El vals ens remet directament a Viena, la capital d’Àustria. Una ciutat meravellosa, elegant, imperial, eterna… Una ciutat que bé podria ser el cor d’Europa i que viu la música amb una enorme intensitat.

Segles enrere, mig Europa ballava contradanses importades d’Anglaterra. Sota aquesta denominació, que prové de l’expressió anglesa country dance, s’emmarcava una enorme quantitat de danses diferents, però totes de caràcter rústic, alegre i viu, que es practicaven, bàsicament, al medi rural.

Una d’aquestes contradanses que es va fer molt popular a Alemanya era el ländler, una dansa de ritme pausat i compàs ternari que es ballava en parella. Aquest ländler és, precisament, l’origen del vals, ball que es va popularitzar a finals del segle XVIII a Viena i poc després a Anglaterra.

Malgrat tot, pel seu caràcter excessivament “sensual”, aquest nou ball va tenir molts retractors. El 1805 un viatger i historiador de l’època, l’anglès Burney, va definir el vals com una “desenfrenada dansa alemanya de moderna invenció”, i és que per a la gent d’aquella societat de gust neoclàssic i ancorada en la moral de les grans monarquies i imperis del segle XVIII, la forma de ballar el vals devia ser un autèntic excés. De fet va ser la primera dansa social que requeria el contacte físic entre l’home i la dona. Fins aleshores, totes les danses de l’alta societat i de l’aristocràcia europea evitaven al màxim el contacte corporal i només permetien agafar-se de la mans, com en el minuet.