Bloc de Ciències Socials a 1r d'ESO

Durant els dos primers segles de l’Imperi, s. I i II d.C., l’Imperi va viure un llarg període de Pau interna, anomenat el llatí PAX ROMANA: és el període de màxima expansió i prosperitat amb poques guerres i conflictes interns, en el qual els territoris conquerits seran assimilats administrativament, políticament i culturalment. És a dir, que tots els territoris de l’Imperi s’aniran romanitzant. Aquest fenomen de la Romanització va ser possible gràcies a la prosperitat econòmica i cultural:

• la majoria dels pobles conquerits van assimilar la cultura i la manera de viure dels romans, com la llengua (Llatí), les lleis (Dret Romà), la religió (Politeista), l’art, etc.
• Els romans van construir moltes ciutats, seguint un urbanisme organitzat i planificat. A les ciutats romanes hi havia gran varietat de serveis (aqüeductes, clavegueram, calçades, etc.)
• En un principi només podien gaudir dels tots els drets els habitants de Roma, però a la llarga tots els habitants de l’imperi acabaran sent considerats ciutadans i accedint a tots els drets.

 Per poder comprendre millor el procés de la Romanització, pots visualitzar aquest vídeo.

El Primer Triumvirat

El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Després arribaran els període anomenat del Primer Triumvirat (60 a.C.-53 a.C), en el que els generals Cras, Pompeu i Cèsar s’enfrontaran entre ells per assolir el poder, principalment Pompeu i Juli Cèsar. Finalment Juli Cèsar s’acabarà imposant, gràcies a la fidelitat del les seves legions.

Cèsar va forçar les institucions republicanes a reconèixer la seva autoritat, i va reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l’oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura– ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s’elegeixin els seus candidats. Això va provocar que una gran part dels senadors romans tramessin un complot, i que l’any 44 a.C. Cèsar fou assassinat en una sessió del Senat, amb l’excusa que creien que Juli Cèsar volia investir-se rei (vídeo).

 El Segon Triumvirat

L’assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat (43 a.C.-31 a.C) amb la missió oficial de reformar la república. Els triúmvirs acorden repartir-se l’Imperi, que resta tan sols en mans d’Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Aviat Antoni repudia Octàvia, germana d’Octavi, per casar-se amb Cleòpatra. Octavi aprofita aquesta circumstància i s’erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d’Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s’enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d’Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l’una després de l’altre. D’aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d’Egipte i el control indiscutible de l’Imperi.

La fundació de l’Imperi. L’època d’August.

La victòria militar sobre els seus enemics i rivals, juntament amb les immenses riqueses que havia obtingut a títol privat, van permetre a Octavi consolidar el seu poder concentrant en la seva persona els càrrecs més alts de l’Estat, l’any 27 a.C., inaugurant una nova forma de poder: l’imperi.

L’emperador passà a ser:

• cap de l’exèrcit
• cap del govern provincial
• cap de la religió (Pontífex Màximus).

A més, dirigia la política exterior, dictava lleis i decidia els tributs.

 A més, el nou sistema organitzatiu dissenyat per Octavi es basava en aquests altres pilars:

• Culte imperial: Divinització de la figura de l’emperador (“augustus” = escollit pels Déus)
• Cos de funcionaris nomenat per l’emperador: L’ajuden a governar
• Divisió de l’imperi en províncies:
  • Gestionades pels funcionaris de l’emperador
  • L’Estat cobra els impostos directament
• Afebliment de les institucions republicanes:
  • En restà el Senat però com a òrgan consultiu i presidit per l’emperador
  • Els Comicis perden rellevància, resten sotmesos als desigs de l’emperador, que és qui nomena els càrrecs de les magistratures

Durant el període de la República, Roma va viure un període de constant expansió:

• Entre el segle V i el segle III a.C., un cop superada la monarquia, els romans es van fer els amos de pràcticament tota la Península Itàlica, no sense haver de fer front a diferents intents etruscs de reconquerir la ciutat, i derrotant i conquerint les diferents ciutats llatines i pobles tant bel·licosos com els Samnites, Sabins, Umbres i Ligurs. Per acabar, van expulsar els grecs del sud d’Itàlia, on s’havien format algunes de les més importants colònies gregues, conegudes com la Magna Grècia.

