“Estenc la mà”
Estenc la mà i no hi ets.
Però el misteri d’aquesta teva absència se’m revela
més dòcilment i tot del que pensava.
No tornaràs mai més, però en les coses
i en mi mateix hi hauràs deixat l’empremta
de la vida que visc, no solitari
sinó amb el món i tu per companyia,
ple de tu fins i tot quan no et recordo,
i amb la mirada clara del qui estimen
sense esperar cap llei de recompensa.
M. Martí i Pol
…en aquests moments, és el sentiment que més m’identifica. La pèrdua d’un ésser estimat sempre deixa una empremta inesborrable.
PARAULES AL VENT
Parlo del Crit Unànime
Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
Miquel Martí i Pol
M’han cridat molt aquestes dues estrofes perquè presenten una referència a la societat d’avui en dia. Convida els “companys” a alliberar les barques de tanta corda inútil, probablement referint-se a alliberar les nostres vides (“les barques”) de tot allò que ens sobra (“tanta corda inútil”), per tal d’ésser capaç de viure la vida real (“grans rius”), que ens espera impacient. Nosaltres no podem endinsar-nos-hi si no ens desfem de tot allò innecessari que ens sobra i agafem tot allò que ens manca.
Impressionant reflexió! M’agrada!
SOL I DE DOL
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts
I dic: On sóc? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
J.V. FOIX
Aquest poema em fa pensar en els moments en que les persones es senten soles davant d’un món difícil com és el nostre. Crec que cap persona en el món s’hauria de sentir sola, menyspreada o no estimada. Al cap i a la fi, el que sempre tindrem són les persones amb les que vivim i amb les que podem parlar i expressar-nos. Crec doncs, que el pijtor enemic de les persones és la solitut en un món on hi ha gent per tot arreu on miris.
Bona aportació, Marc!
FINAL D’ESTIU
Se’n va l’estiu.
Breu i ardoròs, ha estat
profundament intens i torbador.
Un somni s’ha esvanit per sempre,
i ara el vent
me n’anuncia un altre.
No detura
mai el seu curs, la vida.
I és el creure
que l’amor allibera, el que em manté
amb els ulls expectants altra vegada.
Miquel Martí i Pol
He escollit aquest poema ja que m’agrada molt la manera en que explica que la vida mai s’atura sinó que és un conjunt d’etapes que es van obrint i tancant.
Metafòricament parlant, comparo l’estiu amb la meva etapa de l’ESO. Acabo una etapa que ha tingut per una banda, els seus moments d’esplendor i felicitat i per l’altre moments d’incertesa i tristesa, però la vida contínua. Aquesta segueix el seu curs i jo no em vull quedar enrere així que em toca donar per acabada aquesta etapa, passar pàgina en la meva vida i rebre amb els braços ben oberts la nova etapa que està per venir.
El passat sempre estarà present en la meva vida així que no és un adéu per sempre a aquesta època sinó un fins aviat!
Bona matàfora, Joan!
L’EUFÒRIC
Bon punt arriba la primavera
tot jo em revifo sota l’oreig
i em vénen ganes d’anar al darrera
de la primera
noia que veig
PERE QUART
Primer de tot, voldria deixar clar que m’ha costat molt de temps trobar un poema entenedor i que m’hi identifiquès fàcilment. Aleshores, he trobat aquest de Pere Quart. M’ha sorprès gratament, ja que m’ha semblat que d’època de post guerra, en té poc; però aleshores m’he adonat que el que preten l’autor, o al menys el que a mi m’ha transmès, ha sigut que vol afrontar el malestar col·lectiu d’aquella època, amb un humor sutil i senzill. Preten encarar tota la foscor d’aquells dies i acceptar les condicions que estan patint, volguen transmetre a la gent que hi ha llum al final del túnel. A diferència de la resta d’autors d’aquells temps, m’ha semblat que aquest era el menys complex i intel·lectual.
Si t’hi animes, llegeix altres poemes del mateix autor i a poc a poc l’aniràs entenent millor!
