Procés de creació del film final (guió, rodatge, muntatge, visionats)

Després dels dies intensos de rodatge i del muntatge del film ens agradaria compartir amb vosaltres algunes de les experiències d’aquests dies .

Cristina Márquez

Ha estat una experiència completament nova i m’ha agradat molt tot el ritual del moment abans de la gravació: Silenci si us plau, anem a gravar, so preparat? Actriu preparada? Càmera preparada? Gravant, Acció! M’ha semblat el gest de les ganes de fer-ho, de sentir-te director de cinema, de poder pitjar el botó vermell d’una càmera professional i després veure el resultat del treball fet a consciència.

Del treball en grup m’ha agradat la capacitat que hem adquirit d’expressar més bé el que volíem dir, la paciència i el compromís amb els altres companys i sobretot el fet de pensar conjuntament i anar definint el personatge, imaginar quina era la seva vida, què li agradava fer. El treball del guió m’ha interessat perquè em permetia imaginar com podria ser el nostre personatge. La part però que més m’ha agradat ha estat el moment que pensaves els possibles plans, l’enquadrament més adequat, la llum que volíem. És tan agradable imaginar-te els plans i després poder-los fer!

icastellet_filmfinal_1011-287_533x682icastellet_filmfinal_1011-25_533x800

Per últim, ens han ajudat molt  els visionats de fragments que ens donaven idees que segurament no haguéssim tingut d’una manera tan precisa a l’hora de pensar els plans i que en alguns casos van ser decisius com Ningú no sap (H. Kore-eda) que ens va inspirar per al pla del telèfon on el fons queda flou. El que em va impactar més ha estat el de Gerry (G. van Sant), aquell travelling circular i la llum, tan lent i tan bonic. O Deixa’m entrar (T. Alfredson), quan el nen està jugant amb el soldat, o quan agafa el jersei i l’olora, el pas del temps.  A Yuki i Nina (N. Suwa), aquell canvi d’escala, i el fons tan verd, o Elephant (G. van Sant), quan la noia camina i tot el que l’envolta es veu en flou i ella està nítida. També Ningú no sap (H. Kore-eda), que és un fragment que ens va inspirar molt per fer el pla del telèfon, amb el fons flou. Hi ha d’altres que m’han agradat, però no tant com aquests.Els fragments han ajudat molt a fer el film, a partir dels visionats hem tingut idees per poder crear els nostres plans, semblants en la llum, l’enquadrament, o simplement, l’acció.

De tots els plans que hem rodat el de l’habitació quan la Berta està escrivint la carta als avis és el que em va emocionar més perquè sempre que havia vist plans semblants m’agradaven i no sabia perquè. Després vaig entendre els meus sentiments i em va venir molt de gust gravar-lo.

icastellet_filmfinal_1011-238_800x533icastellet_filmfinal_1011-214_800x533

He après cada botó de la càmera, com fer balanç de blancs, com canviar el diafragma, que es diu òptica, com fer l’escript, com utilitzar cada un dels aparells, i moltes coses més. A part d’aprendre coses de cinema, he après d’altres, com ser pacient, treballar en grup, expressar millor el que vull dir, i sobretot, compromís.
Abans de començar el curs vaig pensar en com seria i m’ho imaginava d’una altra manera. És millor, és interessant, no cansa, al contrari, et dóna més força per continuar. Cinema en curs no només és una classe d’aprendre cinema, també s’aprenen coses diferents, coses que val la pena aprendre.

Queralt Redó Coín

Per a mi, el muntatge és una part decisiva, es prenen decisions molt importants perquè és el darrer pas abans d’acabar definitivament el curtmetratge. Em va sorprendre molt quan vaig descobrir que muntant els plans d’una determinada manera o d’una altra es podien crear sensacions molt diferents.

En relació als aprenentatges, crec que van més enllà del cinema. Alguns dels aprenentatges però s’hi relacionen directament: com utilitzar la càmera per mostrar sentiments, amb diferents recursos com la profunditat de camp, la composició del pla o l’enquadrament. Com dirigir el so, mesurar-lo a l’entrada de la càmera, la importància de l’scrip que serveix de guia a l’hora de capturar. També hem après a ser polits en el treball, a diferenciar una presa bona d’una dolenta, en relació al so, enquadrament i enfocament. La història del cinema també hi ha estat present, com en la pràctica dels Minuts Lumière i dels visionats.

De tots els fragments visionats m’ha cridat l’atenció un fragment de Ningú no sap (H. Kore-eda). La manera com filma els personatges en relació al tren. És molt contrapicat i de nit, juga amb els llums del fons desenfocats, que a diferència dels que vam filmar nosaltres a la pràctica central, que es veien amb forma romboide, als plans del fragment apareixen com circumferències.

