Textos presentats al premi SAMBORI (Òmnium cultural)

JANA (6è)

 La Jana vivia en un petit poble escocès, a la regió de Caithness. Tenia els cabells castanys, els ulls verd maragda i mesurava un metre cinquanta-dos centímetres d’alçada; baixeta per tenir setze anys. Li encantava pintar paisatges i la seva destresa amb el pinzell era coneguda per tot el poble. La seva família havia marxat de Catalunya quan ella només tenia dos anys i, al cap de pocs mesos, els seus pares i el seu germà havien mort en un accident de cotxe. S’havia criat amb la seva tieta, l’Emilia, una persona molt positiva que treballava de terrissaire, malgrat la seva discapacitat motriu. Entre totes dues ho feien tot; això, però, volia dir que a la Jana li tocaven gairebé totes les feines de la casa. El poc temps lliure que li quedava, se’l passava estudiant o pintant.

Un dia, la tieta la va cridar al saló, on l’esperava l’home més ric del poble. Aquest li va fer una proposta. Li va dir que si l’hi pintava quadres de paisatges d’Escòcia, els hi pagaria a un bon preu. La Jana no s’ho podia creure. Amb els diners podria anar a l’institut i contractar algú que els ajudés amb les feines de la casa. Va acceptar, molt emocionada, el tracte que li oferia aquell senyor de mirada misteriosa.

Aquella nit va ser molt llarga. La Jana gairebé no va poder aclucar l’ull. Estava nerviosa i al mateix temps espantada pel que li deparava l’endemà. L’endemà es va llevar ben aviat. Les classes començaven a les nou del matí i no hagués estat bé arribar tard el primer dia! Es va vestir amb la millor roba que tenia: uns texans, una brusa de coll alt blau-marí, un suèter de color verd-poma i bambes liles. Va anar a preparar l’esmorzar per a la seva tieta i per a ella, va esmorzar d’una revolada i va posar els llibres, l’estoig, els colors i els retoladors nous a dins de la motxilla. Es va prometre a si mateixa que procuraria no perdre res i que aprofitaria molt aquella oportunitat. Abans de que marxés, la seva tieta va anar a la seva habitació i en va tornar amb una caixeta entre les mans que semblava tenir un gran valor per com l’agafava. La va donar a la Jana, amb un gest de tendresa. A dins hi havia un collaret en forma de floc de neu, tot platejat. Li va explicar, amb llàgrimes als ulls, que era un regal que els seus pares li volien fer quan fes els divuit anys. Encara no els tenia però per a l’Emilia aquell era un moment prou important per donar-me’l. La Jana se’l va posar i, molt contenta i una mica més tranquil·la, va marxar cap a buscar l’autobús que la portaria a l’institut.

Els primers dies li van anar molt bé. Va conèixer a la Sophie, una noia molt simpàtica que la va ajudar a adaptar-se. La Sophie i la Jana anaven juntes a tot arreu, feien els treballs plegades, jugaven, reien, somiaven… I, així, es van convertir aviat en millors amigues.

Uns dies després de començar les classes, la Jana va acabar el seu primer quadre. Va córrer a trobar el senyor per a qui l’havia pintat. Vivia en una casa gran i ostentosa. La va rebre al seu despatx, una estança freda, amb poques coses. Darrera de la seva taula hi havia una porta lleugerament entreoberta. No n’estava segura, però a la Jana li va semblar veure com una mena de magatzem amb pintures i pinzells. Va pensar que el misteriós senyor tenia tot aquell material preparat per quan ella el necessités…

Al cap d’unes setmanes, va arribar la seva primera nota de l’institut. La professora d’art els va posar un deu a la Denís, una companya de classe, i a ella per haver fet un dibuix sobre un quadre d’un pintor anomenat “Jefry Bultond”, molt conegut a escòcia per pintar quadres de paisatges. Al acabar la classe, la Denís va marxar molt ràpid i la Jana va preguntar-li a la Sophie si sabia perquè la Denís tenia tanta pressa. La seva amiga li va explicar que la seva companya pintava quadres per a un senyor ric que vivia al seu poble… La Jana es va estranyar perquè, tot lligant fils, van arribar a la conclusió que es tractava del mateix subjecte. No s’ho va pensar dues vegades a l’hora de presentar-se a casa seva per buscar resposta a tots els interrogants que de sobte li van venir al cap. Va entrar d’amagat a la casa, aprofitant que la Denís i el senyor estaven parlant al jardí de la finca i que aquest últim s’havia deixat la porta d’entrada oberta. Es va escapolir al seu despatx i de primeres no hi va veure res estrany. Va obrir els armaris, armariets, calaixos… Fins que, quan ja es disposava a marxar, va tocar, sense voler, un llibre que va prémer un botó que va fer moure una prestatgeria que amagava una sala on hi havia força obres d’art. Que estrany… dos dels quadres els havia vist pintar a la Denís i estaven signats per un tal Jefry Bultond!