Dama galant, d’alta i molt gran noblesa,
On la virtut se troba aposentada,
No sé més dir sinó que us ha formada
Aquell que té los cels ab fortalesa.
Mirant de vós la gràcia i gentilesa,
Al grau suprem sou de virtus dotada,
Robí perfet, gran joia comparada,
I diamant de joies la riquesa.
Anau seguint la generosa fama
De les gentils, única i sola guia
En tot lo curs de virtuosa vida.
Creença tinc que tan graciosa dama,
Avent ben vist lo que tant mereixia,
Res faltarà del que sa fama crida:
Dama del tot complida,
Onra que naix de l’arbre de Cardona,
No tenint par, no podeu ser segona,
Ans bella fora mida.
Pere Serafí.
He triat aquest poema perquè narra la bellesa i la riquesa més absoluta i en els temps que corren imaginar aquestes coses ens permet viatjar i oblidar-nos de tot durant uns instants.
…Víctor, per què no llegeixes bé les instruccions…??? Demanava un poeta català del segle XX, a partir de la postguerra…
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
J.V. Foix
He escollit aquest poema perquè és un poema de J.V Foix que m’ha fet veure que quan fem coses sentim diferentes emocions que avoquen felicitat en nosaltres.
AMB RONCA VEU
Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.
Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
Joan Vinyoli (Obra poètica completa)
Aquest poema, escrit per un dels autors més representatius de la poesia catalana en la posguerra, que expressa coses no molt agradables, com el fet de passar gana i set, les quals -diu- les calma retorçant-se. També ens parla d’enyorança, pot ser enyorança cap a un país pacífic? Sí, segurament. Doncs aquest poema parla del malestar general i crisi que hi havia en aquella Catalunya de la posguerra, cosa que no m’ha sigut molt agradable de llegir…
Bona reflexió!
ÉS EL QUE DIU UN AMIC MEU
És el que diu un amic meu:- Les coses vora mar tenen sempre un altre ritme.
M. Martí i Pol
He escollit una petita estrofa d’un poema de Miquel Martí i Pol, que al llegir-la m’ha cridat l’atenció ràpidament ja que m’ha semblat del tot assenyada per al moment actual. I és que a 21 de maig, l’estiu, el mar, la platja, els amics,… són tot el que em ve al cap, però haig de tocar de peus a terra i veure, que tot i que només queda un mes, serà un mes d’allò més intens.
M’he sentit molt identificada amb aquesta petita estrofa perquè per mi el mar és un món a part, veig les coses des d’un altre punt de vista, i sempre més positiu, el mar em transmet un benestar i un sentiment de relaxació que per mi són genials. És per això que estic totalment d’acord amb el que diu aquesta estrofa del poema de Miquel Martí i Pol de que: “Les coses vora mar tenen sempre un altre ritme”
Tanmateix sembla
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribarem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.
MIQUEL MARTÍ POL
-Com he estat fent activitats sobre la felicitat, m’he donat compte que és un element indispensable en els dies que corren. Quan les coses van malament és important tenir alguna cosa a prop que et doni forces. Si no pot ser un amic o un acompanyant, la felicitat sempre et donarà la bona companyia que necessites. Sempre estarà allà.
Parlo del crit unànime
Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen
deslluïts prejudicis.
“Antigament…!, objecten,
i jo sóc vell de segles.
Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
Miquel Martí i Pol
He escollit aquest poema de MMP, perquè explica breument la situació en la que es trobava Catalunya després de la guerra.
Parla de crits, de sang i de prejudicis, segurament fent referència al horror de la guerra. Diu que això li retreu, i és que haver patit aquella situació deu haver estat bastant traumàtic, i en la ment de MMP no desapareix el record de la guerra, per aixè escriu tants poemes sobre aquest tema.
Però…realment és significatiu per a tu avui? Per què?
