A més a més dels contes que van ser premiats en el VIII concurs Premi Sambori Òmnium 2014 i que vàreu poder llegir en el bloc, ara us pengem el que ha estat premiat en els Jocs Florals de Catalunya i dos més que també han guanyat en el concurs de contes que compten de la biblioteca St. Agustí de la Seu d’Urgell. Aquí els teniu:
EL GERENT DE LA FÀBRICA DE SOMNIS
Heu pensat mai d’on venen els somnis? Si ho heu fet està molt bé però si no és així, agafeu-vos fort que estic a punt d’ explicar-vos-ho.
En Pau Carret era un nen normal que anava cada dia a l’institut. Tenia molts amics i, sí, es podia dir que era bastant “popular”. D’aspecte informal, molt alt i prim, amb els ulls blaus, unes dents blanques com la neu i un nas petit. També se’l coneixia per la seva simpatia i amabilitat. Vivia amb la seva mare que es deia Maria i la seva germana, la Júlia. El seu pare va morir quan ell només tenia 10 anys.
Un dia, en Pau, a l’hora d’anar a dormir, es va estirar al llit com de costum però es va quedar profundament adormit en poques centèsimes de segon, cosa estranya en ell doncs era un xicot una mica nerviós. El que no es podia ni imaginar és que aquella nit, en un dels seus somnis…
En Pau va caure a terra des del cel en una mena de desert fet d’un material esponjós i va veure un conill que parlava molt. Més tard el conill li va dir que aquell desert era un dels molts deserts de cotó de sucre que hi havia al País dels Somnis. En Pau, desconfiat, va seguir-lo. Li anava fent una visita guiada; però l’animalet de sobte va dir:
-S’ha preguntat mai d’on venen els somnis, senyor Carret?
En Pau es va sorprendre ja que no s’ho havia plantejat mai.
-No, la veritat és que no– va respondre ell -.
-No passa res. Ara li ensenyaré d’on venen…
-De veritat?
-Sí, sí – va respondre el conill molt convençut.
Van recórrer més de cinc quilòmetres caminant. En Pau va acabar suant. Quan les gotes de suor tocaven a terra el cotó es desfeia i ell s’anava enfonsant. En canvi, el conill feia el camí fresc com una rosa, fent saltets ben alegre. Després de tres hores caminant van veure una fàbrica pintada amb ratlles de tots colors:
-On m’has portat?- va preguntar en Pau.
-On li havia promès senyor Carret- va dir el conill.
-Això es la fàbrica de somnis?
-Exacte.
Van entrar-hi. Per allà on passaven tothom deia “hola cap” a en Pau. Ell va quedar al·lucinat i li va preguntar al conill que a que es devia. El conill li va dir que l’havia portat aquí perquè el seu pare, abans de morir, era el gerent d’aquesta fàbrica: La Fàbrica dels Somnis.
En Pau va mirar el conill i llavors va entendre perquè el seu pare estava tant temps fora de casa tot i estar a l’atur, era perquè venia a aquest meravellós lloc i només pensar que ell seria el gerent d’aquesta fàbrica, va començar a saltar i a cridar d’alegria.
– Gràcies! senyor…
– Rabbit, Gerard Rabbit. D’ara en endavant serè el teu secretari.
– Tenir un secretari, jo, quina il·lusió! Però com ho faré he de continuar amb els estudis i no puc deixar soles a la meva mare i a la meva germana.
– Tranquil, et borrarem de la memòria de tota la gent que coneixes així no consideraran una desaparició sinó que no t’hauran conegut mai.
– No! Això si que no! Prefereixo que tothom em recordi i no ser el gerent d’aquesta fàbrica.
– Però la fàbrica no pot quedar-se sense cap!!
– Es veritat. Doncs et nombro a tu el nou gerent.
– De veritat? Moltíssimes gràcies senyor Carret!!
– De res, ara porta’m a casa un altre cop si us plau, i que gaudeixi del seu nou càrrec Senyor Rabbit.
– Ara mateix!
Del no res va aparèixer un portal de color blau que girava:
– No podíem haver arribat per aquest mitjà també en comptes de caminar 5 km!- es va rebotar en Pau.
– També té raó, no hi havia caigut esperi li vull donar aquest distintiu, un rellotge que el permetrà comunicar-se amb mi cada vegada que vulgui.
– Fins a la pròxima, gràcies per tot!!
Es van acomiadar i en Pau va tornar a la seva vida normal.
