La meva família i jo hem passat uns dies de Nadal i de Cap d’Any a la Selva Negra, a Alemanya. Hem convertit Stuttgart en el centre de la nostra excursió, després d’haver passat per Avinyó i Belfort. La veritat és que l’hivern d’aquest any està essent molt rigorós, i ja des de la sortida de Belfort ens vam enfrontar a temperatures negatives, paisatges emboirats i arbres gebrats. Aquesta circumstància ha fet que la meva recerca de referents clàssics es veiés limitada pel fred extrem.
Paisatge gebrat a Würzburg
De tota manera, us vull presentar algunes imatges que m’han cridat l’atenció. La primera té a veure amb la poesia. Jo hi sóc molt aficionat, i Alemanya és la pàtria de molts poetes romàntics. En la nostra visita, vam passejar per Tübingen, on va residir molts anys el poeta Hölderlin.
Vista de la ciutat de Tübingen
I vam admirar Stuttgart enmig de la primera nevada de l’any; en una de les places de la ciutat, vam descobrir el monument en homenatge a Schiller, un dels precursors del moviment romàntic.
Escultura dedicada al poeta Schiller
Doncs bé, fent la volta a l’escultura, vaig poder confirmar que el romanticisme alemany es nodria de fonts clàssiques. Fixeu-vos en aquests relleus, que representen al·legories de la poesia.
Relleus al·legòrics en l’escultura de Schiller
D’altra banda, les visites a les esglésies, monestirs i catedrals ens van proporcionar un munt d’inscripcions que he seleccionat perquè practiqueu el vostre llatí. Ambdues pertanyen a la catedral de Würzburg, una ciutat preciosa, famosa pel pont monumental que travessa el riu Main.
Vista del pont de Würzburg
Començo amb la inscripció més breu; es tracta d’un fragment extret de la Vulgata [Lluc (1, 17)], que comença amb una forma verbal en infinitiu, però que la inscripció elideix: es tracta de parare.
Làpida sepulcral en la catedral de Würzburg
[Parare] Domino plebem perfectam.
El significat és una invocació als pastors de l’Església catòlica: la seva tasca consisteix a preparar per al Senyor un poble perfecte. Llegiu el darrer paràgraf del missatge de Nadal que el papa Joan XXIII va dirigir als creients l’any 1959, i ho entendreu. Precisament l’escrit duia per títol la citació de la Vulgata que he traduït: Domino plebem perfectam.
La segona inscripció és més llarga, per als que ja domineu a fons la llengua i la gramàtica llatines. Fixeu-vos en les formes d’imperatiu, en la concordança de casos i en el pronom quem:
Epitafi en el monument funerari dedicat a Franz Ludwig Faust von Stromberg, a la catedral de Würzburg
Siste, viator! Vide et audi quem lapis hic mortuum exprimit ad vivum.
Aquesta és la traducció que proposo: Atura’t, vianant! Mira i escolta quin mort aquí la làpida mostra al viu.
Podeu observar que la inscripció exalta el valor i el relleu social del personatge enterrat, el nom del qual ja he citat en el peu de foto: Franz Ludwig Faust von Stromberg, un noble alemany i prebost de la catedral, on reposa en una magnífica sepultura.
Doncs bé, no acabaré el meu article sense unes imatges dels mercats de Nadal de Baden-Baden i d’Espira, que vam poder visitar i gaudir intensament, malgrat el fred de les terres germàniques.
Una parada al mercat de Nadal de Baden-Baden
Objectes de Nadal en una parada del mercat d’Espira
Qüestions:
- Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
- Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.
Nota: Totes les fotos de l’article són del meu pare, Joan Molar.
Pau Molar, 1r de Filologia Clàssica. UB.
Salve!
La divinitat que he trobat és Nike, que és la deessa grega de la victòria, té com atributs una corona i un llorer.
El dèu que porta la lira és Apol.lo, que és el deu grec de la música.
Una al.legoria és una metàfora continuada, és a dir que perllonga al llarg de molts versos,de manera que adquireix identitat pròpia.
En art és una representació metafòrica d’idees abstractes per mitjà de figures o de temes plàstics.
Hi ha imperatius, neutres, nominatius singulars masculins i neutres,preposicions com ad, que fa la funció de CD.Només he vist i he pogut analitzar això.
L’article ha estat interessant perquè a Alemanya es parla una llengua germànica, hi hagi plaques i inscripcions llatines, es nota que el llatí mai ha passat de moda!
Molt bé Pau!
Gràcies Pau, per no oblidar-nos en la teva etapa universitària. continuarem esperant les teves aportacions!
Ves amb compte, Maria, que quan un acusatiu porta una preposició, com ad no fa de CD sino de circumstancial.
Salve!
Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
Trobem que el déu que té una lira a la mà és Apol·lo o Febos, en la mitologia latina Apol·lo o Febus. Els seus atributs són la lira, les fletxes, el Sol i el llor i és el déu de la bellesa i les belles arts.
L’altra divinitat és Nike, deessa de la victòria, té com atributs una corona i un llorer.
Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.
“Domino plebem perfectam” trobem ‘dominus, î’ substantiu de la segona declinació que vol dir senyor i pot estar en Datiu o Ablatiu singulat masculí; ‘plebs, plebis’ substantiu de la tercera declinació que vol dir plebs i està en Acusatiu singular femení; ‘perfectam’ Participi de perfet passiu en acusatiu singular femení, prové del verb ‘perficiô, is, ere, perfêcî, perfectum’ de la primera conjugació que vol dir acabar i està concertat amb ‘plebem’
Podeu també relacionar les divinitats identificades a l’article amb la tipologia d’algunes de les que apareixen a l’Eneida? Recordeu el que vam parlar ahir.
