Arribar al final mai no és fàcil. Sovint el camí és difícil, ple d’obstacles i entrebancs; però, alhora, ple de satisfaccions i sorpreses. Mirem enrere i pensem que segurament ho podríem haver fet millor, diferent…; però ara som aquí, i això no podem canviar-ho!
Records, imatges, paraules…, això ningú no ens ho esborrarà, ningú no ens ho podrà prendre; ans al contrari, dependrà de nosaltres que pervisqui al nostre cor.
Us deixo dos missatges:
“Només protegim allò que estimem,
només estimem allò que coneixem,
només coneixem allò que ens ensenyen”.
Babà Dioum (poeta senegalès)
-No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
-Ah! perdona -va fer el petit príncep. Però, després d’una reflexió, afegí:
-Què vol dir «domesticar»?
[…]
-És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir «crear lligams».
-Crear lligams?
-Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
-Començo d’entendre -digué el petit príncep-.
[…]
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me’n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n’és, de trist, això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m’agradarà la remor del vent entre el blat ….
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
-Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
-Prou ho voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
-Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
-Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
-S’ha de ser molt pacient -respongué la guineu-. Primer t’asseuràs una mica lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop …
El petit príncep va tornar l’endemà.
-Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor … Calen ritus …
[…]
És així com el petit príncep domesticà la guineu. I quan fou hora de marxar:
-Tinc ganes de plorar! … -digué la guineu.
-Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués …
-És clar que sí -digué la guineu.
-Però et tocarà de plorar! -digué el petit príncep.
-I força -digué la guineu.
-Així no hi has guanyat res!
-Sí que hi he guanyat -digué la guineu, per allò del color del blat.
Fragment del diàleg entre el Petit Princep i la Guineu
El Petit Príncep
Autor: Antoine de Saint-Exupéry