L’ÈPOCA HEL·LENÍSTICA

Publicat el 12 de maig de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

El període hel·lenístic va començar amb la submissió de les polis a l’hegemonia de Macedònia, a mitjan segle IV aC, i va concloure amb la conquesta de Grècia pels romans en el segle II aC.

En aquesta etapa les polis van perdre la independència, però l’imperi creat per Alexandre el Gran i els regnes hel·lenístics van estendre la cultura grega al pròxim orient i el mediterrani oriental

La crisi de les polis

La guerra del Peloponès havia debilitat les polis gregues. Les seves petites dimensions i els enfrontaments entre les unes i les altres les van deixar a mercè de Macedònia, un regne situat al nord de Grècia.

El rei Filip II de Macedònia, aprofitant l’enfrontament entre les ciutats gregues (guerres del Peloponés), es va llançar a la conquista de Grècia amb un potent exèrcit (falanges macedòniques). Vers l’any 338 a.C. va aconseguir el domini de tot Grècia. El fill de Filip, Alexandre, que va ser anomenat el Gran, el va succeir l’any 336 a.C.

L’imperi d’Alexandre el Gran

Filip II va ser assassinat  l’any 337 aC i el va succeir en el tron el seu fill Alexandre el Gran. El nou rei va emprendre  una gegantina empresa de conquerir l’Imperi Persa.

Per a fer-ho , va crear un poderós exèrcit integrat per macedonis i crecs, i va vèncer els perses en successives batalles fins que va dominar les seves ciutats principals. La unitat bàsica de l’exèrcit macedoni era la Falange, una evolució de la falange grega clàssica, que va incorporar l’ús de les llargues piques (Sarissa).

Va unificar tot el conjunt de ciutats gregues per conduir-les a la conquesta de l’Imperi Persa. Des de Grècia, va seguir la conquesta cap a Egipte, on va fundar Alexandria  a la desembocadura del riu Nil. Posteriorment va derrotar en diverses ocasions els perses, i va conquerir la capital de l’Imperi persa, Babilònia, derrotant i perseguint l’emperador Darius, qui va morir abans de ser capturat.

Batalla de Gaugamela ( 331 aC)

Finalment va arribar fins als confins del món oriental: l’Índia. Volia crear un únic Imperi amb una base cultural grega, a més amés, de les conquestes militars, on cada territori conservaria les seves formes socials i polítiques. Quan va morir, el 323 aC, els generals  del seu exèrcit  es van enfrontar per la successió durant diverses dècades, disputes que van causar  la divisió de l’imperi  i la creació de les monarquies hel·lenístiques.

Els regnes hel·lenístics

Després de la mort d’Alexandre, el seu immens imperi es va dividir en regnes: Egipte, Macedònia, Mesopotàmia, etc., és a dir, els anomenats regnes hel·lenístics.

Alexandria, per exemple, va ser una ciutat fundada per Alexandre. Era una ciutat de planta grega, plena de temples i de monuments, amb un far enorme, una impressionant biblioteca i un gran port de mar que la van convertir en la ciutat més gran del món grec.

L’expansió de la cultura grega

L’imperi d’Alexandre el Gran provocà al segle IV a.C. grans canvis en el món grec. En els territoris conquerits per Alexandre el Gran, el grec es convertí en la llengua oficial i culta, i es posaren de moda l’art i la cultura gregues. L’expansió de la cultura grega per Àsia i pel nord d’Àfrica es coneix amb el nom d’hel·lenisme.

La cultura grega també es va veure influïda per la dels pobles que conquistaven. Alexandre el Gran fomentà aquesta fusió cultural com a forma d’aconseguir la unitat de l’imperi. El període hel·lenista va ser una etapa de gran esplendor cultural. L’art i el pensament continuaren florint, però, a més, es produïren avenços científics importants

Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

L’ÈPOCA CLÀSSICA (II): UN PERÍODE DE GUERRES

Publicat el 7 de maig de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

LES GUERRES MÈDIQUES

Els perses, que habitaven a l ‘altiplà de l’Iranià, van començar mitjançant el segle VI aC una expansió territorial. Aleshores van sotmetre les polis gregues de l’Àsia menor i de les illes properes.

