Distàncies, al bloc

Ja podeu veure el nostre film al bloc!
Esperem que us agradi!

El rodatge del film

 

MANEL

Dimecres de la setmana passada, vàrem anar a gravar, hi vam anar amb bici. Primer vàrem anar al camp de flors que hi ha abans de la palanca, el meu càrrec era sonidista. Des de la primera vegada que vaig fer de sonidísta,  em va donar la sensació que algun dia seria un professional del so.  Bé, tornem a la gravació. No estava nerviós, sabia que tot sortiria bé, potser no al primer intent però sí al segon, i va sortir perfecte. Després  vàrem anar al camp d’herba de la palanca, em tocava ser director oh! no!!! Que nerviós estic!!!! Bé, malament, genial, fatal… Tot va sortir sobre rodes! Ara toca berenar, ooooh! Donuts i també galetes de xocolata, se’m feia la boca aigua.

Ja hem acabat de berenar, anem cap a l’alzina on  gravem a la Jordina que se’n va en bici.  La Fatu deia, tallem!!! però no ho sentia, vàrem haver de  cridar tots  alhora.

Arribem a l’últim pla, la Jordina  amb la posta de sol.  Jo vaig ser script, que també m’agrada, perquè és com si fossis el secretari del rodatge.  En acabar aquest pla, cadascú del grup havia de triar un lloc de la zona de l’alzina  des d’on es veies bé la posta de sol, però  ens vam quedar amb el lloc escollit primer. ‘’Molt bé doncs cap a casa’’, va dir la Carme i tots ens en vàrem anar molt contens i satisfets cap a casa.

NAMRUD

En fer de director, vaig començar a pensar que tenia la responsabilitat de triar un lloc que agradés a la majoria de gent. Em vaig posar nerviós, però anava sentint com els companys murmuraven:

-Que bonic és aquest camp!

-Tindrà èxit aquest pla!.

En sentir aquests comentaris se’m va alleugerir la por. El lloc del rodatge va ser al camp de roselles que hi ha al costat del ban, can Mallorquí i can Malhivern. També vam gravar a l’Alzina gran que hi ha al costat dels refugis.

El so va ser una cosa impressionant, vàrem poder  sentir el so dels ocells, el vent al camp, com les fulles i les herbes es movien de manera incordinada i fregaven una contra l’altra, era com un moment màgic, quina música! Per no oblidar-nos de tot, l’script apuntava, si els plans eren bons, si s’havien de repetir, etc.

Els llocs on vàrem gravar eren realment especials, la primavera és una estació molt bonica i els camps eren verds i les fulles grosses i espetarrants. Al final de tot, havíem de fer el so ambient, perquè era hora d’acabar i anàvem dient llocs. Vàrem sentir una munió d’ocells i vam decidir de fer el so ambient allà, però vam fer tant de xivarri que van marxar. Quan ho endreçàvem tot vaig veure la posta de sol, em va atraure molt, em va captivar. Vam treure la càmera i vam gravar-ho sense so, perquè era massa feina tornar a muntar la perxa.

ALEXANDRA

Era dimecres a la tarda, el meu grup va sortir a gravar. Ens sentíem feliços perquè  començàvem el nostre rodatge.
Agafem la bici i cap a la palanca. En arribar vam veure un camp amb herba i flors “roselles” i la  Meritxell va preguntar:
–  A qui li agradaria gravar aquest pla? Vaig contestar ben fort:
– A miiiiiiiii!.
Gravar el primer pla era especial, emocionant, era el descobrir… Em vaig sentir bé, però com que sabia que la càmera era nova, tenia més funcions i no era nostra, estava una mica preocupada. Tota l’estona estava pensant: Ai! si espatllo alguna pesa. Però ens van ensenyar, només, els botons que havíem d’utilitzar.
Tots hem fet d’ajudant, so,…hem passat per tots els càrrecs. A mi, em va agradar molt fer  fotos a als altres nens quan estaven gravant, també de meteorologia, espais buits…
Quan vaig fer de directora, en el primer pla, havia  de dir:
–          Silenci!
–          So?
–          Càmera?
–          Acció!
I per acabar.
¡Tallem!
Aquí també estava una mica preocupada, tenia por d’equivocar-me en dir: silenci, so, càmera, acció i tallem.
El càrrec de sonidista és bonic, però no t’has de moure gens perquè, fins i tot si mous un peu, se sentirà en la pel·lícula. Varem gravar sons ambient dels ocells, el vent, els arbres i l’herba.
Jo volia que el temps passés més ràpid perquè tenia fred i volia anar a casa a dutxar-me, a sopar…. Però igualment em va agradar molt i estic encantada del què hem fet, de haver viscut aquesta experiència.

DAVID

Vaig anar a gravar!!!

No em va sortir gens bé fer de càmera, ni de director, perquè dubtava on havia de posar la càmera, deia talleu! quan no tocava, tots m’atabalaven i no sabia què fer. Al final, en el penúltim pla, que vaig fer de càmera, sí que me’n vaig sortir bé.

