Lewis Carroll va voler, fer una crítica a la societat victoriana i una al·legoria al camí entre la infantesa i l’adultesa, amb una trama existencialista que viatja per endins d’un somni humà; per aquest motiu Alícia al país de les meravelles és una de les històries infantils més complexes del món.
Després de la caiguda d’Alícia pel cau del conill (inici del primer cicle del somni de la història) les seves peripècies la van portar al bosc, on, en el capítol V Alícia es troba a una eruga fumant sobre un bolet.
Aquesta es mostra impacient i no té cap mena d’interès a comprendre els problemes d’Alícia, per contra, decideix retreure-la i burlar-se, en la majoria de les ocasions per mitjà de preguntes existencialistes que Alícia no pot respondre,(l’eruga és una crítica a la desvaloració dels problemes dels nens que sofreixen per part dels adults per encara ser nens, perquè per a Dodgson, no importava l’edat, si algú té problemes mereix ser escoltat i necessita rebre ajuda; l’eruga també és una crítica al consum d’opi, perquè en el Regne Unit del segle XIX, l’opi representava un vici enorme en la societat victoriana) en el final de la conversa l’eruga s’apiada d’Alícia i li diu que podrà canviar la seva grandària si menja una mica del bolet màgic on està asseguda.
Quan Alícia la menja, adquireix una grandària colossal, superant les copes dels arbres, (és aquí on podem veure un dels indicis més clars que aquesta aventura es tracta d’un somni, perquè Alícia no aconsegueix distingir bé les seves mans, simplement aprecia una distorsió com en un somni real) en créixer tant Alícia disloco un niu de coloms, la qual cosa va molestar molt al colom responsable del niu; el colom, contínua amb les preguntes existencialistes de la trobada amb l’eruga i decideix ridiculitzar a Alícia, perquè no la considerava una veritable nena (el colom és una al·legoria crítica a com són tractats uns certs adolescents que tenen un ritme de creixement propi, perquè Dodgson detestava que la societat victoriana accelerava la fi de la innocència i de la infantesa dels nens amb l’objectiu que fossin útils per a la pròpia societat, causant danys irreparables en la personalitat i en la salut mental dels infants) finalment el colom es cansa i expulsa a Alícia de les altures; és aquí on Alícia troba una caseta enmig del bosc i s’acaba el capítol V.
Personalment, considero que el capítol V és molt interessant, perquè és aquí on Dodgson introdueix preguntes existencialistes, com el qui soc, si la vida realment té sentit…
A l’ésser un capítol escrit d’una manera aparentment infantil, és lleugerament difícil captar totes les referències, crítiques, al·legories i sàtires, però quan es capten el capítol adquireix un nou significat.
Penso també que és en aquest capítol on veritablement inicia el conflicte de la història, perquè si bé en capítols anteriors Alícia ja s’havia preguntat les preguntes existencialistes, és en aquest capítol on les interaccions d’Alícia amb l’entorn de les meravelles comencen a veure’s perjudicades per aquestes preguntes.
En el capítol VI Alícia decideix reduir la seva grandària per voluntat pròpia per a tractar d’encaixar a l’entorn de la caseta, (això és una al·legoria a com en l’adolescència, unes certes persones canvien la seva identitat per la pressió de no encaixar, identificant-se més amb el seu costat nen o amb el seu costat adult segons convingui) dins de la casa, res té sentit i l’estada d’Alícia és absurda (la manera de funcionar d’aquesta casa és confusa i absurda, perquè Dodgson va voler representar unes certes parts sense sentit dels somnis, en un cert sentit aquesta part seria una al·legoria a l’absurditat dels somnis) finalment Alícia es cansa de perdre el temps en aquesta casa i es va per a l’entrada del bosc; és aquí on es topa amb el gat de Cheshire, somrient que apareix i desapareix, (aquest personatge es va originar en l’expressió medieval “somrient com un gat de Cheshire”, actualment es desconeixen els orígens d’aquesta expressió) Alícia li pregunta al gat que camí pot prendre per a sortir d’allí; el gat li indica dos camins, un el portaria a la casa de la llebre de març i un altre a la casa del barreter boig; al no desitjar topar-se amb més bojos, Alícia decideix anar a la casa de la llebre de març, però el gat li adverteix que vagi on vagi tots estarien bojos (aquesta frase del llibre, en el seu idioma original ”’we’re all mad here. I’m mad” és un complex joc de paraules, perquè “mad” que significa boig és una paraula molt semblant a “made” que significa fet, per la qual cosa el gat li revela directament a Alícia que tot és un producte dels seus somnis) el capítol VI acaba amb l’arribada d’Alícia a la casa de la llebre de març.
