Les sirenes (en grec antic Σειρηνα) són éssers mitològics de l’antiguitat que viuen al mar. Les sirenes de la mitologia grecoromana són meitat dona i meitat au rapinyaire, aquestes atreien els navegants amb el seu cant.
Qui eren?
Són filles del déu riu Aqueloo, no s’acaba d’aclarir qui era la seva mare, si era la musa Melpómene, Terpsícore o Calíope. El número varia segons les versions; en un principi eren dos, Agláope i Telxiope, més tard van ser afegides Teles, Redne, Molpe, Pisínoe, Parténope, Leucosia i Ligia. Vivien a les costes sicilianes.
Què representa?
El cant de les sirenes, representa en la mitologia antiga, el poder del miratge i l’encanteri per apartar l’home de la seva ruta. Els mariners, en escoltar el seductor cant d’aquestes criatures marines, queien en un estat d’encant i aquests estavellaven els seus vaixells contra les costes.
Història
En la mitologia grega les sirenes eren éssers meitat humanes l’altra meitat ocells que atreien els navegants amb els seus cants perquè s’apropessin a les costes i el vaixell naufragués. Aquest ésser tenia una veu molt peculiar. Eren tan dolços els cants de les sirenes que van decidir competir amb les muses, però les sirenes van perdre. Després d’haver perdut les muses van decidir treure les plomes a les sirenes i així és com les sirenes van quedar sotmeses en les costes i les roques del mar, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.
ENLLAÇOS
Les sirenes de la mitologia grega [informació extreta de la viquipèdia]
L’origen de les sirenes no és clar. Eren filles de Forcis, o d’un déu fluvial, el riu Aquelou, segons uns mites la seva mare era la musa Melpòmene, segons altres Terpsícore o Cal·líope. Les sirenes de la mitologia grega eren nàiades (nimfes marines), meitat dones i meitat aus, no gaire diferents de les Harpies. A partir de l’Edat Mitjana es va considerar que tenien el cos de dona i cua de peix. Els noms de les sirenes, companyes de la deessa Persèfone, sembla ser, que depenen del seu nombre: si són tres són Leucòsia (blanca), Ligeia (cridanera), i Partènope (veu de donzella). Quan eren dues: Himeropa (dolça veu) i Telxiepea (parla encantadora). Si són quatre: Telxiepea, Aglafoe (bella veu), Pisínoe (persuasiva), i Molpe (cançó). La sirena Partènope està lligada a l’origen de Nàpols.
Vivien a l’illa Antemessa (florida) on la terra era blanca a causa dels ossos blanquejats dels navegants morts. Segons una altra versió les seves víctimes naufragaven als esculls. Segons d’altres versions vivien a l’estret entre Escil·la i Caribdis, a la costa occidental de la Itàlia Meridional. Foren representades sovint en vasos pintats, ceràmiques, mosaics, sarcòfags amb cos d’ocell amb cua i ales amples tocant un instrument com la cítara o voltant la nau d’Ulisses.
Segons un oracle quan un vaixell passés davant la seva illa sense morir els mariners saltarien al mar i s’hi ofegarien. Aquesta situació es donà en dues ocasions.
Segons el mite dels argonautes, Orfeu tapà amb la seva veu el cant de les sirenes, i així evitaren xocar contra les roques del Sirenum Scopuli, on habitaven les nimfes. Butes va sentir el cant de les nimfes i es va llançar per la borda, però Afrodita el va salvar. Segons la llegenda, les sirenes, abatudes, es transformaren en pedra, mentre segons d’altres versions moriren ofegades a la mar.
Segons l’Odissea, d’Homer, Ulisses, aconsellat per Circe, va poder evitar el perill del seu cant tapant les orelles dels seus companys amb cera, mentre que ell, que volia escoltar el seu encisador cant, es va fermar al pal del vaixell, ordenant als seus companys que quan demanés que el deslliguessin l’havien de fermar més fort.
Segons Ovidi (cant V de les Metamorfosis) Persèfone fou raptada per Plutó (anomenat també Hades) i les sirenes la van buscar per la terra sense trobar-la, per la qual cosa imploraren als déus unes ales per poder cercar-la també per la mar.
Durant el període hel·lenístic, les sirenes van passar a ser considerades divinitats del més enllà, que cantaven per als benaurats a les Illes dels Benaurats. Representaven les harmonies celestials i com a tals són representades freqüentment als sarcòfags.[2]