plena època imperial, el seu urbanisme i els edificis de la ciutat. Aquesta maqueta es va fer l’any 2006 perquè la ciutat de Tarragona va ser declarada Patrimoni de la humanitat. Va ser construïda per Elias Torres i l’empresa Clarmont. En el seu interior hi ha també 30 figures d’ambientació que ajuden a comprendre i entendre com estava estructurada la ciutat.

Actualment la maqueta no està exposada a l’edifici de l’Antiga Audiència perquè està de reformes des del dia 1 d’octubre fins al 18 de novembre.

 Aquí us mostro un mapa on està situada l’Audiència:

El dia 30 d’octubre, que vam anar d’excursió a Tarragona, hauria estat millor haver-la ensenyat en el seu lloc habitual, però com que la maqueta estava en restauració, vam mostrar-ne una fotocòpia al Portal del Roser, per ajudar-nos a explicar l’estructura i urbanisme de la ciutat romana.

L’empresa Clarmont actualment està treballant en l’elaboració d’una maqueta tàctil de la ciutat de Tàrraco adaptada per a gent amb discapacitat visual.

Preguntes:

  1. Cerqueu una altra ciutat romana on hi hagi una maqueta de l’època imperial romana i qui la va manar fer. Quina relació té amb l’estàtua que vam visitar?
  2. Compareu l’urbanisme de Tàrraco amb el d’altres jaciments visitats.
  3. Investigueu sobre què és la UNESCO i quins són els seus àmbits d’actuació? Hi ha més monuments d’època romana en la llista de Patrimoni de la humanitat?

Maria Sorribes i Gabriela Hidalgo 2.2 Batxillerat

Tàrraco 360º

Si fa tres anys us mostrava com Tàrraco revivia gràcies a les tècniques digitals, ara que hi tornem a anar us continuo presentant novetats que fan més fàcil l’aproximació a la realitat arqueològica que visitarem a final de més. I és que les ciències de l’antiguitat saben aprofitar com cap altra les possibilitats que els avenços tecnològics ens ofereixen.

L’agència de guies oficials Agora Tarraco, per exemple, ha desenvolupat unes ulleres de realitat virtual que permeten realitzar un recorregut turístic per la ciutat de Tarragona que mostra al visitant l’abans i l’ara dels punts d’interès.

Imatge de l’abans i el després de circ romà de Tarragona, actualment conegut com la Plaça de la Font. [Font: Diari de Tarragona]

Si bé aquesta és una bona proposta per orientar-nos in situ, recentment he tingut coneixement del projecte Tarraco 360º, que recull el treball científic d’un grup d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili (URV), conjuntament amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Es tracta d’un lloc web molt complet que ens ofereix un recorregut virtual en 3D pels monuments Patrimoni de la Humanitat de Tarragona ciutat i rodalia.

Vista general de la ciutat romana superposada a l’actual. Els cercles es poden clicar per obtenir informació dels centres d’interès. [Font: Diari més digital]

Aquí teniu, doncs una eina imprescindible per preparar la sortida, especialment els de batxillerat, que haureu d’explicar-ho als de 4t. Què us semblen aquestes eines digitals al servei de l’estudi i divulgació del passat?

Entreu-hi, remeneu els enllaços i comenteu com estan tractats els punts d’interès que, segons el dossier de la sortida, visitarem a finals d’octubre. Els que heu de fer de guies, centreu-vos sobretot en la part que us pertoca i en què podreu aprofitar per a la vostra explicació.

TERESA

Moscou, a la recerca del ciríl·lic

Москва, llegit si fa o no fa Moskva, és el nom original d’aquesta fascinant ciutat, capital de Rússia i destí de les meves vacances estivals d’enguany.

DSC_0443

Vista nocturna del riu Moskvà, que dóna nom a la ciutat, amb el Kremlin al fons.

Moltes són les sorpreses que ofereix al viatger aquesta metròpoli. Tantes pel·lícules d’espies, de la Guerra freda, de severitat soviètica… creen el bagatge d’un imaginari que a hores d’ara està ben lluny de la realitat. Ja no hi ha repúbliques soviètiques, i Rússia, o si més no la seva capital, comença a ser un paradís consumista i, si em perdonen, capitalista. S’acaba un somni… o un malson? Què comença?

DSC_0476-COLLAGE

D’esquerra a dreta: Moscow city al fons i detall de l’edifici Evolution Tower

Al districte de Moscow City, a sobre d’un gran centre comercial, s’està creant, a marxes forçades, un skyline d’edificis que no tenen res a envejar als de Nova York. Alguns d’ells són realment impressionants.