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d’aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l’aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
MIQUEL MARTÍ I POL
L’escollit per la senzillesa amb la qual parla sobre les seves il·lusions i m’ ha impactat que les seves il·lusions no son molt abstractes sino més bé una situació bastant normal
Quantes roselles al prat de la vila
Tot n’és ple
…i quants ocells que fan ombra a l’ermita
Tot n’és ple
Quantes estrelles quan l’agost s’apaga
Tot n’és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n’és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n’és ple
Quanta fruita d’olor darrere el claustre
Tot n’és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n’és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n’és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n’és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n’és ple
Quantes gavines amb claror d’exili
Tot n’és ple
…
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n’és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n’és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n’és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Tot n’és ple
Quanta flor roja al braç de l’estrangera
Tot n’és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
Tot n’és ple
Quants homenets amb aire de femella
Tot n’és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
Tot n’és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
Tot n’és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
Tot n’és ple
Quantes cases obertes als sapastres
Tot n’és ple
Quantes portes tancades als poetes
Tot n’és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n’és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n’és ple
J.V. Foix
He escollit aquest poema tot i que no es gaire complex expressa senzillesa. És un poeta bastant conegut en la llengua catalana i per això m’he decidit a triar un poema seu, perquè no le treballat gaire aquest curs a nivell dels seus poemes. No és un poema que expressi felicitat, al contrari és una mica depriment i el que fa és fer molt bona referència al que passava després de la postguerra.
LLIBRE SALÒ DE TARDOR:
ODA A BARCELONA (1936) (fragment)
“Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d’incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
fumeres, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D’aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L’or pàl.lid ni respira.
Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.”
PERE QUART
Aquest poema m’ha cridat ràpidament l’atenció ja que mostra d’una manera molt eficaç com es sent l’autor quan li retiraren el passaport i ingressà a la presó Model de Barcelona on hi va estar dos mesos i mig. Al sortir de la presó va viure uns anys molt amargs per la seva estància en aquesta i la mort de la seva dona. Fruit d’aquestes experiències es va fer el llibre de salò de Tardor i m’ha sorprès amb quina força descriu els seus sentiments i com veu la ciutat de Barcelona.
CORRANDES D’EXILI
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altre meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potse,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Joan Oliver
Aquest poema m’ha cridat l’atenció, ja que narra la situació en que es trobaven els poetes en aquella época, les condicions en les que vivien, que eren persseguits i s’havien d’amagar o fins hi tot anar a emigrar cap a altres països, com França per exemple.
“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix
(segona estrofa)
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
Aquest poema reflecteix perfectament la postguerra. He escollit aquesta etrofa perquè trobo que és la que millor la descriu. El “monstre que no dic” es podria referir als qui han ocupat la terra, “planto la meva bandera” és un clar signe polític. En general aquest poema expressa sentiment de somnis i desitjos i és per això que m’identifico amb aquest poema.
EL MEU POBLE I JO
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Salvador Espriu.
He escollit aquest poema perquè m’agrada com descriu el sentiment cap a la seva terra. Amb la que ho comparteix tot i amb la que sent una unió especial. Se sent orgullós de formar-ne part d’ella i lluita per mantenir viva la llengua.
“FINAL!”
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Joan Brossa
20 de novembre de 1975
Aquest poema de Joan Brossa, tot i ser prou dur, m’ha impactat molt ja que expressa un sentiment d’odi i de repressió que per fi pot exclatar ja que va ser escrit el mateix dia que el dictador Francisco Franco mor. Com a conseqüencia d’aquesta mort la gent s’alegra i alhora deixa anar la ràbia i la por reprimides.
Posant-me en la pell de l’autor comprenc que havien patit molt ja que no es comú que les persones s’alegrin de la mort d’algú i a més a més ho celebrin.
Corrandes d’exili
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart
He triat l’última estrofa d’aquest poema, ja que reflecteix prou bé el sentiment dels exiliats, l’actitud de la societat durant la postguerra. Les seves paraules són sinònimes al fet de veure una esperança desfeta al llarg dels anys. Es mostra un sentiment de dolor davant aquella situació. Apareix la il·lusió de retornar a una pàtria completa i no tan petita.
Tanmateix sembla
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribarem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.
