Category Archives: Contes meravellosos

El conte de la cendra

Leave a reply
Aquest conte per a mi té un valor molt especial. Per què? Doncs perquè em dic Cendra, de cognom. Escrit així amb la lletra “c”, una qüestió que de ben petita em va inculcar el meu avi patern, Josep Cendra i Magriñà. Ell sempre repetia que “mestre Fabra”, li havia dit que calia escriure-ho així.

Aquest conte procedeix d’un enregistrament oral que vaig fer a la Darifa, la mare d’en Said Bobouh, company meu de classes de taixelhit, que fa més de 10 anys que és entre nosaltres.

D’altra banda, en amazic, anomenen els contes amb el terme tinfas que segons un estudiós, Bonfour, està relacionat amb tmfect (cendra en amazic). Jo he volgut fer la meva interpretació personal, i ho he relacionat amb el fet que molt sovint les àvies narradores inicien el seu relat a la vora del foc, a tocar de la cendra, omnipresent en aquesta rondalla.

Vet aquí una vegada un home casat, amb set filles, a qui se li va morir la dona. Al cap d’un temps va decidir tornar-se a casar perquè les seves filles tinguessin una mare. La madrastra va aportar al matrimoni una altra filla, que ben aviat va engelosir-se de les altres. Al principi la madrastra tractava molt bé el marit i li preparava bons menjars, però amb el temps tot va canviar i en comptes de bon cuscús o tajin, li posava al davant un plat de cendres. L’home, pacient, va esperar un temps, però un dia, cansat, li va preguntar la raó del canvi.
– És que estic tipa de les teves filles perquè em donen molta feina- respon ella- T’hauries de desfer d’elles.
El pare, com ja us deveu imaginar, no hi estava pas d’acord, però la dona va insistir tant i tant que va acabar emportant-se-les al bosc. La més petita, que era molt espavilada, portava les butxaques plenes de cendra i pel camí va deixant-ne caure. El pare els va dir:
– Me’n vaig un moment a tallar llenya, a l’hora de marxar, us faré un crit i tornarem cap a casa.
Però no era pas veritat, tenia la intenció de deixar-les soles i així ho va fer. Quan les noies es van adonar que el pare no tornava i que s’estava fent de nit, es van posar a plorar, però la petita les va tranquil·litzar:

– No patiu, ja veure com ens en sortim i abans de fer-se mitja nit ja som a casa.

I es va posar a resseguir el rastre de la cendra que la lluna feia reflectir. Van arribar a la casa just a l’hora del sopar i des de la finestra van observar com la madrastra havia preparat un banquet com els dels primers temps: tajin, cuscús, pastilla, etc. El pare feia un posat trist:

– Mira, aquesta és la cullera de la menuda- exclamà- Què deu estar fent ara?
Abans que tingui temps de plànyer-se més va sentir:

– Sóc aquí pare, amb les meves germanes!
La madrastra va tenir dificultats per amagar la seva ràbia. I quan a la nit, ja al llit, el matrimoni va tornar a estar sol, va tornar i tornar a insistir. Així que el pare, el matí següent va tornar a endur-se-les al bosc, amb resultat idèntic a l’anterior vegada.

La madrastra, cada cop estava més rabiosa, i no sabia ben bé com desempallegar-se de les noies. Però com que no tenia un pèl de ruca, les coses com siguin, de seguida es va adonar que cada matí, al costat de la llar de foc, faltava la cendra. Així que es va llevar de matinada, i va agafar tota la cendra perquè la petita no se la pogués endur.

– Mareta meva, com ho farem ara? – s’exclamà la petita, quan, com cada matí, es disposava a omplir-se les butxaques de cendres.
– Vinga filles, anem cap al bosc com cada dia- les va apressar el pare.
I aquest cop sí que les set filles estaven perdudes i ben perdudes. Quan va arribar la nit, es van posar a buscar un lloc on aixoplugar-se . Com que no el trobaven, van pensar a fer-se una cabana i allí es van quedar. De cop i volta es va sentir un soroll:
– Què és això?- cridà una de les noies.
– Calla!- li van dir les altres.
Van parar molta atenció i de seguida van comprendre que s’estava acostant un animal, què dic un animal, un munt d’animals! Resulta que es tractava d’una pantera, però ben aviat la seguirà un conill, i més endavant un lleó,
– I això?
– És un uccn! I darrera ve és el llop i ara ve un izm (un tigre), i també un lu (un elefant).
Vaja, que d’una forma o altra, s’estava acostant tot el bestiar de les rodalies. Espantades, van fugir cames ajudeu-me. I van caminar i caminar. I caminar i caminar. I caminar i caminar. Fins que gairebé a la matinada van veure una llumeta.

– Mireu, allà baix de tot es veu una llumeta, deu ser la de casa nostra- digué una de les noies.
– Segur que el pare, la madrastra i la germanastra ens esperen.
Però no, anaven ben desencaminades. No era pas casa seva, però com que no tenien cap altre lloc on arrecerar-se van decidir quedar-s’hi perquè semblava deshabitada. De vegades les aparences enganyen, i ben aviat va adonar-se que al pis de sota hi vivia un linx, per no ser descobertes es van quedar al pis de dalt. Aquell linx, era una mica estrany, perquè en comptes de caçar feia de ramader, tenia unes cabres i les portava a pasturar cada dia. Després les munyia i en feia formatge, iogurt, llet agra, etc.
Cada matí, quan el linx havia marxat a pasturar les bèsties, les noies baixaven del seu pis, esmorzaven llet i formatge i es posaven a fer neteja i a coure el pa. El linx, malgrat que trobava que part del formatge havia desaparegut i que s’ho trobava tot endreçat, encara no havia descobert que té unes hostes. Al tercer vespre, l’animal cridà:
– Això no pot ser, algú m’està enganyant.
Les noies, atemorides, van acabar sortint del seu amagatall, i després de la sorpresa inicial, va prendre la decisió de menjar-se-les, però la germana gran, espavilada, li digué:
– Bé, abans de matar-nos, deixa que et preparem un bon plat de comiat.
El linx, golafre, es va confiar i elles li van preparar una harira tan calenta i picant, que quan se la va empassar, es va escaldar i morí.

D’aquesta estranya manera les set noies es van quedar soles i amb una casa per a elles. Va anar passant el temps i vivien tranquil·les i ben avingudes. La germana gran, responsable, va casant, una a una, totes les seves germanes, i van anar tenint fills.
Mentrestant, el pare i la madrastra s’havien tornant pobres i com que la filla (l germanastra) els havia fet fora de casa, no els va quedar altre remei que iniciar una peregrinació que els va dur fins a la casa on vivia la filla gran amb la seva família.
– Mare, mare, vénen uns captaires!
– A veure!
Quina va ser la sorpresa de la filla gran quan va comprendre que es tractava del seu pare i la seva dona, molt més vells, vestits amb parracs.
– Com a bons veïns, els acollirem a casa aquesta nit, fills meus- els notificà la mare- A la nit, quan ens reunim tots, demaneu-me que us expliqui un conte.
I així va ser, la dona va dir:
– D’acord.
I va començar la cançó, una cançó que deia així:
Nosaltres érem set germanes que vivíem felices
fins que la mare es va morir i el nostre pare
es va tornar a casar. Aquella dona, que semblava bona,
ens odiava…
I va continuar el relat, a poc a poc el pare i la madrastra van anar comprenent… El pare s’anava fent petit de la vergonya i quan gairebé se l’empassava la terra, de la seva barba va començar a sortir boira, fins que no en va quedar rastre, només la boira.