Moscou és una ciutat tan gran que no te l’acabes. A part de la carismàtica Plaça Roja, amb la catedral de Sant Basili, el Kremlin, el mausoleu de Lenin i les galeries GUM, entre d’altres edificis, hi ha molts altres punts d’interés. En destacaria, a part del barri dels gratacels abans esmentat, la zona del Teatre Bolxoi, el Búnquer antinuclear 42, el Museu de la cosmonàutica i, especialment, algunes estacions de metro realment monumentals, la catedral del poble, en diuen…

DSC_0420-COLLAGE (1)

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Catedral de Sant Basili (Plaça Roja); estació de metro Komsomolskaia, una de les més monumentals; galeries GUM (Plaça Roja); i sala de comandament del búnquer 42.

Però no ens entretindrem en tots aquests indrets emblemàtics. Com a filòloga, tan interessant o més ha estat el meu primer contacte amb el ciríl·lic com a alfabet oficial. A Polònia i Txèquia i Croàcia, països de llengua eslava on també he estat, s’utilitza l’alfabet llatí o derivats seus. La diferència alfabètica entre llengües de la mateixa família eslava, té motius bàsicament religiosos; en el cas del rus, l’alfabet ciríl·lic està directament relacionat amb el cristianisme ortodox, enfront del catolicisme dels altres llocs.

En aquesta recerca del ciríl·lic, doncs, ha estat tot una aventura intentar desxifrar el so dels diferents signes a partir de l’alfabet grec, del qual prové, i de les transcripcions fonètiques, que ajuden el viatger a guiar-se per la ciutat. A continuació, a la manera de Jean-François Champollion al davant de la pedra Rossetta, intenteu treure l’entrellat de què es manté invariable i què canvia en la reforma que els patriarques Ciril i Metodi feren en l’alfabet per adaptar-lo a la litúrgia ortodoxa.

Responeu les preguntes que us proposa aquest muntatge, però també allò que recordeu dels personatges i conceptes esmentats anteriorment.

Si algú ha tingut la sort d’haver estat en aquesta ciutat, comenteu-ne les vostres impressions. Hi ha alguna cosa que us va impressionar especialment?

TERESA

Imagines Pragae captae

Vet aquí les imatges que van “caçar” a Praga dues alumnes de batxillerat. Què me’n podeu dir? Evidentment, per a la primera haureu de rebuscar entre els continguts de civilització estudiats i per a la segona, el coneixement de la llengua és fonamental per traduir i interpretar la inscripció.

Balneari de Karlovy Vary (Txèquia) [Foto: Maria Sorribes]

Capella de la Santa Creu, Praga [Imatge: Clara Galiano]

TERESA

Emporiae MMXVII A.D: Caminant per la Neàpolis

El passat dimarts 10 d’octubre, els alumnes de clàssiques de 4t i batxillerat vam visitar el jaciment d’Empúries, antiga colònia grega i romana on s’han trobat importants restes arqueològiques.

Vam reunir-nos tots a les 7.45 h a la porta de l’institut, vam passar llista i vam emprendre el viatge cap a Emporiae. El viatge en autocar va durar dues hores, en arribar vam esmorzar i vam descansar una mica.

Vam començar la visita per la ciutat grega, en concret la Neàpolis.

Vista general de la ciutat grega. [Font: UCSB]

I quan per fi ja érem intra muros:

  • Vam conèixer el nostre guia, en Caiusque ens feia una visita dramatitzada, feia de un home molt ric. També van conèixer en Buccus, l’esclau ìber d’en Caius, que feia de guia de l’altre grup.
  • Factoria de metall: fora de les muralles hi havia una factoria on treballaven el metall, a prop també hi havia un petit poble, que era com un barri extra muros.
  • Vam passar per la porta principal de la ciutat, que donava pas a la vil·la.
  • Acròpolis i Serapièon: l’acròpolis era el turó o punt més alt de la ciutat grega. En aquest turó es trobava el Serapièon, un santuari amb un temple central i un pòrtic al voltant dedicat a Zeus Serapis, una divinitat egípcia.
  • Factoria de salaons: eren dependències destinades a la conserva de peix, amb el qual es comerciava. També s’elaborava el gàrum, un tipus de salsa que es feia amb les vísceres del peix i que era comprat per les classes altes.
  • A continuació vam veure el macellum, que era el mercat de carn, amb botigues interiors i exteriors i amb una gran cisterna pública que recollia les aigües de la pluja que queien de la teulada de l’edifici i servia de reserva d’aigua per a la població.
  • Després vam poder gaudir de l’àgora, la plaça pública grega de forma rectangular, rodejada per edificis destinats a les funcions públiques, administratives i comercials. Era el centre de la ciutat.
  • Tot seguit, es trobava la stoa d’Empòrion, un edifici porticat, Situat a l’àgora, on hi havia botigues i era lloc de passeig i d’esbarjo. On s’han conservat algunes restes.
  • I per acabar de visitar la ciutat grega, vam observar un mosaic grec, que devia pertànyer al terra d’una sala de banquets, només per a homes, d’un habitatge d’una família de classe social alta. Tenia inscrit “ dolç estar recolzat”.

