Presentació de “Temps a venir”

Per començar, us volem explicar una mica com va sorgir el nostre film. En primer lloc vam partir d’emocions, temes i qüestions que volíem tractar en el nostre curt: la incomprensió dels pares de la Berta, la nostra protagonista, la seva solitud en relació als companys de l’Institut i la possibilitat de trobar alguna persona al final del film que generés un canvi d’estat emocional.

Un element molt particular en la creació del nostre guió és que paral·lelament vam començar a portar fotografies de localitzacions, i va ser a partir d’una d’aquestes fotos que vam començar a construir el passat de la nostra protagonista. En aquest passat també hi tenen un paper destacats els avis i això potser es deu al fet que alguns dels projectes fotogràfics de la pràctica experimental giraven a l’entorn dels avis.

Un dels grans reptes de la pel·lícula era com mostrar el canvi emocional de la Berta, un dels moments clau. Inicialment pensàvem amb la possibilitat que un altre personatge ajudés a la Berta a refer-se, a canviar d’actitud i d’estat d’ànim. Després vam veure que el canvi podia venir de la mateixa Berta.

Ja teníem més o menys definida la Berta i el fil argumental del nostre curt. Ara era el moment de pensar el film de forma més global la concepció del film i d’anar escollint quins recursos expressius volíem utilitzar per mostrar les emocions.

Aquesta tasca la vam fer amb tot el grup gran i també amb grups més petits que després posaven el seu treball en comú amb la resta de companys. D’aquí sorgien propostes molt interessants sobre quina llum i quins colors volíem en certes seqüències.

Era també el moment de relacionar els visionats i veure quines categories ens interessaven treballar i amb quins recursos expressius volíem expressar les emocions.
A mesura que concretàvem la planificació es van anar establint relacions i rimes interessants entre les seqüències que van donar coherència al film. L’evolució de la llum i del color en relació a l’estat anímic de la Berta. Els fils entre la càmera i el personatge ens van permetre expressar l’emoció en el moment més trist en què la Berta rep la notícia per telèfon i també en el moment de més alegria: quan la Berta al final va canviant l’expressió de la cara al ritme de la bicicleta i es va integrant amb el paisatge verd i lluminós.

Ben aviat vam tenir clar que l’ocultació del rostre el faríem quan la Berta és al telèfon i rep la notícia que els avis es venen la granja. En aquest plans ens van inspirar molt els visionats de “La promesa” dels germans Dardenne (per la posició del personatge) i “Les hores d’estiu” de Olivier Assayas (per la foscor), “Ningú no sap” de Hirokazu Kore-eda (pels plans tancats, la poca profunditat de camp i la penombra).

Com que era un dels moments més forts de la pel·lícula on la protagonista rebia la noticia, volíem ocultar la mirada perquè ens interessava transmetre que és un pes molt fort sobre ella i com que normalment oculta els seus sentiments perquè no te ningú a qui confiar-li, és un moment molt decisiu on volíem amagar el seu rostre i a la vegada, que es notés que la granja era un lloc molt important per ella deixant a part la conversa dels pares que continuen amb normalitat, sense preocupar-se per la filla i amb interessos econòmics, vam voler posar les seves veus en off per no donar-li protagonisme i per continuar estant amb la Berta i el seu estat d’ànim. “Paranoid Park” de Gus van Sant ens van ajudar a resoldre el moment de la conversa dels pares. No teníem del tot clar com fer-ho per no caure en una imatge massa estereotipada dels pares i vam considerar que seria molt millor si quedaven fora de camp i, quan se’ls veu, amb molt poca profunditat de camp.

Quan les dues converses en paral·lel acaben, vam voler que els pares desapareguessin de pla, deixant-la ella sola a l’espai i al moment, fer un tràveling que s’anava allunyant a poc a poc per deixar-la petita i destacar la seva tristesa i incertesa. Llavors, vam decidir que donés inici al pas del temps.

Ens va semblar important fer un pas del temps per mostrar com estava d’afectada la Berta pel fet que els avis s’haguessin de vendre la granja i que passés un temps abans de prendre la decisió. Volíem que es veiés la Berta en dies diferents i en situacions molt quotidianes.

En el pas del temps teníem moltes idees de plans emocionals, però faltava alguna cosa. Un dia tornant d’un rodatge vam veure uns núvols que ens van semblar molt especials i vam decidir gravar-los. Pensàvem que no els podríem fer servir, però al final en veure’ls muntats ens va agradar molt la sensació de transmetre l’ emoció del personatge a través de l’espai. Ja estàvem en el procés de muntatge i vam decidir gravar el pla de la Berta tocant les herbes i altres plans de cel.

Del visionat de “Deixam entrar” de Tomas Alfredson i “Als nostres amors” de Maurice Pialat ens va quedar una idea que aquesta seqüència havia d’anar acompanyada de música i teníem una idea força clara de com havia de ser aquesta música. Així doncs vam demanar a l’Alexis, un músic i professor de l’institut, que ens compongués una banda sonora. Va ser molt interessant el diàleg amb ell, que obligava a reflexionar sobre què volíem transmetre, sobre què transmet una o una altra música, etc…

Els nostres tràvelings, a la casa, després de la conversa, i al final (a la bicicleta), van ser inspirats amb el visionat de les “Harmonies Werckmeister” del director Béla Tar i la idea de “fils” entre la càmera i el personatge.

El primer moviment de càmera de la pel·lícula, va ser el trajecte amb cotxe. Vam posar al trípode al seient del copilot mentre que la protagonista estava asseguda darrera el conductor. Era un pla relativament tancat i amb una òptica teleobjectiu.
A la concepció global, vam decidir iniciar la pel·lícula amb un pla tancat de la protagonista i vam pensar que començant al cotxe, seria un bon recurs per fer-ho. Pel que fa l’ambient, teníem la idea de gravar aquest pla en un moment de pluja per intensificar el seu estat d’ànim amb la seva relació distant amb els pares. Pensàvem que seria impossible aconseguir pluja (feia molt sol), però un dels dies de rodatge, mentre rodàvem un dels plans a casa, va començar a ploure i vam deixar el que estàvem fent per aprofitar aquell moment de pluja. També, volíem el so dels neteja-parabrises per reforçar el seu aïllament i la manca de diàleg.

El segon tràveling, s’inicia amb la protagonista amb un pla tancat, allunyant-nos lentament de la Berta, deixant-la petita en l’espai. En aquest pla, vam posar la càmera i el trípode ben fixada en un suport de fusta amb rodes. Havíem d’encarar bé les rodes per tal de que el moviment del suport fos fluid i no trenques l’emoció que volíem donar.
Volíem mostrar-la sola, petita a l’espai.

Els moviments de càmera de la seqüència del riu van estar inicialment inspirats per un tràveling circular de 360º de “Gerry” de Gus van Sant. En el rodatge, la idea del moviment circular va anar derivant en els petits moviments de càmera dels plans fets amb càmera a l’espatlla

Vam decidir finalitzar la nostra pel·lícula amb un tràveling on seguíem a la protagonista i després la deixàvem allunyar deixant-la respirar. Va ser molt complicat trobar la bona relació entre la posició i velocitat de la bicicleta, el cotxe des d’on fèiem el tràveling, el fons i la llum. En certa manera, aquest tràveling es relaciona amb el primer, oposant-se.

Deixa una resposta