Personalment, considero que el capítol VI és crucial per a entendre aquesta obra, perquè és aquí on el lector confirma les seves sospites que tot és un somni, la qual cosa li dona una justificació a l’absurditat de l’obra; tristament això només passa en la versió original anglesa, crec les traduccions haurien d’incloure una nota que ho expliqués.
M’encanto aquest capítol, perquè el gat de Cheshire és l’únic personatge que no discrimina a Alícia i la manera de parlar del gat és “màgica” i “poètica”.
En el capítol VII, a la casa de la llebre de març, Alícia s’ofereix amb una festa de te, on estan: la llebre de març (personatge que s’origina en l’expressió “boig com una llebre de març” perquè les llebres sofreixen un canvi hormonal en març a causa de l’aparellament), el barreter boig (personatge que s’origina en l’expressió “boig com un barreter” aquesta expressió victoriana refica al fet que els barreters perdien el cap en confeccionar barrets; això es devia al fet que perquè la pell de les llebres i conills fossin útils en la confecció de barrets, havien de passar per un bany químic de mercuri, al qual els barreters s’exposaven diàriament) i el liró (personatge que representa els problemes del somni que tenia Dodgson). En un intent d’encaixar, Alícia s’asseu en la taula, però la llebre de març li recorda que no va ser convidada a la festa; igualment Alícia decideix asseure’s i encaixar a la força. Després d’una llarga conversa Alícia s’enfada i marxa, perquè segons ella tots en aquesta taula estaven “perdent el temps”, és aquí on el barreter li explica que en aquest món el temps és una persona i que, ell mateix no té bones relacions amb el temps, d’aquí ve que no es pugui marxar de l’hora del te, ja que com a càstig el temps el condemno a viure sempre en l’hora del te (això és una crítica als “dogmatismes” victorians, Dodgson critica la importància que va adquirir l’hora del te en la societat victoriana, sense estar justificat el seu veritable valor, simplement era important per pressió social)
Finalment, Alícia decideix escapar d’aquesta casa i entra en un arbre, endins de l’arbre es trobava la sala on va estar just després de la caiguda pel cau, (en aquesta part Alícia acaba un cicle del somni i tot ha de començar de nou perquè el somni segueixi; també podem concloure que és un somni anormal, perquè en general el cicle del somni es reinicia cada 80 o 100 minuts i Alícia només porta adormida uns minuts, Dodgson tenia problemes del somni, aquests cicles del somni alterats d’Alícia són una representació d’aquest problema real) el capítol VII acaba amb Alícia, aprofitant el coneixement adquirit en les seves experiències passades, obrint la porta inicial i creuant-la.
Personalment, considero que el capítol VII és una gran sàtira, la manera en al fet que es retrata el dogmatisme de la societat victoriana és impressionant; a l’ésser un capítol escrit d’una manera aparentment infantil, és lleugerament complicat captar totes les referències, crítiques, al·legories i sàtires.
També em va sorprendre l’estructura dels cicles del somni d’Alícia, perquè, mèdicament parlant, és corresponent a l’estructura dels cicles del somni de Dodgson.