Mosaic grec ” dolç estar recolzat”. [Foto Maria Sorribes]

Seguint el camí, vam entrar a la ciutat romana, que al principi era el praesidium, l’antic campament militar.

  • Doncs vam començar veient la domus d’en Caius, que era molt gran.
  • Després vam passar per les termes romanes, on hi havia diferents tipus de banys amb diferents tipus d’aigües, com el tepidarium, una sala d’aigua tèbia.
  • Les tabernae eren les botigues romanes.
  • Pel cardo maximus, que era el carrer principal que anava de nord a sud, hi havia les insulae, que eren els edificis de pisos.
  • A continuació ens vam trobar situats al fòrum romà, la plaça pública de la ciutat on, també, es trobava el temple capitolí, que era el temple dedicat a la tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). La cúria era l’ajuntament, i la basílica era un gran palau rectangular de justícia .En la ciutat romana el pitjor càstig era l’exili.
  • Vam passar després per l’amfiteatre, que era una construcció romana on la gent anava a veure lluites de gladiadors, caceres o lluites de feres salvatges. Aquesta se situava fora de les muralles.
  • La palestra era com un gimnàs amb pista d’atletisme, pistes per lluitar i per llançar. Aquesta també es trobava fora de les muralles. Per al romans era molt important cuidar-se el cos.
  • A una porta de la muralla, que donava l’amfiteatre, hi havia l’amulet de la ciutat, el qual era un membre viril.
Resultado de imagen de ciutat romana d'empuries

Vista general de la domus i la ciutat romana. Font: CdA Empúries.

A les dues ens va agradar molt la visita per l’antiga EMPORIAE, ja que ens va semblar molt interessant i divertida. No obstant preferim la caminada per l’antiga ciutat grega. I el nostre guia ens va semblar molt divertit.

Sense dubte, el millor de l’excursió va ser la pizza que vam menjar alguns en mig de la Paleàpolis, en el restaurant d’Esculapi.

Una anècdota que hi ha per explicar sobre l’excursió és que vam trobar un gos abandonat i ens vam quedar amb ell, esperant que arribés la mestressa, la qual va arribar tan tranquil·la, i vam arribar tard a l’autocar que ens estava esperant.

Esperem que us hagi agradat el nostre article. I si alguna vegada hi aneu, gaudiu del viatge, companys!

Aquí ens trobem tots els alumnes de quart, primer i segon de batxillerat de Llatí i Grec. [Foto feta per Alfonso Campo]

  1. Comenteu el que més us va agradar, el que menys i el que més us va sorprendre.
  2. Havíeu visitat abans el jaciment?
  3. Quin era el pitjor càstig per als romans?

Clara Campos i Laura Pacheco

Emporiae MMXVII A.D: Els guies d’Emporiae

Salvete pueri puellaeque! Χαίρετε!

Ara que hem gaudit i hem après molt de la visita d’Empúries aprofitem per parlar d’un tema que ens ha cridat l’atenció: els guies.

El que vam fer a Ἐμπòριον (Empòrion) va ser una visita dramatitzada, és a dir, que no només eren guies, sinó que eren habitants de la ciutat, i això està molt bé perquè així entrem en l’atmosfera i ens imaginem la vida fa 2000 anys. Una vegada vam arribar, ens van dividir en dos grups amb dos guies, per tal de facilitar la visita. Cada grup va fer grosso modo el mateix, el que passa és que no vam visitar els mateixos llocs alhora.

Els guies es deien Caius et Buccus, el primer era era el dominus i l’altre el seu servus iber. Els dos personatges eren ciutadans reals de l’Emporiae del segle I d.C que estan  documentats perquè es va trobar una inscripció llatina amb el seu nom a la domus d’en Caius Aemilius. Aquesta inscripció es pot trobar al MAC d’Empúries a la part romana.

[Font: Guia didàctica del Museu d’Empúries]

Aquesta imatge és la  inscripció llatina que es va trobar a la domus d’en Caius [Foto d’Ana Ovando. Flickr]

La transcripció de la inscripció del dominus Caius és:

C·AEMILIVS·C·F GAL·MONTANVS·AED·II·VIR AEDEM ET·SIGNVM TVTELAE SVA·PECVNIA·FECIT

I la traducció d’aquesta placa al català és la següent:

“Caius Aemilius Montanus, fill de Caius, inscrit dins la tribu Galeria, edil, duumvir, ha fet el temple i l’estàtua de Tutela amb els seus diners.”