Una flauta d’os amaziga

Leave a reply

Aquests dies, que estic rellegint contes amazics, aquest cop de la Cabília, he trobat aquest que s’assembla molt a un de català que duu per títol La flor de panical, el coneixeu? Com molts dels contes del Magreb és força cruel, ara que el nostre no es queda pas curt. Jo l’he llegit al llibre Le grain magique de Taos Amrouche, però també he trobat versions similars al Marroc, on és la madrastra l’assassina.

Temps era temps, a un poblet molt apartat de la Cabília, vivia una família formada pel pare, la mare i dos nens. El gran, Abderahman, tenia deu anys i el petit, Hacene, en tenia set acabats d’estrenar. Els dos germans no s’assemblaven gens ni mica: mentre que el petit era tendre, graciós i bell, el gran era lleig i desagradable.

A les nits d’hivern, tan fredes, es reunia tota la família i junts, amb el bestiar a tocar; la mare, asseguda davant del foc, feia acostar Hacene i li feia posar el cap a la falda per acaronar-lo. A fora el vent xiulava amb força contra la porta i rera les finestres veien caure grans flocs de neu. El nen, acomboiat per la mare, s’adormia feliç sota l’atenta mirada de l’hereu, engelosit.

No us penseu pas que la mare s’estimés més el petit que el gran, no. Senzillament era que el malcriava una mica perquè l’altre ja li semblava gairebé un home fet i dret. De menut havia fet el mateix amb Abderahman, però ara volia preparar-lo per a la vida difícil que l’esperava. La gelosia va créixer i créixer dins del cor de l’hereu talment una planta verinosa.

Va passar l’hivern, la primavera i la tardor i el temps es va escolant fins que els infants ja s’havien convertit en adolescents. Cada dia sortien a l’alba a pasturar els ramats, abans, però, s’enduien una llesca de pa, un grapat de figues, un ou dur, algunes olives i una mica de iogurt. Llestos, travessaven camps i enfilaven muntanyes.

Aquell matí, l’hereu, Abderahman, havia agafat una grossa branca perquè li fes de bastó. Tenia un aspecte estrany: el rostre pàl·lid i tens, la mirada fugissera… La mare s’hi va acostar per dir-li:
– Tens un posat tan dur i ferreny! Sembla que no tinguis tot el que tot bon home necessita: pare, mare i un plat a taula. No podries imitar una mica el teu germà? Déu l’ha creat tranquil i ple de gràcies.

La mare semblava cega, no s’adonava que estava llençant encara més oli al foc que ja cremava prou i massa. Hacene era massa feliç i massa ros per al sol d’aquell agost, un sol que ho crema tot. Tanta bellesa molestava el seu germà Abderahman i el feia patir, però el petit no havia notat pas res. Ell vivia feliç, com havia dit la seva mare, i sortia a pasturar el bestiar amb la rialla a la boca i una cançó per companyia.

Però un dia, que feia molt mal temps, l’hereu va tornar a casa tot sol, sense el petit. Les cabres s’havien esverat allà dalt, a la muntanya, i havia calgut cridar-les una per una, sota una pluja inclement i un vent terrible. I per si no n’hi havia prou, després van venir els llamps i els trons. Però què més havia passat? Abderahman també va esclatar amb violència i va estimbar el seu germà des de dalt d’una roca. Aquell cap tan bell havia estat destruït per les pedres! Abderahman va cobrir el seu cos i va tornar cap a casa.

Com és natural, els pares li van preguntar per Hacene i l’hereu va respondre que l’havia perdut de vista quan intentava arreplegar tot el ramat. Els pares, alarmats, van reunir els parents i amics per anar a la recerca del bell adolescent. Però no el van trobar pas, no van trobar cap traça del que havia estat la bellesa i la gràcia.
D’aquest cop, no se’n van sortir pas els pares. La tristesa i el dol dominaven la casa. La mare va caure malalta d’un gran mal que ningú no sabia remeiar. El pare semblava superar el dolor, però va acabar tornant-se cec de tant plorar. El germà culpable, cada dia més trist i deprimit, tant aviat se’n penedia com estava ben content.

Van passar els anys i el dolor continuava ben present a casa seva. Abderahman ja era un home, un home trist i solitari que no volia de cap manera casar-se. I van passar encara més anys, fins que va arribar un dia que les pluges van remoure totes les pedres que tapaven el cos de Hacene. El sol havia fet tornar blancs els seus ossos i les bèsties els havien escampat. Només quedava l’os de l’avantbraç. Un jove pastor el va veure, blanc com el guix i net, el va recollir i va pensar que li aniria molt bé per fer-se una flauta. Li va fer set forats i ja la tenia llesta! Volia provar-la i va començar a bufar. Però només acostar-se-la a la boca, en va sortir una veu cristal·lina que cantava:

“Oh, pastor, per què em despertes?
Feia deu anys que estava dormint…
El meu germà Abderahman em va empènyer
des de dalt d’un penya-segat
i la terra ha cobert el meu cos”

El pastor es va espantar tant que va estar a punt de llançar la flauta i fugir esperitat. Però no, se la va endur amb ell cap al poble i va arribar a la plaça perquè tothom pogués sentir aquella flauta màgica. Havia passat tant de temps! La mare gairebé havia mort de pena i tristor. El pare, cec, no sortia mai de casa. Però el culpable, Abderahman, que passava per allà, sí que ho va comprendre tot. Embogit, va fugir del poble per no tornar-hi mai més. Ningú no n’ha sabut res més, però tota la Cabília, gràcies a la flauta va poder saber el destí tràgic de Hacene, l’adolescent que Déu havia omplert de gràcies.

Els dos nens i l’ogressa (una altra versió de Hansel i Gretel)

Leave a reply

Aquí teniu una nova versió del conte dels infants abandonts al bosc, en aquest cas al desert, provinent del sud del Marroc. Recollida en taixelhit, el dialecte amazic del sud del Marroc. Té més de cent anys, però com podeu comprovar al conte Els dos nens, es manté viu en la memòria oral dels amazics. Teniu un tastet d’aquesta llengua, que ara estudio, aquí sota tot i que amb alguna dificultat amb els caràcters.

Illa ikkatim yan urgaz d yat tam?gart

Vet aquí una vegada un home i una dona que havien tingut dos fills, un nen i una nena. Aquest home era caçador i cada dia tornava a casa amb dues perdius. Una era per a la canalla i l’altra per als pares. Un dia la dona li digué:
– Si et desfessis dels nens, cadascun de nosaltres tindria una perdiu per a ell.
– D’acord- digué el marit.
El pare va anar a buscar la canalla i els digué:
– Nens, veniu, anem a fer un tomb.
El pare va agafar un grapat de fruits secs per a cada fill i es va posar a caminar davant d’ells. La nena anava al darrera de tot i anava llençant un fruit sec de tant en tant. Van caminar tant que van arribar fins al desert.
– Nens, espereu aquí fins que torni- manà el pare.
Ells es van asseure i al cap d’un temps, el vespre ja havia arribat.
– Aixeca’t germà, tornem cap a casa- digué la noia.
Gràcies als fruits secs van poder seguir bé el camí fins a casa.
– Per què ens has deixat sols?- preguntaren els nens al seu pare tot just entrar a casa.
– O fills, ha estat la vostra mare. Em va dir que em desfés de vosaltres.
– D’acord- contestà la nena- demà hi tornarem.
I així va ser, l’endemà van tornar al desert. El pare els va dir:
– Espereu aquí fins que aquesta pedra es mogui.
Els nens, obedients, van esperar tres dies. Morts de gana, perquè no tenien menjar, la nena va decidir entrar dins d’una cova que hi havia allà al costat. Era la llar d’una ogressa que acabava de fer pa. Per sort, l’ogressa era cega i no s’adonava de res. La nena anava esperant que acabés de fer una llesca i l’agafava, quan ja en tenia moltes, va tornar cap on l’esperava el seu germà.
– Agafa i menja.
I alimentant-se amb aquest pa van passar tres dies més.

