Aquest curs hem participat al concurs que organitza Omnium Cultural anomenat Sambori. Hem presentat contes molt bonics i volem que llegiu els que han estat premiats.
Contes Premiats
Categoria A- Cicle Inicial
Primer Premi– Els arbres que passejaven d’Ylenia Jiménez Prieto.
Els arbres que passejaven
Fa molts i molts anys en un poble quan tots estaven dormint , els arbres començaven a moure’s, passejaven pel poble i quan es feia de dia els arbres tornaven al seu lloc.
De dia es quedaven ben quiets i veien com la gent era molt bruta, els llençaven objectes, els trencaven les branques, els arrencaven fruites… Fins que un arbre, el més vell de tots, va decidir que es mouria dia i nit. I així ho va fer.
A poc a poc s’hi van anar afegint els altres. No paraven quiets, anaven d’un lloc a l’altre.
Tots els habitants del poble corrien cap amunt i cap avall, no tenien sortida i estaven tots ben esverats.
L’alcalde en veure la gent tan amoïnada va decidir anar a parlar amb els arbres:
– Si us plau no ens espanteu més, els va dir.
Els arbres van fer una reunió i després de parlar van contestar:
– Estem molt tristos perquè ens feu mal, i a nosaltres això no ens agrada. Volem ser grans i bonics per poder fer ombra a l’estiu, però no podem si no ens ajudeu.
La gent i l’alcalde es van quedar ben parats. Des d’aquell dia es van fer tots amics. Els arbres feien ombra i la gent del poble els regava, els podava i sobretot els respectava.
El poble ara és famós pels seus parcs i pels seus camins plens d’arbres preciosos.
I conte contat conte acabat.
Tercer Premi- La Baldufa que no sabia ballar d’Anna Simona Salmerón
La baldufa que no sabia ballar
Aquí comença la història de la baldufa que no sabia ballar .
Era una baldufa diferent de les altres perquè a part de que no sabia ballar era molt prima. I totes les baldufes se’n reien d’ella, menys una baldufa que era molt amiga seva i l’ajudava.
Un dia va intentar ballar i assajant i assajant per fi i li va sortir una volta i li va ensenyar a l’altra baldufa i la va felicitar molt i molt. Va estar molt contenta, tenia una amiga.
Va continuar assajant i assajant, la seva amiga l’animava cada dia, i va decidir presentar-se a un concurs de baldufes, les baldufes rodonetes li deien:
– No pugis a l’escenari ho faràs fatal. I feien callar a la seva amiga que l’animava.
Va pujar a l’escenari i quan va començar a ballar tothom es va quedar amb la boca oberta. Va guanyar el concurs , la gent l’aplaudia i totes les baldufes volien ser les seves amigues. Ella les va perdonar i sempre més es va dedicar, amb la seva amiga de veritat, a ajudar les baldufes que no sabien ballar.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
CATEGORIA B- Cicle Mitjà
Segon Premi – El Bruno del Parc del Segre de Marc Marsino Navinés
EL BRUNO DEL PARC DEL SEGRE
Hola, em dic Bruno, i sóc un gat que vivia al parc del Segre en un forat d’un arbust.
Cada dia veia els piragüistes i sempre havia volgut pujar en una piragua com la Núria Vilarrubla o la Marta Martínez, encara que el meu piragüista preferit sempre ha estat en Jordi Domenjó.
Vet aquí que se celebrà un campionat molt important i jo vaig anar a veure’l, era el primer que veia, estava super emocionat, portava la meva bandera que hi posava “Parc del Segre”
A l’hora de sopar,em rugia la panxa, vaig anar a veure si podia caçar un ratolí o un pardal, Ohhh… mig entrepà de pernil, un sopar per a gats milionaris!
Vaig agafar l’entrepà i me’n vaig tornar cap al meu arbust, que és casa meva. Quan vaig entrar dins l’arbust la bandera havia desaparegut i, si algú havia entrat a casa meva?