El càrrec d’script va ser tot un embolic David!, David!, script!, script!… quasi exploto, però em vaig saber aguantar.

No vam poder planificar gaire el rodatge, perquè vam gravar els trens quan passaven per Bordils.

A l’últim pla, el meu càrrec era fer de sonidista, em va suposar un gran esforç ja que no havia de sortir el micròfon i, a més,  havia de deixar passar a la protagonista. Aquest càrrec és el que em va agradar més, perquè era el que havies d’estar més quiet i més concentrat.

En acabar ens vam sentir molt orgullosos de la feina feta, el curt final quasi estava acabat, només ens faltava la part del muntatge.

LAURA M.

Cada dia estava més impacient per anar a gravar. Els dies es feien eterns….

Per fi va arribar el dia: el divendres, l’últim dia de la setmana.

Marxem al mati amb bicicleta per uns camins de terra. Comencem a muntar la càmera i repassem les normes abans de gravar.

La primera seqüència vaig dir que volia ser sonidista, però resulta que varem gravar sense so, !!!. Gravàvem en cotxe, fent un tràveling  (a dins del cotxe i amb el maleter obert). Jo nomes mirava!, quin avorriment!.

La Jordina era la protagonista,anava amb bici i havia de fer el que deia el director,no es podia queixar,havia de tenir paciència,molta paciència…!!!

En la següent seqüència vaig fer d’ajudant, aquesta vegada ajudava i no m’avorria.

Quant varem haver gravat les altres preses em va tocar fer de directora, era el que més m’agradava perquè podia manar,  escollir el pla…..Vaig fer el pla de la mà de la Jordina, havia de seguir el moviment de la mà amb la càmera i era molt difícil perquè es movia amunt i avall,a la dreta i a l’esquerra!!!!… També havia de triar l’enfocament havia de moure l’anella de la càmera  fins que estigues ben enfocat. Sort que la Carla m’ajudava!!! No ho vam  haver de repetir gaires vegades.

Més tard, cap a l’hora de dinar, vàrem anar a gravar als arbres blancs, un indret de Bordils. Jo ja estava cansada de gravar al mati, no aguantava més, però al final el pla enmig de  l’herba va quedar bé.

Estic satisfeta del treball, però és l’última vegada que gravo, perquè a l’institut no ho fan Cinema en Curs.

OLGA

Ara que m’anava acostumant a gravar, pleguem!

Em sap greu deixar una de les últimes activitats especials a l’escola, ha durat molt poc! Tants de dies preparant el rodatge, i ara ja està gravat. Em dol deixar-ho enrere.

Recordo les meves emocions i les dels meus companys.

Aquell dia jo feia de so, havia d’estar callada, no només jo, no, tothom. Veia sobre meu un cel blau, feia sol, però  més enllà, els núvols despertaven una tempesta fosca, amb llamps i trons. Ni en un quadre seria tan bonic.

Poc a poc la tempesta s’acosta, plou un xic abans de marxar.

Tothom s’espantava, ningú no podia dir res. Per evitar-ho feien  un bot o es tapaven la boca fent-se senyals entre ells, jo ho sentia pels auriculars. Una vegada no van poder evitar de cridar i es va sentir uau!!! La paraula els va fugir de la boca.

A casa els avis, mirant per la terrassa. A dalt de tot veiem dos arcs de Sant Martí, esverats i a tota pastilla els vam gravar perquè la meteorologia no ens ho impedís.

Mireu! es veu el tren, unes llumetes que van passant, el pròxim que passi el gravarem! Silenci!!! Des dels auriculars se sentien dos persones que passaven pel carrer, em va fer gràcia.

Endinsats al camp de colze groc, la pluja queia sobre el paraigua. Clic!, clac!, clic!, clac!. El so de la pluja decreix. A través de la càmera, veig la llum de la posta de sol càlida, poc a poc es va fent fosc a l’estació de tren. Faig de directora, aprenc a manar, a posar ordre en els plans. És molt important per a mi, jo he aprés a decidir.

Finalitzem l’últim pla, la Jordina va a esperar al seu germà, que surt del tren…

No puc imaginar que tot passi tan ràpid, que aquest somni s’hagi fet realitat.

CARLA

A part d’aprendre molt, però que molt, sobre cinema, m’ho he passat d’allò més bé. Un treball amb els companys únic, que no tornarem a repetir. A mi m’ha captat molt la curiositat tot i que abans de començar aquest treball, ja era una apassionada de la fotografia.  El que ens han ensenyat ens ha canviat la manera de veure les  pel·lícules,  ara les entenem diferent,  ens  fixem més en el que ens envolta, com la posta de sol, un veritable tresor. Moltes vivències però… sobretot aquell dia que vàrem tornar a un quart de quatre estàvem afamades, i quan vam arribar al menjador…. era millor no acostar-se a nosaltres, encara ens haguéssim menjat a algú. També aquell tràveling amb la porta oberta del maleter, quina impressió! Ah! I quan paràvem els cotxes perquè no sortissin al curt, i els i tallàvem el pas, com autèntiques policies! I com no, les excursions amb bicicleta, boniques i divertides! Un munt de records! Amb els companys, i amb els mestres.  I estic ben segura  que aquests pensaments ens van passar pel cap a tots:

-Sortirà bé?  Com haurà quedat?  Que bonic!

