El territori que ocupa l’actual Itàlia estava dividida en sis estats independents. Austria però s’havia annexat les dues regions del nord (el Piemont i la Llombardia) que eren les més riques. De manera que la unificació semblava difícl. Però l’any 1859 Cavour, cap del govern piamontès va iniciar una guerra amb Àustria i vaaconseguir l’annxió de la Llombardia. Alhora Garibaldi encapçalava diversos aixecaments populars que tenien com a objectiu la unificació dels territoris de la peninsula. L’any 1861 el primer parlament italià va nomenar Víctor Manuel rei d’Itàlia. Ja només restava el Veneto en mans austríaques, però l’any 1966 el van abandonar. La unificació es va completar l’an 1870 un cop annexats els estats pontificis i es va nomenar Roma la capital del nou estat.

El cas d’Alemanya va ser molt semblant. El territori que ocupa l’actual Alemanya dividit en nombrosos petits estats (36) i patien la  gran rivalitat entre les dues potències germàniques: Àutria i Prúsia.

Prúsia va encapçalar el procés d’unificació:

1. Va crear la unió duanera (deixant fora a Àustria),

2. Una revolució liberal va crear un Parlament i va oferir  la corona de tota Alemanya al rei de Prússia (que va rebutjar)

3. El canceller de Prússia, Otto von Bismarck encapçala guerres contra Àustria i França i aconsegueix unificar tots els estats sota el rei de Prússia i l’any 1871 es proclama Guillem I kàiser del II imperi (Reich) alemany.

Les revolucions de 1820, 1830 i 1848 van posar fi definitivament a les pretensions de la Santa Aliança. Els intents de restauració de l’Antic Règim van topar directament amb aixecaments armats que tenien la voluntat d’instaurar règims liberals.

Les primeres dècades del segle XIX van triunfar a Amèrica les insurreccions que demanaven la independència d’spanya. Les noves repúbiques van imposar règims liberals conservadors.

Revolucions de 1820.

A Europa els diversos aixecaments militars van fracassar enun primer moment davant la foça e la Santa Aliança, excepte a Grècia,  on gràcies a un fort sentiment nacionl i una guerra  de set anys (1822-829) van aconeguir la independència de l’imperi turc.

Revolucions de 1830.

A diversos països d’Europa van triunfar revoltes que van substituir monarquies absolutes per règims constitucionals on la burgesia va imposar un règim censatari i limitacions a les lliberats públiques. La principal diferència respecte a le revoltes anteriors és l’ampli supor popular.

Bègica s’inependitza d’Holanda i instaura règim liberal.

A França deposen el monarca absolut Carles X i coronen a Lluís Felip d’Orleans també amb u nou`règim liberal.

A Anglaterra s’amplien els drets polítics i a Espanya s’introdueix un sistema polític liberal.

Revolucions de 1848.

Es planteja el sufragi universal (tots els ciutadans barons), i es comença a defensar el principi de sobirania popular.

A França un aixecament popular proclama la república social i destron a Lluís Felip d’Orleans..

A Àustria fan dimitir el canceller Metternich. Es produiexe diversos aixecamens nacionalistes a Hongria, Bohèmia, nord d’Itàlia i la Confederacó Germànica.

LA REPÚBLICA BURGESA (1794-1799)

El descontentament de la població per aquesta política de terror va provocar un cop d’estat el juliol de 1794 (se li diu de termidor que era el nom de desè mes del calendari republicà francés) i Robespierre i d’altres dirigents jacobins van ser executats. 

La burgesia conservadora va tornar a obtenir el poder i va redactar la CONSTITUCIÓ de 1795:

-Poder execitiu col·egiat: Directori.

-Sufragi universal censatari.

-Poder legislatiu en dues cambres: el Consell dels 500 i el consell dels Ancians.

Es pretenia tornar als pincipis de la revolució de quatre anys abans. Es va derogar la constitició de 1793 i les lleis posteriors i es va perseguir els jacobins. Com que es trobaven ideològicament entre l’absolutisme i la democràcia social jacobina, tenien l’oposició de l’aristocràcia d’una banda i de les classespopulars d’altra.

La crisi econòmica i social aguditzada per la guerra amb les potències absolutistes va permetre que l’exercit s’erigís en l’única institució amb prestigi. L’any 1799 el general Napoleó Bonaparte, amb el suport de la burgesia va fer un cop d’Estat i va posar fi al Directori.

Napoleó va realitzar una reforma administrativa de caràcter centralista amb la creació dels prefectes, que feien complir les ordres del govern a les províncies. Va promulgar un codi civil per racionalitzr les nombroses lleis vigents.

L’any 1804 es va autoproclamar emperador. En pocs anys (1804-1811) va ocupar gran part d’Europa militarment, fins que va ser vençut primer a Rússia (1814) i després a Waterloo (1815), detingut i empresonat a l’illa de Santa Elena.