Anys després, en el 499 aC les polis sotmeses es rebel·laren i les restants polis gregues, dirigides per Atenes , les van ajudar a enfrontar-se als perses. Aquest va ser el començament de les guerres mèdiques. El conflicte va passar dues etapes:

  • La Primera Guerra Mèdica va acabar l’any 490 aC, quan els soldats grecs, els hoplites, van vèncer en la batalla de Marató.

  • Deu anys més tard , en el 480 aC, el rei persa Xerxes I va iniciar la Segona Guerra Mèdica. Va envair Grècia pel nord i saquejà Atenes, però fou derrotat a la batalla de Salamina.

La batalla de Platea va ser la darrera batalla de les Guerres Mèdiques al sud de Grècia. Va tenir lloc el 479 aC entre una aliança de les polis gregues d’Esparta, Atenes, Corint, Mègara i d’altres contra els perses.

Les guerres mèdiques van concloure amb la victòria grega.

En aquestes guerres va ser decisiva la intervenció dels soldats atenesos, els hoplites (imatges d’abaix), i de la flota de guerra de la ciutat. A més, les guerres mèdiques confirmaren la supremacia d’Atenes i Esparta en el món grec.

LA GUERRA DEL PELOPONÈS

L’auge polític, econòmic i cultural d’Atenes durant el segle V aC va amenaçar els interessos d’altres polis importants, com Esparta.

La forma de govern i la societat d’Esparta eren molt diferents de les d’Atenes. La societat espartana estava dividida entre una minoria de 9.000 ciutadans amb plens drets, la noblesa o espartiates, i la resta de la població, que no tenia drets. Els espartiates dominaven en exclusiva la política i l’exèrcit, i tenien dos Reis que representaven els poders polític i militar.

Acabades les guerres mèdiques, Atenes i Esparta rivalitzaren per aconseguir el predomini a Grècia. A la fi, les polis es van dividir en dos bàndols. Els partidaris d’Atenes i els partidaris d’Esparta. L’enfrontament esclatà l’any 431 a.C. i es prolongà fins al 404 a.C.

El conflicte passà per fases diverses i finalitzà amb la derrota d’Atenes, la qual cosa suposà l’establiment de la supremacia d’Esparta sobre la resta de polis gregues. El domini d’Esparta fou més opressiu que l’atenès, i l’any 403 a.C.

Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

L’ÈPOCA CLÀSSICA (I)

Publicat el 7 de maig de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

L’època clàssica s’estén al llarg del segle V a.C. i la primera meitat del segle IV a.C. Els grecs continuaren vivint en ciutats estat. La primera part d’aquest període es caracteritzà per la unitat de les polis gregues davant els atacs de pobles veïnats i per la supremacia d’Atenes i Esparta. Posteriorment, aquestes dues grans ciutats s’enfrontaren en una guerra civil en la qual s’implicaren tota la resta de polis gregues i que conduí a la desunió i a la crisi.

LA DEMOCRÀCIA: EL CAS D’ATENES

Durant el segle VI a.C., reformadors com Soló o Clístenes van anul·lar l’esclavitud per deutes i van introduir el dret de tots els ciutadans a participar en el govern de la ciutat. Aquestes reformes van culminar amb la instauració d’una nova forma de govern coneguda com a democràcia (demos=poble, kratos=poder, poder del poble), en la qual el poder era exercit pels ciutadans.

Atenes va ser el millor exemple de democràcia. A Atenes hi havia tres institucions principals:

  • L’Assemblea o Ekklesía. Els ciutadans atenesos es reunien quatre vegades al mes i votaven les lleis, decidien la guerra i la pau, i elegien els governants. Les votacions eren a mà alçada.
  • La bulé o consell dels cinc-cents. S’encarregava de preparar assumptes que es discutien a l’assemblea. Estava formada per cinc-cents ciutadans de més de trenta anys triats per sorteig.
  • Els magistrats. Eren funcionaris encarregats de posar en pràctica les decisions de l’Assemblea. Hi destaquen els deu estrategs, que dirigien l’exèrcit i l’armada, i els arcons, que presidien els tribunals i els ritus religiosos.
  • Els tribunals de justícia. Eren formats per 6.000 ciutadans elegits cada any.