MIQUEL MARTÍ POL
Aquest poema de Miquel Martí i Pol m’ha fet pensar en nosaltres, ara que estem apunt d’acabar l’ESO i hem de començar a pensar en el nostre futur, a fer decisions, a enfrontar-nos a situacions i circumstàncies difícils. Ja som una mica més grans, i cada vegada som més independents.
A vegades ens mirem aquest futur amb por, sense saber ben bé que fer amb aquest, i quin camí escollir, però realment hauríem de ser feliços de fer un pas més, de continuar, d’aprendre. Fem camí cap a l’esforç i dificultat que comporta la vida, tot cercant la felicitat a partir dels mèrits propis.
TOT N’ÉS PLE
Quantes roselles al prat de la vila
Tot n’és ple
…i quants ocells que fan ombra a l’ermita
Tot n’és ple
Quantes estrelles quan l’agost s’apaga
Tot n’és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n’és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n’és ple
Quanta fruita d’olor darrere el claustre
Tot n’és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n’és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n’és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n’és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n’és ple
Quantes gavines amb claror d’exili
Tot n’és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
Tot n’és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
Tot n’és ple
Quantes noies vestides de nuesa
Tot n’és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
Tot n’és ple
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
Tot n’és ple
Quantes donzelles que ploren, a l’alba
Tot n’és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
Tot n’és ple
Quanta gent trista per la carretera
J.V.FOIX
He triat aquest poema perquè posa exemples de com estava la societat després de la guerra civil. El poema expressa tristesa, i una situació de desesperació donada la mala situació en què vivien. L’objectiu del poema sembla que és ensenyar a tothom, amb senzillesa, la manera com vivia la gent.
Cementiri de Sinera
[II]
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Esperiu
Ara mateix em recorda la situación actual de Catalunya,que pateix greeus problemas econòmics i socials.Abans eren temps millors
CANÇÓ
Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d’aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l’aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
Miquel Martí i Pol
He escollit aquest poema del Miquel Martí i Pol ja que m’ha cridat l’atenció de manera positiva la manera en la qual parla de la llibertat, dels desitjos que té i de les mil i una coses que li agradaria realitzar.
L’he relacionat amb mi perquè avui dia, els adolescents volem més llibertats i volem fer moltes coses.
EL TEMPS
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
MIQUEL MARTÍ I POL
Aquest poema expressa com va de ràpid el temps. En aquests últims anys m’he adonat que el temps va massa ràpid i ni et t’adones de què ja ha passat, el temps passa i no t’espera. Personalment, crec que hauríem d’aprofitar cada moment especial ja que seria únic i, sobretot, irrepetible.
Tens tota la raó!
CANÇONETA FOLK DEL NOU POBRE
Dono gràcies al destí
i a la meva poca tgraça
perquè un dia, a mig camí,
em deixaven sense un bri.
A pesar de tantes noses
em veig força independent
i més lliure que el torrent
que té marges i rescloses.
Ara sento pietat
dels companys que han fet fortuna
en diner i en potestat,
presoners de llur estat.
I no estic pas poc content
del treball obligatori
que m’imposa un deure urgent
com a tanta i tanta gent.
Pas a pas, i no de bou,
cada mes em gasto el sou;
em ve just, però en tinc prou.
No estalvio ni faig deutes
(tret que em sagnin terapeutes)
Així em trobo més a prop
dels petits que el gran menysprea
i com ells aguanto el cop
i rebullo per la idea.
Hi ha qui em diu: “Ets un esnob”.
Però el cas és transparent:
ja no sóc terratinent,
ja no puc fer testament,
hissa, hissa, hissa, hissa!
Net de cor i de calaix,
tiro dret, no de biaix.
Ja no cal que vagi a missa!
Després d’haver fet una busca exaustiva he trobat aquest poema que m’ha impressionat de bona manera, perquè no parla de les consequencies de la posguerra en la societat, sinò de com afecta a una persona que ho ha viscut en primer pla. En aquest cas podem observar com encara recuperant-se Espanya de la guerra civil, els homes es senten lliures i orgullosos de la seva tasca com a empleats i com a soldats en el degut passat (en el cas de Joan Oliver). I per això estic meravellat que després d’una dura crisi a Espanya els ciutadans tinguin aquest to i esperit tant optimista.
