GOJAR

En primer lloc,  dinar a casa:  espagetis al dente amb sofregit casolà de ceba i tomàquet i un polsim de parma per sobre, cuixetes de pollastre a la cassola i postres típiques de les Garrigues, “aurelletes”.

.  Distesa conversa sempre insufucient, allargada fins mitja hora abans d’entrar a la Sala Petita del TNC. TEMPUS FUGIT. Mai tan ben dit!

Entrada al vestíbul amb màscara estil venecià, discreta, però prou exhuberant per no passar desapercebuda. Fascinant observar com la gent intenta esbrinar qui s’amaga darrere la màscara, però amb la incògnita mantinguda fins que no s’han apagat els lluns de la sala, per fer-la desaparèixer sense deixar-ne rastre. Seducció i divertimento a l’ensems.

De nou el TEMPUS FUGIT, ara personificat en el personatge de la Mort a sobre de l’escenari. A n’Obdúlia Montcada,  una Mercè Arànega esplèndida, amb un dialecte mallorquí molt ben aconseguit, segons l’entrevista feta dia 20 a Catalunya Ràdio, gràcies a les moltes  hores invertides en classes de dialectologia mallorquina, li  ha arribat l’hora. La neboda “postissa” de dona Obdúlia Montcada, dona Maria Antònia de Bearn, Margarida Minguillon, també magnífica. El seu paper de la neboda marquesa, estirada i desinteressada, tan inexpressiva i ieràtica com un crist de l’edat mitjana. El dialecte natal i la professionalitat de n’Eva Barceló, per si això no us diu res, la mestressa del bar de “Lo Cartanyà”, sens dubte, la serventa de confiança que volgué retratar Llorenç Villalonga. La interpretació de na Nies Jaume, N’Aina Cohen, poetessa exaltada fins als llimbs del firmament per l’aristocràcia rància i represora, apassionada, tant en la indifència o pudor amb què recita els seus poemes de “La Camperola”, com en la brillant escena final en què es descobreix la inclinació sàfica de la poetessa.

Na Violeta de Parma/Palma, després, interpretada per la novella promesa de l’escena teatral catalana, na Llum Barrera,  de la qual no em vaig poder estar d’esperar i de felicitar en acabar l’espectacle.

I podria continuar així amb els trenta-un personatges representats pels dinou actors que interpreten l’encertada adaptació teatral de Mort de Dama de Llorenç Villalonga, feta per Marc Rosich i Rafael Duran, als quals també vull saludar i felicitar molt afectuosament.

Feia dies que no havia gojat tant en una obra, per això només us en dóno uns pessics, perquè us animeu a anar-hi.

I si a més a més, com en el meu cas,  teniu la sort de fer-ho en agradables companyies,  després d’un bon àpat i d’una encara que sigui breu estona de platxèria, la recompensa és màxima.

?