En Buccus era del poblat que hi havia al costat d’Empúries, Índice,  on vivien els ibers indicetes.

El que volem remarcar sobre l’actuació dels guies és que no es mossegaven gaire la llengua, perquè de vegades, quan  parlava en Buccus, criticava el seu dominus (Aquest malparit em va robar el meu fill i me’l va vendre…). Parlava fluixet perquè no l’escoltés en Caius Aemilius i no el renyés, ja que no estava fent les tasques que li pertocaven en aquell moment, mentre que en Caius era un patrici molt presumit que sempre estaba elogiant el seu estatus i menyspreant el seu esclau.

El guia del nostre grup, que va ser en Buccus, va estar molt divertit perquè no parava d’insultar i de criticar la vida dels romans i dels patricis en general.

Per fer més amena la lectura d’aquest article us adjuntem uns voki on els dos guies parlen en llatí, acompanyats d’una imatge dels guies originals en plena tasca.

“Caius Aemilius”. Imatge Teresa Devesa i veu Albert Muñoz [Cliqueu a sobre de la imatge si voleu sentir-lo.]

En Caius mostrant-nos la factoria de salaons [Foto Teresa Devesa]

BUCCUS Imatge Clara Galiano i veu Albert Muñoz [Cliqueu a sobre la imatge si voleu sentir la seva salutació]

En Buccus amb nosaltres al fòrum [Foto Alfonso Campo]

Esperem que hàgiu gaudit de la lectura del nostre article i també de l’excursió a Empúries.

Preguntes:

  1. Heu entès el que deien els nostres vokis al principi?
  2. Ens podeu dir quin tipus d’habitatge és una domus i de quines parts està composta? Quins altres tipus d’habitatge hi havia?
  3. Comenteu el que recordeu del que van explicar els nostres guies en el lloc de les fotos.
  4. En un moment del text he utilitzat un llatinisme. Podeu dir-me quin és i buscar-lo a Llatinismes “in situ“? Si hi és, enllaceu-lo i feu-ne l’anàlisi complet.
  5. I per finalitzar, què us han semblat els dos vokis?  Recordeu alguna cosa dels guies que no hagi esmentat prèviament que us hagi impressionat? Amb quin dels dos guies us quedeu?

Clara Galiano, Albert Muñoz i Maria Sorribes

1r batxillerat Grec i Llatí

Hispani per Campanorum fines eunt I: Nàpols

L’estiu passat, una de les lectures que vaig gaudir va estar “ ‘Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia” de Maria Belmonte publicat per l’editorial Acantilado.

El punt de partida del llibre és la gran passió esteticista  dels romàntics europeus per Itàlia i Grècia i, com un viatge iniciàtic, el descobriment del sud d’Europa. El re-descobriment d’una Itàlia i una Grècia encara en part primitives i encara poc industrialitzades atrauen els estetes enamorats de la bellesa de l’art clàssic. Unit a aquest paisatge del sud, l’enyorança de l’eros socràtic. Doncs el sud i el mediterrani, bressol de civilització i paisatge idíl·lic on és possible una vida natural i panteista en contacte amb un món encara no contaminat per l’era industrial, és el que porta a la península itàlica, Capri, Sicília, Grècia,etc. a personatges com Winckelmann, Àxel Munthe, D. H. Lawrence; Lawrence Durell  i Henry Miller entre d’altres.

Aquest llibre, junt a “la Historia de San Michele” de Axel Munthe, em va convèncer de fer un viatge i aprofitar aquest periple per a retrobar-me amb aquesta vida plena d’història i d’històries.

“¿De dónde venían estas palabras ? Seguramente de muy lejos, como el eco de una edad de oro , cuando vivía Pan, cuando los árboles de la selva sabían hablar, las olas del mar cantar y el hombre escuchar y comprender” 

Axel Munthe “La historia de San Michele”

1) El viatge va començar per Nàpols. 

Per començar el nostre viatge, què millor que el bullici d’una ciutat carregada d’història on traurem la mateixa sensació que sentien, a la seva arribada, els protagonistes d’aquest viatges.

Es diu que Roma és un museu a l’aire doncs Nàpols és un teatre sota el cel. Nàpols és color, és Vesuvi, és mar, és gent alegre, és caos, és trànsit, és soroll, és folklore, és música, és pizza, mmm la pizza de Nàpols! Però, a més, és 2500 anys d’història explicada per palaus, esglésies, monuments i llocs d’art barrejats amb l’alegria i la fantasia de la vida quotidiana.