Va tancar la paret falsa, va sortir corrents de la casa i es va anar a refugiar a casa seva, molt espantada, sense saber què fer… El dia següent es va armar de valor i va tornar a la casa del farsant. Aquesta vegada, però, amb una càmera de fotos per recollir tota mena de proves.

Al cap de dos dies, mentre la Jana, la Denís i la Sophie passaven per davant de la casa del senyor ric van veure un gran desplegament policial. Jefry Bultond va ser arrestat per apropiar-se d’obres d’art d’altres artistes. Un autèntic falsificador, vaja! Tothom es va quedar molt parat al veure el famós pintor desemmascarat. La policia li va donar les gràcies a la Jana, l’historia va sortir als diaris, i una persona solidària de veritat, que no va voler que se’n sabés el nom, va donar-li un xec de 3.000 lliures i una beca pera a la Universitat de Belles Arts.

AL MÓN DELS SIMIOTS (5è) 

La història que us explicaré només la sabem els Simiots, jo i … ara vosaltres.

Tot va començar un matí d’hivern, quan em vaig perdre per una serralada anomenada Cadí. Després de caminar i caminar em vaig estirar en un prat. Em vaig quedar adormit. L’endemà al matí vaig entrar a la canal de l’Ordiguer, on hi havia un túnel humit i ample. El vaig seguir durant una estona, fins que vaig sentir unes veus estranyes. Al final del túnel hi havia uns matolls. Els vaig enretirar i… oh…! era el lloc més estrany i sorprenent que havia vist mai! L’habitaven uns éssers encara més estrafolaris. En apropar-m’hi em van saludar. Jo espantat però curiós m’hi vaig acostar. Eren rodanxons i baixets. Tenien el cos ple de pèl, excepte als braços, a les cames, a les orelles, que eren punxegudes, i al seu gros nas. Feien cara de pacífics.

El més vell em va dir:

– Qui ets tu? Sembles humà.

– És que ho sóc – vaig contestar-li. I vaig seguir: I vós qui sou?

– Sóc el vell Inad, l’ancià del poble.

Vam continuar xerrant fins que es va fer fosc. Em va presentar en Lin, un simiot petit, i en Ragde, un fort guerrer.

Em van convidar a la seva cabana, que tenia les parets de roca i la teulada feta amb palla. Vam sopar una carn anomenada “crop-nrac” que per cert, era deliciosa. Vaig dormir a la cabana d’en Ragde. L’endemà me’n vaig anar a veure el conreu del poble. Hi cultivaven “slaerec”, un tipus de planta amb la qual feien una mena de pa. Els vaig ajudar a conrear-ne i a arrencar les males herbes. Costava molt  perquè n’hi havia moltes i estaven a l’estació de la calor i segons un termòmetre, mostrava que estàvem a uns 30ºC. M’hi vaig quedar tot el matí fins que en Lin va venir corrent tot cridant:

-Hi ha una bèstia grossa, molt grossa!!

Un Simiot camperol cridà:

-És l’Eruatonim, la malvada bèstia que viu a l’altra banda de la vall! – i va continuar:

-Crideu a en Ragde i als seus companys!

L’Inad va exclamar:

-Tothom a la seva cabana! Tanqueu totes les portes i finestres!

 Tots corrien amunt i avall. En Lin em va dir que em refugiés darrere uns matolls. Al cap d’ una estona els Simiots guerrers van cridar:

-Ha fugit! Aquella cosa amb banyes ha marxat!- van exclamar contents.