”El temps”
No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d’aquest llarg temps de prova.
És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.
Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.
Miquel Martí i Pol sXX
He triat aquest poema perquè m’ha sobtat la seva manera de raonar les coses i trobo que és molt interessant.
Ens parla de que està vivin moments difícils, la gent passa fam, l’economia decreix, han hagut molts morts etc. En aquells moments de dolor i patiment, contemplava ”la llum” és a dir, veia un final positiu. Aquesta és una reflexió que m’inspira quan les coses no van bé. Penso que tot té un final i quan aquest arriba, les coses aniran millor.
”L’entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.”
La vida segueix endevant, és un cicle inevitable del qual es imposible lluitar-hi.
…és a dir… malgrat tot, tinguem esperança!
SOL I DE DOL
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
Josep V. Foix 1949
Aquest poema m’ha fet pensar en la naturalesa i en la vellesa de la vida, i en quan a cambiat respecte al paassat.
També m’ha fet pensar en la soletat, i m’he vist aquest cap de setmana a l’habitació tancat estudiant.
CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré. (…)
Pere Quart
He agafat les cinc primeres estrofes de Corrandes d’Exili ja que m’ha cridat l’atenció el que devia costar deixar la teva terra, els teus amics o les teves arrels a causa de que sinó perdies la vida. Crec que en aquest poema Pere Quart fa una descripció molt bona d’ allò que sentien, una gran tristesa i molta melancolia.
CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver)
Reflexió: jo he escollit aquest poema perquè encara que no ho sembli a simple vista, és molt actual, però d’una manera diferent. El poema parla dels exiliats que fugen de la guerra i se’n van a altres països on viure millor. Avui en dia, molta gent emigra del nostre país, en aquest cas fugint de la pobresa. Són gent normal, universitaris, gent de mitjana edat, etc que veuen un futur incert si es queden al territori. És una situació semblant a la que patien els que fugien de la guerra, cap a França. M’ha fet reflexionar de lo dur que deu ser emigrar del teu país i deixar-ho tot enrere.
“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
Aquesta obra, és un model clar d’obra surrealista. En aquest poema relata les il•lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Quan algú ens parla dels seus somnis, es taca d’una part molt íntima del seu interior. Aquest poema es podria relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació. Es per això que he escollit aquest poema, ja que reflecteix el que l’autor vol i desitja.
CORRANDES D’EXILI
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altre meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potse,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
Joan Oliver
Aquest poema m´ha cridat la atenció ja que deu costar molt deixar enrere les teves arrels, els teus amics és a dir el teu passat però aqui el protagonista es fa una promesa de no tindre enyorança i crec que això es tindre molta força de voluntat encara que sinó ho feies perdies la vida. Crec que en aquest poema Joan Oliver fa una descripció molt bona d’ allò que sentien, una gran tristesa i molta melancolia.
PARLAMENT
-La gent, parlant no s’entén?
-Prou! Fa veure que es baralla
però pacta encontinent
per treure el gra de la palla.
La palla la llança al vent
i llu al sol com foc de falla;
i així el poble està content!
-I del blat que en fan?
-Tu calla!
Parlament? Parla, doncs ment!
Pere Quart
Després de mirar molts poemes de diferents autors, he escollit aquest ja que m’ha cridat l’atenció. Personalment m’agraden els poemes que parlen sobre fets quotidians que passen al meu voltant i quest és un d’ells. M’agrada com argumenta dient que la conversació és com una baralla. També que quan arribem a una conclusió, deixem totes les altres coses superficials i ja no els hi fem cas.
Personalment m’identifico amb aquest poema.
Penso en el cor -i en l’orient
de la perla encara marina;
en el somni que l’endevina
i que l’ull massa ric desment.
Cap triomf no pesa en el vent
i, juntes, al buf que hi declina,
s’esborren l’onada divina
i l’aventura vehement.
