Institut Castellet 2009-2010

GRAFFITI

Doncs el minut em va venir al cap gràcies al meu germà. Vaig gravar un noi pintant un graffiti . La veritat és que això de gravar un minut i que no puguis fer proves ni res, preocupa una mica, però jo confiava en què sortiria bé. Estava una mica nerviosa perquè no sabia que la filmació  costaria tant . Bé, el cap de setmana abans de rodar vaig anar a veure com pintaven i vaig acabar de decidir on posaria la càmera. De passada vaig filmar una mica per fer-me’n una idea. Sobretot el que més m’agradava del meu minut és que gravaria una acció que havia vist fer moltes vegades al meu germà i que jo mateixa havia fet quan l’havia acompanyat . És evident que em tocava molt de prop! Vaig creuar els dits i vaig esperar que sortís bé.

Després d’aquest procés, el passat dimarts dia 17, vaig anar a filmar al dipòsit del Pont de Vilomara. Un cop gravat em pensava que havia anat bé, però no sabia si em semblaria una mica avorrit. Pensava que els minuts dels meus companys eren més interessants i que hi havia més moviment o això creia. La veritat és que em va sortir com jo volia però em va ser difícil trobar l’angle d’enquadrament perquè depenent dels diferents angles el minut es veia de manera diferent

Estava una mica nerviosa perquè no sabia amb precisió si el minut sortiria com jo volia o no sortiria bé o passaria alguna cosa… però finalment crec que ha sigut una experiència molt bona. Per sort, no hi va haver cap problema amb el meu equip de rodatge i el minut té molta vida i transmet alegria perquè té colors molt vius. Per aquest motiu és diferent a tots els altres minuts.

Al principi volia gravar a la pizzeria del poble, però quan vaig anar a demanar permís em van dir que no. Llavors vaig triar la meva segona opció que era gravar la parada del bus del parc del Pi, on només es veuria quan la gent baixa del bus. Els professors em van dir que anés a fer fotos i a demanar quan arribava el bus i quin dia baixava més gent. Em van dir que el divendres el matí, ja que hi havia mercat i després vaig fer fotos. Però com que hi ha un fanal que ens tapava el bus, vaig agafar un conus i el vaig posar una mica més endavant perquè pougués parar una mica més enrere. Al meu grup hi havia  la Clara, l’ Aina, la  Sonia, la Maria i l’Oriol.

De tota manera, el meu minut lumière no va anar com jo vaig pensar que aniria. A les 8 del dematí vaig a anar a la plaça del Pi. Vam començar a plantejar on podia col·locar la càmera i al final la vaig posar a sota de la vorera on es podia veure l’autobús i la gent que baixava. Vam començar a preparar la càmera i vaig ordenar a la Maria i l’Oriol que quan l’autobús vingués em fessin un senyal per començar a gravar. Ja havíem posat la cinta i al minut següent veig que l’Oriol em comença a fer un senyal i vaig prémer el rec. En aquell moment estava molt nerviosa. Anava venint l’autobús i em vaig adonar que a dins només hi havia una persona. Quan ja havia baixat la persona per sort meva i del minut veig que el conductor baixa i comença a mirar el motor. Aquesta acció va donar vida al minut i es va crear expectació i cert suspens. Definitivament, ha quedat molt bé.