3) Lloc arqueològic de Paestum

Situat al sud-est del golf de Salern, a la part sud de la Piana del Sele, Paestum és un lloc arqueològic de gran importància, reconegut per la Unesco com “Patrimoni de la Humanitat”.

Fundada pels Grecs de Síbaris al voltant del segle VII. a.C. amb el nom de Posidònia (Poseidonia). La ciutat va ser ocupada successivament per diferents pobles fins que, en 273 aC, Roma la va fer una colònia pròspera, donant-li el seu nom actual Paestum, potser per una corrupció del nom grec. El començament de l’Edat Mitjana va marcar el seu declivi irreversible.

A més dels valors culturals, la importància de Paestum està relacionada amb l’excel·lent estat de conservació dels béns a partir dels murs, construïts pels grecs i després reforçada pels lucans i romans.

El més sorprenent és la visió de tres majestuosos temples col·locats en una plana verda, que reflecteixen la llum de forma diferent segons les hores i les estacions. Molts escriptors, poetes i artistes com Goethe, Shelley, Canova i Piranesi estaven fascinats per l’espectacle, que ha demostrat ser una font d’inspiració per a ells.
Aquests grans edificis són un extraordinari exemple d’estil dòric. Les antigues ruïnes de Paestum estan entre les úniques ruïnes gregues que queden a la part continental d’Itàlia, i són sens dubte les millor conservades.

El Temple d’Hera, anomenat basílica, que es remunta al segle VI aC, és el més antic. Pertany a la primera generació de grans temples de pedra i es va iniciar aproximadament al 560 aC. És l’únic temple grec d’un període d’importància crucial per a la formació de l’arquitectura grega que s’ha conservat en tan bon estat.

Els frontons estan desapareguts i el disseny no és l’estàndard; la part interior està dividida per una fila de columnes centrals, com era costum en les obres antigues de l’arquitectura construïdes en fusta. Aquest aspecte significava que la seva funció segueix sent poc clara durant un temps considerable i és coneguda com la “basílica” avui dia, tot i que s’ha demostrat que es tractava d’un edifici de culte. A més de ser el primer temple dels tres, va ser dels primers dedicats a Hera. Ho sabem pels ex-vots, la majoria són estàtues de terracota de sexe femení amb les lletres gregues Η (eta) + P (ro) + A (alfa) =Hera. Al principi, els arqueòlegs van pensar que era un edifici públic romà, d’aquí el seu sobrenom de “basílica”.

El temple de Neptú
Aquest és el major temple de Paestum i el millor conservat. Construït al voltant de la meitat del segle V aC, sintetitza les característiques de l’arquitectura del temple grec. El gran temple de Zeus s’estava construint en el mateix període a Olímpia, a Grècia, tot i que no està tan ben conservat.

El temple està construït d’enormes blocs units amb clavilles simples sense l’ús de morter. Aquesta tècnica ha permès la construcció d’edificis que suporten terratrèmols i altres desastres naturals.
Com és habitual en molt casos, les parets de l’estructura interna o cella estan incompletes a causa de la reutilització dels blocs pels habitants durant les èpoques medieval i moderna. La cella estava dividida en tres naus per dues columnes altes en dos nivells que encara es poden admirar. Igual que en el cas d’altres temples, el sostre estava sostingut per bigues de fusta (les ranures dels blocs de pedra encara es poden veure). Les teules i ràfecs estaven fetes de fang cuit amb una elaborada decoració acolorida.

Durant el segle XVIII es pensava que el temple més gran de la ciutat hauria de ser el temple de Posidó-Neptú, el déu que va donar a la ciutat grega del seu nom (Poseidonia).

No obstant això, l’atribució del temple a Neptú és encara un tema de debat; pot haver estat dedicat a Hera, la deïtat principal de la ciutat; una altra hipòtesi és que el temple estava dedicat a Zeus, el marit d’Hera i pare d’Atena; una altra hipòtesi és que el temple va estar dedicat a Apol·lo.

Sigui com sigui, la veritat és que el Temple de Neptú, amb el seu càlid color daurat que varia en els diferents moments del dia, és una joia de l’arquitectura dòrica, majestuós i al mateix temps elegant.