Apol·lo pertany al grup de les divinitats olímpiques, com Júpiter (el seu pare) i Nike seria una divinitat menor com Fortuna, dea que destaca en l’”Eneida”.
* L’anterior comentari tenia errors que he corregit en aquest. AQUEST COMENTARI ÉS EL DEFINITU.
Salvete!
– Identifiqueu les figures mitològiques que, en el monument a Schiller, són al·legories de la poesia.
A la imatge 4 sobre el monument a Schiller trobem tres referències de les quals en destacaré dues sobre les quals tinc coneixement:
–> La primera imatge és Apol·lo. Va ser una de les divinitats principals de la mitologia grecoromana, un dels déus olímpics. Era fill de Zeus i Leto, i germà bessó d’Artemisa, posseïa molts atributs i funcions entre els quals se’n destaca la lira, les fletxes, el Sol i el llor. Feia als homes conscients dels seus pecats i era l’agent de la seva purificació; presidia les lleis de la religió i les constitucions de les ciutats, era símbol d’inspiració profètica i artística, sent el patró del més famós oracle de l’Antiguitat, l’oracle de Delfos, i líder de les muses. Contràriament, també era el déu de la mort sobtada, de les plagues i malalties, però també el déu de la curació i de la protecció contra les forces malignes. A més, era el déu de la bellesa, de la perfecció, de l’harmonia, l’equilibri i de la raó. Fou un dels déus més importants i reconeguts tot i fins i tot, el més citat en l’Ilíada i en la part corresponent d’aquesta en l’Eneida.
–> L’altra divinitat és Nike. Era la deessa de la victòria. Filla de Zeus i de Temis, deessa de les lleis eternes i protectora de tots els drets. Se sol representar sovint com una petita escultura alada a la mà d’un altre déu més important, com Zeus o Atenea. La seva vida es va desenvolupar en un principi entre els mortals; però, en aparèixer el crim i la maldat humana, va tornar a l’Olimp. Aquest personatge se li representa amb una corona rutilant, en una mà porta la balança i una palma, i en l’altra un manat d’espigues. Dins l’Eneida, Niké apareix com una divinitat menor.
– Feu l’anàlisi gramatical de les dues inscripcions de l’article.
–> “Domino plebem perfectam”. Els primer substantiu és ‘dominus, î’ de la segona declinació, en Datiu o Ablatiu singulat masculí, significa senyor. Seguidament trobem ‘plebs, plebis’ substantiu de la tercera declinació en acusatiu singular femení, vol dir plebs. Per últim trobem el verb ‘perfectam’ que està en forma de participi de perfet passiu en acusatiu singular femení i prové del verb ‘perficio´que vol dir acabar.
–> “Siste, viator! Vide et audi quem lapis hic mortuum exprimit ad vivum.” Segons la traducció que se’ns ofereix , (“Atura’t, vianant! Mira i escolta quin mort aquí la làpida mostra al viu”) podem fàcilment observar que es tracta d’una apel·lació a tot aquell que passi per davant de la làpida per tal que observi i presti atenció a la làpida i al que es resguarda en el seu interior. Quant l’anàlisi: “siste” és el verb ‘sisto, is, ere, stiti, statum’ que vol dir “establir”, pertany a la 3ª Conjugació i està en 2ª persona singular del present Imperatiu Actiu; “viator” és un substantiu (‘viator, viatoris’), que vol dir “viatger”. És de la 3ª declinació i està en vocatiu singular masculí. Després de l’exclamació trobem una oració trobem dos verbs “vide” i “audi” units per la conjunció “et” (i). Ambdós estan en segona persona singular del present d’imperatiu actiu i el significat d’aquests és “mira” i “escolta”, respectivament. Seguidament, trobem un adjectiu relatiu (quem) que acompanya el nom ‘mortuus’ que significa “mort o cadàver”, és de la 2ª declinació i està en acusatiu singular masculí com el pronom quem “qui, quae, quod”. Després trobem ‘hic’ que és un adverbi que vol dir “aquí, en aquest lloc” i fa referència al substantiu ‘lapis, lapidis’ de la 3ª declinació. Darrerament trobem l’últim verb de la oració ‘exprimo, is, ere, expressi, expressum’ que vol dir “exprimir o mostrar”, és de la 3ª conjugació i està en 3ª persona singular del present indicatiu actiu. Aquest verb encapçala un sintagma que fa la funció de complement circumstancial i que està format per la preposició “ad” i el substantiu ‘vivus, a, um’ que significa “viu, despert” i està en acusatiu singular masculí.
Gràcies per compartir amb nosaltres els teus coneixements Pau!
Carla i Irene, he estat, durant el segon quadrimestre del curs, molt enfeinat, i amb poc temps per al bloc. Ara vénen els exàmens finals, però tinc un moment per agrair els vostres comentaris. També us vull desitjar sort en els exàmens de selectivitat, i un bon estiu.
A mi també m’agrada molt la poesia, i això em sorprèn, mai m’havia parat a pensar d’on treien la inspiració els poetes ni de en qui es fixaven i intentaven “copiar” o semblar-se