http://www.dipuleon.es/img/cm/70/98/36/70/98/37/cueva_de_valporquero.jpg
– Aniré a robar més pa- proposà la nena.
– Deixa’m venir…- demanà el germà.
– D’acord, però vigila que no se t’escapi el riure- acceptà la germana.
– No pateixis, no riuré.
Però tal com diem aquí, l’infern de bones intencions, n’és ple. El nen no va poder aguantar-se i l’ogressa els va descobrir. Ràpidament els va atrapar i els va tancar amb pany i clau. Es va dedicar a atipar-los perquè s’engreixessin. Quan ja estaven al punt, l’ogressa els va dir:
– Veniu i porteu llenya.
Els nens van obeir l’ogressa i mentre recollien la llenya, no paraven de plorar. Un colom s’hi va acostar :
– Què us passa?
– L’ogressa se’ns vol menjar.
– No patiu, torneu cap a casa, i quan tingueu el foc encès, empenyeu l’ogressa a dins.
I així ho van fer, morta l’ogressa, van marxar de la casa i es van dedicar a vagarejar pel món. Un dia van arribar a un pou màgic, tothom que hi bevia es convertia en colom!
I així va passar amb el germà, va beure aigua i es va transformar en un colom. La nena es va quedar sola i va continuar rodant per món fins que va arribar al palau d’un rei que quan la va veure va dir:
– Et voldries casar amb mi?
– No em casaré amb tu si no tinc el meu germà al meu costat- respongué la noia.
– I on és el teu germà?
– S’ha convertit en un colom i és a la teulada del teu palau.
– Te’l portaré.
I així ho va fer, quan el tenia al davant, va preguntar a la noia:
– On va veure aquest colom?
– A un pou que hi ha al desert.
– Doncs anem-hi perquè es pugui tornar humà altre cop.
El rei va portar el germà-colom al pou, l’hi va llençar i el noi va sortir-ne transformat. Tornats a palau, davant de la noia, el rei va demanar al germà:
– Em dónes la mà de la teva germana?
– Com vulguis- va ser la resposta.
Les noces van durar set dies i els dos germans es van quedar a viure allà. Quan el rei va morir, el germà va convertir-se en rei.
I jo vaig deixar aquella gent i vaig venir cap aquí.

Els dos nens ( a la manera de Hansel i Gretel)

Leave a reply

Un dels tipus de contes més habituals al Marroc és el que molta gent coneix com a Hansel i Gretel ( en català, La caseta de sucre i de xocolata). Aquí teniu una versió recollida als anys 90 al sud del Marroc, en el dialecte de l’amazic que es parla allà, el taixelhit, que també ens parla de la generositat.

Vet aquí un home, que tenia dona i dos fills, que cada dia portava a casa un parell de perdius per menjar. La dona sempre protestava perquè deia que no hi havia prou menjar per a tots.
– Hauràs d’agafar els nens i abandonar-los al bosc, si vols que almenys nosaltres sobrevisquem.
L’home se sentia incapaç de viure sense els seus fills i va intentar resistir-se al propòsit de la seva esposa tant com va poder. Però no se’n va sortir, ella insistia i insistia fins que un dia se’ls va endur amb ell cap al bosc. Per entretenir-los va posar una sargantana dins d’una carbassa i els va dir:
– Quan la sargantana es mogui, sabreu que estic a punt d’arribar.
Els nens no paraven de mirar-se la carbassa i cada cop que es movia la sargantana es pensaven que el pare era a punt de recollir-los per tornar a casa. Però així va arribar la nit i el nen va preguntar:
– I ara què farem ? Tinc gana.
– Ens posarem damunt d’aquesta roca i cridarem :”Som els orfes abandonats”- contestà la noia.
– Vinga, no facis broma amb aquestes coses.
Però de sobte es van adonar que damunt la roca havia aparegut un plat de cuscús, i al costat un os i una mosca. Una veu misteriosa els digué:,
– En acabar el cuscús, sobretot no trenqueu l’os ni espanteu la mosca.
I així ho van fer, però van passar els dies i l’avorriment o la curiositat els va vèncer:
– I si partim l’os i espantem la mosca , a veure què passa? – proposà el nen.
I de seguida van saber què passava: que es van acabar per sempre els plats de cuscús.
– Aniré a veure si trobo alguna cosa per menjar- digué el nen , que se sentia culpable.
I tot que en principi no ho volia, al final la noia el va acompanyar. Caminant, caminant, van veure uns llums i van anar a parar a la cova d’una ogressa. Quan aquesta els va descobrir els va empresonar i els digué:
– Ara us engreixaré fins que estigueu al punt i després us menjaré.
Van passar els dies i els nens es fixaven en tot per veure si es podrien escapar. Havien observat que cada dia venia el marit de l’ogressa i li demanava menjar des de la finestra estant, i ella li llançava pa. Com que cada dia estaven més grassonets, tenien por de ser devorats per l’ogressa ben aviat.
– Germaneta, si l’ogressa et demana que encenguis el foc, digues-li que no n’has après, que només saps escombrar i treure aigua del pou.
– I això per què?
– Confia en mi. Ja t’ho explicaré.
I al cap de pocs dies l’ogressa demanà a la noia que encengués el foc. Ella va contestar el que el seu germà li havia aconsellat. Llavors ho ordenà al noi:
– No en sé pas, només ser traginar llenyar i portar a pasturar els xais.
– Mira que en sou de babaus, ja ho faré jo.
Llavors els dos nens es van abalançar contra l’ogressa i la van llençar al foc. La mala sort va voler que just en aquell moment arribés el marit, però els nens van reaccionar aviat: li van llençar oli bullent a la boca i es va morir. Abans de sortir de la casa de l’ogressa van regirar les coses i es van endur una olla d’or, una galleda d’or i un bastó , també d’or.
En el camí de retorn es van trobar un grup de dones que portaven aigua de la font. Els nens, com que tenien set, els van demanar aigua, però totes , menys una es van burlar d’ells. Ells , agraïts, li van donar la galleda d’or.
Després es van trobar un grup de nens que estaven jugant amb bastons a l’allayg ( un joc en què els bastons s’han de creuar a l’aire).
– Deixeu-nos jugar amb vosaltres- els van demanar.
– No, que no en sabeu i segur que trencareu els bastons- respongué el que semblava el cap de colla. Tots els altres, menys un, van assentir. Així que els nens se’n van anar, no sense abans regalar el bastó d’or al que s’havia mostrat generós amb ells.
I van continuar el seu camí fins que es van trobar una altra colleta que estaven jugant a les baldufes.
– Deixeu-nos jugar amb nosaltres…- demanaren els nens.
Però la resposta generalitzada va tornar a ser el rebuig.
– Jo, si voleu, us deixo la meva baldufa una estona.
– Moltes gràcies, però no fa falta, nosaltres ja en tenim de baldufa.
I li van regalar la de l’or al noi que els havia fet costat.
I així van arribar sans i estalvis a casa seva i van ser feliços per sempre més.

Aïxa, la Ventafocs berber

Leave a reply

Aquest conte prové del llibre Contes berbères n’Tifa du Maroc ; en prodeu trobar un altre de molt similar amb el títol de « El tamiz » a Cuentos populares del Rif contados por mujeres cuentacuentos. També podeu trobar una versió similar enregistrada en àrab de Ceuta per Francisco Moscoso tot clicant aquí.