El temple de la deessa protectora està situat al punt més alt de la ciutat, al nord de la zona pública que té visites. La primera generació de colons va construir un petit edifici en honor de la deessa, conegut com l’“oikos”, (οἶκος). Al 500 aC es va construir un monumental temple que s’ha conservat fins a la cornisa de la teulada. La part interna, ”cella”, era accessible a través d’una gran avantcambra, “pronaos”, decorada amb columnes jòniques. El temple d’Atena en l’època medieval es va transformar en una església i té, adossades a la paret exterior, tres tombes cristianes.

A més de gaudir d’aquests tres temples, no has d’ignorar la resta del recinte arqueològic, l’amfiteatre romà, la plaça del forum, les restes de les termes, el comitium, el districte residencial, etc.

També s’ha de visitar la muralla de la ciutat, recentment restaurada; gairebé 5 km de llarg que haurien estat originalment al voltant de 7m d’alçada i que descobreixen la grandesa de Paestum. Us heu de permetre una hora a peu a l’ombra dels blocs que guarden la ciutat en una abraçada de pedra

A l’estiu, una caminada nocturna, en aquest magnífic escenari, amb música i llums que animen als visitants la ruta, ofereix l’oportunitat de submergir-se en un ambient únic, entre les obres de les grans civilitzacions del passat.

Ningú pot anar-se’n sense fer una ullada al museu arqueològic de Paestum i visitar, entre altres obres, una reproducció -l’original és al museu Arqueològic de Nàpols- de la “Tomba del Capbussador” que data del 480 aC època que no ens ha deixat cap altra pintura funerària grega. Això fa que sigui ”l’únic exemple de pintura grega amb escenes figuratives que han pervingut de forma completa. Entre els milers de tombes gregues conegudes d’aquest període (aproximadament entre el 700–400 aC), aquesta és l’única decorada amb frescos de subjectes humans” [1]

Durant molt de temps, es va acusar de manera injusta els antics grecs de oblidar-se de la pintura, que només la utilitzaven en la ceràmica. En realitat una cultura tan florent i sensible a l’art mai se’n va oblidar, però la gran pintura grega a la fresca es va perdre per sempre i tan sols es conserven algunes cròniques que fan referència a pintors. Això es va fer palès va canviar el dia 3 de juny de 1968, moment en què Mario Napoli va descobrir la coneguda Tomba del Capbussador al jaciment arqueològic de Paestum.

La tomba rep aquesta curiosa denominació per l’escena que representa un jove planejant entre el cel i l’aigua després de llançar-se des d’un trampolí, aquesta escena es troba a la cara interna de la llosa que serveix de tapa al sepulcre. Es tracta d’una tomba de caixa formada per un total de cinc lloses de pedra calcària de travertí, les parets de la tomba estan decorades amb pintures al fresc que estan datades entre els anys 480 i 470 aC. Les escenes que es representen recorden a les ceràmiques àtiques amb figures vermelles.

El difunt era probablement un mercader etrusc instal·lat a Posidònia. Les quatre parets laterals representen l’escena d’un banquet, destinat a acompanyar-lo en el més enllà. En el conjunt de l’escena es veuen representats tres déus fonamentals del panteó grec, Apol·lo, que dirigia les Muses (música), Afrodita, la deessa de l’amor, i Dionís, déu del vi i també del renaixement. El simposi és lloc de confluències; als plaers del vi i la música se sumen els de l’amor. “Junts van Afrodita i Dionís”, diu el proverbi grec; en el banquet, s’unifiquen els déus de la vida, la sexualitat, la fecunditat i el renaixement. No és casual que se’ls recordi en un sepulcre. Es tracta d’una composició d’una gran bellesa, amb un fort significat simbòlic: el capbussador és molt probablement la imatge dels límits del món i el seu salt representa el pas al més enllà.

Aconsello aprofundir en les escenes del banquet amb l’interessant article de Cora Dukelsky “IMÁGENES DE UN VIAJE SIMBÓLICO: LA TUMBA DEL ZAMBULLIDOR” que va ser presentat a la segona trobada anual “Las Metáforas del Viaje y sus Imágenes. La literatura de viajeros como problemática”. Universitat de Rosario. 18,19 i 20 de maig 2005. Publicat al CD-rom amb les Actes de la Trobada. Maig 2005.

[1](R. Ross Holloway. “The Tomb of the Diver”, in American Journal of Archaeology, Vol. 110, n. 3, juliol 2006 (pp. 365–388)

Text i fotografies d’Alfonso Campo

[Si t’has quedat amb ganes de més, el periple continua a Hispani per Campanorum fines eunt IV: Capri]