“Vedi Napoli i muori” (Veu Nàpols i mor) se sol dir. Tot i que no està clar si és perquè és tan bonica que ja no et cal veure res més o si és perquè el risc de que t’atropelli una moto amb tres menors sense el casc és molt alt, però una cosa és certa: Nàpols no et deixarà indiferent.

Castell Nouvo

Castell Nouvo

A Nàpols, el que recomano és passejar sense pressa i intentar mimetitzar-se amb l’entorn.  Perdre’s i descobrir carrers plens de roba estesa. Trobar-se amb algun dels seus quatre castells, el Castell Nuovo; El Castell dell’Ovo, especial per a gaudir les vistes del golf; el  Castell de Sant Elm; el Castell Capuà. Prendre un gelat a la famosa Plaça del Plebiscit i la seva esplèndida columnata manada construir per Gioacchino Murat, davant de la qual s’estén un dels costats del majestuós Palau Reial. A esquena del Palau es troba el Teatre de Sant Carlo, temple de la gran música i del ballet clàssic, on s’han exhibit autors famosos a nivell mundial com Gioacchino Rossini i Gaetano Donizzetti. Davant de l’entrada del teatre hi ha la Galeria Umberto I, una de les més elegants d’Itàlia, amb terres de marbre decorats amb elegants geometries. Des del teatre surt la Via Toledo, una de les principals artèries ciutadanes, i que separa la part moderna del barri Espanyol, fundat al segle XVI per Don Pedro de Toledo com allotjament per a les tropes i avui barri popular que emana el geni i el caràcter dels napolitans.

vista Lateral de la façana

Vista Lateral de la façana del Gesù Nuovo

Les esglésies de la ciutat són innombrables i és impossible de visitar-les totes en una vida, no s’ha d’oblidar la Catedral, que a l’interior acull la famosa Capella del Tresor de Sant Genaro que, a més de dues ampolles que contenen la sang del sant, custodia extraordinàries obres d’art realitzades amb metalls preciosos. Altres llocs són les Catacumbes de Sant Genaro, la Basílica de Sant Llorenç el Major, l’Església del Gesù Nuovo, façana d’un palau senyorial del segle XV i el Monestir de Santa Chiara, església franciscana, que, a més de les tombes reials, acull el famós Claustre de les Clarisses.

El patrimoni expositiu de Nàpols el formen les col·leccions d’antigues famílies nobles com els Farnese i els Borja; el Museu Arqueològic Nacional, el Museu i la Galeria Nacional de Capodimonte amb una extraordinària col·lecció d’obres mestres de Ticià, Rafael, Caravaggio i altres artistes napolitans.

Però, sobretot, val la pena la seva visita per les escenes de la vida quotidiana, olors, artistes i artesans; nens que juguen a “calci” (futbol) i motos … moltes motos! Si t’agrada viure l’ànima d’una ciutat, no hi ha dubte, la de Nàpols és aquí.

Texts i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia]

Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri

4) Capri

Agafant un vaixell des de qualsevol punt del golf de Nàpols o de la costa amalfitana es por arribar em poc temps a l’illa de Capri, uns dels llocs més visitats del Mediterrani i que, ja en l’antiguitat, era un lloc de recés per a la classe benestant de Roma.

En primer lloc s’ha d’aclarir que l’etimologia del nom Capri deriva del llatí caprae (cabres), no del grec Κάπρος (senglar), tot i que s’hagin trobat molt es restes fòssils d’aquest animal.

L’illa va estar habitada des del paleolític, època en què estava unida a terra ferma. L’illa va ser en principi grega i després romana. August, en visitar-la el 29 aC, va ser el primer a construir-hi una vil.la. Tiberi, el seu successor, hi va viure des del 27 fins al 37 dC. Després de Tiberi, altres emperadors i nobles romans la van visitar i van viure-hi fins al s. IV dC. quan una vegada caigut l’Imperi romà d’Occident, l’illa va formar part del Ducat de Nàpols. Al segle VI dC. va patir les incursions dels sarraïns, el domini dels llombards, normands, aragonesos i, finalment , dels espanyols.

Vista general de Marina Grande

Vista general de Marina Grande

En els segles XVII i XVIII, l’illa va passar un nou període de fortuna, gràcies a una Diòcesi activa i als privilegis restaurats pels espanyols i els Borbons. Aquest període de fortuna està avalat per l’espectacular arquitectura de convents i esglésies que es poden admirar en els dos centres urbans (Capri i Anacapri). A partir de la segona meitat del s. XVIII, molts dels viatgers que descendien cada vegada amb més freqüència, des de l’Europa septentrional, atrets pel sol i la recerca d’un món mític primitiu, van incloure Capri en els seus itineraris. Des de la primera meitat del s. XIX, després de descobriment de la Gruta Blava (Grotta Azzurra), van començar a arribar a l’illa visitants italians i estrangers, atrets pel clima, per l’hospitalitat de seus habitants, pels colors i l’atmosfera magnètica dels seus racons. Artistes, intel·lectuals, escriptors, exiliats, rics i excèntrics la van triar com residència temporal o permanent, d’entre aquest ressalto l’Àxel Munthe.