No obstant això, no era un sistema totalment democràtic, perquè n’excloïa les dones, els estrangers i els esclaus. Així, de 500 000 habitants, només 40 000 participaven a la vida política. La democràcia atenesa era molt limitada, perquè només podien participar en els afers públics els ciutadans:

  • homes lliures
  • majors d’edat
  • nascuts de pare ciutadà i mare atenesa

Els ciutadans tenien dret a participar en la vida política i a estar protegits per la llei; estaven obligats a formar part de l’exèrcit i a pagar impostos, però eren ciutadans només una minoria, ja que ni les dones, ni els estrangers (metecs), ni els esclaus no tenien drets civils.

Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

L’ÈPOCA ARCAICA

Publicat el 5 de maig de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

Després de l’època fosca (segles XII-VIII a.C), va tenir lloc la que anomenem Època Arcaica, entre els segles VIII i VI aC. Durant aquest període, els poblats formats  durant l’època fosca al món grec es van organitzar i van evolucionar fins a formar polis o Ciutats Estat. Cada una d’aquestes petites ciutats-estat independents tenia les seves lleis, la seva moneda, el seu exèrcit i el seu govern (Política deriva de polis + ètica = ciutat, norma de la). La ciutat tenia dues parts ben diferenciades:

  1. la part baixa on hi havia els habitatges, les tendes i els edificis públics, situats al voltant d’una gran plaça, l’àgora. En aquesta plaça se celebrava el mercat i era el lloc de reunió de la població, on podien passejar, xerrar, i informar-se del que passava.
  2. la part alta (o acròpolis) on hi havia els edificis religiosos principals i servia de refugi a la població en cas de perill.

Les polis aristocràtiques

Les polis s’organitzaven com una oligarquia (govern de poques persones) i formaven la minoria privilegiada. Els qui dominaven el poder eren els aristoi ( en grec “els millors”).

Els aristoi eren els propietaris de les terres i controlaven l’exèrcit, ja que representaven l’elit del guerrers. D’aquí ve la paraula aristocràcia. Per sota, hi havia el poble, format fonamentalment per camperols. Aquests ciutadans podien reunir-se en assemblea, però les seves opinions només eren escoltades. El millor exemple de polis aristocràtica va ser Esparta.

Durant el segle VI aC es van produir moviments socials contra aquesta situació.  La població havia crescut molt i la terra no era prou rendible.  Això va provocar crisis , aixecaments violents o revoltes contra els aristoi. Aprofitant el descontentament, van sorgir polítics que van posar fi al control de la aristocràcia, implantant un nous sistema, la democràcia, una forma de govern en que participaven tots els ciutadans.

Va ser el cas dels tirans, com Pisístrat (Πεισίστρατος), i del legisladors, com Soló d’Atenes (Σόλων).

La colonització grega

Entre els segles VIII i VI a.C. la població grega va créixer molt i les ciutats eren incapaces d’alimentar a tots els habitants. Part de la població va ser obligada a emigrar. Petits grups recorregueren la Mediterrània i fundaren colònies en els llocs que consideraren adequats. Els governs de les polis gregues van promoure i van organitzar aquestes migracions perquè eren molt avantatjoses per a les ciutats.

Navegant amb embarcacions lleugeres, els grecs van recórrer les costes a la recerca de llocs adequats per a establir-s’hi, dels quals pogueren extraure productes i on també pogueren comerciar amb els indígenes. Les noves polis (colònies), tot i que eren independents de la ciutat d’origen (metròpoli), hi mantenien lligams comercials i culturals estrets (mateixa religió, costums i organització de les polis de les quals procedia la població). Al Mediterrani, les zones més importants d’assentament van ser el sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), Massàlia (Marsella) i Empòrion (Empúries).

Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

ELS PRIMER GRECS: Les civilitzacions micènica i minòica

Publicat el 3 de maig de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

El món grec es va formar com a resultat de la unió de diversos pobles del sud de la península balcànica i les illes de l’Egeu. Aquests pobles van crear les civilitzacions prehel·lèniques.