Aïxa havia perdut la seva mare de ben petita i el seu pare s’havia tornat a casar. La seva madrastra no se l’estimava gaire i sempre protegia una filla que tenia. Quan ja eren grans la dona va donar un sedàs a Aïxa i una mena de tambor a la seva filla , i les va enviar a buscar aigua al riu. Allà la fillastra va haver de viure una gran humiliació perquè era evident que tanta aigua com entrava al sedàs, en sortia, per contra, la filla sempre tornava amb el tambor ple d’aigua. Aquesta situació es va anar repetint dies i dies fins que Aïxa es va cansar de les burles i insults de la seva mare , i va llençar el sedàs al riu.

-On són el teu sedàs i l’aigua? –li va preguntar la madrastra quan la va veure arribar amb les mans buides.

– Això que faig no serveix de res – va respondre la noia- Quan jo enfonso el sedàs dins de l’aigua, certament, s’omple, però tan bon punt el trec, aquesta aigua s’escola. Per això l’he llençat al riu.
La madrastra, enfurismada, la va fer tornar al lloc per recuperar el sedàs? Aïxa va marxar plorant ,després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos cavalls, bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Sí- va respondre- ha passat per aquí. Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dues mules! No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí i tant que l’he vist. Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Sí, acosta’t a buscar-lo, l’he atrapat quan passava.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo em conformo amb poca cosa, l’ase ja m’està bé- respongué Aïxa amb prudència.
L’ogressa va matar un xai i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– No patiu, tia, prefereixo la cendra perquè hi estic acostumada .
Però l’ogressa la va conduir fins al matalàs de llana.

L’endemà, quan s’acomiadaven, l’ogressa li va omplir el sedàs de monedes d’or i fins i tot li va regalar un pollastre.

Quan la noia estava a punt d’arribar a casa el gall es va posar a cantar:

– Quiquiriqui! Mare et porto un regal.
El pare de la noia va estar molt content que la seva filla hagués tornat bé i tan carregada d’obsequis, però la madrastra i la germanastra es van engelosir encara més. Per això van decidir que la fillastra aniria a cercar la mateixa sort.

– Llença el teu tambor al riu i segueix-lo com ha fet la teva germana.

I així ho va fer. Després d’haver recorregut un bon tros de camí va veure que una mica apartat de la ruta hi havia un home treballant amb un carro tirat per dos ases. Es va aturar per preguntar-li:

– Senyor que treballeu amb dos rucs , bon dia! No deveu pas haver vist un sedàs que el riu s’emportava?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Amb llàgrimes als ulls, ella va continuar . Una mica més endavant, va veure un altre pagès que estava treballant amb dos gossos.

– Bon dia senyor que esteu treballant amb dos gossos!No haureu pas vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

I així ho va fer , fins que va trobar una dona cardant llana.

– Bon dia senyora que esteu cardant seda! No deveu pas haver vist un sedàs que anés riu avall?
– Tens sort perquè has començant donant el bon dia- va respondre- perquè si no ho haguessis fet, t’hauria castigat per la teva insolència . Continua avall.

Quan l’Aïxa es va acostar, es va adonar que aquella dona era una ogressa.

– No pateixis- la va tranquil.litzar- no et vull pas cap mal: et convido a sopar. Què prefereixes xai o ase?
– Oh, jo no em conformo amb poca cosa, no en vull pas d’ase – respongué. L’ogressa va matar un ase i convidà la noia. Com que es feia de nit, li va oferir que es quedés a dormir a casa seva i ella ho va acceptar.
– On vols dormir , petita? Damunt la cendra o sobre un matalàs de llana?
– I ara que us penseu? Jo no dormiré pas sobre la cendra. Vull un matalàs de llana .
Però l’ogressa la va conduir la cendra i la va deixar allà.
A l’endemà, l’ogressa la va acomiadar de males maneres, però abans li va omplir el tambor d’escorpins. La noia, rabiosa, cada cop estava més plena d’odi cap a la seva germanastra : l’Aïxa-cendrosa.

Quan va tornar cap a casa, mare i filla van acarnissar-se encara més amb l’Aïxa i la tenien tot el dia treballant sense descans.

Va arribar un dia que se celebrava una gran festa al palau reial i tant la mare com la filla es van vestir ben ricament per assistir-hi? L’Aïxa es moria de ganes d’anar-hi però no li ho van permetre. Quan van marxar les dues dones, la van deixar a la vora del foc triant el gra, ella anava plorant mentre feinejava, de sobre se li va aparèixer l’ogressa :
– Per què plores petita? Aixeca’t que has d’anar a la festa!
– Com ho puc fer? No tinc la roba adequada, a més a més, si no faig la feina que m’han encarregat, la meva madrastra em matarà.
– No pateixis, tot s’arreglarà.
L’ogressa li va donar un vestit molt maco i unes babutxes encara més boniques.
– Vés a la festa tranquil.la, això sí, abans de tornar cap a casa, hauràs de deixar a palau una de les teves babutxes. No tinguis por, jo acabaré la teva feina.

Vestida com una princesa , l’Aïxa-la-cendrosa va entrar a palau i tothom es va girar per mirar-la. El príncep va ballar amb ella tota la vetllada fins que ella va marxar i tyal com li havia encarregat l’ogressa va deixar-hi les babutxes.

I a partir d’aquí, doncs ja podeu imaginar el final perquè és exactament el mateix que el de la Ventafocs.

Els llorers màgics

Leave a reply

Aquest conte prové d’una col.lecció de contes marroquins traduïts al francès(francès fàcil )perquè els nens i nenes es familiaritzin amb la segona llengua de l’ensenyament del Marroc. Editada a Casablanca, els 10 contes de la col.lecció han estat rellegits, resumits i completats per Bouzza DBILIJ. Jo m’he ocupat de la traducció al català i he intentat respectar-ne l’esperit ( català fàcil)

Miloud, el llenyataire, i la seva dona Halima viuen a prop del bosc, a pocs quilòmetres de Kenitra. No són rics: amb prou feines van tirant. Halima també és molt treballadora. Cria gallines que li donen una dotzena d’ous cada dia i també fa catifes. No gasta gaire diners, perquè sap que són pobres.

Miloud surt de casa cada matí per anar a tallar llenya al bosc. Al vespre, va al suk a vendre la llenya i també els ous de les gallines. Amb els diners que guanya, compra el menjar que necessiten i poca cosa més.

Cada dia, en Miloud talla més i més llenya, perquè cada dia necessiten més diners: tot està molt car. Però com que ell s’estima molt el bosc, no toca els arbres vius: només els morts i de vegades no resulta fàcil.

Halima no és una dona exigent. Es conforma amb poca cosa, i està molt contenta sempre que el seu marit li fa alguna regal, un mocador, per exemple. Ella sap que en Miloud no li pot comprar braçalets o anells perquè són pobres.

Una de les cosines de Halima es casa d’aquí a una setmana. Hi ha d’anar ben vestida, per això demana al seu marit :

– Estimat, les meves babutxes són molt velles per portar-les el dia del casament. Pels caftans, no cal preocupar-se : n’hi ha prou amb rentar-los i fer-los una repassada- i afegeix- Però les babutxes, veus? Són massa velles per a un dia de festa.

Miloud no diu res. Pensa que la seva dona té raó: les babutxes no es poden rentar i repassar com la roba. Halima li proposa fer un sacrifici i ell pensa que no pot negar res a la seva dona.

– Tant de bo trobi més arbres morts- diu el marit, després d’un llarg silenci- Com saps, no puc tocar les branques verdes. Si ho faig, tinc la sensació que tallo una part del meu propi cos.