  La mateixa nit ho vam celebrar. Menjàvem una mena de peix boníssim, també verduretes i una crema exquisida. Mentre sopàvem l’Inad em va dir:

-Nosaltres, els Simiots, anem on hi ha humans. Un dels llocs als que acostumem a anar és a la Seu d’Urgell. Un petit gran paradís. Allà, hi ha un mercat molt gran, que el fan cada setmana, els dimarts i els dissabtes, amb formatges, fruites, verdures…i quan s’acaba anem a buscar-hi restes de menjar sobretot de carn, peix o verduretes.

Els vaig dir que jo, venia d’allà, i al saber-ho, es van posar molt contents. En Lin i els seus amics em van ensenyar a jugar a la “bola assassina”, una mena de “mata conills”. Al cap d’una estona els vaig dir que era hora que marxés. Tots menys els petits, ho van entendre i els vaig prometre que tornaria aviat. Com a record em van donar un penjoll preciós. Trist, els vaig dir adéu. Me’n vaig tornar pel túnel del Cadí. El penjoll brillava i em va guiar fins a la Seu d’Urgell.

Quan vaig arribar a la meva ciutat, vaig explicar el que m’havia passat però ningú no em va creure. Però tu sí, oi?    

Els animals domèstics (5è)

Els animals domèstics són aquells que ens acompanyen i serveixen per ajudar-nos en feines o per alimentar-nos. Ja en l’era de les cavernes, els homes van domesticar els gossos per ajudar-los  a caçar i avisar-los de la proximitat d’animals salvatges. El gos va ser el primer d’una llarga llista d’animals que l’home per la seva necessitat va aconseguir domar. Van domar els cavalls per treballar la terra i transportar coses. Les vaques salvatges per l’obtenció de la llet i la carn,i la pell per vestir-se. Els porcs salvatges són els avantpassats dels porcs actuals, que criem, per fer-los servir d’aliment.

També hem aconseguit que les abelles facin mel i cera en ruscs artificials.  Les cabres i ovelles, en grans ramats, ens donem llana i de la seva llet en fem formatges.

De les gallines n’ obtenim ous i dels pollastres carn. Els conills van passar de córrer lliurement pel bosc a criar-se en gàbies i també els fem servir com aliment .

Hem de respectar els animals ja que compartim amb ells aquest planeta i ens donen el seu afecte sense condicions i la seva vida per alimentar-nos.

UN SOMNI FET REALITAT (4t)

 Hi havia una vegada dues noies. Una es deia Marta i l’altra  Sònia. Un dia van entrar a internet i en una pàgina van trobar un concurs, havien de contestar unes preguntes i si ho feien bé podrien viatjar a Hawaii, les havien escollit per ser models d’una marca de roba, . A elles això els va agradar molt perquè els agradava ser el centre d’atenció i que tothom les mirés. La Marta era molt egoista i la Sònia molt maldestre.

 Al cap d’un mes va arribar el dia en què  havien d’ agafar un avió cap a Hawaii. Es van acomiadar de les seves famílies i juntes van començar l’aventura.

A l’arribar a dalt de l’avió la Sònia es va entrebancar i va caure de morros a terra i la Marta li va dir:

– Així no anirem enlloc, no veus que tothom ens mira!

La Sònia li va contestar:

– El carro de les begudes m’ha fet caure, això li pot passar a tothom.

– A unes futures models mai – va dir la Marta -.

 Al cap d’unes quantes hores de vol, van arribar a Hawaii. A l’aeroport ja les esperaven, dues senyoretes molt amables. Després de preguntar com havia anat el viatge, van agafar un taxi totes quatre, que les va portar a una casa-hotel, a la vora de la platja.

Van quedar enlluernades, tot era impressionant: els paisatges, l’hotel….

Després d’unes horetes de descans, una dona molt ben maquillada i ben vestida, les va anar a buscar i els hi va dir:

– Us he portat la roba que haureu de vestir, les sabates, també us vindran a maquillar, us diran que heu de menjar i tot el que heu de fer en cada moment del dia i doneu-me el vostres mòbils, si us plau. 

– Perdoneu, -va dir la senyoreta- sóc la Josefina Clerille i serè la vostra tutora mentre esteu aquí. I dit això va marxar de l’habitació, tancant la porta amb clau.

