Author Archives: Joel Fernàndez Jordà

El coc ràpid de la iaia.

Aquesta recepta és molt senzilla però per a mi és molt especial. Jo abans vivia a Salou i anava a l’escola Elisabeth, veníem tots els caps de setmana a Flix per estar amb la família. La iaia sabia que a mi m’agradava molt el coc i cada diumenge per la tarda en feia un, per a que me’l pogués emportar a Salou. La mama cada matí em posava un tros per l’esmorzar de l’escola. L’olor de la cuina de la iaia és tan bona quan fa el coc, la veig tan feliç i tan delicada fent-lo que sempre li surt més bo que a nosaltres.

Ingredients:
•    3 Ous.
•    200  grams de sucre.
•    Got de llet (de cafè).
•    ½ got d’oli d’oliva.
•    Llevat.
•    Mitja ampolla d’ essència de llimona.

*Escalfar el forn a 170graus

1. Batre tres ous en un bol.

2. Afegir 200g de sucre i remenar bé fins que estigui tot ben lligat.

3. Tirar un got petit (de cafè) de llet i mig got d’oli d’oliva. Ho remenem bé fins que estigui tota la barreja més o menys igual.

4. Afegir 200g de farina i un sobre de llevat, ho remenem molt fins que tota la mescla sigui uniforme i hi posem mitja ampolla d’essència de llimona i per acabar de fer la mescla fem servir la batedora, així no queda cap grumoll de farina.

5. Nosaltres posem paper d’alumini a una safata d’acer i la cobrim tota, hi tirem tota la mescla, quan el forn ja està calent posem la safata al forn.

6. Esperem 30’ i a partir d’aquí amb un palet anem punxant el coc i si s’enganxa la massa al palet és que encara li falta una estona, tornem a tancar el forn i esperem una estona més, quan surt el palet net apaguem el forn i el traiem.

Ara ja tenim la recepta i  el fem amb la mama.
El dia 12 de febrer de 2015 el coc el vaig portar a l’ escola i els companys em van dir la seva opinió: els va agradar molt!!!
Desitjo que us agradi i que us surti tan bo com a nosaltres.
Bon profit!!!

 

Pesquis y Baliga el galeón hundido

En la playa unos presentadores de la tele entrevistan a Pesquis y a Baliga.
-Acaban de llegar los dos niños que han descubierto el galeón hundido. – Dice la presentadora.
Una submarinista se acerca a los niños.
-Hola me llamo Mar Abisal. Tengo un sumergible y me dirijo a rescatar  tesoros hundidos. ¿Dónde se encuentra, exactamente, el galeón?  – Pregunta la mujer a los niños.
-Te lo diremos… Si nos dejas venir contigo al sumergible. – Dice Baliga.
-Vale… – Le responde Mar.
Y de tal dicho tal hecho, los niños y Mar suben al mini submarino.
-¡Vamos! -Dice Mar.
-¡Guau¡ – Responde Baliga.


Navegando por debajo del agua de pronto ven el galeón hundido.
-Está allá. –Dice Baliga.
-¡Ya lo veo! A trabajar. Lo comenzaré a desmontar. Me lo pienso vender a trocitos… – Añade Mar.
-Mar no tienes ningún derecho a tocar el galeón. Es una pieza de museo y no te pertenece… – Dice Baliga.
-¿Qué? – Añade Mar.
-¡Y tanto! – Responde Pesquis.
La pinza del mini submarino se acerca al galeón y Baliga se enfada con Mar.
-¡Ni lo toques! -Dice enfadada Baliga.
-¿Quién sois vosotros para decirme lo que tengo que hacer? –Responde Mar.
-¡Déjalo estar, por favor! –Añade Pesquis.
El brazo robot del mini submarino arranca un trozo de madera del barco hundido.
-CRAC.
-¡Oh, no! –Dicen los niños.
Al llegar al puerto…
-¡Ya os lo doy, este trozo! No vale nada. -Piensa por ella misma Mar.
-¡Que jeta! Lo llevaremos al museo de Torrecorcada. -Dice Baliga.
-¡Mira, Baliga! –Responde asombrado Pesquis.
-¡Hay un escrito grabado de propia mano de un pirata! -Dice Pesquis.
-¡ANDA! –Exclama  Baliga muy contenta.
“Yo, el pirata Barbaroja, he navegado en este barco. Junio 1645”.
Mar se queda asombrada.