Conquesta romana de la Península Itàlica

• Les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC)

En el segle III a.C., la rivalitat pel control de l’Illa de Sicília, important per la seva posició estratègica en les rutes comercials i com a zona de producció cerealística, va originar l’inici de les Guerres Púniques, que repartides en tres grans conflictes bèl·lics, van durar més de cent anys:

• 1a Guerra Púnica (264-241 a.C.): La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l’aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l’exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca. Després de diversos enfrontaments armats, Roma guanyà el control de l’illa de Sicília
  

• 2a Guerra Púnica (218-201 a.C.): Romans i cartaginesos havien signat el 226 aC el  Tractat de l’Ebre. Asdrúbal, cabdill cartaginès en representació de Cartago, i la República romana, van fixar en el riu Ebre els límits dels àmbits d’actuació de romans i cartaginesos a la Península Ibèrica. Tot i així, quan Anníbal, fill d’Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània en morir Asdrúbal, va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.

  El següent pas d’Anníbal va ser tan audaç que ningú no l’esperava: amb un enorme exèrcit d’uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l’exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps.

El contraatac romà a la Península Ibèrica, però, suposaria una nova victòria romana. Els romans, per impedir que els cartaginesos es poguessin proveir del que necessitaven a la Península Ibèrica i gosessin atacar Roma, van desembarcar, l’any 218 a.C., a Empúries.

La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió -conegut més endavant amb el sobrenom d’Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d’Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d’Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d’Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l’Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D’aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.

• 3a Guerra Púnica (149-146 a.C.):

La derrota de Cartago va suposar que Roma imposés unes dures condicions de pau pels Cartaginesos. Durant 50 anys van haver de pagar una forta indemnització econòmica a Roma, i el Senat romà tenia l’autoritat a l’hora de decidir en els conflictes militars en els quals es veiés immersa Cartago.

D’aquesta manera, quan l’any 151 a.C. Numídia (territori del nord d’Àfrica aliat de Roma)  va emprendre una disputa territorial amb Cartago, els cartaginesos van enviar un exèrcit de 25.000 homes per respondre al conflicte. Roma va considerar que Cartago s’havia “saltat” les condicions de pau, i va declarar-li immediatament la guerra amb l’excusa de recolzar el rei númida Massinissa. Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià, consol i general romà i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l’actual Tunísia) esdevé província romana.

EXPANSIÓ I CRISI DE LA REPÚBLICA

Tot just acabades les Guerres Púniques, els romans declaren la guerra a Filip V de Macedònia, que pretenia dominar tot Grècia. Al cap de tres guerres contra aquest rei i el seu fill, Macedònia és vençuda definitivament i en els 50 anys següents Roma annexa a l’imperi la Grècia continental, derrotant i sotmetent les principals polis. Aquest procés va suposar també una gradual hel·lenització de Roma: es van fer seus tota una sèrie d’elements propis de la cultura grega (elements polítics, culturals, arquitectònics, religiosos, etc.), que van acabar sent assimilats a la cultura romana.

Malgrat que Roma ja s’havia convertit en la principal potència econòmica i militar del Mediterrani, per consolidar la seva posició va haver d’afrontar un seguit d’inconvenients i problemàtiques:

• La desorganització administrativa: el Govern pensat per a dirigir una ciutat i no per un territori tant extens com va arribar a ser l’aconseguit al final.
• L’empobriment de molts ciutadans humils que, malgrat participar militarment en les victòries militars romanes, s’acabaran empobrint i perdent les terres en favor dels grans propietaris, que acabaran acumulant grans extensions de terra anomenades latifundis.
• La progressiva divisió social entre Patricis, que acaparen cada cop més poder i riquesa, i els plebeus. Aquesta divisió social social provocarà molta conflictivitat social, que sovint acabava desencadenant revoltes violentes i una forta represió per part de les autoritats de la República. Un exemple seria la mort dels germans Grac en mans de la Noblesa.

• Guerra dels aliats (socii) 91 a.C. – 88 a.C.: Les Ciutats itàliques, aliades de Roma, exigien la ciutadania romana per poder participar de la vida política de la República. Això va provocar el seu descontentament i una revolta general entre el 91 i el 88 a.C. al centre i sud d’Itàlia. La concessió de la ciutadania romana a les ciutats que abandonessin la sublevació i les victòries militars romanes van acabar amb la rebel·lió.
• Les revoltes d’esclaus: Espàrtac: El creixement del nombre d’esclaus presents als dominis de Roma va propiciar algunes grans revoltes d’esclaus. La més important va ser l’encapçalada per Espàrtac el 73 a.C., que va arribar a dominar el sud d’Itàlia durant dos anys fins que finalment la rebel·lió va ser esclafada per les legions romanes comandades per Cras.
  

• Les lluites polítiques i liderats personals: els generals Màrius va promoure la reforma militar que va permetre l’accés dels proletaris voluntaris a l’exèrcit, esdevingut així un exèrcit professional lligat a un líder determinat. Gràcies a això va obtenir, amb el suport dels populares, el consolat set vegades, malgrat ser un homo nouus. Després de la seva mort els conflictes entre els seus partidaris (populares) i els de Sul·la (optimates) van arribar a la guerra civil i cruels matances durant el primer quart del s. I a. C, fins que aquest darrer va prendre el poder com a dictador durant tres anys i va dur a terme nombroses reformes legals en favor de la classe senatorial.

Durant gairebé cinc-cents anys (del 509 al 27 a.C.), Roma va ser una República. En aquest període, la república romana va aconseguir, en primer lloc, unificar políticament la Península Itàlica i, poc després, iniciar la conquesta del món mediterrani. A Roma s’havia abolit la monarquia per a establir una República aristocràtica.

Patricis i plebeus

A la Roma republicana, els ciutadans gaudien de diversos drets segons el grup social al qual pertanyien. Els patricis eren famílies aristocràtiques, grans propietaris de terres descendents dels fundadors de Roma, i que tenien a les seues mans el govern de la ciutat. Els plebeus, el grup més nombrós, incloïa els llauradors, els artesans i els comerciants que no tenien propietats ni tampoc drets polítics.

Durant els primers anys de la República, els patricis van formar un govern aristocràtic: només ells elaboraven i coneixien les lleis, exercien la justícia i monopolitzaven els càrrecs públics. Durant dos-cents anys els plebeus van lluitar per obtenir els mateixos drets que els patricis.

A partir del segle V a.C. van tenir una resposta a algunes de les seues demandes: dret a elegir un representant, el Tribú de la Plebs, així com la compilació escrita i pública de les lleis de Roma: la Llei de les Dotze Taules, etc.

A part, hi havia els esclaus. No eren considerats persones, sinó objectes propietat dels seus amos. Normalment eren presoners de guerra o filles i fills d’esclaus. Si aconseguien comprar o adquirir la llibertat, passaven a ser considerats lliberts.

Si bé és veritat que la dona romana va gaudir de molts més drets que les dones gregues, la seva vida sempre va estar subordinada a la dels homes romans. La dona sempre estava supeditada a un home, que li feia de tutor: el pare, un germà, el marit, i inclús el seu fill. El seu paper fonamental era el de fer fills i cuidar-los.

Assemblees i magistratures

El govern de la República romana es fonamenta en tres institucions:

• els comicis: reunió de ciutadans romans per a votar lleis i elegir magistrats
• els magistrats: governaven la ciutat, els més importants eren els cònsols
• el Senat: era el centre de la vida política, ratificava les lleis aprovades pels comicis i resolia els afers de política exterior i de finances

Ja des del període monàrquic, les famílies patrícies estaven dividides en tres tribus, composades al seu torn per deu cúries. Les cúries eren importants políticament, ja que de forma periòdica celebraven assemblees o comicis (reservats als homes) per a elegir magistrats.

A més, cada cúria havia d’aportar a l’exèrcit cent homes amb els seus corresponents cavalls. La participació en els conflictes armats havia permès als patricis d’acumular gran riqueses, mitjançant el repartiment del botí obtingut i la captura de presoners, que després convertirien en esclaus. Així doncs, podem afirmar que els patricis van acabar acaparant la majoria dels càrrecs i magistratures més importants.

I doncs, què passava amb els Plebeus? Tenien representació política?

Com ja hem vist, als inicis de la República els patricis tenien el monopoli del poder polític i la major part dels recursos econòmics, mentre que la plebs (o plebeus) estava apartada dels òrgans de govern. A més a més molts plebeus pobres es trobaven forçats a treballar els camps dels grans terratinents per pagar els deutes que havien contret en moments de penúria. Durant la primera època de la República, i a partir de diverses revoltes, els plebeus van lluitar llargament per obtenir els mateixos drets polítics que els patricis i per acabar amb la servitud per deutes.

Així doncs, gràcies a aquestes lluites, els plebeus van aconseguir diverses fites:

• es va posar per escrit la Llei de les dotze taules, les quals, malgrat que confirmaven els privilegis del patriciat, suposaven l’avenç de fer públic per primer cop el dret i és un dels primers textos escrits en llatí.
• la integració progressiva de les institucions plebees: el tribú de la plebs, edils, consell de la plebs.
• la possibilitat de celebrar matrimonis mixtos entre membres de totes dues classes (patricis i plebeus).
• la possibilitat de poder assolir el consolat (el càrrec  públic més alt), i a les altres magistratures.

Mapa de les diferents etapes de la Història de Roma

Al II mil·lenni a.C., la Península Itàlica era ocupada pels llatins (al centre), els etruscs (al nord) i els grecs (al sud). A mitjan segle VIII a.C., algunes tribus de llatins es van agrupar a les ribes del riu Tíber i van alçar poblats sobre set turons, que van ser l’origen de la ciutat de Roma.

L’època de la monarquia (753 a.C.- 509 a.C.)

Durant els primers temps Roma va ser una Monarquia: el rei, que tenia els poders màxims, governava amb l’ajuda d’un Senat. Roma va tenir set reis; els quatre primers, llatins, i els tres últims, etruscs, són els que van engrandir Roma i la van millorar amb l’edificació de ponts nous, aqüeductes, clavegueram, muralles…

L’ORIGEN MITOLÒGIC DE ROMA

https://www.asroma.com/

http://almacendeclasicas.blogspot.com/2011/01/la-figura-de-eneas-en-la-ceramica.html

ENEAS Y LA FUNDACIÓN DE ROMA

http://classicsalaromana.blogspot.com/2008/10/la-lloba-capitolina.html

Vivíen a les terres de la Meseta i de la costa atlàntica de la Península on convivien amb els vascons.

El celtes i els celtibers vivien en poblats emmurallats anomenats CASTRES, que construïen en zones elevades i fàcils de defensar.

Els celtes es dedicaven preferentment a la ramaderia. També practicaven una agricultura basada en el conreu de cereals.

Elaboraven peces de ceràmica i teixits de llana.

A més, dominaven la metal·lúrgia i fabricaven estris i armes de bronze i ferro.

Els intercanvis de productes entre pobles era poc freqüent.

La seva religió estava basada en els DRUIDES  i la seva relació amb la natura. Els grans arbres solien ser el protagonistes de la seva mitologia.

Aquesta mitologia, però, no va sobreviure a l’Imperi Romà, ja que els celtes van adaptar la religió d’aquest imperi.

Les invasions indoeuropees

En els inicis de l’Antiguitat hi existien societats neolítiques i civilitzacions enriquides gràcies al comerç com els cretencs i els fenicis. Uns altres pobles, els indoeuropeus, van arribar a les penínsules mediterrànies a finals del III mil·lenni i al llarg del II mil·lenni a.C. Van penetrar a la Península pels Pirineus, en diferents onades, buscant terres on assentar-se. Els primers grups es van establir a la zona de Catalunya i a la vall de l’Ebre, però després es van desplaçar cap a la Meseta i a les regions del sud i del nord. Un cop assentats, van anar evolucionant i adquirint característiques pròpies.