En el capítol VIII, Alícia descobreix que la utopia del país de les meravelles, és en realitat una distopia governada per una reina malcriada, tirana i opressora (el personatge de la reina és una sàtira a la reina del Regne Unit, Irlanda i emperadriu de l’Índia Victòria I, victòria era una nena malcriada i capritxosa al comandament de la potència mundial de l’època, Dodgson estava en contra que algú així regnés) i per un rei ignorant, adulador i inútil (el personatge del rei és una sàtira al príncep Albert I de Saxònia-Coburg-Gotha, al qual la majoria de la societat detestava, perquè no era anglès, tampoc tenia cap poder, ja que no tenia títols en el Regne Unit) aquest capítol és una sàtira, està ple de crítiques i tracta de retratar com realment funcionava la noblesa victoriana.
En el final del capítol Alícia desvia el curs del seu propi somni per a complir un capritx de la reina (això és una al·legoria a com molts van haver de renunciar a les seves vides per a mantenir el poder britànic enlaire)
Personalment, considero que el capítol VIII és una obra mestra, perquè transmet els diferents sentiments de les diferents classes socials de l’imperi britànic; la caracterització de la cort simplement magnífica i dona pas a moltes reflexions sobre la justícia social, històrica, judicial…
Crec que és especialment perfecta la caracterització psicològica de la reina, perquè realment té una actitud idèntica a la reina victòria.
Considero, realment, que és un comentari literari impressionant i insuperable. El resum dels quatre capítols ajuda molt a entendre les reflexions. Fas una anàlisi veritablement completa, des de les preguntes existencials fins a la crítica a la reina Victòria I, fent que sigui un text molt interessant. El que m’ha cridat més l’atenció és com t’has centrat en totes les referències, crítiques, al·legories i sàtires de l’autor.
M’ha fet adonar que Carroll era una persona molt intel·ligent per la seva època, ja que la seva crítica a la societat es traduïa en un “llibre infantil”. Vivia una època on la gent amb ideologies contràries a la monarquia corria perill de ser jutjada, i Lewis va donar la seva opinió de manera discreta, perquè ningú sospités d’un llibre infantil. M’ha semblat interessant la crítica l’hora del te, que és veritat que no es justifica el seu valor, simplement es feia per pressió social. I també la manera de criticar a la reina, una nena malcriada i capritxosa al comandament de la potència mundial de l’època, que és literalment el personatge que mostra el llibre.
També m’ha cridat l’atenció un moment, que no té res a veure amb cap crítica, on parles del complex joc de paraules del diàleg del Gat de Cheshire. Considero força important que ho hagis mencionat, ja que s’hauria de donar més valor a les obres originals (ja sigui llibres, pel·lícules, cançons…) perquè ens perdem expressions i dites que només s’entenen en un idioma i no a les traduccions.
Penso que el teu comentari sobre “Alícia al país de les meravelles” és molt detallat i ofereix una comprensió profunda dels elements clau de l’obra. Has abordat amb claredat les crítiques de Lewis Carroll a la societat victoriana, destacant les al·lusions existencialistes i les sàtires cap a figures importants de l’època.
Em sorprèn com has analitzat cada capítol, desglossant les diverses capes de significat. La teva connexió entre el cicle del somni d’Alícia i els problemes de son reals de Carroll afegeix un nivell fascinant a la interpretació.
La crítica a l’hora del te com un dogma social i la representació de la reina com una figura malcriada són punts clau que ressaltes de manera impactant. A més, l’observació sobre el Gat de Cheshire i el joc de paraules és molt encertada, destacant la riquesa lingüística de l’obra original.
En general, el teu anàlisi aporta una perspectiva enriquidora i reveladora sobre els aspectes crítics, satírics i filosòfics d'”Alícia al país de les meravelles”. Excel·lent treball al connectar la narrativa amb el context històric i les experiències personals de Carroll.