Això ens quedarà gravat al cor per tota la vida! Vam passar les millors estones gaudint del cinema!

 

ISAAC

Personalment crec que el rodatge del curt m’ha ajudat a treballar en equip, a tenir paciència i a canviar la visió que tenia del cinema, sobretot del treball que hi ha darrera d’una pel·lícula.

A l’hora de gravar, la Meritxell va decidir que jo fos el director del primer pla, perquè havia donat la idea de la localització, havia treballat molt el pla. Em vaig posar content perquè confiava en mi, no podia fallar!. Em vaig posar encara més nerviós quan van dir que vindria un periodista del Punt a entrevistar-nos. Al final tot va sortir bé .

Havent esmorzat ens van sorgir uns plans del món (el cel, els núvols , . . . ) . Em van demanar que improvises un pla del món i al cap d’uns minuts ja el tenia, unes flors amb flou que portaven a una filera de pins amb una punt de fuga al final, el personatge passava per la filera i s’anava tornant nítid fins que desapareixia de la pantalla. Després de gravar-lo vaig pensar que havia canviat molt ràpid de flou a nítid, però un cop muntat crec que ha quedat bé. Tot va sortir bé, però també crec que  podíem haver treballat millor alguns plans, com per exemple el contrapicat en el que la protagonista caminava i es parava. Penso que amb més dies s’hagués pogut millor.

FATU

Comencem el rodatge en un camp de roselles, gravant una panoràmica del personatge anant amb  bicicleta, feia d’ ajudant i un cop acabat vam gravar un pla del món en el que vaig fer de càmera. El director va dir:
– Silenci!
– So? (espereu!, se sent una màquina).
– Càmera?
– Acció!!!!  (1, 2, 3 ,4 ,5, 6 ,7 ,8 ,9 i 10).
El cap d’ una estona (Tallem!!!).
Pel següent pla, tots vam agafar la bici per gravar a la protagonista en un camp d’herba prop de la  palanca. Per primera vegada feia de foto fixa amb la càmera rèflex, era divertit, havia de mirar pel visor i amb l’anella feia el zoom
Vàrem gravar diferents plans del món, en marxar cap a casa, vaig sospirar uf!!!!. Quina sort! No hem hagut de repetir cap panoràmica,  tot ha sortit bé!
El  divendres,  va ser el meu segon dia de rodatge, gravàvem la penúltima seqüència. Vam anar a buscar un pla de la  posta de sol darrera un arbre, però no vam tenir temps de prepara tot  l’equip.
Quan vaig fer de directora, tenia una mica de por que haguéssim  de repetir la seqüència del tren, ja que hauríem d’esperar  fins que en passés un altre. Després vàrem  gravar a la  Jordina  corrent cap a l’ estació a buscar el seu germà i al final el pla a l’estació de tren, al costat de la via.  En aquest últim pla vaig fer de càmera  i estava nerviosa,  tenia  por del tren perquè passava molt a prop meu  i de la càmera. Un cop acabat el rodatge  la Jordina plorava d’emoció.
Hem passat tres dies gravant, és una experiència que mai oblidaré. Ha  valgut la pena.
MARC

Vaig fer d’actor a la pràctica central, ens va sortir bé però vaig haver de tenir molta, molta  paciència i ara, a l’estar darrera la càmera,  he entès l’esforç que calia que féssim tots: Script, sonidista, director, càmera, ajudant. Vaig poder fer tots els càrrecs en el rodatge. Al fer de director podies triar el pla, l’enquadrament, el so … i  vaig decidir fer una   panoràmica. La Flopi feia de càmera, va provar de fer-la i li sortia malament, després ens vàrem canviar el càrrec i a mi  em va sortir bé. La Meritxell em va dir que havia de posar una mà dalt del mànec i l’altra al final del mànec. La panoràmica va ser l’últim pla que vaig gravar, després cap a casa a dinar. Ho tornaria a repetir cada dia!!! M’ho vaig passar molt bé!!!  PER A MI HA ESTAT UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA!!!
JORDINA

El saber seria  la protagonista em vaig quedar amb un << Què? >>. I 

quan la Carme els hi va dir als nens i nenes de la classe, per dins meu estava vermella com un pebrot, tothom em mirava i jo pensava << Què mireu?>>.

El primer dia de rodatge em notava súper nerviosa. En l’assaig  va començar a ploure, caminava rere el cotxe, l’Isaac conduïa molt ràpid, però res, era un assaig. Al final no vam poder gravar, perquè la bateria es va acabar.

Un pla que em va venir de gust fer, va ser el d’en Namrud i l’Alexandra.          Era  un camp verd, amb roselles i unes flors blanques, al fons una meravellosa visió del Ban.