¿D’on venim, que no fos tornada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
¿On tornem, que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa.
El que m’ha atret d’aquesta poesia és la utilització de temes com el destí personal i col·lectiu, i la mort, temes habitualment tractats al període de postguerra. M’ha sobtat la fusió d’aquests dos conceptes amb el tema de l’amor, aparentment oposats.
Terra de naufragis (1956)
EPITAFI DE MARINER
De tant vetllar els estels com un avar
va perdre la mirada i el record,
amb el cor adormit de cara al nord,
camunt l’abisme horitzontal del mar.
D’aquest poema em crida l’atenció que parlant del mariner ell mateix s’hi veu reflectit. No para de vetllar els estels ( Quart no para de vetllar la llengua catalana) i perd la mirada i el record (cauen a l’oblit) i això és el que més mal l’hi fa.
El poema és de Pere Quart.
Carles Riba: Oisive jeunesse à tout asservie…
Joventut llunyana,
a tot compromesa:
l’esperança apresa
m’ha semblat menys vana,
ara que la ufana,
vaga maduresa
per delicadesa
res ja no demana.
I és tot tan senzill,
quan en el perill
ets l’heroi que salva,
Crist! O brusc buidant
l’àmbit foll d’una alba,
omples Tu el llevant!
M’identifico amb aquest poema ja que durant la postguerra, el català era prohibit i els poetes s’exiliaven, aleshores la joventut era el futur, mantindria viu el català i seria fidel a la pàtria. Avui dia passa una mica el mateix, nosaltres som el futur i són les darreres generacions les que mouran el món. Ens hem de comprometre a donar suport al pais català i treure la nació cap endavant
Poema de Vicent Andrés Estellés:
GOIG DEL CARRER
La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l’aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill ….
Viure ens era un regal,
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,
com en una sardana de joguet,
fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t’oblidaré!
La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la butxaca,
una cúpula enorme de cristall,
un silenci, un desig rabent, un estupor,
un rellotge parat, que Algú ens havia
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,
com des de nins volíem,
i no tenia res interessant a dins …
I ens tornàrem a riure!
El temps estava en l’aire. I allargàvem les mans
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era …
Només era la joia del carrer.
I els crits
– Gol! Gol! –
dels infants que jugaven
al futbol en sortir de l’escola …
No m’ha estat fàcil trobar un poema mínimament entenedor i en el que m’hi sentís identificada, però finalment crec que he donat amb el correcte.
Aquí es parla sobre el carrer, el lloc on la societat es reuneix. Per on passen tantíssimes persones al llarg del dia. És un lloc indispensable, el que fa que tot tingui un ordre lògic.
El carrer és un lloc que no podria faltar, però tot i així no li solem donar la importància que mereix. Ni tansevols ens fixem en el que hi passa.
És doncs quan, donada l’envergadura que crec que té, doto de la mateixa el poema.
CORRANDES D’EXILI
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver)
El poema ens explica el que sent al deixar la seva terra per marxar a l’exili (França). És un sentiment d’enyorança completa, ja que sap que potser no tornarà a Catalunya. Jo destacaria la frase “no em moriré d’enyorança ans d’enyorança viuré”, vol dir que no s’acaba el món, que encara li queda el record de Catalunya i aquest el farà viure. Malgrat que s’ en va, porta amb ell molts dels seus records, encara que deixa una part de la seva vida a Catalunya. Aquests versos em transmeten el seu sentiment: ja no té esperança de tornar a Catalunya, i això el posa trist. “I una pàtria tan petita que la somio completa”: una pàtria que es destrueix poc a poc amb la prohibició del català i l’exili de molta gent com ell. Però ell la somia completa, és a dir, que intentarà, que en el seu record quedi com era abans, o com ell voldria que fos.
CORRANDES D’EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver)
He escollit aquest poema perquè em sembla molt bonic però trist alhora. El poeta es veu obligat a exiliar-se a començaments de la postguerra (un exili de vint anys).
