Fa molt de temps ja em vaig adonar que la meva professió era vocacional.

Des de petita he conviscut envoltada de persones que patien alguna discapacitat i això em feia sentir única i especial.

M’atreia conèixer el seu món, com l’entenien i com es podia ajudar perquè desenvolupessin altres capacitats que, per a molts, eren imprescindibles i alhora, innates.

M’ha enriquit sempre el fet de créixer amb ells/es i m’ha agradat sentir-me bé quan algú d’ells necessitava ajut i jo podia fer alguna cosa més que ésser la seva amiga.

M’ha agradat, m’agrada i em segueix agradant molt la meva professió. Tot i que de vegades sembli que els progressos no arriben. M’agrada que es sentin estimats i motivar-los amb tot allò que els pugui fer sentir bé.

En els aprenentatges influeixen processos molt complexes que moltes vegades semblen inassolibles per ells/es però és quelcom fonamental, tenir unes expectatives positives vers el seu éxit.

Poc a poc milloren i això et fa sentir únic, especial i diferent, que pots aconseguir més coses.

Alhora, també crec que tots els alumnes són especials i diferents si els comences a mirar amb profunditat. Avui dia, una gran majoria arrosseguen dificultats en molts sentits i els hem de poder ajudar com a mestres que som de la matèria. Tant a l’alumnat, com al professorat, que sovint es veu desbordat a l’hora d’atendre aquesta diversitat.

Mai deixaré de mirar per ells i estic compromesa a no deixar caure ni ensorrar-nos per les il·lusions, les utopies…Total! és més capaç el que creu que pot aconseguir-ho!. No?

Ànims i bona feina aquest curs!

Cordialment,

La Cristina AEE-1 Els Llorers