L’endemà Miloud es lleva de bona hora , més aviat que abans. Decideix que s’ha d’esforçar més i recollir tanta llenya com pugui. Quan arriba al bosc, encara és de nit i com que no hi veu gaire, comença a tallar les branques d’una alzina grisa qui no té gaires fulles. Dóna un primer cop de destral i llavors se sent una veu que diu:
– Ai, em fas mal!
Sorprès, Miloud mira a dreta i
esquerra. Ningú. Gira al voltant de l’arbre. Ningú.

– Dec estar mig adormit encara- pensa.
Torna a la feina i quan clava la destral a l’arbre torna a sentir:

– Ai, ai , per què em vols fer mal? Vés a tallar branques mortes!

Aquest cop en Miloud n’està segur: no és ell que estigui somniant, és l’arbre qui parla!

– Qui ets ?
– Sóc jo, la vella alzina.
– Però les alzines no parlen!- s’exclama el llenyataire.
– Si em guardes el secret, et diré que les velles alzines parlem amb qui volem i quan volem.
– És estrany- diu el llenyataire- Em passo els dies al bosc i mai he sentit arbres que parlin.
La vella alzina li explica que kan ya ma kan ( temps era temps) tothom sabia que les alzines parlaven.

– És una llarga història- diu l’alzina- Si vols, te l’explico, però cal guardar el secret.

Miloud ho promet i l’alzina confia en ell, tot i que sap que als humans els costa molt guardar secrets.

– Per què véns tan aviat avui?

El llenyataire li ho explica i a l’arbre li sap greu . Per això decideix ajudar-lo.

– Mira, darrera teu hi ha uns llorers amb flors vermelles i uns altres amb flors blanques. Agafa unes branques amb flors blanques i fes-ne un ram. A casa, el poses damunt d’una safata de pell groga. Després digues la fórmula màgica “ Reina dels llorers, el teu deure fes”.
– Moltes gràcies, alzina.
– Ah, i sobretot, guarda el secret!- li recorda l’arbre.

Però Miloud ja no li fa cas, només fa que repetir la fórmula màgica per recordar-la bé.

Arriba a casa, posa les branques tallades damunt la safata i repeteix la fórmula. De sobte, apareixen unes babutxes brodades amb fil de seda i d’or. Content, corre a despertar la seva dona i s’oblida que ha promès guardar el secret. No té altra cosa al cap que ensenyar a la dona el regal.

Halima se sorprèn. No entén res de res: damunt la taula hi ha les babutxes més maques que mai ha vist. Miloud , abans d’explicar res, li demana de guardar el secret. Ella ho jura i després el marit li confessa la història.

Halima no pot deixar de pensar en totes les coses que li agraden. Primer li ve al cap un vestit bonic com el de la veïna i sense pensar més pronuncia les paraules:

– Reina dels llorers, el teu deure fes.
I ja tenim el vestit damunt la taula. I a partir d’aquí, ja no s’atura: coses i més coses damunt la taula.

Miloud ja no torna al bosc, per què treballar? No necessita la destral, només cal demanar a les branques del llorer. Viuen rics i feliços. Tenen de tot, però troben a faltar una cosa: no tenen fills. Per això han demanat a les blanques aquesta gràcia.

Els veïns comencen a parlar. Veuen que Miloud no treballa mai, uns diuen que ha rebut una herència, uns altres que ha trobat un tresor….Una de les veïnes, curiosa, es proposa fer parlar Halima . Com que sap que a la dona del llenyataire li agrada molt el tafin que ella prepara, en fa i espera que ella senti l’olor des de casa seva. Està segura que vindrà a casa i li demanarà per menjar-ne. I així ho fa.

Mentre mengen, les dues soles li diu:

– Quina llàstima que el teu marit sigui al bosc i no pugui menjar amb nosaltres!.
– No, el meu marit ja no va al bosc- respon Halima que no s’adona de la trampa.
– Si no talla llenya, de què viviu?
Halima es troba atrapada, sap que ha de guardar el secret però…

– Tu ets la meva millor amiga- diu Halima- Tinc confiança en tu: promet-me que guardaràs el secret.
– Seré una tomba.
I Halima ho explica tot. Passen els dies i tot continua igual. Les dues veïnes prenen el te juntes i parlen de les seves coses. Un dia , la veïna entra a casa de Halima, plorant:

– Ajuda’m amiga meva, el meu fill té molta febre : està a punt de morir- demana- Dóna’m les branques de llorer , els demanaré que el curin.
Halima accepta no sense abans dir:
– Amaga-les bé i torna-me-les aviat.
Al cap d’una hora la veïna torna amb les branques, però no les d’abans, sinó unes altres de vermelles.
– El meu fill està molt millor gràcies a tu.
Halima mira les branques i s’adona que ja no tenen les fulles blanques, sinó vermelles.

– Potser no volen canviar de mans- es diu- El meu marit s’enfadarà amb mi si li ho explico.

Posa les branques damunt la safata i diu la fórmula màgica. No passa res. Quan arriba Miloud li diu:

– Crec que les branques ja no tenen poders. Mira, ara les flors són vermelles.
– Què farem ara? Pregunta Miloud.
– Torna al bosc i parla amb l’alzina. Segur que et donarà alguna altra cosa.
L’endemà, Miloud torna al bosc i l’alzina, quan el veu, es posa a riure. Ho sap tot.

– No has sabut guardar el secret, Miloud! Agafa una branca de l’altre llorer, el de les flors vermelles . La fórmula ja la saps.
Miloud talla la branca i tot just sortir del bosc, a la clariana, diu la fórmula. Però en comptes de regals, rep un munt de cops:

– Té- diu la branca- Aquest és el regal que et mereixes. No has sabut guardar el secret.

Miloud corre per no rebre més cops, intenta fugir, però no hi ha res a fer. Quan els cops acaben se’n va cap a casa. Agafa la destral i s’emporta també la branca. Ara li toca a la seva dona aprendre la lliçó.

Halima el veu arribar amb la branca i el fa entrar a casa amb pressa. Espera tornar a tenir sort, però, com el seu marit, acaba rebent cops de la branca.
L’endemà va a veure la veïna.

– El meu marit ha portat una altra branca meravellosa, però et demano que em guardis el secret.
La veïna ho jura i espera. Al cap d’uns dies demana a Halima altre cop la branca.

– Halima, vénen uns parents a visitar-me i no tinc res per oferir-los. Deixa’m la branca, amb el que em doni podré fer un bon tajin. Després te’n donaré un plat per a tu.
Halima fa dies que espera aquest moment. Fa veure que no pot deixar-li la branca, però acaba acceptant.

Quan la veïna diu la fórmula màgica:

– Té , cop de bastó per la lladregota!- diu la branca – Torna les branques de flors blanques als seus propietaris!

La veïna, penedida, porta totes les branques a Halima i li demana perdó.

Des d’aquest dia, el llenyataire va cada dia al bosc a tallar branques mortes i Halima continua fent catifes i ocupant-se de les gallines. De tant en tant, agafen el ram de flors vermelles i diuen la fórmula màgica. Llavors recorden que cal mantenir el secrets i treballar de forma honrada.

La princesa que no pot resoldre l’enigma

Leave a reply

Fa molts anys, un home ja molt vell tenia un fill únic, anomenat Yassín que amb el temps s’havia convertit en un jove molt atractiu, per ser un home complet li faltaven, però, dues coses: un fusell i un cavall. El noi s’avergonyia davant dels companys i , sovint, no volia sortir de casa per no sentir-se humiliat. El seu pare, que era molt pobre, però també molt bondadós, de seguida va notar que el seu fill estava capficat i tot observant-lo no va tardar a endevinar-ne la causa. Però el pobre home no sabia pas com resoldre-ho:

– Fill meu- li va dir- no trobo altra forma d’aconseguir diners que te m’emportis al mercat i em venguis. Potser amb els guanys podràs obtenir el que necessites.