Tot i que des del segle XIX s’ha convertit en un lloc associat amb luxe i bona vida, ja a l’antiguitat, les cròniques de Tàcit i Suetoni ens deien que els emperadors August i Tiberi havien elegit aquesta petita franja de terra per a la construcció de cases principesques i per viure una vida rica i bella.

Villa Iovis
Va ser la vil·la principal de l’emperador Tiberi (una de les dotze que va manar construir a l’illa). Aquest va projectar-la com un palau, fortalesa i pretori al cim d’un escull de 334 m. sobre el mar. La seva arquitectura accentua l’espectacular escenografia natural pujant de desnivell amb escalinates fins arribar a l’allotjament privat de l’emperador: Des de l‘ambulatio de la “lògia imperial” la vista domina tot el golf de Nàpols. Els edificis s’organitzen al voltant de quatre enormes cisternes destinades a l’emmagatzematge d’aigua.

Salt de Tiberi

el Salt de Tiberi

Des del 27 al 37 dC, Tiberi va governar l’Imperi des de Capri. La flota i el far situats a la vil·la eren utilitzats com a mitjà de comunicació òptica, mantenint així la comunicació amb Roma.

A la dreta de l’entrada de la Villa Iovis es troba “el salt de Tiberi”, promontori des d’on, segons es diu, l’emperador precipitava les seves víctimes, que després de llargues i “refinades” tortures eren llençades al mar, on els esperaven mariners per a masegar, amb els seus estris, els cossos fins l’últim hàlit de vida.

Vil·la Imperial de Damecuta
Ocupava tota la plana, amb àrees de servei, cisternes i allotjaments pels servents. La residència imperial envolta la vora panoràmica de l’altiplà i recorda la Villa Jovis per l’àrea, també en forma d’hemicicle, separada de l’àrea privada de l’emperador. S’hi pujava des de la zona de la Grotta Azzura. A l’època medieval s’afegeix la torre de vigilància per defensar-se de les Incursions dels corsaris sarraïns.

Scala Fenicia

Scala Fenicia

Escala Fenícia
Traçada pels primers colonitzadors grecs, aquesta escala del més de 800 esglaons va ser l’única via de comunicació entre les zones altes de l’illa i la Marina Gran fins al 1877. Malgrat el seu apel·latiu de “Scala Fenícia”, la construcció s’atribueix als grecs, ja que en la part alta els graons es van entallar a la roca segons el costum que adoptaven per unir les Acròpolis a les marines. L’escala comença al carrer de Palazzo a Mare; centre grec del Capri antic, travessa horts vinyes i segueix cap amunt creuant l’actual carretera prop de la capella de Sant Antoni, que es troba per damunt de Capodimonte, on trobem la Porta della Differenzia (porta de la diferència) que deu el seu nom a la rivalitat entre els municipis.

Villa San Michele d’Axel Munthe

Es divisa al final de l’Escala Fenícia, per sobre de la Vil·la de l’emperador Tiberi a Capodimonte. S’eleva a la terra dels somnis des que el metge i escriptor suec Axel Munthe la va descobrir. Durant un viatge, en la seva joventut, al 1876 es va va adonar que aquest racó amb vistes al Golf de Nàpols, amb una casa colonial i les ruïnes de la capella de Sant Miquel, era el seu “lloc de l’ànima”. La compra i la restauració va ser allò que va esperar durant gran part de la seva vida. Aquest procés, un procés de trobada i ubicació dins la vida desitjada, és narrat al llibre “La història de Sant Michele”. Avui compta amb jardí, una àmplia terrassa amb columnes i lògies que uneixen l’habitatge amb la capella restaurada com a biblioteca. A més dels objectes locals i d’art es pot visitar un gran jardí botànic, les restes d’un cubiculum i una misteriosa esfinx.

Vil·la San Michele

Vil·la San Michele

Per acabar, afegiré una nova cita llibre “La història de Sant Michele”, que em va fer emprendre aquest viatge.

“La casa era pequeña; las habitaciones pocas; pero había galerías, azoteas y pérgolas en torno para poder contemplar el sol, el mar, las nubes; el alma necesita más espacio que el cuerpo”
Axel Munthe “La historia de San Michele”

Text i fotografies d’Alfonso Campo.