LA CIVILITZACIÓ MINÒICA

La civilització cretense o minoica es va desenvolupar a l’illa de Creta en el tercer mil·lenni a.C (3000-1450 a.C.). Va ser una civilització marítima i comercial que va controlar les illes del Mar Egeu. Gràcies a la seva situació aquesta civilització va dominar el comerç entre orient i occident. Els seus reis van ser molt poderosos (entre ells Minos) i la seva capital estava establerta a la ciutat de Cnossos. La seva prosperitat va quedar reflectida en la construcció d’amplis palaus com els de Cnossos i Faistos.

Restitució del Palau de Cnossos

Sala dels delfins del Palau de Cnossos

Restes reconstuides del Palau de Cnosos

LA CIVILITZACIÓ MICÈNICA

La civilització micènica va sorgir posteriorment, entre l’any 1.400-1200 a.C., quan un poble procedent del nord, els aqueus es van establir en els Balcans i van crear ciutats emmurallades. Posteriorment aquest poble serà anomenat micènic, per què la ciutat de Micenes va ser la ciutat aquea més important, tot i fundar altres com Argos i Tirint.

La societat micènica estava formada per guerrers, governats per un rei. Aquesta aristocràcia guerrera sotmetia el poble, compost per artesans, comerciants i esclaus. Al principi eren agricultors i ramaders, però a poc a poc van succeir als cretenses en el control del comerç. Els micènics vivien en ciutats emmurallades, utilitzaven armes de bronze i carros de guerra i van establir relacions comercials amb l’Asia Menor.

Les guerres internes, la invasió dels doris i, possiblement, els desastres naturals (terratrèmols) van provocar la destrucció de les ciutats d’aquesta civilització.

Segons les llegendes gregues, els guerrers micènics van protagonitzar la guerra de Troia.

Els poemes homèrics
 
Ja hem vist que en època micènica  les llegendes  relataven les incursions del prínceps micènics en Àsia Menor, com apareix reflectit en el poemes homèrics. Però, ¿qui era Homer?

Segons la llegenda, al segle VIII aC el poeta Homer va escriure la Ilíada i l’Odisea, dos extensos poemes que relataven les aventures dels aqueus, identificats com els micènics i considerats com els primers grecs.

En la Ilíada es narra la guerra de Troia (ilion) atacada pels aqueus a fi de rescatar Hel·lena, la dona del rei d’Esparta que havia sigut raptada per Paris, príncep troià.
Canta’ns, dea, la còlera del fill de Peleu, la d’Aquil·les,
destructora: portà innúmers dolors als d’Acaia,
llançà a l’Hades, a munts, davant d’ell les ànimes fortes
d’herois, i convertí els seus cossos en presa de gossos
i en convit d’ocellots; el designi de Zeus va acomplir-se,
el d’aleshores, és clar, quan van separar-se en discòrdia,
per primer cop Aquil·les diví i Agamèmnon duc d’homes.

 
ELS DORIS
Cap a l’any 1200 els doris, també procedents del nord, es van establir a Grècia, i amb el seu coneixement del ferro, es van convertir en el nou grup dominant. Presionats pels doris, molts aqueus es van desplaçar a les costes de l’Àsia menor i van fundar diverses ciutats.
L’ÈPOCA OBSCURA
Des de llavors fins al segle VIII aC , es va desenvolupar una etapa coneguda com època obscura, caracteritzada per la decadència  política, social  i econòmica, i per l’aparició  de petites comunitats aïllades que es van organitzar de forma autònoma.
Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

Espai físic i cronologia de l’Antiga Grècia

Publicat el 30 d'abril de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

EL MEDI FÍSIC

La civilització grega va sorgir a l’est del Mar Mediterrani, concretament al sud de la península balcànica i la península del Pel·loponès, a les illes del mar Egeu i Jònic, la costa occidental d’Àsia Menor, a l’actual Turquia.

Aquest espai s’anomenava Hèl·lade, per això els grecs s’anomenaven a ells mateixos hel·lens o hel·lènics.