El noi va fer el que el seu pare li demanava, i el va vendre, però com que ja era vell i gairebé no tenia forces només va poder comprar un cavall. Després se’n va tornar cap a casa, força decebut. En arribar , va sortir a rebre’l la mare que quan el va veure tan abatut li va proposar :

– Ven-me a mi també. Així podràs comprar-te un fusell i ser com qualsevol altre home.

Yassin va complir els desitjos de la seva mare , i amb el producte de la compra, va comprar un fusell excel.lent. Tot seguit va pujar al cavall i va cavalcar per l’estepa per caçar. I no li va faltar la sort, va trobar víctimes que va caçar i coure, però quan va tenir ganes de beure, es va adonar que no portava aigua. Va decidir continuar cavalcant amb l’esperança de trobar algú que li pogués oferir beguda. Aquest cop la sort es va mostrar esquiva i cansat, va ajeure’s a recer de l’ombra del seu cavall. La set apretava i quan ja no podia més se li va acudir aprofitar la suor del cavall per beure-se-la. D’aquesta manera va aconseguir continuar la marxa i poc després va arribar a una ciutat molt gran. Però no era una ciutat qualsevol, l’entrada estava guarnida amb cranis i ossos humans que penjaven dels merlets , dels arbres de les seves places i parcs, i en altres llocs encara més inversemblants. Yassín, mogut per la curiositat, va preguntar a un home gran que seia a l’ombra d’un mur.

– Una gran desgràcia ha caigut sobre aquesta ciutat d’ençà que el rei ha decidit casar la seva filla, la princesa Amina. Ella diu que només es casarà amb un home que demostri ser més intel.ligent que ella, i per demostrar-ho ells li han de plantejar un enigma. Si ella no és capaç de resoldre’l, voldrà dir que aquest és el seu futur marit. Ara bé , si el pretendent és derrotat, el decapiten de forma immediata. Com pots veure, la ciutat està sembrada de cranis, perquè, de moment, la princesa sempre ha resolt l’enigma.

Després d’agrair a l’ancià la informació rebuda, en Yassin es va dirigir a palau. La princesa el va veure abans d’arribar perquè s’estava a la finestra i el va fer passar sol.lícita i quan el va tenir davant li va preguntar si tenia a punt la seva endevinalla.

El noi va meditar una mica i tot seguit digué:

– Digues qui va ser aquell que no només va vendre el seu pare i la seva mare, sinó que , a més a més, va beure de l’aigua que ni cau del cel ni brolla del terra.

La princesa li va respondre:

– Dóna’m una setmana de termini. Si en aquest període no resolc l’enigma em casaré amb tu, però si ho faig, ordenaré que et decapitin.

Yassin ho va acceptar i va sortir de palau. Es va dirigir a un raval i es va instal.lar a una casa abandonada, disposat a prendre’s un descans després d’un viatge tan pesat.

Al cap de 6 dies va tornar a presentar-se a palau, per veure si la princesa ja tenia la solució. La va trobar molt enfadada perquè per primer cop no sabia com respondre i el termini s’esgotava. Malgrat tot no es va donar per vençuda i tot just en Yassin acabava de sortir per la porta , ells es va disfressar de vella captaire i el va seguir fins a la casa on s’estava. Va esperar que es fes de nit i llavors, va entrar-hi tot dient amb veu d’ultratomba:

-Bona nit, fill meu. Et trobo molt alegre i no entenc com pots ser-ho en una ciutat guarnida amb caps tallats. Ajuda’ns a sortir de la nostra desgràcia! Deslliura’ns de la princesa Amina!

– Bona dona- va respondre el jove- a partir de demà la princesa deixarà de ser un problema perquè jo m’hi casaré. No ha estat capaç d’endevinar la resposta a l’enigma que li he plantejat i no tindrà altre remei que donar-se per vençuda.

La falsa captaire li va continuar la conversa , i com que en Yassin feia molt de temps que no parlava amb ningú, va acabar per explicar-li-ho tot. La vella va riure de bon grat amb el que li explicava i quan marxava li va assegurar que era el seu heroi perquè derrotaria la princesa Amina.

Aquella nit en Yassin va somniar amb el seu triomf, però l’endemà, en despertar-se va veure que al costat de la seva màrfega hi havia un mocador de seda. De seguida es va adonar que era el mateix que havia vist en mans de la princesa el primer dia que l’havia rebut i va comprendre que Amina l’havia enganyat. En aquells moments no sabia què fer, si tornar al seu país deshonrat o morir amb dignitat. Al final es va decantar per la segona opció i es va encaminar a palau. La princesa l’esperava envoltada de cortesans ,Yassin li va preguntar si podia resoldre l’enigma i ella li va relatar detalladament la vida i obres del jove. Tot seguit va cridar el botxí. Però el noi va reaccionar ràpidament:

Digues quin colom va volar al vent.
I va perdre una ploma de les seves ales.
¿Com és que el que hem dit a la nit podem sentir-ho l’endemà?
I, tot dient això, va treure el mocador de la butxaca i el va ensenyar a tota la cort. Els nobles el van reconèixer de forma immediata. La princesa no va tenir altre remei que admetre la seva derrota i es va convertir en l’esposa de Yassin.

La filla del Soldà que no parlava

Leave a reply

Això era i no era un Soldà que tenia una filla , que no era muda , però que no parlava mai amb ningú. Un dia el seu pare va fer pregonar que si algú aconseguia que parlés, seria el seu marit. Ara bé, els temeraris que ho intentessin i no ho aconseguissin, serien decapitats. Malgrat la duresa del càstig, van acostar-se a palau força homes, però no van poder trencar el silenci de la noia.

Així van passar mesos i mesos, fins que un dia va arribar a la ciutat un foraster. Venia de viatge, caminant, caminant i amb un càntir ple d’aigua carregat a l’espatlla. De sobte, li va sembla que la terra s’esquerdava una mica i es va aturar:
– Bon home, si em dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estaré eternament agraït!- li va dir l’esquerda.

El viatger s’ho rumiar uns instants- només uns instants- perquè sabia que li quedava poca aigua. Però de seguida, generós, va oferir-li. A mesura que l’aigua es vessava a terra, la clivella s’anava tancant.

Va seguir caminant, caminat, i poc després va trobar unes formigues que li van dir:

– Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I el bon home les va ajudar i va continuar el seu camí fins que unes abelles el van aturar:

– Bon home, si ens dónes una mica d’aigua , avui que fa un dia tan calorós, t’estarem eternament agraïdes!

I tot i que cada cop el càntir estava més buit, el bon home els va donar aigua. No va passar gaire temps abans que no es trobés algú més que li demanés ajuda : unes gaseles . I es va repetir la situació fins a 2 vegades més: unes tisores i una agulla també tenien molta set. Sort que el bon home ja va arribar al palau del Soldà perquè pràcticament tenia el càntir buit!

En arribar-hi, va demanar permís per ser veure la jove princesa i el van portar a presència del Soldà. Mentre eren al jardí de palau, l’home va veure la noia, però no li va dir res. Sí que se li va acostar una gasela que li va dir:

– Bon home, vine amb mi, jo tinc una filla que és encara més bella que la princesa.