Un pla que em va espantar i emocionar, va ser un que es veia un núvol negre amb una cortina de pluja, que s’anava acostant, acostant,… i tothom deia:

– Plou!, plou!!!

– Carme el paraigua!

– El so es mulla!!

– Uau!!! Que bonic!

– Que divertit!!

– Comencem a córrer!!!

Els llamps i trons varen quedar molt bé (imatge i so). Uns bonics plans del món.

A la tarda, després de ploure, va sortir l’arc de Sant Martí i el vàrem gravar.

Quna vam acabar de gravar l’últim pla,  em vaig posar a córrer i darrera la càmera… em vaig posar a plorar, per desfogar-me de tot aquell pes que duia a sobre, havia fet tant esforç  que em queien les llàgrimes!

LAURA V.

En la gravació del curt, al primer pla estava avorrida, no tenia cap càrrec, però després vaig fer de sonidista, per a mi era interessant escoltar tots els sons, estava molt cansada, la perxa pesava, però també  havia d’estar atenta  que no passessin  cotxes. Havia de sentir el soroll del tren, però passaven cotxes i ho havíem de repetir, repetir, repetir,…Quin cansament!!!.

Al cap d’una estona el cel es va tornar gris.  Va ploure, van veure llamps i sentir trons i tenia molta por perquè posava la mà al ferro i em podia enrampar. Jo feia de càmera i estàvem  enmig d’un camp.

Al cap d’una estona vam agafar les bicis i vam anar cap a casa dels avis de l’Olga, allà vam començar a buscar i escollir els plans per gravar la Jordina. Vam començar gravant davant  la finestra. Havia  d’obrir-la exactament quan ella somriu,  però no podia perquè hi havia vegades que la tocava o no obria la finestra del tot. Era mol cansat tornar-hi i tornar-hi… Quan hem muntat aquest pla he vist que havia quedat molt bé el canvi de llum a la cara.

Després vaig fer de directora i vaig triar un pla del món des del balcó. El balcó era estret, ens va costar fixar la càmera, però al final ho vam aconseguir. En acabar aquest pla va sortir l’arc de Sant Martí i vam pujar  a la terrassa més alta de la casa  per gravar-lo. TOTS ESTÀVEM EMOCIONATS!!

YOSRA

El divendres, el meu grup va anar a gravar alguns plans. En començar estava nerviosa, però un cop acabat ens havíem tret un pes de sobre.

En el primer pla, era l’ajudant, em semblava bé perquè veia com s’estava gravant (anava repassant!). El personatge estava afectat  perquè el seu germà  havia marxat a Barcelona a estudiar. Quan l’Helena pensa amb ell es posa trista, confusa,… Els plans que  nosaltres vam gravar eren  després de la trucada del seu germà, quan ella se sent contenta, feliç…

En l’últim pla, quan feia de sonidista, les mans se’m van adormir, no podia  més, però no em vaig  rendir perquè sinó havíem de tornar a repetir tot el pla.

Tothom tenia gana, eren quarts de quatre!,  així que vam fer dos grups, els que dinaven a casa i els que es quedaven al menjador, i mentre uns gravaven els altres dinaven i desprès al revés.

Quan vam acabar tothom saltava i cridava: Ho hem aconseguit !!!

Va ser difícil però s’ho val !!!

JÚLIA

Ja tenia el pla pensat per quan havia de fer de directora. El dia abans hi havíem anat, però de gravar, res de res, perquè ens van deixar tot l’equip de rodatge professional i, de bateria, només ens en van deixar una, que no estava carregada i encara que la carreguéssim es descarregava ràpidament.

Gràcies a aquest imprevist, vàrem poder reflexionar més sobre el nostre pla.

Em vaig sentir d’allò més bé quan cridava:

Silenci!

So?

Càmera?

Acció!

I per acabar:

–   Tallem!

M’hi vaig sentir bé. A la pràctica central no havia tingut l’oportunitat de dir-ho, perquè no havia estat directora.

Quan feia de càmera, em sentia d’allò que se’n diu suar dels nervis, perquè havia de fer un canvi de molta profunditat de camp a poca profunditat de camp, però va sortir perfecte!!

Fent de sonidista, em feia ràbia que se sentissin cotxes, motos, gent parlar,…  perquè aquell pla el gravàvem en un espai molt natural i, de so ambient, se sentien els ocells cantar.

Al pla, una mirada a l’institut, jo feia d’“script”, i hi havia un fanal enmig de l’enquadrament, quedava lleig i per això no el van posar  a l’enquadrament.

Sé que no serà l’última vegada que gravo. Tinc l’oportunitat de tornar-ho  a fer, ja que el meu pare treballa en un camp que hi té relació, ho faré, vaja, això espero.