Perquè els antics grecs no deien “Grècia”,  sinó “Hellas” (Ἑλλάς)?

El terme “Hel·lens” (Ἕλληνες) (originalment el nom d’una tribu de Tesalia segons del seu ancestre mític Hellen) per nomenar els grecs és emprat per Pausanias, Heròdot i Tucídides. I va ser usat en la Grècia clàssica, com el nom per a la totalitat dels pobles de parla grega, per oposició als altres pobles, als quals anomenaven bàrbars (βάρβαροι).

El nom llatí “Graecus” es remunta als grecs, que es van establir a Itàlia al segle VIII a.C., a Sicília, l’anomenada Magna Grècia, i es van cridar a si mateixos “Graikoí”. Segons Homer, és el nom d’una ciutat beocia anomenada “Graia” (Γραῖα), Pausanias va esmentar a Graia com el nom antic de la ciutat beocia de Tanagra.

Aristòtil (Metafísica, 1.352) és la font més antiga del nom grec “Graikoi” (Γραικοί). Esmenta als habitants del centre d’Epiro, que originalment es deien ‘Grecs’ (Γραικοί) i més tard van ser cridats Hel·lens. Aquest punt de vista confirma altres fonts, en la Crònica de Paros és fins i tot l’any 1521 a.C. És el moment del canvi de nom dels grecs a hel·lens.

Les característiques físiques d’aquest espai geogràfic van tenir una gran influència sobre el món grec:

  • El relleu. Constituït per petites planes i valls separades per cadenes muntanyoses, van afavorir l’aïllament i la formació de polis o ciutats estat independents.
  • El mar. La civilització grega es va desenvolupar entorn al mar , la qual cosa va fer que els grecs foren excel·lents navegants i mantingueren relacions comercials amb altres pobles del mediterrani.
  • El clima. Càlid i poc plujós, va permetre una agricultura de tipus mediterrani  i el pasturatge d’ovelles i de cabres. 

Per tot això, en l’antiguitat cada vall i cada illa formava un estat independent, però compartien una civilització comuna basada en una religió i una llengua i un alfabet, el grec,  compartides.

EL TEMPS HISTÒRIC

La civilització grega es va desenvolupar en les etapes següents:

  • Època arcaica (s. VIII-VI a.C.) , període en que els grecs van consolidar les polis i van colonitzar les costes del mediterrani.
  • Època clàssica (S.V a.C.) etapa de major esplendor de les polis, entre les quals van destacar Atenes i Esparta.
  • Època hel·lenística (S.-IV-II a.C.), en aquest temps, Alexandre el Gran va conquerir l’imperi persa i van sorgir els regnes hel·lenístics, que finalment van ser sotmesos pels romans.

Publicat dins de UNITAT 10. L'antiga Grècia | Deixa un comentari

El Relleu de Catalunya

Publicat el 20 de març de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

UNITATS DE RELLEU DE CATALUNYA
El relleu de Catalunya es caracteritza per la poca extensió de les planes i el predomini de la muntanya.
Les unitats principals del relleu de Catalunya són:

  • Els Pirineus: formats per dues serralades paral·leles, el Pirineu Axial i el Prepirineu, i valls transversals.
  • Les serralades de la costa: són la Prelitoral, amb les altures més elevades (Montseny, Montserrat), i la Litoral (més baixa i curta), separades per una depressió prelitoral que ocupa la Selva, el Vallès i el Penedès.
  • La Depressió Central: presenta un cert pendent d’extenses planes cap a les terres de Lleida i de l’Ebre, i grans desnivells o altiplans a les zones d’Osona, del Bages i part de l’Anoia i la Segarra.
  • Entre les planes costaneres, les més importants són les de l’Empordà i la de l’Ebre.

ELS PIRINEUS
Les dues serralades paral·leles que formen el Pirineu Axial i el Prepirineu són el conjunt muntanyós més ampli i extens i ocupen un terç del país.
El conjunt de muntanyes dels Pirineus té la màxima amplitud a l’oest i s’estreny cap a l’est, fins que acaba endinsant-se al mar al cap de Creus.