El pas del temps tal com l’hem tractat m’agrada molt, sobretot els plans dels núvols, que en un principi no els havíem previst, però que un cop muntats transmeten una sensació molt forta que ajuda a entendre el pas dels dies i els sentiments de la Berta. Gràcies a aquest element hem pogut transmetre a l’espectador tot allò que volíem, incloent-hi els plans dels nens jugant, el mirador o el de la Berta tocant les tiges del camp.

icastellet_filmfinal_1011-396_800x533icastellet_filmfinal_1011-184_800x533

Jessica Ferrer

He après aspectes de funcionament de la càmera que no oblidaré mai més: com s’ha de fer el balanç de blancs i per a què serveix, com buscar l’iris adequat, l’òptica, l’enfocament i tot el que està relacionat amb la càmera. També he après a muntar el so. També he descobert qualitats del meu caràcter que desconeixia, tinc més paciència de la que em pensava i he descobert que el treball en grup sempre és més enriquidor. De tots els plans m’agraden sobretot els plans tancats i el so ambient de la pluja.

Agnès Simon

Voldria remarcar especialment el rodatge de la seqüència de la conversa a casa de la Queralt. Va ser un dia cansat però no pas pesat, anàvem per feina i al final vam fer un bon treball. Ens va costar molt aconseguir la conversa dels pares tal com la volíem. També vaig viure intensament els dos dies que vam anar a rodar al riu, tot i que després del muntatge vam descartar els retakes que havíem fet, però crec que ho havíem de fer, sinó ens hagués quedat sempre el dubte de com hauria quedat si ho haguéssim tornat a gravar i ni haguéssim quedat convençuts de la qualitat del nostre treball. De tot el que hem fet, el que m’ha agradat més és el so. La càmera també m’agrada però com el so no hi ha res, perquè sents tots els sons. Si sents un so que t’agrada més pots girar el micròfon perquè se senti més bé o si un soroll no t’agrada pots intentar amb el moviment del micro que no es senti.

Per a mi, el muntatge és el moment més decisiu de tots, depèn del moment on talles, els sentiments es poden interpretar d’una manera o altra, una mala tria podria deixar enrera tota la feina feta.

icastellet_filmfinal_1011-90_800x533icastellet_filmfinal_1011-81_800x533

Aina Coca

Em va agradar molt gravar el pla del Mirador a Monistrol, de nit, perquè em desperta emocions de pas del temps i soledat i perquè va ser una gravació difícil. Es va anar fent fosc, ens vam anar movent perquè no sabíem del tot com ens sortiria més bé. De prop, de lluny, anàvem movent la càmera, camviàvem de perspectiva, vam apujar el trípode. I al final vam començar a gravar i ens va quedar com volíem. També vaig disfrutar molt d’un pla que no ha sortit però que vam fer i consistí en què va sortir la lluna i la vam gravar. Va ser molt intens aquell moment.

Vaig disfrutar també amb la gravació de la Berta al laboratori i el primer pla de la protagonista. El muntatge de la seqüència del riu va ser complicat però va quedar molt bé: la lluentor del cabell, els reflexos de l’aigua, els cercles de la pedra quan cau a l’aigua.

En relació al so s’ha d’anar amb molta cura perquè l’equip és més fràgil del que em pensava.

Zaida Plaza

Per a mi la part més interessant va ser la de desenvolupament i creació del guió. Va ser molt curiós que a partir d’una fotografia poguéssim crear tota una història, un personatge, el seu passat i descriure les seves emocions.
Va costar perquè eren moltes hores, molt esforç, moltes idees. De mica en mica, anava agafant forma. Era difícil perquè teníem idees diferents, però quan ja teníem alguna cosa clara podíem avançar i cada cop anaven sortint més coses.

Tot i el temps que vam dedicar a la gravació de la conversa de la Berta amb la Lia, en visionar-la no ens va acabar de convèncer perquè no transmetia exactament el que volíem i la vam tornar a gravar. Després de visionar-la vaig quedar molt satisfeta amb el treball i el resultat del temps i de les idees.

He après a fer servir la càmera de vídeo i de fotografia, a muntar. He après a transmetre emocions, sentiments, afer preguntes, a voler dir més coses; he aprés a veure cinema.