Hispani per Campanorum fines eunt III: Pèstum

3) Lloc arqueològic de Paestum

Situat al sud-est del golf de Salern, a la part sud de la Piana del Sele, Paestum és un lloc arqueològic de gran importància, reconegut per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”.

Fundada pels Grecs de Síbaris al voltant del segle VII. a.C. amb el nom de Posidònia (Poseidonia). La ciutat va ser ocupada successivament per diferents pobles fins que, en 273 aC, Roma la va fer una colònia pròspera, donant-li el seu nom actual Paestum, potser per una corrupció del nom grec. El començament de l’Edat Mitjana va marcar el seu declivi irreversible.

A més dels valors culturals, la importància de Paestum està relacionada amb l’excel·lent estat de conservació dels béns a partir dels murs, construïts pels grecs i després reforçada pels lucans i romans.

El més sorprenent és la visió de tres majestuosos temples col·locats en una plana verda, que reflecteixen la llum de forma diferent segons les hores i les estacions. Molts escriptors, poetes i artistes com Goethe, Shelley, Canova i Piranesi estaven fascinats per l’espectacle, que ha demostrat ser una font d’inspiració per a ells.
Aquests grans edificis són un extraordinari exemple d’estil dòric. Les antigues ruïnes de Paestum estan entre les úniques ruïnes gregues que queden a la part continental d’Itàlia, i són sens dubte les millor conservades.

Temple d'Hera

Temple d’Hera

El Temple d’Hera, anomenat basílica, que es remunta al segle VI aC, és el més antic. Pertany a la primera generació de grans temples de pedra i es va iniciar aproximadament al 560 aC. És l’únic temple grec d’un període d’importància crucial per a la formació de l’arquitectura grega que s’ha conservat en tan bon estat.

temple d'Hera

temple d’Hera

Els frontons estan desapareguts i el disseny no és l’estàndard; la part interior està dividida per una fila de columnes centrals, com era costum en les obres antigues de l’arquitectura construïdes en fusta. Aquest aspecte significava que la seva funció segueix sent poc clara durant un temps considerable i és coneguda com la “basílica” avui dia, tot i que s’ha demostrat que es tractava d’un edifici de culte. A més de ser el primer temple dels tres, va ser dels primers dedicats a Hera. Ho sabem pels ex-vots, la majoria són estàtues de terracota de sexe femení amb les lletres gregues Η (eta) + P (ro) + A (alfa) =Hera. Al principi, els arqueòlegs van pensar que era un edifici públic romà, d’aquí el seu sobrenom de “basílica”.

Temple d'Hera

El temple de Neptú
Aquest és el major temple de Paestum i el millor conservat. Construït al voltant de la meitat del segle V aC, sintetitza les característiques de l’arquitectura del temple grec. El gran temple de Zeus s’estava construint en el mateix període a Olímpia, a Grècia, tot i que no està tan ben conservat.

Temple de Neptú

Temple de Neptú

El temple està construït d’enormes blocs units amb clavilles simples sense l’ús de morter. Aquesta tècnica ha permès la construcció d’edificis que suporten terratrèmols i altres desastres naturals.
Com és habitual en molt casos, les parets de l’estructura interna o cella estan incompletes a causa de la reutilització dels blocs pels habitants durant les èpoques medieval i moderna. La cella estava dividida en tres naus per dues columnes altes en dos nivells que encara es poden admirar. Igual que en el cas d’altres temples, el sostre estava sostingut per bigues de fusta (les ranures dels blocs de pedra encara es poden veure). Les teules i ràfecs estaven fetes de fang cuit amb una elaborada decoració acolorida.

Durant el segle XVIII es pensava que el temple més gran de la ciutat hauria de ser el temple de Posidó-Neptú, el déu que va donar a la ciutat grega del seu nom (Poseidonia).

No obstant això, l’atribució del temple a Neptú és encara un tema de debat; pot haver estat dedicat a Hera, la deïtat principal de la ciutat; una altra hipòtesi és que el temple estava dedicat a Zeus, el marit d’Hera i pare d’Atena; una altra hipòtesi és que el temple va estar dedicat a Apol·lo.

Temple de Neptú

Temple de Neptú

Sigui com sigui, la veritat és que el Temple de Neptú, amb el seu càlid color daurat que varia en els diferents moments del dia, és una joia de l’arquitectura dòrica, majestuós i al mateix temps elegant.

El temple d’Atena (Temple de Ceres)

Tot i que aquest és l’únic temple en el qual es pot estar segur sobre la identitat de la deïtat a la qual es dedica -Atena, deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra- se’el coneix com el temple de Ceres.

