L’estiu passat, una de les lectures que vaig gaudir va estar “ ‘Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia” de Maria Belmonte publicat per l’editorial Acantilado.
El punt de partida del llibre és la gran passió esteticista dels romàntics europeus per Itàlia i Grècia i, com un viatge iniciàtic, el descobriment del sud d’Europa. El re-descobriment d’una Itàlia i una Grècia encara en part primitives i encara poc industrialitzades atrauen els estetes enamorats de la bellesa de l’art clàssic. Unit a aquest paisatge del sud, l’enyorança de l’eros socràtic. Doncs el sud i el mediterrani, bressol de civilització i paisatge idíl·lic on és possible una vida natural i panteista en contacte amb un món encara no contaminat per l’era industrial, és el que porta a la península itàlica, Capri, Sicília, Grècia,etc. a personatges com Winckelmann, Àxel Munthe, D. H. Lawrence; Lawrence Durell i Henry Miller entre d’altres.
Aquest llibre, junt a “la Historia de San Michele” de Axel Munthe, em va convèncer de fer un viatge i aprofitar aquest periple per a retrobar-me amb aquesta vida plena d’història i d’històries.
“¿De dónde venían estas palabras ? Seguramente de muy lejos, como el eco de una edad de oro , cuando vivía Pan, cuando los árboles de la selva sabían hablar, las olas del mar cantar y el hombre escuchar y comprender”
Axel Munthe “La historia de San Michele”
1) El viatge va començar per Nàpols.
Per començar el nostre viatge, què millor que el bullici d’una ciutat carregada d’història on traurem la mateixa sensació que sentien, a la seva arribada, els protagonistes d’aquest viatges.
Es diu que Roma és un museu a l’aire doncs Nàpols és un teatre sota el cel. Nàpols és color, és Vesuvi, és mar, és gent alegre, és caos, és trànsit, és soroll, és folklore, és música, és pizza, mmm la pizza de Nàpols! Però, a més, és 2500 anys d’història explicada per palaus, esglésies, monuments i llocs d’art barrejats amb l’alegria i la fantasia de la vida quotidiana.
“Vedi Napoli i muori” (Veu Nàpols i mor) se sol dir. Tot i que no està clar si és perquè és tan bonica que ja no et cal veure res més o si és perquè el risc de que t’atropelli una moto amb tres menors sense el casc és molt alt, però una cosa és certa: Nàpols no et deixarà indiferent.
Castell Nouvo
A Nàpols, el que recomano és passejar sense pressa i intentar mimetitzar-se amb l’entorn. Perdre’s i descobrir carrers plens de roba estesa. Trobar-se amb algun dels seus quatre castells, el Castell Nuovo; El Castell dell’Ovo, especial per a gaudir les vistes del golf; el Castell de Sant Elm; el Castell Capuà. Prendre un gelat a la famosa Plaça del Plebiscit i la seva esplèndida columnata manada construir per Gioacchino Murat, davant de la qual s’estén un dels costats del majestuós Palau Reial. A esquena del Palau es troba el Teatre de Sant Carlo, temple de la gran música i del ballet clàssic, on s’han exhibit autors famosos a nivell mundial com Gioacchino Rossini i Gaetano Donizzetti. Davant de l’entrada del teatre hi ha la Galeria Umberto I, una de les més elegants d’Itàlia, amb terres de marbre decorats amb elegants geometries. Des del teatre surt la Via Toledo, una de les principals artèries ciutadanes, i que separa la part moderna del barri Espanyol, fundat al segle XVI per Don Pedro de Toledo com allotjament per a les tropes i avui barri popular que emana el geni i el caràcter dels napolitans.
Vista Lateral de la façana del Gesù Nuovo
Les esglésies de la ciutat són innombrables i és impossible de visitar-les totes en una vida, no s’ha d’oblidar la Catedral, que a l’interior acull la famosa Capella del Tresor de Sant Genaro que, a més de dues ampolles que contenen la sang del sant, custodia extraordinàries obres d’art realitzades amb metalls preciosos. Altres llocs són les Catacumbes de Sant Genaro, la Basílica de Sant Llorenç el Major, l’Església del Gesù Nuovo, façana d’un palau senyorial del segle XV i el Monestir de Santa Chiara, església franciscana, que, a més de les tombes reials, acull el famós Claustre de les Clarisses.
El patrimoni expositiu de Nàpols el formen les col·leccions d’antigues famílies nobles com els Farnese i els Borja; el Museu Arqueològic Nacional, el Museu i la Galeria Nacional de Capodimonte amb una extraordinària col·lecció d’obres mestres de Ticià, Rafael, Caravaggio i altres artistes napolitans.
Però, sobretot, val la pena la seva visita per les escenes de la vida quotidiana, olors, artistes i artesans; nens que juguen a “calci” (futbol) i motos … moltes motos! Si t’agrada viure l’ànima d’una ciutat, no hi ha dubte, la de Nàpols és aquí.
Texts i fotografies d’Alfonso Campo
[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt II: Pompeia]
Mamma mia, le pizze napolitane! Jo també les recordo amb molt de gust, com tots els indrets que esmentes… Deixa’m que destaqui, sobretot, el Cristo Velato de la Capella Sansevero, una meravella única en el seu estil. Paguen la pena les cues que cal fer per entrar-hi! Una experiència impressionant és també la Napoli sotterranea, un viatge pel subsòl de la ciutat no apte per a claustrofòbics, però que amaga cisternes privades d’època grega i una part de l’aqüeducte romà, entre restes de diferents èpoques.
Mai había vist Nàpols , ni en imatges ni ho he visitat.
M’ha semblat per el que e vist en les imatges molt bonic i una de les coses que mes m’ha interessat es que hi ha la pizza , trànsit i sobretot ambient .
Que hagui ambient m’agrada , em transmet felicitat. Una de les coses que tampoc hi sabia es que hi havia una catedral , això es molt interessant ja que segurament respecta la meva opinió penso que es una de les coses que mes ambient li dona a Nàpols.
Aquest article m’ha agradat molt , m’agradaría visitar-ho.
De Nàpols el que més m’ha cridat l’atenció ha sigut l’elegància dels castells i l’aparença d’antiguetat que sembla que pugui ser permanent.
La dita que se sol dir “Vedi Napoli i muori” (veu Nàpols i mor) em sembla realment original i digne d’escoltar. D’aquesta manera et motiva per anar a visitar-lo gràcies als petits detalls que et deixen un cert interès.
No sabia que el Teatre de Sant Carlo estigués acompanyat per una de les galeries més importants d’Itàlia. L’òpera Poliuto es va concebre al Teatre de Sant Carlo.
Avui he descobert que les antigues famílies nobles com ara Caravaggio, Ticià i Rafael, formen col·leccions d’art al Museu Arqueològic Nacional.
El disseny de les façanes i, en general, l’exterior dels temples requereixen una concentració mínima per recordar les formes i figures geomètriques que possiblement, no tornaràs a veure cap iguals.
El primer que faria si anés seria admirar les dues ampolles de la sang de Crist.
De petita vaig anar a Itàlia i m’atreveixo a dir que vaig visitar aquesta ciutat però no guardo gaires records. Possiblement hi torni!