A mi m’agrada / m’encanta / em desagrada la dansa.
La mare em va apuntar, quan jo era molt petita, en una escola de dansa que hi ha a Balaguer.
Jo tenia dos anys i mig quan em vaig iniciar en aquesta disciplina.
Tot i la meva edat, tal i com diu la mare, em vaig integrar molt bé/ perfectament / malament.
Vaig fer moltes / nombroses / poques amistats.
Vaig a les classes de dansa, dos dies per setmana; duren una hora i mitja cadascuna, i a mi se’m fan curtíssimes / molt breus / llarguíssimes.
Com que l’escola depèn de la Royal Academy of Dance, anem totes uniformades. Totes portem el mateix mallot; les petites de color blau clar i les grans el portem de color blau fosc, mitges de color carn i sabatilles planes o de punta segons s’escaigui en el curs que una està. També hem de portar el cabell recollit.
He d’afegir que a la meva classe hi ha l’únic nen de l’escola.
Cada dos anys es fa una mostra de dansa al teatre de Balaguer. Això implica molts assajos però per a mi no és cap problema.
Cada mostra esmenta una història; aquest any es deia “Un conte mil amics”. Tots els balls feien referència a la història d’una noia que es deia Quimeta que es va endinsar dins d’un llibre. A l’entrar-hi / a l’encabir-se / sortir-hi es va trobar amb els “Nans Tancaulls”, amb “els soldadets”, amb les “nines” (jo feia de nina), amb els “ocellets”, “els cavallets de foc”, “les ratetes”…
Va ser genial. Jo vaig disfrutar molt ballant el meu ball amb les meves companyes; i a la gent que ens va venir a veure li va agradar moltísssim.
Ara solament espero la propera mostra de dansa.