Aquesta , ofesa, no va poder contenir-se:

– Ni parlar-ne: no hi ha cap altra dona més bella que jo sobre la terra.

Tots els presents van quedar muts: la princesa acabava de parlar! Els notaris en van aixecar acta. Però el Soldà no va voler donar la seva filla al bon home, perquè per ell no era altra cosa que un captaire. Per això el va portar al graner , on hi havia blat, civada, moresc , tot barrejat i li va dir:

– Si demà no tens separats aquests grans, et tallaré el cap.

Sort va tenir dels animals a qui havia ajudat, que , en un no res, eren al graner per socórrer-lo. En pocs minuts van tenir els grans ben separats, per això van poder passar la nit fent gresca fins que es van cansar i es van adormir.

Al matí següent, quan el Soldà va comprovar que la feina estava enllestida, no va voler donar el seu braç a tòrcer i va afegir una nova prova:

– Si demà no tens totes aquestes peces de roba , convertides en vestits, et faré tallar el cap!

Era ben clar que el Soldà no volia el bon home per gendre i només s’inventava tasques pràcticament impossibles per derrotar-lo…

Aquest cop van ser les tisores i l’agulla les salvadores del bon home. Al matí següent, el Soldà va veure que tenia un munt de vestits nous, tallats, cosits i planxats, a punt per ser posats.

Llavors el Soldà va ordenar que preparessin una gran cassola per fer tajine amb la carn d’un toro sacrificat, i va dir al bon home:

– Si demà trobo sobres de menjar per aquí, et tallaré el cap

El bon home va començar a menjar fins que va estar tip, després va ser la terra qui es va empassar tot el menjar que quedava.

Era el dia següent, el Soldà va comprovar que les seves ordres havien estat seguides al peu de la lletra, malgrat tot encara va intentar imposar una nova prova.

– Què vols, bon home?- li preguntà.

– Casar-me amb la vostra filla- va respondre.

– Doncs mira, la meva filla és dins d’una d’aquelles capses, t’ho asseguro- i afegí- El problema és que n’hi ha 100 i tu has d’endevinar a quina de les 100 és la meva filla.

Aleshores va aparèixer una de les abelles que a cau d’orella va dir al bon home “No pateixis, jo em posaré damunt de la capsa correcta”

I així ho van fer. El Soldà no va tenir altre remei que acceptar el bon home per espòs de la seva filla. I van ser feliços i van menjar anissos.

El gat enriquit

Leave a reply

Recordeu “La caseta de sucre i xocolata” que us explicava la mare? I el ” Pulgarcito” que havíeu sentit a l’escola o a la “tele”? Doncs, amb moltes variants, és un dels tipus de contes més habitual en la rondallística marroquina , sempre canviant la bruixa per una o més ogresses. Aquí en teniu una treta de Contes Berbères N’Tifa du Maroc que s’allarga amb altres tipus.

Vet aquí que una vegada un caçador viu amb els seus tres fills i la madrastra. Aquesta, gelosa dels nens, intenta convèncer el seu marit que sense els infants tindrien molt més menjar. L’espòs, davant del primer suggeriment, accepta.

L’endemà s’enduu els nens al bosc amb l’excusa de fer-los joguines de fusta. La nena, espavilada, se’n malfia. Per això s’enduu panses i les va deixant caure pel camí. Arribats al mig del bosc, els nens s’entretenen jugant mentre el pare s’allunya una mica, puja dalt d’un arbre , on creua un altre bastó que quan el vent bufa, fa sonar. Els nens es distreuen amb aquest so i se senten acompanyats, cosa que aprofita el pare per desaparèixer.

Arriba el crepuscle i s’adonen que estan sols, però la nena els tranquil·litza explicant-los el seu estratagema gràcies al qual poden tornar cap a casa. Prudents, abans d’entrar, s’amaguen i senten la conversa entre el pare i la madrastra que simulen enyorança, moment que aprofiten per sortir.

L’endemà, sant tornemhi, i la nena torna a anar deixant les panses pel camí. El seu germà petit que és ruquerol, li diuen el Ximplet, se les va menjant. Així que a la nit no poden tornar. Passen tres dies perduts pel bosc fins que veuen una llumeta, s’hi acosten i veuen una caseta. Els dos grans, prudents, observen a distància i s’adonen que la mestressa és una ogressa que està fent pa, com que pràcticament és de nit i saben que la dona no hi veurà gaire, amb astúcia , s’esquitllen per prendre-li una mica de pa. Però en Ximplet no coneix l’astúcia i és descobert.

L’ogressa els acull com als “seus fills” i els ofereix una mica de llet, que fa bullir amb unes boletes que han de tenir l’efecte d’impedir que s’escapin. Els dos grans se’n malfien i dissimuladament aparten les boles, el petit no.

L’ogressa es confia, cosa que aprofita la nena per preguntar-li sobre les boles que hi ha a l’armari. N’hi ha de tres tipus: les primeres són per cobrir d’agulles allà on les llencis, les segones per cremar i les terceres escampen una boira espessa que impedeix trobar el camí.

És l’hora de dormir i l’ogressa, malfiada, posa els 3 nens al seu costat o damunt, ben agafats. La nena , amatent, espera que l’ogressa s’adormi, posa pedres allà on eren ells perquè la dona continuï notant el pes i no es desvetlli. S’escapen tot emportant-se un ocell màgic que parla.

Quan ja són força lluny, el petit que sí que s’havia empassat les boles de la llet, comença a defallir, la noia demana a l’ocell a veure si veu l’ogressa. Sí que la veu, ja s’ha despertat i intenta encalçar-los, però és lluny. A mesura que es va acostant, li van llançant les tres boles. La darrera, la de la boira, desorienta totalment l’ogressa, i creguda que han desaparegut, decideix tornar cap a casa. Just en aquell moment, en Ximplet, el beneït s’exclama perquè ha caigut en una mena de fossa ,abandonat pels seus germans. L’ogressa torna a fer de bona mare i se l’emporta cap a casa amb la promesa de fer-li una djellaba ben maca. Allà, el que hi haurà és un gran festí familiar, les tres filles de l’ogressa despullen el nen i en fan trossos que fiquen a la cassola.

Mentrestant els dos grans havien fet un llarg camí fins a la casa del “Chat enrichi”. Hi entren i s’amaguen a un cistell ple de figues. Aquest gat també té poders màgics, les coses l’obeeixen, la llenya entra a casa tota sola i s’encèn ella soleta també. Mentre dorm, els nens surten de l’amagatall i mengen pa i mantega. S’eixuguen les mans a la cua del gat, cosa que sembla que resultarà fatal perquè farà perdre els poders al gat. Al matí següent quan se n’adona, s’enfada molt, i sense voler es crema la cua. Llavors surten els nens i empenyen tot el gat a la foguera.

Els dos germans es queden a la casa, el noi pastura el ramat i la noia s’ocupa de les tasques domèstiques fins que un dia passen per allà els caçadors del rei. Vénen assedegats i demanen aigua, la noia, temerosa, no es deixa veure, només la cua del cabell d’una gran bellesa. Els caçadors, intrigats, estiren fort de la cua per poder-la veure bé, però ella la talla. Arribats a palau, ensenyen al rei el seu botí i aquest s’enamora perdudament de la propietària d’aquella cabellera i promet una recompensa a qui li porti. Només s’hi atreveix un Jueu que es disfressa de viatjant i quan arriba a la casa simula que té medicaments per tots els mals. La noia, que tenia mal d’esquena, no se’n malfia perquè és jueu i es deixa atrapar. Arribats a palau, es casen.