M’ha impactat en especial el vers “Perquè ens perdoni la guerra,/ que l’ensagna, que l’esguerra,/abans de passar la ratlla, /m’ajec i beso la terra /i l’acarono amb l’espatlla”, on s’acomiada de Catalunya sense saber si hi tornarà. No és difícil imaginar-se el profund dolor que pateix en creuar la frontera, en acomiadar-se de la seva pàtria, un patiment que reflexa el de moltes altres persones que van haver d’exiliar-se en finalitzar la guerra. Crec que és un poema molt dur que permet imaginar-nos perfectament la por amb que vivien els ciutadans en la postguerra.
Avegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Potser el poema no es directament posterior a la guerra (1960) ni es del període de postguerra però sí que es pot relacionar fàcilment amb aquest. Nota: Sepharad és el nom hebreu de la Península Ibèrica. Em quedo amb les primeres estrofes, on diu “mai no ha de morir tot un poble per un home sol, recorda sempre això, Sepharad”. Aquesta frase em fa pensar en la quantitat d’estupideses que hem fet al llarg de la història, en la naturalesa humana de barallar-se i odiar-se per tonteries. No sé perquè em fa enfadar, pensar en això. Ens creiem que sóm molt superiors als animals, que hem creat una societat i hem fet lleis i normes que defensen els drets i les persones, però de què serveix si després fem el que volem? Quina diferència hi ha entre un mico que mata un altre per un tros de carn i una persona que mata l’altra perquè té una política diferent? Em fa rabiar (no hi ha altra paraula) que siguem tan estúpids per ser tan orgullosos. Perdó si he molestat a algú, és només la meva opinió.
La pell de brau
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Salvador Espriu
En aquest poema Salvador Espriu, amb el seu llenguatge enigmàtic i simbolista, suggereix que a la dictadura que està patint molts homes moren per un de sol, però que un de sol no mor per millorar les condicions de tots, és a dir, del poble. Per això, proposa un país que estigui més en pau i no hi hagi tants conflictes.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
“Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que abandona el seu indret”,
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Aquest poema és un clar exemple de l’amor per la pàtria. La situació catalana d’aquells moments era clarament dolenta i trista, i això provoca que l’autor vulgui marxar fora i allunyar-se d’aquella situació, però l’amor per la seva pàtria el fa suportar el dolor i renuncia als seus somnis de feliçitat fora de la seva estimada terra, on potser la situació hagués estat millor, però ell prefereix ser fidel a la seva pàtria.
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Salvador Espriu
He escollit aquest fragment del poema “La pell de brau” perquè per mi expressa el sentiment de llibertat, de convivència i d’unió que vol Espriu per tot el poble español. Amb aquest fragment també ens explica la problemàtica social o política que patia Espanya en aquella època
UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol
He escollit aquest poema per el sentit de llibertat que expresa. Fer alló que un pensa i que vol fer, sense preocupar-se per les conseqüencies, no és una cosa molt comú.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
Miquel Maetí i Pol
He escollit aquest fragment de “Paraules al vent” ja que crec fermament que el temps només esta fet de records i de ilusions, i que només pot morir si l’oblidem.
Fragment de corrandes d’exili (Pere Quart)
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
A mi llegir aquest poema m’ha sobtat. Crec que demostra molt clarament l’enyor de les persones exiliades, com per exemple l’autor. Aquest sentiment de una esperança desfeta i una racança infinita mostren clarament els pensaments d’angúnia de l’autor.
El vers que diu “…com el Vallès no hi ha res…” mostra també l’estima vers la seva pròpia pàtria.
SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA
A Concepció Martí
Sé un poble lluny de Provença
Blanc de pètals de matí,
No hi ha torres de defensa
Ni contrades de remença
Sense casa ni molí.
Ni enyorança, ni temença,
Ni l’ocell en roc marí:
La vinya pertot s’agença
I en ermots en defallença
Creix el blat d’etern nodrir.
Tot és llum a l’hora tensa
Amb frescors de monestir;
Per una Alta Complaença
El sol hi lleva semença
En rostolls de bon seguir.