SAM

Aquests dies de rodatge, han estat molt intensius. Jo, he rodat dos dies, els dos a la tarda nit. El primer dia, em va impressionar molt la càmera, era més gran de la que fèiem servir normalment, igual que la resta de l’equipament. Anàrem  fins a un camp de colzes, on teníem previst gravar-hi alguns plans del personatge i el món, però va començar a ploure a bots i barrals i vam haver de deixar-ho. Igualment, gràcies a això, aprofitàrem per gravar plans de llampecs, núvols negríssims i un cel grisos. Després, vam anar ràpidament a casa dels avis de l’Olga per gravar dues o tres seqüències. Per fer un tràveling de les bicis, vam aconseguir una planxa de ferro perquè no tremolés, va ser al·lucinant!

Tota l’estona, el temps estava, ara plou, ara surt el sol, ara hi ha núvols i ara torna a ploure, en alguns moments sortia l’arc de Sant Martí i aprofitarem per gravar-lo.

El segon dia, tornàrem al camp de colzes, per sort no va ploure gaire i vam aconseguir el que havíem intentat el dia anterior i vàrem gravar alguns plans del món. Només ens quedava gravar a l’estació de tren, tots estàvem impacients . Hi va haver un moment que jo estava desesperat perquè aquella escena no la podríem repetir.  Ho vam aconseguir!

Ho celebràrem, ja que no hauríem de gravar més, però estàvem una mica tristos, perquè ja no tornaríem a tenir una experiència com aquella. S’havia acabat!  Cap a casa i directe al llit.

En tot el rodatge em quedaria amb els càrrecs de director o càmera. Quan feia de director, podia triar com gravar el pla i  vaig manejar molt la càmera i a mi això em va encantar.

LEMBA

Vam començar a gravar el dimecres 18 d’abril, tots estàvem impacients.

Vaig gravar el dijous a la tarda , vam anar a un camp groc de colzes, va començar a ploure i tots deiem:

-Corre Carme, que es mulla la càmera  i tothom tapant la càmera.

-Ai! que es mulla la Jordina!

Ja podem gravar, i jo i en Sam dèiem:

Silenci si us plau!

So?

Càmera?

Gravant!

Acció!

Per fi acabem la presa 9, i  anem a gravar a casa els avis de l’Olga. Ens toca gravar, quan truca el germà de la Jordina (rriiiiiiiiiii).

Al  cap d’una estona… arriba la Carme, amb el berenar, quina gana que tenia!, em feia pessigolles la panxa.

Ens posem a preparar el tràveling que volia en Damià, mira que n’era de pesat amb el tràveling!, però el fina va ser divertit.

Al cap d’una estona…:

– Ha parat de ploure!

– Mira quin arc de Sant Martí

– Gravem-lo!

– Porteu  la càmera!!

En aquesta presa vaig ser la càmera i la directora, vaig fer dos panoràmiques. Els nervis se m’acumulaven.

Sabeu! una experiència  com aquesta et pot passar un cop a la vida, per això l’has d’aprofitar.

 

IMAN

Comencem a gravar el film final. La majoria de dies plovia, ho teníem molt difícil perquè ho haviem pensat sense pluja.

Primer pla!  Faig de claqueta. Nerviosa per si m’equivoco. Però no, tot va sortir bé. En acabar em vaig sentir més relaxada…

Segon  pla! Faig de càmera. Gravo un pla del món en un camp  tot vermell…

Tercer pla! Continuo  fent de càmera. Em sento nerviosa perquè la càmera no era nostra i tenia por que caigués al terra…

Quart pla! Faig de directora. Em sento més tranquil·la perquè no havia de tocar cap botó només havia de dir so i el sonidista em contestava bé! i el càmera deia gravant!. Fer de directora em va interessar.

Quan vaig fer de directora , càmera… estava il·lusionada de fer aquell treball en grup. De cop van dir: Ja estem!, sols ens falta gravar la posta de sol, cadascú va començar a buscar un enquadrament, al cap d’una estona el vam trobar . Vam estar molt seriosos durant el rodatge. I quan vam acabar,  la Meritxell ens va felicitar pel treball fet.

DAMIÀ

A mi, em va tocar anar a gravar l’escena del camp de colze. Tots havien d’anar amb bici, però com que jo havia estat malalt recentment, a mi m’hi van dur en cotxe. Mentre fèiem el viatge,  prenia fotos del ciclistes, quan el cotxe estava en marxa i també, quan casi se’m van llançar a sobre!!! Un cop al camp, ens disposàvem a gravar l’escena en que la Jordina estava pensant en el seu germà. Mentre enfocàvem el pla se’ns va posar a ploure. Corre Carme a buscar els paraigües! Ai ai ai, que se’ns mulla la càmera! Ai, ai, ai, que se’ns mulla la Jordina! Al final, amb penes i treballs, el pla es va gravar. Quan vam acabar, continuava fent mal temps, però ara molt més impressionant, apareixien llamps, sentíem els trons, núvols que es fusionaven, càrregues positives i negatives que xocaven les unes amb les altres i generaven raigs, la fúria de la natura! Un cop havent gravat aquelles imatges impressionants, tocava anar a casa dels avis de l’Olga. Allà, estàvem buscant un lloc on poder gravar. Al final ens va semblar bé fer-ho en una finestra del balcó, on hi havia un telèfon inalàmbric. Com que en aquest pla la Jordina havia d’agafar el telèfon, ens anava de perles.  Les directores del pla eren la Zorana i la Laura. Pel dia i per la posició de la Jordina ( la qual no podíem canviar) i la finestra on s’està després de despenjar el telèfon, la llum no li tocava gaire la cara i si li tocava, no era de la manera que nosaltres volíem. Teníem un reflector per si de cas, però en aquell moment la Carme havia marxat i el reflector amb ella. Ens les vam haver d’ apanyar per poder-ho gravar, amb la Laura intentant reflectir-li la llum obrint una finestra just quan ella somreia.

