M’he vist obligada a traure l’anunci de promoció del català atès que causava irregularitats al bloc, però no per això vull deixar d’enllaçar el comentari que n’han fet els companys de 2nA, el David i Ramon.
Explora el fons marí en tres dimensions, visita el planeta Mart… i tot, en català.
Us ho permetrà la versió 5.0 del programa de cartografia digital Google Earth, FINALMENT en català. http://earth.google.cat
GOJAR
En primer lloc, dinar a casa: espagetis al dente amb sofregit casolà de ceba i tomàquet i un polsim de parma per sobre, cuixetes de pollastre a la cassola i postres típiques de les Garrigues, “aurelletes”.
.
Distesa conversa sempre insufucient, allargada fins mitja hora abans d’entrar a la Sala Petita del TNC. TEMPUS FUGIT. Mai tan ben dit!
Entrada al vestíbul amb màscara estil venecià, discreta, però prou exhuberant per no passar desapercebuda. Fascinant observar com la gent intenta esbrinar qui s’amaga darrere la màscara, però amb la incògnita mantinguda fins que no s’han apagat els lluns de la sala, per fer-la desaparèixer sense deixar-ne rastre. Seducció i divertimento a l’ensems.
De nou el TEMPUS FUGIT, ara personificat en el personatge de la Mort a sobre de l’escenari. A n’Obdúlia Montcada, una Mercè Arànega esplèndida, amb un dialecte mallorquí molt ben aconseguit, segons l’entrevista feta dia 20 a Catalunya Ràdio, gràcies a les moltes hores invertides en classes de dialectologia mallorquina, li ha arribat l’hora.
La neboda “postissa” de dona Obdúlia Montcada, dona Maria Antònia de Bearn, Margarida Minguillon, també magnífica. El seu paper de la neboda marquesa, estirada i desinteressada, tan inexpressiva i ieràtica com un crist de l’edat mitjana.
El dialecte natal i la professionalitat de n’Eva Barceló, per si això no us diu res, la mestressa del bar de “Lo Cartanyà”, sens dubte, la serventa de confiança que volgué retratar Llorenç Villalonga.
La interpretació de na Nies Jaume, N’Aina Cohen, poetessa exaltada fins als llimbs del firmament per l’aristocràcia rància i represora, apassionada, tant en la indifència o pudor amb què recita els seus poemes de “La Camperola”, com en la brillant escena final en què es descobreix la inclinació sàfica de la poetessa.
Na Violeta de Parma/Palma, després, interpretada per la novella promesa de l’escena teatral catalana, na Llum Barrera, de la qual no em vaig poder estar d’esperar i de felicitar en acabar l’espectacle.
I podria continuar així amb els trenta-un personatges representats pels dinou actors que interpreten l’encertada adaptació teatral de Mort de Dama de Llorenç Villalonga, feta per Marc Rosich i Rafael Duran, als quals també vull saludar i felicitar molt afectuosament.
Feia dies que no havia gojat tant en una obra, per això només us en dóno uns pessics, perquè us animeu a anar-hi.
I si a més a més, com en el meu cas, teniu la sort de fer-ho en agradables companyies, després d’un bon àpat i d’una encara que sigui breu estona de platxèria, la recompensa és màxima.
?
Qui no voldria ser LA POMA ESCOLLIDA?
No cal que dieu res. Nomes llegiu, o millor, féu que us el llegeixin i tanqueu els ulls.
Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,
i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.
Ara que són al llit, els besa el solellet.
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada
i sempre sec, i envejo les nores treballant,
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit
ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,
i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen
i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu:
-Oh ma vida, mos peus són balbs
i sento que se me’n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
“La poma escollida” dEls fruits saborosos de Josep Carner
PS Dóno les gràcies a qui les he de donar per fer-m’hi sentir. Un petó.
125è aniversari de Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)
Per celebrar els 70 anys de la Institució de les Lletres Catalanes de l’època republicana (1938-1939) i els 20 de l’actual Institució (1988), la ILC s’adhereix a la commemoració d’aquest 125è aniversari tot oferint una postal, que juntament amb la resta de la sèrie que commemoren l’exiliada dels autors ara fa 70 anys, estarà disponible a les activitats presencials relacionades amb l’exili que la ILC ha programat durant el 2009.
Re Redirecció del bloc
No sé si estàveu al corrent que a començament de curs, el vostre company de 2n A, el David L. ens va redireccionar el bloc perquè hi puguéssiu accedir més ràpidament. Doncs resulta que la redirecció va caducar, sí com els iogurts, i ara el també company vostre, el Josué ha tornat a redirecionar el bloc. Així que, pels que tingueu mandra de recordar l’adreça original, aquesta altra també us hi durà: http://caminsidies.tk/ De manera que ja li podem donar les gràcies al Josué.Gràcies i gràcies també en nom de tots els companys i companyes que tenen més mandra de 2n, Ció.
ANIVERSARIS DE LA SETMANA
Nazaret, dimarts 10 de febrer
Carla, dimecres 11 de febrer
Per a vosaltres:
Una cordial salutació
Des d’aquesta petita plataforma vull enviar una cordial salutació a un grup de recents exalumnes. I en particular m’adreço als que de tant en tant visiteu el bloc.Us he de dir que us convido també a vosaltres a poder-hi participar si us ve de gust.Com fer-ho? Doncs només cal que tingueu un compte de correu electrònic, l’adreça del qual se us sol·licitarà, però no us preocupeu, en cap cas no es mostrarà (es tracta d’una mesura preventiva per tal d’eliminar qualsevol contingut brossa), i el procés segueix de la següent manera: un cop enviat el comentari, m’arriba al meu correu electrònic, quan l’he revisat (i n’he corregit les possibles incorreccions ortogràfiques, per què no dir-ho) immediatament l’accepto i automàticament surt publicat.Una abraçada,la vostra “ex”
Una curiositat…
Sabeu qui era aquest senyor?
És possible que sí, però és probable que no. Durant molts anys, encara que majoritàriament no es vulgui reconèixer, va ésser cruelment condemnat a ostracisme; la seva vida, volgudament oblidada i la seva obra, bandejada per motius que vosaltres mateixos i mateixes podreu descobrir si en teniu ganes. Hi ha qui diu que si Josep Pla hagués estat contemporani nostre, segurament en comptes d’anar amb una llibreteta sota el braç, hauria dut un petit portàtil sense fils amb connexió a internet, i hauria escrit i publicat totes les impressions dEl seu Quadern gris en un bloc. I qui sap, potser fins i tot hauria fet fotografies i les haruria penjat en un fotolog! i, sense cap mena de dubte, l’hauríem trobat enllaçat a la popular xarxa facebook. Un personatge força interessant. Especialment no us el podeu perdre si us agrada el paisatge, la natura, els costums i altres plaers de la vida, entre els quals en trobareu un més en Josep Pla. Us enllaço un fragment del seu autoretrat publicat a El Quadern gris.
