Hi havia una vegada, un lleó que es deia Pere i vivia a la selva de l’Amazona. Però tenia un defecte: no s’acceptava tal com era, tot i que sabia posar-se d’una manera que semblava una cadira.

Ell quan era un cadell, no sabia que tenia aquest do però a mesura que es va anar fent gran ho aniria descobrint.

En Pere quan anava a caçar no li agradava gaire l’esport i no corria gaire i els altres animals se’n reien d’ell.

Ell va tindre una infància molt dura i un dia va estar-ne tip i va pujar a la muntanya a entrenar-se per millorar tot el que pogués per caçar.

Un dia quan es va despertar a dalt de la muntanya, es va veure com en forma de cadira!

I ell va pensar: Si m’entreno a semblar una cadira potser podria ser l’animal amb més traça d’aquest territori.

En  Pere que tenia molta voluntat es va quedar quaranta dies a la muntanya i quan va baixar sabia ser igual que una cadira. Com que feia dies que no menjava, va decidir provar la tècnica que havia estat entrenant.

Es va posar en la forma de sempre i va esperar fins que va passar una gasela i… li va saltar al damunt i la va caçar!!!!! I així va anar caçant antílops, zebres… fins que n’hi va estar tip.

 Estava orgullós de com caçava i com seia. Fins i tot li va vindre al cap una dita que diu:

Qui riu últim riu millor!!!! Gràcies a la forma que podia agafar s’havia convertit en l’animal més hàbil d’aquell lloc.

Jordi Lechosa Capell