FINAL PRIMERA PART
Winston es va separar de la seva parella Katherine, però mai es va arribar a separar, segons la pràctica del partit, el partit treballa contínuament a eliminar tota mena de plaer sexual. Els matrimonis han de ser aprovats per un comitè, no han de tenir cap classe d’atracció física, l’objectiu d’aquests matrimonis és la descendència, no buscar el plaer o satisfacció personal.
En Winston reflexiona sobre com el partit ha afirmat haver llibertat a les proles (els únics segons ell que poden derrocar el partit) de l’esclavitud de la societat capitalista, quan la realitat és que continuen vivint a la misèria, amb una esperança de vida de seixanta anys. La política del pensament sempre està buscant a gent que sigui massa intel·ligent o conscients de les activitats per apartar-los de la societat i que no siguin cap problema.
A prop de la tenda d’antiguitats on va comprar el diari la ploma i la tinta, veu a un home molt vell entrar en una cantina i decideix córrer el risc i preguntar-li sobre la vida abans de la Revolució.
En Winston li compra un glop i comença a fer-li preguntes puntuals sobre el passat, i sobre com han canviat les coses de la Revolució. Winston no tenia la resposta que volia, ja que el senyor no li deia si la vida era millor o no abans de la Revolució.
Frustrat acaba a la tenda d’antiguitats, quan es decideix a comprar, però el senyor Charrington (l’amo de la tenda) li suggereix a Winston que vagi a veure una altra habitació, Winston s’adona que no hi ha telepantalla. Surt de la tenda pensant com seria llogar l’habitació de la tenda d’aquell vell.
SEGONA PART
Un matí Winston decideix prendre un descans del treball i anant al lavabo veu a la noia del cabell fosc caminant cap a ell. La noia cau, i en Winston va cap a ella per ajudar-la quan ella discretament li entrega un paper. Ell no sabia que era, ja estava pensant si seria una advertència o una citació de la policia del pensament, però quan el llegeix veu “T’estimo” i es queda impactat.
Més tard intenta tenir una cita amb ella, però no sabia ven bé com posar-se en contacte. Durant la següent setmana continuaven esquivant-se al menjador fins que en Winston a l’hora de dinar seu a prop d’ella sense ningú a prop i pràcticament xiuxiuejant i sense mirar-se acordar reunir-se en la plaça de la Victòria.
A la plaça hi havia una multitud de gent, i això va fer que tots dos poguessin estar un al costat de l’altre sense cridar l’atenció. La noia va començar la conversa molt directa, parlant de reunir-se a un punt específic i distant, el següent diumenge a la tarda. Winston està d’acord.
El diumenge Winston va anar al camp tal com li va explicar la noia. Esperant-la ella el troba i se’n van a una zona encara més apartada. Comencen a parlar i ell s’assabenta que ella es diu Júlia, ella ja sap des de fa temps que ell és en Winston Smith. Ell li confessa haver cregut que ella era part de la policia del pensament, a ella li sembla una idea bastant graciosa, però sembla contenta de ser tan creïble.
Quan ja estaven tornant la Júlia s’arrenca la roba i s’abracen. Després de tenir relacions sexuals en Winston compara el seu romanç amb un acte polític: un cop contra el Partit.
La Júlia ja estava pensant en un altre lloc per tornar a reunir-se, ja que anar al mateix lloc més d’un parell de vegades és perillós. La següent vegada va ser al campanar d’una església en ruïnes. Allà a l’església en Winston va conèixer molt de la vida de la Júlia, com que té vint-i-tres anys, viu a un alberg amb altres noies, que treballa al departament de ficció escrivint novel·les… Tampoc té records de la vida abans de la Revolució ni coneix a algú que ho faci.
Winston li va explicar com era la seva vida, i li va parlar de la seva exparella, a la qual li deia la “pensabé”, ja que ella era totalment lleial al Partit. Fins al punt que va considerar matarla en una caminada, però no ho va fer, La Júlia considera que ho hauria d’haver fet. I ell està d’acord.
Després d’una estona en Winston comença a comprendre que la Júlia creu que és possible continuar una vida secreta mentre que ell pensa que la policia del pensament els trobarà. Li expressa aquesta idea i li diu a la Júlia “nosaltres som els morts”. Ella contesta que encara no estan morts i comença a descriure el pla per tornar-se a veure.
Em sembla que estan arriscant-se bastant en tenir aquesta relació que tenen, ja que com que no era ben vist per la societat els podria passar qualsevol cosa. Personalment, no estic d’acord amb aquesta societat, ja que l’opinió de qualsevol persona és important i viure en una dictadora en la qual no pots expressar el que senta és molt difícil.
En aquest fragment del llibre és quan Wintston i Júlia es comencen a trobar.
A mesura que la seva relació es desenvolupa i comencen a trobar-se en llocs secrets, es veu la seva necessitat d’intimitat i llibertat personal en aquest lloc dominat pel Gran Germà. La conversa entre Winston i Júlia revela les seves creences i les seves opinions contra el Partit, ja que discuteixen la possibilitat de desafiar-lo mitjançant la seva relació secreta. No obstant això, hi ha una tensió en la seva relació, ja que Winston creu que tard o d’hora seran atrapats per la policia del pensament, mentre que Júlia és més optimista sobre la seva relació secreta.
En aquest fragment es veu com era mantenir una relació arriscada en moments d’opressió i et fa veure els riscos que tenien les persones en contra d’aquesta dictadura.
Crec que si això m’hagués passat a mi no podria aguantar molt perquè no poder dir la teva opinió o no fer qualsevol cosa sense tenir el risc que estigui bé i malament em sembla molt complicat. Aquest fragment em recorda molt a la dictadura franquista que no podien descobrir que eres català perquè et ficaven a la presó.
és un retrat inquietant d’una societat controlada pel Partit on el plaer i la connexió humana estan severament restringits. Winston desafia aquestes normes en buscar respostes sobre el passat prohibit i en connectar amb la misteriosa noia dels cabells foscos. L’opressió del Partit, que fins i tot limita els sentiments personals, crea una aura de clandestinitat al voltant d’aquestes trobades.
L’escena a la plaça de la Victòria revela la intensa necessitat d’intimitat i de connexió humana en un entorn on la vigilància és constant. El simple acte de dir “T’estimo” es converteix en un acte subversiu i emocionant en un món on les emocions estan suprimides.
Aquests moments de connexió humana en un món tan deshumanitzat ressalten la resistència dels individus contra un règim tirànic. La cerca de llibertat i afecte en un entorn tan repressiu afegeix una capa d’esperança en un escenari predominantment ombrívol i controlat.