Aquesta Setmana Santa hem visitat Múrcia i els seus voltants. Us deixaré algunes notes i observacions sobre el viatge que us poden ser interessants.
L’arribada a la ciutat del riu Segura no és complicada. La primera nit la passem a València, i l’endemà al migdia ja som a Múrcia.
Per cert, el topònim és motiu de debat etimològic. Sembla que l’origen cal cercar-lo en el terme llatí myrtus (murtra: planta aromàtica molt comuna a la Mediterrània), relacionat, alhora, amb una divinitat antiga, sovint associada a Venus: la deessa Múrcia.
A Catalunya, no gaire lluny del monestir de Santes Creus, trobem el municipi d’Aiguamúrcia; els experts apunten, com a possible hipòtesi, un origen etimològic similar per al topònim català. I no perdem de vista un terme que ens és familiar i proper, Sant Jeroni de la Murtra. Veiem, doncs, com la relació entre llengua i paisatge és extraordinàriament estreta.
Visitem, doncs, Múrcia i la seva catedral, suma d’estils arquitectònics de diverses èpoques: gòtic, renaixement i barroc.
Façana de la catedral de Múrcia, d’estil barroc
Fem el nostre recorregut en plena celebració de Setmana Santa, la qual cosa vol dir, entre un seguit de processons molt vistoses, com la de Los Coloraos, que us deixo en aquesta fotografia.
Processó de Los Coloraos, a Múrcia, amb la imatge de Sant Vicenç Ferrer (Dimecres Sant)
El bon temps ens acompanya durant els primers dies de viatge i podem agafar una barqueta fins a l’Illa de Tabarca, ja coneguda pels grecs i pels romans. El conjunt és ben curiós; es tracta d’una fortificació del segle XVIII, destinada a acollir els habitants de la Tabarka original, dependent de la República de Gènova, però situada davant de les costes africanes i sotmesa, des de principis del 1700, a la dominació de Tunis i d’Algèria. El rei Carles III d’Espanya els va alliberar i els va instal·lar en aquesta illa que llavors era coneguda com a Illa Plana o de sant Pau.
Els historiadors grecs ja la coneixien, segurament amb el nom de Planesia. Estrabó en parla en les seves Geographica (Γεωγραφικά), referint-se als esculls que l’envolten, perillosos per a la navegació.
Ens banyem en algunes platges quasi verges entre Múrcia i Almeria: les platges de Los Cocedores i de La Carolina se situen en el límit entre les dues comunitats, en un entorn natural protegit i de gran bellesa.
Platja de Cocedores, en la frontera entre les comunitats de Múrcia i Almeria
També visitem el parc regional de Calblanque, a prop del Cap de Palos, que conserva una naturalesa salvatge, tot i la petjada humana: es troba en una serra d’explotació minera i de salines.
Vista d’una de les platges del parc regional de Calblanque, a Múrcia
I arriba la perla del viatge, el teatre romà de Cartagena, la Carthago Nova fundada per Asdrúbal, gendre d’Amílcar Barca. Els orígens de la ciutat ja són il·lustres. El teatre també ho és. Es va construir en temps d’August, en un promontori, prop del mar. Segueix, doncs, el model dels teatres construïts aprofitant el desnivell d’una elevació del terreny per afavorir-ne l’acústica. Fixeu-vos en la imatge.
Es distingeixen prou bé -en part gràcies a la reconstrucció- les parts principals del teatre romà: la cavea, l’orchestra, l’scaena frons, el proscaenium i el porticus post scaeniam.
Vista de conjunt del teatre romà de Cartagena
També hi podem apreciar els aditus, passadissos laterals d’entrada a l’orquestra.
Remeto a les entrades que he publicat en el De itinere, parlant sobre els teatres romans d’Arle i d’Aurenja, als quals cal afegir tots els articles dedicats al de Tarraco. Sempre és bo ampliar referències.
I, en fi, el nostre viatge va continuar enmig de pluges torrencials que ens reservaven un retorn una mica passat per aigua. Sort que vam tornar sans i estalvis, esperant la propera ocasió per anar a la recerca de referents clàssics.
Nota: Totes les imatges d’aquest article són del meu pare, Joan Molar
Pau Molar. 3r de Filologia clàssica. UB