Fuego sin alma

Un día bonito de ver, iba Juan por la montaña con la moto de Carlos (un amigo) y estaba casi sin gasolina, pero antes de llegar a la gasolinera se cayó de la moto. La moto estaba destrozada, la intentó arreglar pero le faltaban algunos tornillos,  sólo encontró uno que se lo puso en el bolsillo y se fué a la gasolinera para llenar el depósito.
Juan tuvo que devolver  la moto. Carlos se fue a dar una vuelta por el barrio, se estaban acercando unas nubes oscuras y frías, de repente se hizo de noche, una gran tormenta estaba encima de él, Carlos intentaba parar la moto pero no podía, un rayo lo alcanzó,  se quemó todo, no tenía piel, era un esqueleto vivo. La moto se incendió y se transformó, las ruedas estaban ardiendo,  la rabia del fuego hizo a Carlos malvado, incendió el pueblo entero, las casas ardían, las familias se quemaban, la gente de aquel pueblo huía aterrorizada estaban a punto de morir por el humo del fuego porque estaban asfixiados.

Juan oyó unos gritos y salió de su casa, se dio cuenta de lo que estaba pasando, pudo distinguir la chaqueta de aquel terrorífico personaje de la moto, era la de Carlos, no entendía nada y no sabía qué hacer. Le sonó el móvil mientras intentaba arrancar el coche de su padre para ir a casa de su novia, era Carlos. Con una voz irreconocible le dijo:

-Quiero verte, tengo que hablar contigo. Nos encontraremos a las     19:30 en el camino de la roca retorcida. No faltes a esta cita.

Juan, iba en el coche, de repente oyó unos golpes muy fuertes en la ventana y se asustó mucho.
-¡Qué! ¿Quién? ¡¿Qué pasa?!
Su novia estaba fuera del coche, cuando vio la cara de miedo de Juan, lo miró con una dulce sonrisa y le dijo:
-¿Qué te pasa Juan?
-No, nada, me he quedado un poco dormido.
Juan se dio cuenta que todo lo había estado soñando y hizo un gran suspiro.

La novia de Juan y él fueron a casa. Juan se puso la mano en el bolsillo y se encontró un tornillo de la rueda de la moto de Carlos.
Se quedó mirando el tornillo y recordó que en su pesadilla aquel tornillo fue el que recogió del suelo para poder arreglar la moto.

Juan se sentó en el suelo y se quedó pensando si había tenido un sueño o le había pasado de verdad, dijo:
-¿Qué me ha pasado?

Se quedó pensativo…

Cap al campus del RCD Espanyol

Aquest estiu he fet moltes coses, he descansat, he visitat llocs interessants … però el que m’agradaria destacar és la experiència que més m’ha agradat d’aquestes vacances.
Des de el dia que vaig acabar l’escola, tenia ganes de que fos el dia sis de juliol perquè ja havíem decidit a casa que aniria al campus del RCD Espanyol.

Recordo que aquell dia em vaig despertar a les 9:00h del matí com sempre, però amb la sensació que era un dia diferent pels nervis i ganes de marxar al campus, vaig esmorzar un cacaolat fresquet i un croasant i després de jugar una estona a la xbox one vam anar a les piscines en Juancar, així la mama es quedava a casa acabant de fer-me la maleta i preparant el dinar.

A les piscines ens vam trobar uns amics, feia un dia molt bo, sol i calor, vam suar jugant a bàsquet i després vam anar a banyar-nos, vam estar una estona jugant a l’aigua fins que es va fer l’hora d’anar cap a casa a dinar.

Enseguida es van fer les 15:00h, l’hora que havíem quedat amb els altres companys de l’equip (Jordi, Gerard i David)per marxar junts des de el mas de la coixa de Mora d’Ebre. Tots ens vam saludar i vam jugar una mica nosaltres per allí mentre els pares parlaven, ja es va fer la hora d’anar cap a Barcelona.

Vaig dormir tot el viatge, quan em vaig despertar ja estàvem al campus, em va impressionar molt veure la bandera de l’espanyol, el camp i sobretot la estàtua de Dani Jarque un jugador que admirava molt. Un dels fisioterapeuta que ens portava ens va explicar que l’havien col•locat aquest any.

Eren les 17:00h que ja estàvem allí van anar a berenar al bar del camp amb el pares, quan es van fer les 18:00h els pares van anar a una reunió i a nosaltres els jugadors ens van portar a un lloc per donar-nos les primeres indicacions i la roba d’entrenament.