Tot és do, tot recompensa
I l’Extrema Coneixença
Per qui en sap trobar el camí;
A l’Alba de la Naixença
Tu i jo hi voldríem morir.
J.V. Foix
A mi aquest poema m’ha cridat molt l’atenció, no només per la seva exquisita rima i combinació de mots, sinó que també per la descripció que es fa d’aquest lloc: bonic de matí i nit, on no existeixen conflictes ni hi arriba la guerra. Crec que la intenció de J.V. Foix en aquest poema és deixar la guerra en segon lloc, tot buscant la part més positiva del paissatge, i sent fidel així a les seves terres.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
Aquest poema m’ha cridat molt l’atenció perquè més d’una vegada tots em pensat que ens agradaria viure en un altre lloc on tot sembla millor. Però estimem tant el nostre país, la nostra gent, la nostra llengua, la nostra cultura… que ens és impossible marxar, i ens contentem somniant que algun dia viatjarem.
ELEGIA
Morir serenament com mai he viscut
i veure passar els cotxes com en una pantalla
i les cançons lentes de Nat King Cole
un saxofon un piano els capvespres a les terrasses sota els
para-sols
aquesta vida que mai vaig arribar a interpretar
el vent als passadissos les finestres obertes tot és blanc
com en una clínica
tot dissolt com una càpsula de cianur en la foscor
Es projecten diapositives amb la meva història
entre el pesat olor del cloroform
Sota la boira del quiròfan estranyes aus de colors nien
Comentari: aquest comentari m’ha fet pensar en la gent que no pot sortir de casa seva per la por que tenen i també a aquella gent que ho passa molt malament ja que esta al llit malalt o amb unproblema que l’impedeix aixecar-se com qualsevol de nosaltres; també m’ha fet rumiar sobre el patiment de les respectives famílies.
perdó: és de Pere Gimferrer
L’AMOR JUGAVA A PERDRE’S
L’amor jugava a perdre’s
als teus ulls clars.
Em deia l’enyorança:
No el trobaràs.
La tarda s’enfollia,
boja de llum,
vibrant en l’harmonia
del seu perfum.
Plorava el cor silencis
i llanguiment.
Em deia tot: No hi pensis
per un moment.
L’amor es compadia
del meu penar;
de sobte apareixia
rera un lilà.
Per la meva hora muda
volava un cant.
L’amor era vençuda
i el plaer constant.
S’adorm un goig unànime
als teus ulls clars.
L’amor, ara, es repenja,
fina, al meu braç.
Miquel Martí i Pol
Després de llegir diversos poemes de Miquel Martí i Pol he escollit aquest perquè és molt intens i parla de sentiments profunds i tot això fa que sigui un poema preciós. S’aprecia com realment el poeta podia sentir el que escrivia; l’amor que sentia.
TIGRE CAPTIU
¿Les fuetades t’han ratllat la pell,
o potser l’ombra de la reixa?
Pere Quart
He triat aquest poema tan curt ja que amb menys de 15 paraules ha aconseguit que em cridi molt l’atenció.
La meva opinió és que representa els dos bàndols de la guerra civil, i ens intenta mostrar que tots dos tenien la mateixa duresa. No hi havia cap bàndol bo, ni cap de dolent. Siguis on siguis seràs tractat amb la mateixa crueltat no importa la teva ideologia, només guanyar, tot i que amb això hagin de patir tants éssers humans.
Oda a Barcelona (1936) [Fragments]
Milers de finestres i cors
t’esguarden com bulls i et regires.
La nit s’atarda.
Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d’incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
fumeres, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D’aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L’or pàl.lid ni respira.
Aquest fragment la escrit Pere quart tot hi ser mes llarg que aquests fragments he pensat que amb aquestes estrofes ja era suficient per saber de que descriu el poema.
Aquest poema parla de Barcelona m’ha cridat la atenció per ser un poema no tan formal en diferencia amb altres poemes, però sobretot per que parla de aquesta ciutat i això m’ha fet fixar-me en les diferencies entre la Barcelona del 1936 i la de avui dia.