En Pau es va despertar sobresaltat i va pensar “Només era un somni”. Però llavors va veure’s el rellotge posat, li va resultar molt estrany. En aquell moment la seva mare va aparèixer per la porta i li va dir que ja era hora de llevar-se.
En Pau va tornar a fer vida normal tot i que, de tant en tant, es comunicava amb el seu amic per explicar-li com li havia anat el dia. La Fàbrica de somnis i va millorar molt amb el seu gerent nou que va fer que els seus treballadors se sentissin més còmodes fent el que feien.
ADRIÀ HERREROS (6è de Primària)
La flor de la vida
No us penseu pas, que aquesta història començarà amb algun “hi havia una vegada..” o “fa molts anys quan els ocells tenien dents…”, no, no ho posaré perquè us avorriríeu i no voldríeu seguir escoltant l’historia de com el Manel, un home egoista, que no pensa en res més que en els diners, es va convertir en un aventurer.
Be, anem al gra. En Manel estava al seu despatx escoltant la ràdio i comptant diners, quan de sobte, una notícia li va cridar l’atenció, això és el que va dir l’informador –El famós explorador “Albert Mosca” ha trobat uns jeroglífics que afirmen que a una ciutat perduda de la Patagònia s’hi troba una flor única que permet donar al que la troba tot el que necessita per viure bé.- Al Manel se l’hi va il·luminar la cara… Va fer la maleta, va comprar un bitllet d’avió, i va marxar cap a la Patagònia. Durant el viatge va veure paisatges impressionants, muntanyes mars, llacs… Finalment va aterrar. L’aeroport estava al mig d’una ciutat molt gran: Puerto Madryn. Un senyor molt baixet se l’hi va atansar tot emocionat i li va dir – Hola! Necessita alguna cosa senyor? Estic a la seva disposició! Si vol acompanyant per al seu viatge l’home adequat sóc jo!- L’home petit es va quedar quiet somrient-li al Manel. –I que me’n diu senyor?
– Li dic que agafi les meves maletes i que m’acompanyi fins a la flor de la vida. – Però senyor això no és pas gratis…- En Manel el va mirar estranyat. – Li pagaré quan arribem.- L’home baixet, que es deia Hans, va agafar les maletes i va seguir al Manel.
– Però vostè té idea d’on va?-
– No- Va dir feliç el Manel.
– Aaaaa…- Va dir en Hans- Perfecte!
Van estar caminant dia i nit, durant 10 dies. En Hans carregava amb tot l’equipatge del Manel i ell, a canvi li donava 50cnt. per dia. En Hans muntava i desmuntava la tenda d’acampar d’en Manel, li feia el menjar… En definitiva, que en Hans era com el criat d’en Manel.
Al següent matí, en Manel es va despertar amb un soroll estrany, va sortir de la tenda per veure que passava. No s’ho podia creure, davant seu hi havia una pantera! Va intentar no perdre la calma i va anar corrents a avisar en Hans.
Es van poder salvar espantant la pantera amb una torxa.
Dos dies després de caminar, van arribar a una vall preciosa. No hi havia ningú, a part d’una senyora gran que deia que era una vident. En Manel va ordenar a en Hans que busqués la Flor de la Vida mentre ell feia unes “coses”.
Va resultar que aquelles “coses”, volien dir “parlar amb la vident”.
Va entrar en aquella tenda on a dins, estava la suposada vident. Estava il·luminada només amb un fanalet. La vident era una senyora gran amb una cara pigada, anava vestida amb moltes teles de colors.
– Que vols? Perquè em vols consultar?- Va dir la vident.
– Des de que vaig arribar a la Patagònia, noto com si jo hagués canviat,
L’altre dia, vaig posar en risc la meva vida per salvar la del meu… Ehem… Company…. – I això es dolent?- Va dir la vident.
De sobte, la veu d’en Hans els va interrompre. Cridava – L’he trobada, l’he trobada, he trobat la flor! Corre senyor, agafa-la, així podrà tenir una vida perfecta! – En Manel va pensar en la vident. – Queda-te-la tu, jo ja tinc una vida perfecta, bé des de que vaig venir aquí. De veritat, sense tu, jo no l’hauria trobat! I segurament ara estaria a l’altra punta de la Patagònia! Jo no la necessito, tu sí!
– De veritat senyor, moltes gràcies, però és seva…
En Manel la va agafar i li va donar al Hans. En Hans li va donar una abraçada…
En Manel va tancar els ulls, els va obrir… I, no entenia res, estava a casa seva, al seu escriptori, no hi havia en Hans ni la vident, ni la flor, res. – Papa! Papa! Ja hem tornat de l’escola!-
– Que bé, i que heu fet, heu aprés moltes coses?- va dir en Manel.- Sabeu que, anem de viatge a la Patagònia!