El temple de la deessa protectora està situat al punt més alt de la ciutat, al nord de la zona pública que té visites. La primera generació de colons va construir un petit edifici en honor de la deessa, conegut com l’“oikos”, (οἶκος). Al 500 aC es va construir un monumental temple que s’ha conservat fins a la cornisa de la teulada. La part interna, ”cella”, era accessible a través d’una gran avantcambra, “pronaos”, decorada amb columnes jòniques. El temple d’Atena en l’època medieval es va transformar en una església i té, adossades a la paret exterior, tres tombes cristianes.

Temple de Neptú

Temple d’Atena.

A més de gaudir d’aquests tres temples, no has d’ignorar la resta del recinte arqueològic, l’amfiteatre romà, la plaça del forum, les restes de les termes, el comitium, el districte residencial, etc.

 fòrum i via sacra

fòrum i via sacra

També s’ha de visitar la muralla de la ciutat, recentment restaurada; gairebé 5 km de llarg que haurien estat originalment al voltant de 7m d’alçada i que descobreixen la grandesa de Paestum. Us heu de permetre una hora a peu a l’ombra dels blocs que guarden la ciutat en una abraçada de pedra

A l’estiu, una caminada nocturna, en aquest magnífic escenari, amb música i llums que animen als visitants la ruta, ofereix l’oportunitat de submergir-se en un ambient únic, entre les obres de les grans civilitzacions del passat.

Ningú pot anar-se’n sense fer una ullada al museu arqueològic de Paestum i visitar, entre altres obres, una reproducció -l’original és al museu Arqueològic de Nàpols- de la “Tomba del Capbussador” que data del 480 aC època que no ens ha deixat cap altra pintura funerària grega. Això fa que sigui ”l’únic exemple de pintura grega amb escenes figuratives que han pervingut de forma completa. Entre els milers de tombes gregues conegudes d’aquest període (aproximadament entre el 700–400 aC), aquesta és l’única decorada amb frescos de subjectes humans” [1]

Durant molt de temps, es va acusar de manera injusta els antics grecs de oblidar-se de la pintura, que només la utilitzaven en la ceràmica. En realitat una cultura tan florent i sensible a l’art mai se’n va oblidar, però la gran pintura grega a la fresca es va perdre per sempre i tan sols es conserven algunes cròniques que fan referència a pintors. Això es va fer palès va canviar el dia 3 de juny de 1968, moment en què Mario Napoli va descobrir la coneguda Tomba del Capbussador al jaciment arqueològic de Paestum.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tomba_del_capbussador

La tomba rep aquesta curiosa denominació per l’escena que representa un jove planejant entre el cel i l’aigua després de llançar-se des d’un trampolí, aquesta escena es troba a la cara interna de la llosa que serveix de tapa al sepulcre. Es tracta d’una tomba de caixa formada per un total de cinc lloses de pedra calcària de travertí, les parets de la tomba estan decorades amb pintures al fresc que estan datades entre els anys 480 i 470 aC. Les escenes que es representen recorden a les ceràmiques àtiques amb figures vermelles.

El difunt era probablement un mercader etrusc instal·lat a Posidònia. Les quatre parets laterals representen l’escena d’un banquet, destinat a acompanyar-lo en el més enllà. En el conjunt de l’escena es veuen representats tres déus fonamentals del panteó grec, Apol·lo, que dirigia les Muses (música), Afrodita, la deessa de l’amor, i Dionís, déu del vi i també del renaixement. El simposi és lloc de confluències; als plaers del vi i la música se sumen els de l’amor. “Junts van Afrodita i Dionís”, diu el proverbi grec; en el banquet, s’unifiquen els déus de la vida, la sexualitat, la fecunditat i el renaixement. No és casual que se’ls recordi en un sepulcre. Es tracta d’una composició d’una gran bellesa, amb un fort significat simbòlic: el capbussador és molt probablement la imatge dels límits del món i el seu salt representa el pas al més enllà.

Aconsello aprofundir en les escenes del banquet amb l’interessant article de Cora Dukelsky “IMÁGENES DE UN VIAJE SIMBÓLICO: LA TUMBA DEL ZAMBULLIDOR” que va ser presentat a la segona trobada anual “Las Metáforas del Viaje y sus Imágenes. La literatura de viajeros como problemática”. Universitat de Rosario. 18,19 i 20 de maig 2005. Publicat al CD-rom amb les Actes de la Trobada. Maig 2005.

http://www.formseven.co.uk/etruscans-a-forgotten-civilisation/

http://www.formseven.co.uk/etruscans-a-forgotten-civilisation/

[1](R. Ross Holloway. “The Tomb of the Diver”, in American Journal of Archaeology, Vol. 110, n. 3, juliol 2006 (pp. 365–388)

Text i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri]