Després de l’època fosca (segles XII-VIII a.C), va tenir lloc la que anomenem Època Arcaica, entre els segles VIII i VI aC. Durant aquest període, els poblats formats durant l’època fosca al món grec es van organitzar i van evolucionar fins a formar polis o Ciutats Estat. Cada una d’aquestes petites ciutats-estat independents tenia les seves lleis, la seva moneda, el seu exèrcit i el seu govern (Política deriva de polis + ètica = ciutat, norma de la). La ciutat tenia dues parts ben diferenciades:
- la part baixa on hi havia els habitatges, les tendes i els edificis públics, situats al voltant d’una gran plaça, l’àgora. En aquesta plaça se celebrava el mercat i era el lloc de reunió de la població, on podien passejar, xerrar, i informar-se del que passava.
- la part alta (o acròpolis) on hi havia els edificis religiosos principals i servia de refugi a la població en cas de perill.
Les polis aristocràtiques
Les polis s’organitzaven com una oligarquia (govern de poques persones) i formaven la minoria privilegiada. Els qui dominaven el poder eren els aristoi ( en grec “els millors”).
Els aristoi eren els propietaris de les terres i controlaven l’exèrcit, ja que representaven l’elit del guerrers. D’aquí ve la paraula aristocràcia. Per sota, hi havia el poble, format fonamentalment per camperols. Aquests ciutadans podien reunir-se en assemblea, però les seves opinions només eren escoltades. El millor exemple de polis aristocràtica va ser Esparta.
Durant el segle VI aC es van produir moviments socials contra aquesta situació. La població havia crescut molt i la terra no era prou rendible. Això va provocar crisis , aixecaments violents o revoltes contra els aristoi. Aprofitant el descontentament, van sorgir polítics que van posar fi al control de la aristocràcia, implantant un nous sistema, la democràcia, una forma de govern en que participaven tots els ciutadans.
Va ser el cas dels tirans, com Pisístrat (Πεισίστρατος), i del legisladors, com Soló d’Atenes (Σόλων).
La colonització grega
Entre els segles VIII i VI a.C. la població grega va créixer molt i les ciutats eren incapaces d’alimentar a tots els habitants. Part de la població va ser obligada a emigrar. Petits grups recorregueren la Mediterrània i fundaren colònies en els llocs que consideraren adequats. Els governs de les polis gregues van promoure i van organitzar aquestes migracions perquè eren molt avantatjoses per a les ciutats.
Navegant amb embarcacions lleugeres, els grecs van recórrer les costes a la recerca de llocs adequats per a establir-s’hi, dels quals pogueren extraure productes i on també pogueren comerciar amb els indígenes. Les noves polis (colònies), tot i que eren independents de la ciutat d’origen (metròpoli), hi mantenien lligams comercials i culturals estrets (mateixa religió, costums i organització de les polis de les quals procedia la població). Al Mediterrani, les zones més importants d’assentament van ser el sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), Massàlia (Marsella) i Empòrion (Empúries).