Laia Espada

Referent al rodatge vaig ser a la gravació de les dues seqüències de la classe i em va agradar molt la del pla tancat, la manera com entra la Jessica en el pla i com després torna a sortir. Respecte al muntatge trobo molt interessant com es va muntar el pla del riu. Vam retocar fins que vam obtenir el resultat que volíem. Per a mi, la part més interessant ha estat poder expressar els nostres sentiments amb imatges.

icastellet_filmfinal_1011-361_800x533icastellet_filmfinal_1011-375_800x533

Urko Montes

El més interessant de l’elaboració del guió va ser buscar una situació per crear-lo i  la la manera d’introduir-lo. Les localitzacions per mostrar el sentiment d’aquell moment inicial ens va portar moltes hores i em va agradar molt el procés i les hores que hi vam dedicar. El rodatge va ser una experiència intensa que requeria saber el que volíem i on ho volíem gravar. La setmana de rodatge estàvem pendents del temps que faria. Vam aprofitar la pluja per fer el primer pla de la Berta quan anava en cotxe. El rodatge de la part del gos va ser molt complicat perquè costava que el gos fes el que exactament volíem que sortís en les seqüències. Va ser bastant complicat buscar una banda sonora per als plans del pas del temps. Al final l’Alexis, que és professor de música, en va compondre una expressament que va titular ‘Berta’. Ens va agradar molt. Al travelling final vam utilitzar una melodia de Saratoga. Dels visionats vull destacar sobretot el travelling circular de Gerry (G. van Sant) i el pas del temps de Els nostres amors (M. Pialat) amb música, i que té força semblança amb el nostre.

icastellet_filmfinal_1011-15_800x533icastellet_filmfinal_1011-1_800x533

Nerea Nieto

M’ha agradat molt el rodatge dels plans i les seqüències més complexos, com els del riu o el el segon tràveling, quan la càmera s’allunya del personatge per la intensitat de les emocions que desperta. També el de la bicicleta per la seva lluminositat aconseguida amb els arbres al fons, amb un color verd intens.

Haver vist fragments de grans cineastes ens ha inspirat a l’hora de pensar alguns dels plans. En relació a la profunditat de camp ens ha ensenyat molt el treball que en va fer Gus Van Sant a Elephant. En relació a la rellevància dels sons en la consolidació d’emocions ens va inspirar el mateix director amb algunes de les seqüències de Paranoid Park en què el protagonista escriu un diari i se sent el so del llapis, de la mateixa manera que la Berta està escrivint als seus avis.

icastellet_filmfinal_1011-296_800x533icastellet_filmfinal_1011-294_800x533

Cristina Pérez

Hem après que el treball en equip et permet millorar la relació entre companys i establir llaços comuns de conversa i de treball ben fet a partir del cinema i de la càmera com a centre d’atenció.  En qualsevol cas, totes les decisions les preníem conjuntament després d’un ampli consens i afectaven les diferents fases de treball: elaboració del guió, localitzacions, muntatge, música etc.

Sandra Charneco

Si hagués de triar un pla, triaria el de la Berta al riu quan tira la pedra perquè és el punt d’inflexió per entendre el pas endavant que fa la Berta, la força que treu per poder seguir i canviar les coses, els ànims per sentir-se més bé amb ella mateixa i amb els altres (per exemple en la seqüència a l’estació amb la Lia).

icastellet_filmfinal_1011-408_800x533icastellet_filmfinal_1011-493_800x533

Raquel Ramírez

Del treball de guió destacaria la creació del personatge, que ens feia pensar en estats personals d’ànim de la nostra vida quotidiana, però que no fossin habituals. Va ser complex per nosaltres però amb el diàleg i la pluja d’idees vam anar definint el personatge, el seu passat, les relacions amb els altres. Després vam construir la història a partir d’algunes localitzacions i quan en vam veure una en concret que ens va inspirar ja vam poder completar com podia ser la vida del nostre personatge. Tot seguit vam pensar en el tema principal però no sabíem com desenvolupar-lo ja que teníem principi i final però no el punt clau a partir del qual la història feia un tomb.

icastellet_filmfinal_1011-211_800x533icastellet_filmfinal_1011-72_800x533

El travelling de la bicicleta va ser molt divertit de gravar. En aquest pla jo vaig fer de directora i d’scrip. Sabíem el que volíem i crec que vam obtenir el resultat que volíem: és un pla d’alegria, de trencament i a la vegada obert. Però a mi m’agrada més muntar perquè trobo el procés més dinàmic. El fet de lligar els plans, veure si munten, la coherència i també alhora el contrast entre els plans, s’obté en el muntatge i és per aquest motiu que a mi m’agrada comparar-ho amb el destí final de la pel.lícula. Al final hi ha certes decisions de muntage que se’t van imposant naturalment segons les tries que has fet i les decisions que has pres.

De tots els fragments visionats, L’estiu de Kikujiro (T. Kitano) em va impactar molt, la manera com filmen el nen, la solitud que sens quan veus el curt, els canvis d’escala etc.

icastellet_filmfinal_1011-232_800x533icastellet_filmfinal_1011-471_800x533

Deixa una resposta