Desprès de la reunió dels pares, vam anar tots junts a deixar les maletes a la residència, allí ens vam acomiadar i ens vam preparar un bossa per a la dutxa perquè aquell mateix dia ja fèiem el primer entrenament, va ser molt emocionant la mama no es podia aguantar de plorar però no va fer cap “dramon”. Quan els pares ja van marxar ens van donar la habitació número 5 i els quatre amics vam estar junts.

Quan ja estàvem instal•lats ens vam canviar de roba i en seguida vam anar al primer entrenament. L’entrenament va consistir en: mantenir la pilota, dos contra un, xut i un partit. Després de jugar vam anar a dutxar-nos als vestuaris del camp, l’entrenador va dir:
– qui ja estigui dutxat ja pot anar a sopar al bar.

Després de sopar vam anar a la residencia a ficar-nos el pijama i fer-nos el llit, vam mirar una mica la televisió i després de mirar la televisió que ja eren quasi les 00:00h i els meus companys de l’habitació no paraven de parlar però l’entrenador ens va dir:
– A dormir.


I així va acabar aquest dia tan bonic!!!

Bocadillo de lomo con queso

Foto de mi bocadillo de lomo con queso

Este bocadillo lo hago porqué es mi preferido, os va a gustar mucho:
Ingredientes:   1 huevo
Pan rallado
3 filetes de lomo
3 lonchas de queso,
media barrita
Sal
Aceite
Pan
Utensilios:
2 platos
1 tenedor
1 sartén.
Elaboración:
1 Batir un huevo.
2 Poner pan rallado en un plato.
3 Salar los filetes de lomo.
4 Poner a calentar la sartén con el aceite.
5 Coger los filetes salados de lomo y darles vuelta y vuelta dentro del huevo.
6 Rebozar  los filetes con el pan rallado.
7 En la sartén con el aceite caliente freír los filetes empanados.
8 Cortar el trozo de pan que deseamos y poner las lonchas de queso.
9 Cuando los filetes ya están hechos ponerlos encima del queso.
El calor de los filetes derrite el queso y da un sabor muy bueno al bocadillo.¡ Buen Provecho!

El gran concurs

Ho a dibuixat Joel i a pintat Izan

Hi havia una vegada un nen que es deia Miquel, era molt llest, presumit i  era bastant alt i ros. El Pau no era tant intel•ligent com en Miquel, era baixet  i molt moreno. Un dia es van trobar pel carrer i es van fer molt amics, el Miquel anava a jugar a la plaça Major i en Pau anava a comprar.
El dimarts els professors van comentar als alumnes que farien un concurs en parelles, el Miquel i en Pau es van mirar fixament i sí, es van presentar els dos al concurs. El concurs era molt important per l’escola perquè el passarien per la televisió. En Miquel i en Pau es van passar tot el cap de setmana estudiant pel concurs. El dilluns van començar el concurs, en Miquel estava molt nerviós però en Pau gens, la primera pregunta era molt difícil però en Miquel la va encertar i així successivament.
El concurs estava molt interessant, i a l’arribar a la ultima pregunta,  quan anaven noranta-nou a noranta-nou,  el  presentador va dictar la pregunta i en Miquel no se la sabia. En Pau se la sabia i ràpidament va clicar el botó, van guanyar el concurs i els van donar una copa.

No s’ha de ser tan presumit per molt llest que siguis perquè al final lo que un no sap ho pot aportar l’altre.

Joel i Izan

El gracioso Izan

Aquest és Izan

Aquest és el dibuix que es va fer Izan d’ell mateix

Mi amigo Izan es un niño de 9 años. Es bajito, mide 1m 37cm. Tiene el pelo corto, la boca la tiene pequeña, sus ojos son pequeños y marrones. No es muy delgado, tiene la cara muy graciosa porqué siempre está sonriendo,  sus brazos son cortos y fuertes. Izan viste con una camiseta y pantalones piratas, las zapatillas que lleva son deportivas.
Somos muy amigos porqué me lo paso muy bien con él, es simpático y hablador. Vamos a la misma clase, es buen estudiante y participa en la clase, colabora en todas las actividades que se hacen en la escuela. Izan toca el violín muy bien. Le gusta mucho salir a la calle para jugar con los amigos y es un poco gamberro, pero muy divertido.