Després, jo vaig gravar el pla de la mirada de la Jordina, que era des de el balcó fins al pati. En acabar el meu pla, la Carme va tornar i portava un petit refrigeri, per poder recuperar l’energia que havíem gastat gravant. Al cap de res es va posar a ploure, i vam anar al porxo, on hi havia llenya. Se’ns va acudir la idea de fer un tràveling, però com que el terra era rugós, vam posar una planxa de ferro a terra. Tot i així, al principi ens sortia malament, per moure la càmera el meu braç no arribava més lluny i em deien que “caput”, que no sortia bé el pla. Després ens adonàrem que en la planxa de ferro hi havia un bony, que feia un petit sotrac i provocava que la càmera es desviés i es mogués. Ho vam tornar a intentar i aquest cop, amb més compte sota el bony que provocava el sotrac i no va passar res. Ho hem aconseguit! Tothom estava alleujat, perquè havíem fet moltes preses llargues que no sortien bé i els que havien de moure la càmera ja estaven destrossats.

En acabar, vam sortir del porxo i en el cel hi havia una cosa que ens venia que ni pintada; L’arc de Sant Martí! L’havíem de gravar com fos. Amb tota la rapidesa de la que disposàvem, vam desmuntar la càmera i corrent cap al terrat, la muntàrem de nou . Mentre uns gravaven l’arc amb la càmera, els altres li fèien fotos, uns amb una càmera molt potent i luxosa, com les que fan servir els periodistes i els “papparazzi” i uns altres amb càmeres normaletes, però igualment feien fotos i es veia també l’arc de Sant Martí en ambdues. També vam gravar un pla, dintre les golfes, en el que la Jordina es quedava mirant la finestra, amb l’arc de Sant Martí, i era tan bonic que es va quedar “empanada” veient-lo.

Quan vam acabar de filmar, a mi em van deixar anar a casa per allò que he dit abans que havia estat malalt. Potser als del tràveling no els hi ha fet tanta gràcia gravar. Però jo me n’enduc un bon record.

ARIADNA

Quan gravava la pràctica central no estava gaire motivada,  en canvi en el curt final tenia més ganes de gravar i no em volia separar de la càmera.

He après a buscar plans, a mirar la natura amb uns altres ulls.

Acostumada ja, a repetir, repetir i a repetir plans i més plans.

En fer de càmera estava nerviosa, gravava  amb una càmera “professional”! i també perquè estava gravant pel curt, el curt final i creia que era molta responsabilitat. També estava preparada per qualsevol imprevist, ja que havia vist a altres persones que havien hagut de gravar a corre-cuita perquè o bé, la posta de sol s’amagava rere les Gavarres, o el tren passava o…

Última seqüencia: El tren, de nit. Nerviosisme. Faltava ben poc perquè passes el tren, rapidesa;

-Vinga! Vinga! Veig el llum!

-Jordina! quan  arribi el tren l’has de mirar i començar a córrer, córrer…

-D’acord!  -So?   -Bé!   -Càmera?   -Gravant!   -Acció!!!

Quin silenci, quin fred, se m’acut girar-me! Veig en Marc i en Victor que ens estan mirant des de l’altre cantó de l’estació!

-Tallem!  -Veniu Marc i Victor!    -Ha anat bé Jordina?   -Sí!   -Ho has fet molt bé!

Emocions…..

Al cap d’una estona algunes llàgrimes humitejaven els ulls de la Jordina, i també, algun dels nostres ulls. Tots dient-li que ho havia fet molt bé,  però res no la frenava. Fins que… Va arribar en Víctor

-Molt bé Jordina, Molt bé!

De cop la Jordina, i fins i tot molts de nosaltres, ens vàrem posar a riure!!!

Ara m’adono que no estava gaudint ni apreciant l’estona que he estat gravant, el temps ha fugit!. Ha sigut una experiència única, mai la tornarem a viure d’aquesta manera.

MONTSE

Abans del rodatge tenia por que no em deixessin fer res, però a l’arribar el dia vaig veure que m’havia equivocat, vaig poder fer tots els càrrecs: Directora, càmera, claquetista, sonidista, script, i foto fixa. Va ser  la primera vegada  que feia de claquetista i em pensava que m’equivocaria o que em quedaria en blanc. Igual que quan em va tocar ser directora, que no em sortissin les paraules.  Al final tot em va sortir bè i vaig quedar contenta.