– Què?, que t’has tornat boig o què?- Van dir les seves filles i la seva dona a la vegada.
– Ehem, d’això, estimat meu… No podem marxar així com així ara mateix, no coneixem a ningú a la Patagònia, vols algun psicòleg o alguna cos a per l’estil?- Va dir la seva dona. – Estàs molt diferent, com estrany, m’agrada més així.
– Ja ho sé. Una vident m’ha ajudat. Confia en mi, d’acord?- Va dir en Manel.
– Nenes, feu les maletes que marxem demà- Va dir la mare- Visca- van dir les nenes.
Durant el viatge va veure paisatges impressionants, muntanyes mars, llacs… Finalment va aterrar. L’aeroport estava al mig d’una ciutat molt gran: Puerto Madryn. Un senyor molt baixet se l’hi va atansar tot emocionat i li va dir – Hola! Necessita alguna cosa senyor? Estic a la seva disposició! Si vol acompanyant per al seu viatge l’home adequat sóc jo!-
-Hola, Hans!- Va dir en Manel en veure aquell home petit i baixet.
– Com sap el meu nom, senyor?- Va dir en Hans.
-Diguem que, he estat aquí abans, és una llarga historia, bé, un llarg somni!
NÚRIA CASTELLET (6è de Primària)
UNES CARAMELLES MOLT ESPECIALS
Any 2014, és diumenge de caramelles, és diumenge de Pasqua i com cada any el grup de gent vestits amb camisa blanca, texans, faixa vermella i barretina, estan ben preparats per cantar, contents i sobretot amb la veu clara i afinada.
Avui, però, pels carrers del poble plou molt, tot és fosc i no s’hi veu a ningú, només ells, aquell conjunt d’homes tan ben guarnits i a punt per fer somriure tot un poble.
Tots estan preparats per cantar, es posen en rotllana, comença la cançó i se senten les seves veus.
Però de cop s’afluixen i ja no es senten, les paraules no els surten, no se sent les seves veus, han desaparegut les veus dels cantaires de la plaça, tots estan espantats, la seva bonica veu no torna. La gent que surt als balcons està sorpresa, no entén què passa. La imatge és, d’un silenci absolut i d’un esforç per part d’aquells homes per moure la boca i vocalitzar bé.
Un senyor estrany camina pel poble, és barbut, alt i va acompanyat amb un gos gran i negre. Porta una motxilla on de dins li surt un pal, pot ser un paraigües, però, solament se’n veu la meitat. Quina cosa tan estranya, què hi fa aquest home aquí a la Seu d’Urgell?
No, no és un paraigües, és un pal màgic. A l’ home no li agrada la música ni les caramelles, només la pluja i el silenci.
Això ho saben bé el Jan i la Paula, uns germans molt curiosos del poble que sempre busquen aventures peculiars… Fa estona que el segueixen i han sentit com es queixava del soroll. El continuen seguint perquè volen veure aquell pal i volen saber perquè el fa servir i què els ha passat als cantaires.
Mentre l’home dorm al costat d’un arbre del passeig Joan Brudieu, ben estirat en un dels bancs, els nens agafen aquell bastó, però el gos es desperta i comença a bordar. Els dos menuts s’espanten però continuen la seva tasca, l’home es gira i continua dormint.
Han pogut agafar-li el pal i ara juguen amb ell, però…, per casualitat, apunten al cel i de sobte marxen els núvols i surt el sol, i…
quan assenyalen els cantaires, tots recuperen la veu. Quina sorpresa!!
La Seu es vesteix de colors i sons cada vegada més bonics. És Pasqua!
La música sona per tot el poble i l’ home estrany es desperta. Busca el seu instrument màgic i no el troba.
Veu el Jan i la Paula amb el bastó però ells, no li deixen temps de reacció i li expliquen que la música és molt important pel poble. Convencen el senyor i aquest atrapat pels nens, els regala el pal que, segons s’ha decidit, estarà exposat a la plaça del poble.
El senyor, decideix quedar-se a la Seu a viure. Ha fet dos amics molt especials que li han fet gaudir del poder de la música. Troba feina en una ferreteria del poble i l’home a partir d’ara ha canviat l’humor, és mostra més feliç i cada any escolta amb interès les Caramelles de la Seu d’Urgell.
NIL CALVET (5è de Primària)