LES SERRALADES DE LA COSTA
Al costat del Mediterrani, al llarg de la costa, les muntanyes hi formen una doble serralada.

  • La Serralada de l’Interior o Prelitoral és llarga i va des dels Pirineus fins a més avall del delta de l’Ebre.
  • La Serralada Litoral és més baixa i més curta i arriba a prop del mar. A vegades s’hi formen penya-segats i cales, com a la Costa Brava.

LA DEPRESSIÓ CENTRAL
La Depressió Central és la plana més gran de Catalunya: s’estén entre els graons més baixos del Prepirineu i la Serralada de l’Interior.

  • Ocupa les terres que en altres èpoques geològiques havien estat inundades per les aigües d’un llac.
  • Avui els límits i el relleu d’aquesta plana recorden la forma que tenia el llac, de manera que presenta un cert pendent cap a les terres de Lleida i cap a la vall de l’Ebre.

LES PLANES COSTANERES
Les altres planes de Catalunya són la de l’Empordà i la desembocadura de l’Ebre.
La resta són planes poc extenses situades vora la costa, entre muntanyes o bé formant clotades entre altiplans o relleus més elevats.

Publicat dins de UNITAT 06. Relleu, paisatges i climes de la Península Ibèrica | Deixa un comentari

Els Climes de Catalunya

Publicat el 19 de març de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

Podeu ampliar la informació consultant aquest vídeo.

Publicat dins de UNITAT 06. Relleu, paisatges i climes de la Península Ibèrica | Deixa un comentari

Els Climes i Paisatges d’Espanya

Publicat el 19 de març de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

CLIMA OCEÀNIC O ATLÀNTIC

El clima oceànic o atlàntic ocupa una franja estreta del nord de la Península i es caracteritza per les temperatures moderades i les pluges abundants. El clima d’aquesta zona es troba sota la influència atlàntica: estius frescos i hiverns suaus, i pluges freqüents i abundants.
Les temperatures mitjanes durant l’estiu gairebé no superen els 20ºC i es mantenen al voltant de 10ºC a l’hivern.
Les pluges hi són molt freqüents i abundants durant tot l’any.

  • La vegetació característica són els boscos de fulla caduca (roures, faigs, castanyers…). Actualment, a molts llocs, aquests boscos han estat substituïts per pins i eucaliptus. A les zones desboscades hi ha prats naturals, on pastura el bestiar vacú.
  • EL POBLAMENT 
    A la costa es concentren la major part de les vies de comunicació i les ciutats i els ports principals:
    – Les ciutats es dediquen sobretot a la indústria i als serveis.
    – Als pobles augmenta la importància del turisme.
    La població rural habita dispersa en cases de pagès, poblets petits o caseríos.

CLIMA MEDITERRANI

El clima mediterrani típic s’estén al llarg d’una franja costanera a l’est i al sud de la Península i a les illes Balears: presenta hiverns amb temperatures suaus, estius calorosos i pluges escasses, irregulars, però amb fenòmens de gota freda a la tardor que poden provocar inundacions.

  • La vegetació originària eren boscos d’alzines i d’alzines sureres, que han estat substituïts per pinedes. És abundant la muntanya baixa o garriga (matolls), i a les àrees més seques, l’estepa.
  • EL POBLAMENT
    • L’Espanya mediterrània és una zona molt poblada. Els habitants es concentren en ciutats i pobles grans. La xarxa de comunicacions és moderna.
    • A les zones rurals l’hàbitat és dispers, sobretot on predomina el regadiu.
    • Una de les activitats econòmiques principals de l’Espanya mediterrània és el turisme, però el gran nombre de construccions turístiques ha causat la degradació del paisatge de la costa.

CLIMA MEDITERRANI CONTINENTALITZAT (O D’INTERIOR)

El clima mediterrani continentalitzat ocupa la zona central peninsular, la Meseta, Extremadura, la Depressió de l’Ebre i l’interior d’Andalusia.

Les temperatures són extremes (fred a l’hivern, molta calor a l’estiu) i les precipitacions escasses que augmenten amb l’altitud de la Meseta i les serralades que la voregen.