La Maria i jo vàrem gravar en els arbres blancs, és un lloc al costat del torrent, un dels llocs més bonics de Bordils per anar-hi, sobretot els dies que fa molt de sol perquè s’hi està molt bè. El positiu del dia que vàrem gravar, va ser que feia sol i va permetre reflectir que el personatge mostrés més alegria. La Maria feia de càmera i jo de directora, en un dels moments més importants de la pel·lícula. La Jordina es va posar molt nerviosa perquè li donàvem moltes ordres de cop i no li sortia bé.

El càrrec que més em va agradar va ser el de directora i dir el que diuen els directors: Silenci, so, càmera,  gravant i, al cap de deu segons, acció!!!.

NINA

Amb bicicleta fins el camí de l’alzina, tràvelings, els plans que vam gravar. El que gravàvem en Víctor i jo, tractava de fer una panoràmica en tràveling del món al personatge i mostrar l’alegria de la protagonista. Vam decidir mostrar-la de la següent manera: ella anava amb bici sense mans,  les aixecava,  mirava  el cel i somreia, es deixava anar els cabells, li tocava l’aire i alçava les mans contenta. Jo, havia d’anar seguint els seus moviments de felicitat i  recuperar-la si sortia del pla, no us penseu que era fàcil, però fins i tot amb els seus moviments em feia alegrar a mi, em deixava embadalida que mostrés tanta felicitat a la vegada.  Un i dos cops vam repetir la seqüència. En acabar ens en vam anar a aturar els cotxes que venien perquè no sortissin als altres tràvelings que havíem de fer.

Amb els tràvelings ja gravats, vam canviar de localització,els arbres blancs.

Allà hi vam gravar altres escenes, una en la que la protagonista estava eufòrica i corria fent salts d’alegria i també feia ziga-zagues entre el arbres. Per diferents motius vam repetir-ho unes tres vegades, en Víctor que feia de sonidista i havia hagut de posar-se entre unes mates plenes de mosquits, va quedar ple de picades i mentre ho anàvem repetint deia: Espavileu que ja m’han picat cinc mosquits!   És bona!

Era hora de dinar i uns quants  de l’equip de rodatge van anar a dinar (només els que dinaven a casa)els altres ens vam quedar gravant amb la panxa buida. La següent seqüència, em tocava fer de directora i d’un mateix pla en vam fer dos perquè ens agradava gravat de diferents maneres, el que  vam fer més tancat, m’agradava perquè entre mig de la cara del personatge s’hi veia l’herba alta i també els ulls foscos de la protagonista. Era un pla que la  protagonista, estirada a terra, bufava un àngel i jugava amb la flor. Esperant que sortís el sol per poder gravar, la Carme ens va donar un got de suc i una companya ja dinada ens va oferir una galeta a tots. Aquest pla és molt bonic, el pla de detall,  jugant amb la flor…

Després vam anar amb bici volant fins a l’escola i vam menjar com a lladres el dinar, estàvem afamades. Vaig estar molt orgullosa del treball fet aquell dia i sobretot  perquè m’encanta gravar.

VÍCTOR

Sota el maleter del cotxe de l ’Isaac, fent un tràveling gravant la Jordina jo em sentia alegre i feliç.

Als arbres blancs vaig gravar una panoràmica!!! La Meritxell em va dir…

– Us sembla bé aquesta presa?

-Sí, ens ha sortit molt bé. Escolta Meritxell creus què és bona?

-Crec que sí, no sé si per vosaltres ha estat bé…

El càrrec que m’agradava més, era càmera fixa, perquè havies de fer fotos als companys que estaven treballant. Després em van treure el càrrec, a mi no em va agradar quedar-me sense el meu càrrec preferit.

Fer de sonidista va ser el càrrec que  em va agradar menys, perquè estava a la vora del camí i m’estaven picant els mosquits tota l’estona.

Aleshores vaig marxar cap a casa a dinar, eren dos quarts de tres. A la tarda   vaig tornar a gravar, aquest cop al camp de colzes. Al camp de colzes, el càrrec era de càmera fixa i vaig fer fotos molt cinematogràfiques. A continuació vaig fer un pla, era una panoràmica que anava canviant de flou a nítid.

A mig rodatge me’n vaig anar a entreno  i vaig tornar a les nou quan estaven fent  l’última seqüència del tren. Els vaig felicitar, la Jordina plorava d’alegria, i jo li vaig dir: això sí que és una protagonista!.  Tot s’havia acabat! Vaig marxar cap a casa a sopar.

MUSA

Quan vam començar el rodatge em pensava que seria difícil, però després em vaig anar acostumant a fer de tot. Vaig fer de  director, càmera, so, foto fixa, claquetista i ajudant. La primera escena vaig fer de script, la segona escena de càmera, la tercera escena de director i al final  foto fitxa.

Vaig ser director en un pla del món. Hi havia núvols molt grans de color gris fosc que es movien una mica ràpid. Va ser un pla molt llarg per què esperàvem un llamp.