Mentrestant el germà torna a casa i se sorprèn de trobar la porta tancada. Crida però ningú no respon. Demana a un boc que forci la porta i aquest no només l’entén sinó que li contesta. Després demana a tots els altres bens que es transformin en monedes d’or. El noi crida les formigues i també els demana una cosa: que enfilin cada moneda d’or com si fos un botó i les cusin al pèl de la pell del boc que havia matat a la nit i se l’havia menjat. Així ho fan, el noi es carrega la pell, es vesteix pobrament i se’n va a la recerca de la seva germana.

El noi troba unes dones rentant a la vora d’un riu, una d’elles és negra, i resulta ser la minyona de la germana, ara reina. El noi intenta confondre-la tot dient-li que la pell que porta al damunt és la de la germana desapareguda. La serventa ho explica a la seva senyora que reconeix immediatament la tàctica del germà. Demana a la serventa que li porti el germà i l’amaguen. El rei acaba descobrint-lo i no entén perquè la seva esposa no li ha explicat la veritat. Tot seguit va a buscar les seves tres filles ( d’una relació anterior) i els proposa que alguna es casi amb el seu cunyat. Com que va brut i pobrament vestit, només el vol una, a qui anomenaven “Fregona”. L’endemà se celebra una mena de torneig i el germà es cobreix amb la pell daurada i mostra a tothom la seva bellesa i valentia. Aleshores totes el volen, però ell es queda amb la Fregona.

Els testos s’assemblen a les olles

Leave a reply

Els contes populars del Marroc estan plens d’ogres (ghouls) que amenacen els humans. L’ogressa ( Tamza, en tarifit , el dialecte amazic de la zona del Rif) és el personatge no humà més habitual, però també trobem ogres ( Amzeu, en el mateix dialecte amazic) amb els seus fills o filles. De vegades senten pietat per l’heroi o heroïna i es traeixen per salvar-lo. Aquest conte , traduït del francès del llibre Contes berbères N’ Tifa du Maroc , és una mica especial quant a les relacions entre els humans i els ogres…..

Vet aquí una vegada una noia va anar a buscar llenya al bosc amb les seves companyes . Entre els arbres va trobar una filosa i se la va endur cap a casa, però com que pesava molt el feix de llenya , de tant en tant , s’anava parant. Al final , les companyes la van deixar enrera i llavors la filosa es va transformar en ogre:
-Has de triar, noia: què vols que et mengi o que ens casem?
– Doncs si no tinc cap més opció, prefereixo que ens casem- va respondre la noia molt espantada.
– D’acord, vés cap a casa, però no oblidis que vindré a buscar-te un dia amb tempesta, molt de vent i trombes d’aigua.
Va volar cap a casa , tot deixant-se bona part de la llenya pel camí. Quan va arribar-hi, els pares la van renyar pel retard i per la poca llenya, però ella no va saber què dir.

Van passar els dies i les nits, i ella no parava de plorar i plorar. Fins que va arribar una nit de tempesta i l’ogre va venir a buscar-la tal com havia avisat. Ningú de casa seva se’n va adonar i l’endemà al matí van contemplar amb sorpresa que la germana no hi era.

L’ogre se l’havia endut a la cova on vivia, l’alimentava amb la carn de xai que li sobrava i de vegades fins i tot amb carn humana. El temps va passar i la noia va tenir dos fills sense que hagués pogut sortir mai de la cova.

Un bon dia, un dels seus germans era de cacera quan va veure l’ogre que sortia de la cova. Valent i encuriosit , s’hi va acostar tot simulant que era un captaire:

– En nom de Déu el generós, què podríeu ajudar-me amb alguna almoina ?- deia.
– Allunya’t, siguis qui siguis- va respondre la germana- Aquí hi viu el meu marit, l’ogre. Si no te’n vas , et menjarà.
El jove va reconèixer la veu de la seva germana i va insistir:
– Acosta’t que et pugui veure, estic segur que estic sentit la veu de la meva germana desapareguda….
Era una situació del tot inesperada i la noia va tenir una alegria tan gran que va esborrar la por durant uns instants. El germà va entrar a la cova i tot van ser festes i alegries. Però en aquell moment van sentir les passes de l’ogre i van córrer a amagar-lo. Malgrat tot l’ogre va notar alguna cosa estranya:
– Aquí fa olor de carn humana, esposa meva.
– No, et confons, l’única humana que hi ha aquí sóc jo i ja t’hauries d’haver acostumat a la meva olor.
L’ogre es va deixar convèncer , va passar la nit i a l’endemà va tornar a sortir, com feia cada dia. Va ser aleshores que la noia va fer sortir el germà del seu amagatall, li va omplir la djellaba de monedes d’or ( perquè heu de saber que sovint els ogres amaguen a casa seva grans tresors) i el va acomiadar tot dient-li:
– Vés-te’n germà meu, i no tornis fins que arribi el dia en què el sol i els núvols es barregin . Aquests dies , el meu marit, l’ogre, els passa dormint , pots portar alguna cosa per carregar més monedes d’or.

Quan el germà va arribar a casa, va explicar a tota la família que la seva germana era viva i ben viva, que l’havia segrestada un ogre de set caps a la seva cova , que era plena de riqueses.
-T’ho suplico, fill meu, porta-m’hi! Vull tornar a veure la meva filla!.

Entre tots la van convèncer que era molt perillós i que calia seguir les instruccions de la noia: no hi tornarien fins al dia en què el sol i els núvols es barregessin. I així ho van fer.

Aquest cop el germà va poder carregar molt més d’or. La noia li va dir:

– No tornis més. Jo intentaré que el meu marit em deixi venir a visitar-vos.
Després de molt d’insistir, ho va aconseguir, però l’ogre va voler acompanyar-la. Es va vestir amb djellaba, babutxes i turbant, per semblar un home i es van encaminar amb els seus dos fills a la casa dels pares de la noia. Allà van ser molt ben acollits, no cal dir-ho, però amb força temor a ser devorats per l’ogre, encara que la noia els va assegurar que no hi havia perill. El dia de la partença, la noia estava tan trista que l’ogre va acceptar que es quedés ella i els nens uns quants dies més a la casa dels avis i se’n va anar tot sol.
En el camí de retorn cap a la cova, el germà gran duia damunt les espatlles un dels seus nebots, que, fill com era d’un ogre, va començar a rosegar-li les orelles.
– Com?- va cridar la seva mare, enfurismada- Aquesta és l’educació que t’he donat?
Però, és clar, de seguida va comprendre que el nen era un digne fill del seu pare!
Arribats a l’entrada de la cova , es van separar. Quan el germà va tornar a casa, el pare va decidir que calia matar l’ogre per poder alliberar la seva filla i els seus néts. Va avisar tota la gent del poble i també el rei que van estar contents d’ajudar-lo i alliberar-se d’aquell perill. Com que coneixien l’entrada de la cova, el van poder agafar per sorpresa i, entre tots, tallar-li els set caps.

El pare de la noia es va repartir el tresor de l’ogre amb el rei que l’havia ajudat i van fer grans festes. Van passar els anys i els nens es van fer grans, quan un dia el pare es va adonar que el seu nét gran es mirava amb golafreria la seva mà. Va reunir el consell familiar per decidir què havien de fer i tothom va estar d’acord que no hi hauria altre remei que matar els dos fills de l’ogre.
– De cap de les maneres – va protestar la noia- No els tocareu pas! Deixeu-me marxar amb ells , si voleu evitar els perills. A més a més, el petit no us ha fet res.

Finalment van decidir que el petit, que s’assemblava a la seva mare, es quedés amb ells. En canvi, l’altre el van fer fora i deu continuar vagarejant per aquests móns, nodrint-se, com el seu pare, de carn humana.