  • La vegetació està adaptada als hiverns durs. En destaquen les deveses (amb alzines) i les pinedes, i grans extensions seques amb una estepa molt pobra.
  • EL POBLAMENT
    El territori és generalment pla i poc poblat:
    – La facilitat de les comunicacions ha permès el desenvolupament de la indústria i els serveis, principalment a les ciutats.
    – L’hàbitat rural es troba concentrat en pobles petits o de dimensions mitjanes. A Andalusia també es dóna poblament dispers en cortijos. Moltes zones rurals s’han despoblat i s’haproduït un envelliment de la població, però algunes s’han revitalitzat amb el turisme rural.

Les illes Canàries tenen un clima subtropical, és a dir, amb mitjanes entre els 17º C i els 25ºC durant tot l’any i unes pluges escasses que augmenten, a poc a poc, a l’allunyar-se de la costa i endinsar-se al mar.

CLIMA D’ALTA MUNYTANYA

El paisatge d’alta muntanya domina els cims de les serralades més altes: Pirineus, Serralada Cantàbrica, Sistema Central, Sistema Ibèric i Serralades Bètiques.
Aquestes zones tenen un clima d’alta muntanya, amb hiverns llargs i freds i estius frescos i curts. Les precipitacions són abundants, amb molta neu a l’hivern.

  • La vegetació es troba escalonada en pisos altitudinals, a causa del fet que les temperatures i les pluges de muntanya varien segons l’altitud. De baix cap a dalt, hi trobem successivament boscos mediterranis, boscos caducifolis, boscos de coníferes, landes (matolls) i prats.
  • EL POBLAMENT
    • A causa del relleu abrupte, les zones d’alta muntanya són poc poblades i les comunicacions són difícils. La població viu dispersa en cases de pagès o en petits pobles disseminats pel territori.
    • Les activitats econòmiques principals són la ramaderia, l’explotació forestal i el turisme.

CLIMA SUBTROPICAL (O DE LES CANÀRIES)

El paisatge de les illes Canàries és dominat per elements relacionats amb el seu origen volcànic.
El clima de les Canàries és subtropical àrid, amb temperatures altes tot l’any; les pluges hi són escasses i irregulars. L’escassetat de precipitacions, unida al tipus de sòls volcànics, explica l’absència de rius.

  • A causa de la sequedat del clima, la vegetació és poc abundant, però té un gran nombre d’espècies endèmiques (que són pròpies de les illes Canàries).
  • EL POBLAMENT
    • El poblament es concentra, sobretot, a la costa, i també té bones vies de comunicació. La zona de la costa de les illes Canàries està molt poblada. Hi trobem des de pobles petits fins a grans ciutats.
    • L’hàbitat rural es caracteritza per la presència de petits pobles, tant de forma dispersa com concentrada, i és el més nombrós.
    • L’activitat econòmica principal de les illes Canàries és el turisme, que ha afavorit el creixement de moltes ciutats i pobles canaris.

Publicat dins de UNITAT 06. Relleu, paisatges i climes de la Península Ibèrica | Deixa un comentari

El relleu de la Península

Publicat el 19 de març de 2019 per JOSEP MARIA NAVERO CAZORLA

EL RELLEU

Espanya és un estat situat a la península Ibèrica, al sud-oest d’Europa.
Els seus límits són: els Pirineus (França), el mar Cantàbric, Portugal i el mar Mediterrani.

El relleu peninsular es caracteritza per l’elevada altitud mitjana. Pel que fa al relleu dels arxipèlags, el de les illes Balears és molt semblant al de la Península; en canvi, el de les illes Canàries és molt accidentat i d’origen volcànic.

En aquest mapa, s’assenyalen les unitats de relleu interiors.

Les Illes Canàries es troben a l’oest d’Àfrica, però sovint, en els mapes, les dibuixen en un requadre com aquest i en un lloc que no correspon.

ELS RIUS

En aquest mapa, s’assenyalen les unitats de relleu del litoral i els rius.

Publicat dins de UNITAT 06. Relleu, paisatges i climes de la Península Ibèrica | Deixa un comentari