Quan vaig fer so estava molt concentrat i havia d’estar molt quiet sense moure la perxa.

ZORANA

El meu primer càrrec va ser fer  d’script, havia d’apuntar els temps i els problemes. En la mateixa seqüència el cel es va tornar negre, negre de veritat, hi havia uns llamps increïbles i després va començar a ploure. Mentre la Carme anava a buscar els paraigües, jo tapava  la càmera perquè no es mullés.

Al principi dubtava que ens sortís tan bé, però després, quan jo feia de càmera i gravava, mirava el pla, i veia que tot aniria molt bé!

Quan em va tocar el càrrec de sonidista, passaven molts cotxes,  ja n’estava farta. Més tard, vam gravar la posta de sol, amb el cant d’uns ocells, era fascinant!!

Vam tenir un problema amb el tren, perquè va arribar tard, i no trobàvem el millor enquadrament. En aquell pla, feia de directora i càmera, vaig triar l’enquadrament, i la Meritxell pensava que estaria bé perquè la idea era meva.

A mi m’ha agradat molt fer gravar el curt, perquè ha estat un veritable treball en equip. Em sap greu no poder repetir l’experiència  l’any que ve.  També, espero que aquest curt agradi a tothom, nosaltres ens hi hem esforçat.

ALBA

El dia que em tocava gravar plovia, es feia difícil triar l’enquadrament amb la càmera fixa o amb la de gravar, sense que es mullés. Al cap de molta estona d’esperar,  uns companys van  començar el tràveling  i quan estàvem fent la segona presa la bateria es va acabar. Em vaig preocupar una mica, perquè només teníem aquell dia per rodar els plans, però ens van dir que continuaríem l’endemà i em vaig quedar més tranquil·la.  Així va ser, l’endemà vam tornar a Celrà……

Quan estàvem a punt d’iniciar el tràveling, uns periodistes de El Punt van venir a veure què fèiem. Em van preguntar sobre els càrrecs de cinema en curs,… no em van preguntar res de l’altre món, res que no sàpigues respondre…

En el pla que feia de directora,vaig posar en pràctica la idea que havia tingut a la nit. Em vaig plantejar un nou pla per rodar, un pla amb un punt de fuga, amb no gaire llum, amb el món interposat… Crec que va quedar força bé.

Estava i estic convençuda  que el curt  ha sortit  molt bé, conec els meus companys i sé que  han dedicat  estona, esforç, imaginació i han aportat  bones idees.. Alguns imprevistos ens van afavorir, com: el  so ambient de la pluja, el doble arc de Sant Martí, la posta de sol amb un núvol el mig, el cel amb un ventall de colors…

Tot el que hem après ha valgut la pena, jo he disfrutat gravant. M’he adonat que en tot es pot aprendre!

FLOPI

Per mi poder fer un curt   és  treball, esforç i responsabilitat. Al final te n’adones que ha valgut la pena…

Quan parlàvem a classe sobre el rodatge tenia molts de dubtes que vaig anar aclarint quan anàvem gravant. Com per exemple, no recordava gaire com es feia flou, o LA poca profunditat de camp….

Quan em va tocar fer de directora vaig haver de dir:  Silenci, so, càmera, acció… i  tallem!  Mai oblidaré aquestes paraules.

Quan em tocava fer de sonidista tenia moltes ganes de poder escoltar pels auriculars, però quan començàvem a gravar em varen dir que en aquell pla no calia el so, i em vaig posar molt trista. Era un tràveling que no feia falta el so per què  anàvem amb el cotxe i feia massa soroll.

I quan em va trocar fer de directora em vaig alegrar molt, vaig pensar per fi…. Puc tornar a fer de directora, això  ho vaig pensar per què des de que vàrem fer la pràctica central no havia tornat a fer de directora, i havia  passat molt de temps…

GUILLAUME

Quan vàrem arribar al lloc on havíem de gravar (el cementeri de Celrà) eren dos quarts de deu del matí, quasi tothom tenia moltes ganes de dormir, però en començar a gravar ens vam despertar de cop. Vaig poder fer tots els càrrecs.

Director. Em vaig sentir molt bé perquè vaig poder escollir la mirada a l’institut

Càmera. Quins records em porta!!!!!! Un tràveling i una panoràmica, que divertit pujar i baixar la càmera!! Però  ens va costar, ho vàrem haver de repetir fins a tres vegades!!!!  No és feina fàcil.

Sonidista. En aquell lloc era difícil, cada dos per tres passava un cotxe i deia un moment!! Havia d’estar molt concentrat.

Scrip. Quin avorriment!!!! Només escriure i escriure. Però ho has de fer com a mínim un cop, has de sacrificar-te per l’equip!!!! Però es una feina molt important per quan muntem.

Per fi, claqueta!  Que emocionant!

– Seqüència 2!. Pla 1!, pressa 1!

Va ser molt ric en coneixements cinematogràfics, i va ser un esforç de  tot l’equip.

MARIA