VIATGE MÀGIC AL PIRINEU

Hola, jo sóc la Núria i us  vull explicar una història.

A mi des de petita m’ha agradat molt el Pirineu. A la meva habitació hi ha un finestral que dóna directament a una de les seves grans serralades, el Cadí. Quan me’n vaig a dormir miro per aquest finestral fins que m’adormo . També tinc quadres i molts dibuixos del Pirineu.

El meu somni és endinsar-me en els seus boscos i conèixer tots els éssers màgics que hi viuen. El meu avi diu que n’hi ha molts i que ell els ha vist ,que són molt entremaliats i que si els vols veure has d’anar amb molta cura i silenci.

Encoratjada pel meu  interès començà la meva aventura.

Estava dins la meva habitació i de sobte el finestral es va obrir de cop. Em vaig espantar i em vaig posar sota el llit. El finestral seguia obert, jo no volia sortir de sota el llit, vaig cridar el meu avi. Quan l’avi va entrar em va ajudar a sortir. Em va preguntar què passava, quan li vaig explicar, tot rient, em va dir que ell quan era petit dormia aquí mateix on ara dormo jo, i que a ell també li passava tot això que em passa ara a mi, i que una nit es va trobar enmig de les muntanyes del Pirineu per resoldre un conflicte entre  uns éssers màgics i un cavall volador, però que de problemes al Pirineu n’hi devia haver molts i que potser em demanaven ajuda. Jo sense dir ni una paraula em vaig posar al llit per dormir. O potser viatjar…

I sí, la resposta era que havia de viatjar , només tancar l’ull, em vaig trobar dins les muntanyes del Pirineu.  Vaig començar a caminar i a caminar per un caminet de sorra i de pedres. Al costat hi passava un riu amb roques grans. Si miraves cap al cel veies el cim de les muntanyes i un cel blau com el mar. Em vaig trobar amb una cascada gegant  i amb pedres , aquestes si que eren gegants!

La vaig travessar, intentant de no caure i posar el peu dins l’aigua. Pensava que faltava molt per trobar els éssers màgics , però just sortir de la cascada una cova em barrava el pas, era feta de pedra i roca .

Vaig entrar i les parets estaven cobertes de minerals diferents, em

vaig acostar a un d’aquests, però de sobte una veueta molt fina va dir tota empipada:

– No  toquis la meva porta que caurà!

Vaig mirar per tot arreu però no veia res. Els minerals es van començar a obrir , en van sortir tot d’éssers petits i bufons .

– Què hi fas tu aquí?

Els vaig explicar que jo tampoc no sabia ben clar que hi feia allà , i que em deia Núria. Llavors va sortir un ésser  d’aquests tot xerrant:

– El teu avi és diu Joan?

– Sí,- vaig contestar .

Tots van cridar esverats : és la néta d’en Joan!  fins que no hi va haver prou silenci com per poder parlar. Els vaig explicar que venia per ajudar-los. Ells sense parar de cridar van dir que necessitaven ajuda perquè el cavall volador els tornava a molestar. Resulta que deia que el seu palau era massa petit; que volia una part del seu territori. Jo de seguida vaig preguntar:

– On es troba el seu palau?

– Molt a prop d’aquí, es veu només caminant uns metres cap allà.

Ràpid com un llamp em vaig posar en camí i en un tres i no res em vaig trobar davant de la porta del palau. Era gran i molt bonica, només entrar una olor em va venir al nas, era olor de cavall volador. El cavall volador es deia Yaky. Només fer unes passes endavant , en Yaky va aparèixer una mica enfadat:

– Què et passa joveneta?

-Em dic Núria i vinc a ajudar-te a tu i als éssers màgics.

– I com vols ajudar-nos?

– Doncs molt fàcil, vivint junts.

-I com vols que compartim espai, si ens falta espai?

– Per això,  així fareu més grans les cases, el palau,  i serà millor

-Si tu ho dius…

Sí, va… fem –ho!, serà divertit!

Així és com ho van fer, van compartir el palau , van engrandir el poble i així van quedar en paus.

També em van convidar a dormir amb ells.

Vaig tancar els ulls i un altre cop estava a la meva habitació.

Això era màgia!

ARIADNA FLIX – 4t

Treball finalista – Jocs florals de Catalunya