Aquella nit no vaig sopar, me’n vaig anar a dormir molt preocupat.
L’endemà, cinc minuts abans que comencés el campionat, me’n vaig anar corrent i em vaig asseure a primera fila, a la nit havia plogut bastant, vaig sentir pum! I tots els piragüistes van començar a remar i remar sense parar, el Jordi Domenjó anava segon, quan va passar per allà jo vaig relliscar i vaig caure dins la piragua del Jordi, ell se’n va assabentar i va continuar, anava molt ràpid, cada vegada més i més ràpid, empatat en primera posició i quan estàvem a punt d’arribar a la meta jo em vaig posar al damunt de la piragua i vaig aixecar una pota a l’aire, vam arribar a la meta empatats en primera posició, els jurat va posar la càmera lenta i va veure que vam guanyar nosaltres gràcies a que jo vaig aixecar la pota. Vaig pujar al podi montat al coll del Jordi i li van donar una copa.
Des de llavors visc amb el Jordi Domenjó , anem tots dos junts a campionats de piragües, però jo no hi puc pujar perquè ell diu que podria caure i ofegar-me, però tinc un seient reservat.
CATEGORIA C- Cicle Superior
Primer Premi – El descobriment d’Inés M. Soares Ferreia
EL DESCOBRIMENT
Hi ha molts invents al món però, jo només puc dir que el de la Noemí em va impressionar.
La Noemí, era una adolescent no gaire bufona que, de petita va viure maltractes per part dels nens de l’escola i també dels pares, però és clar, als 5 anys no sabia el que el futur li portaria.
Ella mai havia pogut sentir-se bé, vivint sempre amb por, sentint-se sempre insegura, patint les actituds cruels de les seves companyes, vivint les típiques bromes que a molta gent els hi feia gràcia, vivint les faltes de compressió a casa i al col·legi i us ho asseguro de veritat, no era fàcil viure la seva vida.
Però, tot i això, la Noemí tenia un cor immens, perdonava a tothom, i tenia una intel·ligència poc comú de trobar. Ella era capaç d’inventar qualsevol cosa en menys temps que un adult ho pogués fer. Però quan va arribar a l’institut va descobrir que l’únic que importava allà era la imatge física i els diners que cada alumne tenia. Tothom havia de ser genial, perfecte, sense cap defecte físic, tenir roba de marca, i anar de sobrat. La Noemí, era tot el contrari d’això, ella tenia bastants defectes físics, no tenia gaire roba (sempre anava amb el mateix), i els seus pares només disposaven de diners per menjar. Ella no encaixava en aquest món.
Tot això la va fer pensar, que si ella no era com la gent volia…una màquina podia solucionar-ho. I ella la podria construir, en molt poc temps.
Va estar tres anys, dia rere dia inventant la màquina, per aconseguir un canvi que la pogués ajudar a deixar els seus problemes físics enrere i viure sense cap por.
El que ella no sabia era que mentre construïa la màquina, ella aniria fent amics a l’ institut i aquests anirien descobrint el seu gran cor i la seva intel·ligència. Ja ningú es burlava d’ella sinó que l’admiraven. Però ella només recordava el seu passat, i les seves pors i continuava treballant en el seu objectiu: ser perfecta gràcies a la seva creació.
Un cop acabat el seu invent, el va provar. Va entrar dins la màquina, la va encendre i va girar el botó fins al punt de “PERFECCIÓ ABSOLUTA”.
Ella, en aquell moment, no va notar res. Llavors, impacient, va sortir de l’artefacte. A continuació, va agafar el primer mirall que va trobar i al mirar-se…
-Oh! Què estrany… estic igual… tants anys llençats a la brossa… per a res…!!
Ella pensava que aquella màquina no havia servit per a res, però s’equivocava, aquella màquina havia intentat actuar, però, no li havia fet efecte ja que… ella ja era PERFECTA a la seva manera i no li calia cap màquina per ser millor. Llavors, la Noemí va comprendre que ningú és perfecte però que tampoc cal ser-ho.