Ens dirigim, des de Zadar, a un dels objectius inexcusables del nostre recorregut: Dubrovnik, la perla de l’Adriàtic, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal dir que la ciutat, anomenada també Ragusa en època medieval, és d’una bellesa impressionant, però la febre turística li ha fet una mica de mal. Quasi no hi ha cap edifici civil ocupat per gent autòctona; tot són apartaments i cases de lloguer per als viatgers que, d’arreu del món, vénen a visitar-la. D’aquesta manera, Dubrovnik és una ciutat cosmopolita, però també massificada. Cal veure tots els monuments buscant lloc entre els flashos dels turistes que no deixen ni un racó per fotografiar, com nosaltres mateixos. Per la meva part, vull destacar la singularitat del capitell d’una llotja d’estil venecià (recordem la presència constant de la Sereníssima) que representa la figura d’Asclepi preparant remeis curatius.

Vista d’una de les llotges d’estil venecià de Dubrovnik

Relleu escultòric d’Asclepi en un dels capitells de la llotja veneciana de Dubrovnik

La ciutat, dedicada al comerç com tantes altres de la riba del Mediterrani, va conèixer una gran esplendor durant els segles XV i XVI. Més recentment, segur que tots heu vist, alguna vegada, les imatges corprenedores de les darreres guerres dels Balcans, entre 1991 i 2001, en què Dubrovnik va patir els bombardeigs indiscriminats de l’exèrcit iuoguslau (majoritàriament serbi). La ciutat en guarda memòria: en alguns racons del centre històric, es poden trobar plaques informatives sobre l’impacte i els estralls causats per les bombes i els obusos. Des del centre de Dubrovnik es distingeix fàcilment el turó on estaven col·locades les línies ofensives sèrbies. La destrucció del casc històric va ser tan tremenda que la UNESCO va haver d’ajudar a la reconstrucció del patrimoni malmès. De fet, arreu de Croàcia, el record d’aquest terrible enfrontament entre els pobles que formaven l’antiga Iugoslàvia és encara ben viu i el recel es palpa cada cop que cal travessar les difícils i tortuoses fronteres que separen Croàcia, Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia, Albània i Macedònia. Ja veieu si n’és de trencaclosques aquest racó d’Europa!

La nostra ruta s’orienta, ara, cap a Split (en grec antic, Ἀσπάλαθος, i, en llatí, Spalatum). Per a mi ha estat una experiència emocionant: la ciutat-palau de Dioclecià no s’oblida fàcilment quan has tingut la sort de contemplar-la i admirar-la. Entrem per la porta nord, la porta àuria, dominada per una imponent estàtua, d’època moderna, de Gregori, bisbe de Nin.

Amb un breu recorregut, ens situem a la plaça del peristil, que acull els visitants, i ja permet fer-se una idea de les dimensions i la magnificència del conjunt.

Vista general del peristil del palau de Dioclecià, a Split

Perspectiva del peristil del palau de Dioclecià

Una escalinata, en el flanc esquerre del peristil, ens introdueix dins de l’església, que, en el seu origen, fou mausoleu de l’emperador Dioclecià. Fixeu-vos que la construcció vol emular el Panteó de Roma.

Vista del fris i la cúpula del mausoleu de Dioclecià

Les columnes corínties que se situen a l’interior del recinte donen una impressió d’esveltesa i de gran altitud.

Columnes a l’interior del mausoleu de Dioclecià

Per damunt d’elles, observem un fris decorat amb escenes de caça i dues imatges contingudes en medallons, que es van repetint al voltant de la cúpula. Segons la tradició i la història, corresponen a Dioclecià i la seva esposa, Prisca.

Ara bé, ironies del destí, l’emperador que va perseguir amb especial acarnissament els cristians dels primer segles (III-IV), hauria de veure, des del seu repòs post mortem, com el mausoleu construït per a la seva glòria es convertia en centre de culte catòlic: el seu sarcòfag i el de la seva muller eren destruïts; les restes llançades al mar; en el seu lloc s’hi col·locaven els altars amb les relíquies de Sant Domnius i Sant Anastasi, víctimes l’un i l’altre de la persecució de Dioclecià. Finalment, l’espai destinat al culte imperial era consagrat com a catedral des del segle VII. La història fa molts tombs! No us enredo amb la meravella de construcció que és la porta de fusta de noguera de l’entrada de la catedral, ni el campanar, ni l’òcul a cel obert del palau. Només us deixo algunes imatges perquè us en feu una idea.

Porta de noguera de la catedral de Split

Campanar de la catedral de Split

Òcul del palau de Dioclecià

Ara bé, sí que vull fer menció dels soterranis del palau, que avui s’han convertit en un ampli espai comercial. Les dimensions del lloc donen idea de quina grandària devia tenir la residència de l’emperador a Split.

Soterranis del palau de Dioclecià

La sortida del recinte ens situa en l’anomenada façana de mar, que ens fa sortir per una altra de les moltes portes de la ciutat.

Façana de mar del palau de Dioclecià

I, per descomptat, també em deturaré en el temple de Júpiter, ben a prop dels monuments que fins ara he descrit, perquè és d’allò més interessant. Ja l’entrada permet veure que segueix l’ordre corinti que domina en el peristil i en el mausoleu.

Entrada del temple de Júpiter, a Split

En el seu interior, un sostre decorat amb els característics requadres com caixons fa pensar en alguns temples romans.

Volta amb decoració de caixons, al temple de Júpiter, a Split

Detall dels caixons de la volta del temple de Júpiter a Split

Cal dir que la trajectòria històrica del temple recorda, en certa manera, la que acabem de descriure més amunt. Cap al segle IX, l’edifici es va convertir en baptisteri de la catedral i, per la seva funció, va ser dedicat a Sant Joan Baptista. Per aquest motiu, podem observar-hi, actualment, una pila de bateig ben antiga, amb les inscripcions del Crismó, que ja he citat abans, i, fins i tot, un relleu escultòric d’un dels primers monarques croates.

Representació dels primers monarques croates a la pila baptismal del temple de Júpiter, a Split

Ja ho veieu: la lenta, complexa i sagnant transició entre el món romà i la consolidació del cristianisme es poden veure de primera mà a Croàcia. Per això el viatge va ser, per a mi, tan emocionant.