Les noies no se’n van adonar, només es van fixar amb la roba, els maquillatges, tot era nou. La Sònia es va provar un biquini de “Zero” i la Marta un vestit de “Pall end Buir”. Tot seguit es van anar a mirar al mirall i es van estirar damunt del llit i una d’elles va dir: – Hauríem de trucar a casa!!!, llavors va ser quan van veure que no teníen el seu mòbil, ni tampoc podien sortir per buscar algun telèfon. Això ja no els va agradar.

 Més tard van fer la seva primera desfilada, per la platja, i una onada molt gran les va mullar de dalt a baix. Un altre dia van haver de desfilar amb dos gossets i així cada dia una sorpresa nova.

 Al cap d’un mes, van tornar cap a casa seva, els hi van dir que ja les avisarien, en cas que fossin escollides per representar les col·leccions de la propera temporada. Mai més les van trucar, mai més els van dir res.

 Havien aconseguit el seu SOMNI, però per res del món canviarien el poder estar amb els seves famílies, els seus amics i amigues, per les millors desfilades, fossin on fossin.

Què contentes estaven de poder estar entre la gent que les estimava i es podien tornar a sentir lliures.

EL MISTERI DEL POBLE DE SALT (4t)

Hi havia una vegada un poble situat a la comarca del Gironès que es deia Salt.

Un bon dia la gent es va cansar de que fessin salts i van fer una llista d’idees: lligar les cases amb les cordes més rígides de tot l’univers, amb les cordes més rígides, amb el metall més rígid i amb el ferro més rígid. Però cap idea va funcionar i van continuar fent salts, salts, salts …

 I van fer una altra llista d’idees: posar dos elefants sobre cada casa i posar una tona sobre cada casa. Però cap idea va funcionar. Van destrossar les cases i el terra feia salts.

 Quan feien fotografies el terra feia un salt i es trencava la càmera. Quan jugaven a futbol, tenis, pàdel, ping-pong, bàsquet, bitlles i voleibol, el poble feia un salt i es perdia la pilota.

 No ho suportaven més. Van fer una queixa a l’alcalde. Si canviaven el nom del poble o alguna cosa per deixar de fer salts, però cap va funcionar, deien que era un encanteri. Però d’altra banda quatre amics: el Gerard, el Marc, el Manel i el Yago, demanar als Reis Mags que els hi portessin un equip d’espia, un equip de ciència i un microscopi.

 Els Reis Mags els hi van portar tot i amb l’equip de ciència van fer antídots i amb  el microscopi els analitzaven i va arribar el dia que van fer un antídot per deixar de fer salts, però no va funcionar. Així que van continuar provant.

 Mentrestant tot el poble va anar a fer una volta al món. La volta va durar cent dies, onze hores, vint-i-set minuts i quaranta-cinc segons. Els quatre amics mentrestant van mirar per l’ordinador unes màquines per transformar objectes. Amb aquell raig van transformar aigua amb aquell líquid. Quan van tronar van veure que el poble ja no feia cap salt.

 I així va ser o no va ser com aquesta llegenda es va acabar.

L’AVENTURA D’UNA FAMÍLIA (3r)

 Fa molt i molt de temps, en una illa deserta de terra àrida i sorrenca, hi vivia una família formada per la mare que era molt amable i valenta, la filla més gran, la Laura i els dos germans petits, en Joan i el Roger. Aquests vivien en una casa de fusta fins que un dia hi va haver una gran tempesta que els va ensorrar la casa.

 La mare no havia vist mai una tempesta com aquella.

Corre, marxem d’aquí, ens refugiarem en aquella cova! – va dir la mare.

Un cop allà, en mig de la foscor, no van veure que estaven envoltats de ratpenats. I aquests els van començar a atacar.

Corre, aneu a recollir uns quants troncs per fer foc- va dir la mare. Gràcies al foc els ratpenats van marxar.

Però els nens van començar a dir: mare, tenim gana! La mare estava molt preocupada perquè la tempesta s’havia emportat tot el menjar que tenien recollit. Que  farem ara? – va pensar la mare

 Aquella nit els nens van anar a dormir amb gana. L’endemà quan es van despertar van veure un vaixell  que s’apropava. Els nens van començar a fer senyals perquè els veiés i el vaixell va rebre els senyals i els va anar a rescatar.

 Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.