Moviments dels pobles indoeuropeus

Els ibers són un dels pobles que van ocupar la península ibèrica abans de l’arribada dels romans. De les troballes arqueològiques n’extraiem els següents elements útils per definir qui eren:

• ocupaven les terres de l’est i sud peninsular.
• no eren un sol poble, sinó diversos.
• els diversos pobles ibèrics no van tenir el mateix grau de desenvolupament.
• no són pobles estrangers que arriben i s’instal·len; en tot cas, són el resultat de la barreja dels pobles neolítics amb els pobles indoeuropeus.

Aquests pobles es van configurar com a tals a partir del segle VIII a.C., seguint les següents etapes:

1. Període de formació – S. VIII-VI a.C. És el període de formació de la cultura ibèrica, i no en tenim gaire coneixement. En aquest període entraran en contacte amb els pobles que arriben per comerciar i fundar colònies, els fenicis i els grecs, els quals també aportaran elements de les cultures pròpies a la cultura dels ibers.
2. Període de floriment- S. V-III a.C. És el període en que es manifesten de manera més generalitzada tots els elements de la cultura ibèrica. En aquest període entren en arriben els carteginesos, per establir-se, el 237 a.C.
3. Període de decadència- S. III a.C – I d.C. Des de l’arribada dels romans, en plena Guerra Púnica, fins l’època d’August i Tiberi. El poder polític dels romans obliga els nadius a assimilar una cultura totalment aliena, però més estesa, i a abandonar progressivament la seva.

Com vivien?

Els ibers van crear petits enclavaments i poblats on es concentrava la població. Aquests poblats es localitzaven normalment en turons i estaven envoltats de muralles que permetien una millor estratègia defensiva. Els seus habitants es distribuïen segons les normes d’un urbanisme incipient, que a partir del segle IV a.C. va començar a presentar característiques d’una notable influència grega. Construïen cases rectangulars, amb sostre pla, i que podien tenir diverses estances.

Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), Poblat ibèric de la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt – Maresme), La punta del Castell (Palamós), Puig de Sant Andreu d’Ullastret (Baix Empordà), Olèrdola (Alt Penedès).

Els ibers no eren, però, un poble homogeni i no van constituir mai una unitat política. Van ser un conjunt de pobles independents entre si, a l’estil de les polis gregues, que compartien els trets bàsics d’una mateixa cultura. Els diferents pobles estaven formats per confederacions de tribus, que eren grups units per lligams de parentiu.

Organització social

Eren una societat molt jerarquitzada on l’aristocràcia guerrera, relacionada amb el poder militar i econòmic, exercia el seu poder sobre la resta de la població. Moltes de les tribus eren governades per un cabdill o reietó. Per altra banda, els sacerdots també tenien un paper important en la societat.

La resta de la població es dedicava a feines com l’agricultura, la pesca i l’artesania. L’esclavitud, tot i ser present, sembla que no era gaire important.

Economia

La seva economia es basava en l’agricultura de cereals, com el blat i l’ordi, les llegums, i van adoptar l’olivera i la vinya, productes que van conèixer pel contacte amb els colonitzadors grecs. Coneixien el regadiu, de manera que també conreaven hortalisses. També es dedicaven a la ramaderia (cabres, ovelles…).

També destacaven la seva activitat tèxtil, que era una tasca domèstica, i la producció metal·lúrgica i ceràmica, activitats molt més especialitzades. La ceràmica es va desenvolupar molt gràcies a l’existència d’excedents agrícoles i pel costum d’incinerar els morts i col·locar-ne les cendres en urnes.

La mineria era una activitat important, doncs coneixien i dominaven el treball dels metalls. Encunyaven moneda que els servia per comerciar, seguint el model dels grecs i els fenicis.

Cultura

La cultura ibèrica estava caracteritzada per innovacions força destacables com l’aparició de l’escriptura semisil·làbica (un sistema mixt amb signes alfabètics i sil·làbics), que encara no ha estat possible de traduir. Actualment es poden transcriure els 28 signes, però no és possible ni traduir ni classificar la llengua (o llengües) ibèrica.

Pel que fa a les seves creences, els ibers, pel que coneixem, practicaven una religió basada en el culte a la naturalesa, que barrejava elements autòctons i forans. A més, adoraven uns déus protectors i benefactors, per als quals sacrificaven animals. També retien culte a divinitats femenines vinculades amb la fertilitat.